dissabte, 27 d’octubre de 2007

Nit de cinema amb Joan









Estimat Gabriel,
Es molt probable que mai hagi fet un curset de psicologia a una sala de cinema mentre estic esperant la projecció de la pel·lícula que he anat a veure i quan aquesta comença i les llums s’apaguen un sentiment de tristesa em colpeja tot de cop i tinc ganes de plorar.

Estem a la fila 13 d’un cinema de la Diagonal de Barcelona, es una vigília de festa i a la sala hi ha una entrada mitja, a la fila davant nostra si posa tota una colla de nois i noies, tots molt joves sobre els 18 anys, son macos i ben educats, jo imagino que son estudiants universitaris i no m’equivocaria, just a la fila esmentada y tres butaques junt al passadís es col·loca, que no seu, un xicot bonic i viu com el mediterrani el mes de juliol, tan aviat el vaig veure com ell va tornar-me d’immediat la mirada, no estava assegut ja que parlava y s’esplaiava amb tots els seus companys, va saltar a l’altra banda de passadís per parlar amb una amiga i a aleshores al ajupir-se vaig veure els calçotets que li sortien quatre dits per sobre del texà i deixava també un bon tros de pell de la seva cintura tan esvelta.

Però la seva mirada que la tornava y retornava es el que mes dolor i plaer va donar-me en aquells moments, es un xicot molt guapo, moreno de pell clara, sensual i de boca gran, llavis plens i somriure permanent i immaculat, vesteix modern i amb menys roba de la que toca per el temps de pre-nadal que estem passant, de sobte vaig trobar que aquella cara no m’era desconeguda i es que s’assemblava molt al actor que sortia al musical “Hair” que crec recordar es diu T. Williams, aquell noi era mes gran tot ell i aquest d’ara es més fet a mida, però la cara y el primer impacte eren molt semblants, en un moment un dels companys el va cridar pel seu nom i va dir: Joan!

Que feliç vaig ser, perquè el meu somni d’una nit d’hivern ja tenia nom: JOAN

En Joan per fi va seure al seu lloc i llavors em vaig adonar que al seu costat hi seia un xicot no gaire maco de cara, d’una mida similar a la d’en Joan, no puc estar molt segur ja que estava mes que sentat allargassat a la seva butaca, el que si veia era un cabell preciós ple de llargs rinxols rossos, fins i tot vaig preguntar al meu Francesc si aquell cap era d’un noi o una noia, i dubtarem ur ratet fins que veiérem que es tractava d’un xicot, sobre tot en el moment que en Joan s’acosta a ell i feu li un peto a la boca llarg i romàntic, el nen dels rinxols es derrití al instant i li tornar petons i carícies per casi dos minuts que a mi van fer-se eterns però preciosos, d’una tristor dolça i melangiosa, i com es diu tan freqüentment avui a les converses: Es el que hi ha!

En mirar-me al meu company vaig tenir nostàlgia d’una joventut que no va ser com aquesta. En la meva perspectiva dels molts anys viscuts vull veure aquests nois, en Joan, el seu noví i tants d’altres, nèts, lliures, llestos i oberts a tot el bo que hi ha en aquest mon del segle 21