dimarts, 10 de setembre de 2019

Valldoreix



Aquesta casa que el meu pare va comprar als anys 50 i que vàrem estrenar, com de mica en mica es va anar decorant omplint i enjardinant.

 Aquesta casa que va viure el meu despertar a l'adolescència, que tots els records que d'ella tinc sempre tenen un regust amarg i mai he sabut per què.

 Aquesta casa que avui he trobat a la internet gràcies al Google imatges i de la que he pogut fer unes quantes captures de fotos dels quatre cantons de la seva arquitectura.

 Aquesta casa que era de color blanc quan era nostra ara és groga amb el nou propietari que també ha fet unes considerables millores en l'engrandiment de la seva capacitat amb obra de paleta i molt de vidre a la part de la darrera, la més fosca, la de cara al nord.

 He viscut a molts llocs, moltes adreces, molts paisatges, molt pobles, Valldoreix és tan sols un d'ells.


 

dimarts, 3 de setembre de 2019

Buró









Carlos Buró, amic des de fa quaranta anys, un Àries ple de talent emparentat amb una generositat immensa, treballador infatigable i model a seguir i admirar, ja que ara en els seus noranta anys exposarà dins de pocs dies una obra totalment nova i creativa, no es tracta d'una mostra retrospectiva de tot el treball d'una vida, sinó de peces magistrals de factura recent, tot un miracle com es pot veure en el tipus de pintura que l'artista fa, res fàcil, res de pintures per sortir del pas com tal d'emplenar parets de la galeria d'art.

En rebre el catàleg de l'exposició a Saragossa i llegir la seva història com artista i en veure les pintures mostrades sobre el paper només em cal expressar la meva admiració per l'artista així com l'agraïment per l'amic per tots els bons moments que hem estat plegats compartint vida escoltant les seves històries divertides, iròniques, embogides i surrealistes, ja que en Carlos Buró és tan bon narrador de faules com ho és com artista plàstic.

Molta sort, amic!

dimecres, 26 de juny de 2019

FEDE: Musicals sense pare ni mare 10





 

 

ELS SUBGÈNERES DEL MUSICAL















"Hair" va revolucionar el musical i ja no es va poder tornar cap en darrere. Alguns compositors van continuar fen o intentant fer títols "a la antiga", però poques temptatives varen assolir l'èxit. De "Hair" varen néixer el "nudie" i el "gay musical". El "nudie" es un musical en que tothom surt despullat o gairebé tothom i durant tota la obra -o en bona part-  i el "gay musical", per regla general, es un "nudie" no mes d'homes despullats o no amb temàtica y lletres gays. El "nudie" mes famós es va estrenar off-Broadway el 1969 i es tracte de "Oh, Calcutta!" -títol de un quadre de Clovis Trouille-, essent una mena de contracció de la frase francesa "o quel cul que tu as!". Del off va passar a Tin Pan Alley (com es conegut Broadway popularment) com a revival en 1976 assolint un total de 17 anys de permanència en cartell. Es tracte de una "revue" que alterna fragments parlats (escrits per intel.lectuals famosos, entre ells John Lennon), amb números musicals. La veritat es que no en va interessar gens (encara que tinc el DVD original), amb va agradar molt mes "Let my people come" (1974) amb una partitura molt bona i textos quasi pornogràfics interpretats per actors i actrius molt macos i amb cossos molt desitjables que ja et rebien despullats a la porta de entrada als seients per oferir-te el programa. Tinc el LP (no mes amb 13 de les 20 cançons originals) i el tinc escoltat moltes vegades. Altre títol que vaig veure a Londres després de "Let my people come" va esser "Carte Blanche" de èxit efímer i poc interessant literal i musicalment, això sí encara mes descarat, però acostant-se al mal gust.Tant "Oh, Calcutta!" com "Let my people come" han tingut revivals; d'aquest últim títol es va fer una producció el 2013 a Nova York, apart de diverses produccions al Canada, Sudàfrica, Holanda, França i tours per a tots els EEUU. De "Oh, Calcutta! tambè es varen fer varies produccions, inclús unaa Madrid en 1977, dirigida i traduïda per en Juan José Alonso Millán.. Un nudie va passar al cinema sense gaire èxit però es troba en DVD ("The first nudie musical"-1976) amb Diana Canova, filla de la famosíssima reina de la Republic Pictures Judy Canova, de ascendència  espanyola, essent el seu avi nascut a Madrid i descendent del famós escultor italià Antonio Canova (1757-1822).

El "gay musical" també es un derivat de "Hair". ja que varies de les seves cançons parlen de la sodomia, de la gent gay i de la llibertat sexual en general.. Podria dir-se que el "gay musical" va cridar la atenció del públic de la ma del compositor i lletrista William Finn en 1971 amb "In trousers" i en la seva continuació "March of the Falsettos" (1981), completant la trilogía amb  "Falsettoland" (1990), passant-se a dir "The Falsettos" (1992) la unió del segón i tercer títol que va esser molt ben rebuda. amb els seus 38 temes musicals i ha quedat com un clàssic icònic del univers gay dins del terreny del musical, malgrat no tenir una permanència en cartell gaire prologada amb 436 funcions i 23 premières, però ha estat representada per tots els EEUU  i va esser revisada en 2016, havent-se representat a Australia en 1994 i també en 2014. El revival de 2016 està programat en 2019 per diverses ciutats nord-americanes. El musical va esser registrat en CD  i la música no ha acabat de convencem. Un altre títol que es de destacar es "When pigs fly" (1996) que va estar dos anys en cartell off-Broadway, essent una "revue" que no acaba de convèncer-me. Disposo de gravacions de aquests musicals citats. Mes bon concepte tinc de "Naked boys singing" (1999) que passant de un a un altre teatre va assolir una permanència en cartell fins al 2012; te 15 cançons i adoptant la categoria de "revue" parla de la vida gay, del despullat masculí, de la "sortida del armari", de la circumcisió i del amor. Disposo del DVD. Va esser portada al cinema el 2007.

Gravada en DVD en 2009 hi ha una pel.licula que sembla la adaptació al cine de una obra teatral però va esser escrita directament per al cinema i contè una partitura de Rick Crom molt agradable i es veu amb simpatia, malgrat això encara està per filmar-se un musical de temàtica gay que atrapi al gran públic i encara està per estrenar-se un musical gay que agradi a tothom.

Els dos sub-gèneres citats no han desaparegut, però donat que el moment actual no es el mes brillant de la Historia del Musical dubto que s'estrenin títols que es esdevinguin èxits totals.







CONCLUSIÓ





En l'actualitat el musical està estancat, per no dir mort. Hi ha mes públic entusiasta que mai, però els títols que s'estrenen no enganxen en els "fans", ja mai se surt del teatre mussitant una cançó del nou títol car la música acostuma esser anodina i gens melòdica, amb la qual cosa es trenca amb la norma indispensable que Cole Porter constantment repetia:"si d'un musical se surt sense recordar una melodia es que el espectacle no val".

El gènere es troba en un carreró sense sortida, com li succeeix a l'òpera, els títols nous no agraden -exceptuant escassssimes excepcions- i es te que recorre cada any als "revivals" del èxits d'abans que tampoc es mantenen massa en cartell però son negoci. En les catelleres de Broadway i del West End segueixen entusiasmant encara les mega-òperes de Lloyd-Webber, en especial "Phantom of the Opera", des-de fa mes de 30 anys a Broadway i "Les Miserables" de Schönberg i el citat "Phantom" al West End. En aquests últims 30 anys pràcticament no mes han triomfat a Broadway com espectacles americans: "Mamma, mia!" (1999, encara que els autors siguin els fabulosos suecs integrants del inoblidable grup "ABBA"), "The producers" (2001, veritable musical "a la antiga" i ple de memorables melodies), el peculiar "Hairspray" (2002-de partitura poc reeixida) i el inexplicable èxit de "Wicked" (2003 i encara en cartell), amb una música insuportable, per la qual cosa dedueixo que com espectacle visual deu funcionar.

Segueixen fent-se algun "nudie" i "gay musical" de tant en tant i off-Broadway. però la major part de títols que s'estrenen provenen del cinema, al contrari que havia succeït en els bons temps dels musicals. Això ja be de lluny car "Hair", "Jesus Christ Superstar" i "A chorus line" varen transformar el sentit del genuí musical. Ara citaré uns quants títols (sense esser abusiu) que han passat per Broadway i per el West End, al costat de les "mega-òperes", dels "rock musicals", dels "nudies" i dels "gay musicals", bassant-se en films estimats i recordats, per no esser avorrit m'estalviaré de posar l'any d'estrena. Tenim doncs: "High Society", "Seven brides for seven brothers", "Calamity Jane", "Meet me in Saint Louis", "Singin' in the rain", "Hans Andersen", "State fair", "The wizard of Oz" (en no sé quantes versions diferentes"), "Gone with the wind", "The Addams family"... i mes recentment  "Amelie", "An American in Paris", "Mary Poppins", "From here to eternity", "Giant", "Pretty Woman", "Holiday Inn"... i aquesta temporada "Tootsie"...! Es que no hi ha imaginació? Doncs efectivament no. La música, si traiem la d'aquells títols de compositors de l'edat d'or, acostuma a esser vulgar, exceptuant la de "The lion king" (1997) veritable gran èxit  tant de Broadway com del West End que oferia una escenificació i vestuari prodigiosos i que pertany al grapat de pel.licules passades del cinema al teatre amb la variant de que procedeixen de la factoria Disney, com "The Beauty and the beast", "The Hunchback of Nôtre Dame", "The little Mermaid", "Tarzan", "The Lion King", "Aladdin"...etc....i pròximament "Hercules"...

Hi ha un altre cosa que es te que destacar: falten veritables estrelles, sobretot femenines, En els últims 40 anys destacaria a Patti Lupone, Kim Criswell, Audra MacDonald (aquesta sembla esser guanyada per a la tele) i Kelli O'Hara reina indiscutible del Broadway actual que ha destacat per els revivals de "Follies", "The pajama game", "Carousel", "South Pacific", "The King and I" i "Brigadoon i aquest any "Kiss me, Kate!"... i temptada per l'ópera; el seu nom no va esser suficient per a mantenir en cartell "The bridges of Madison County" (meravellosa novel.la i notable film). Dels masculins no mes em venen a la memòria el còmic Nathan Lane, Peter Gallagher  i  el esplèndid baríton Bryan Stokes Mitchell. Sense veritables estrelles que sàpiguen cantar, ballar i parlar no hi ha musical que triomfi, si a mes a mes no va acompanyat de un bon argument original i una bona partitura. De aquelles orquestres d'abans oblidem-se, ara amb sis musics màxim passen, canviant les orquestracions originals en els revivals, com la lamentable versió de "The king and I" de 2015 i la insiportable versió de "Show Boat" de Toronto (1993)..

Cal destacar que per els musicals clàssics es te un gran respecte a l'hora de fer gravacions en la actualitat i des de fa un temps i hi han versions super-completes de joies com "Annie Get Your Gun", "South Pacific", "New Moon", "Roberta", "Gypsy", "Allegro". "Kismet", "Kiss me, Kate", "Gentlemen prefer blondes", "On the town", "Wonderful town",...i sobre tot la meravellosa versió de "Show Boat", amb la orquestració original, un repartiment de luxe i la extraordinària direcció musical del gran enyorat i plorat Jon McGlinn.

Arribat a aquest punt tinc que afegir que jo segueixo idolatrant el musical de sempre (i l'òpera, especialment els títols de Vivaldi, Mozart, Rossini, Meyerbeer, Wagner, Strauss, Menotti i Rota, uns quants de Verdi i uns quants de Puccini).








I quins son el meus títol preferits? Doncs son:

"Gypsy" (1959) (Jule Styne)
"Kismet" (1953) (Alexander Borodin-Robert Wright-George Forrest)
"Show Boat" (1927) (Jerome Kern)
(Aquest tres per sobre de tots)
I després:
Annie get your gun" (1946) (Irving Berlin)
Rugantino (1962) (Armando Trovajoli)
Gentlemen prefer blondes (1949) (Jule Styne)
Mame (1966) (Jerry Herman)
Hello, Dolly! (1964) (Jerry Herman)
Sunset Boulevard (1993) (Andrew Lloyd-Webber)
The Phantom of the Opera (1986) (Andrew Lloyd-Webber)
Evita (1978) (Andrew Lloyd-Webber)
Les misérables (1980) (Claude-Michel Schönberg)
Chess (1986) (Benny Anderson-Björn Ulvaeus)
Wonderful town (1953) (Leonard Bernstein)
On the town (1944) (Leonard Bernstein)
Anyting goes (1934) (Cole Porter)
Carousel (1945) (Richard Rodgers)
Oklahoma! (1943) (Richard Rodgers)
The king and I" (1951) (Richard Rodgers)
South Pacific (1949) (Richard Rodgers)
The sound of music (1959) (Richard Rodgers)
Follies  (1971) (Stephen Sondheim)
Sweeney Todd (1979) (Stephen Spndheim) (encara que mes aviat es òpera)
The pajama game (1954) (Richard Adler-Jerry Ross)
Damn Yankees! (1955) (Richard Adler-Jerry Ross)
Kiss me, Kate! (1948) (Cole Porter)
Can Can (1953) (Cole Porter)
Bye Bye Birdie (1960) (Charles Strouse)
Grease (1972) (Warren Casey-Jim Jacobs)
Funny girl (1964) (Jule Styne)
Bells are ringing (1956) (Jule Styne)
Guys and dolls (1950) (Frank Loesser)
Lady in the dark (1941) (Kurt Weill)
Brigadoon (1947) (Frederick Loewe)
Paint your wagon (1951) (Frederick Loewe)
Camelot (1960) (Frederick Loewe)
My fair lady (1956) (Fredeick Loewe)
The music man !957) (Meredith Wilson)
Chicago (1975) (John Kander-Fred Ebb)
Grand Hotel (1989) (Robert Wright-George Forrest-Maury Yeston)
The Producers (2001) (Mel Brooks)
Ilya Darling (1967) (Manos Hadjidakis)
Christine (1960) (Sammy Fain)
It's a bird, it's a plane, it's Superman! (1966) (Charles Strouse)
Applause (1970) (Charles Strouse)
Annie (1977) (Charles Strouse)
A little night music (1973) (Stephen Sondheim)
Company (1970) (Stephen Sondheim)
A funny thing happened on the way to the forum (1962) (Stephen Sondheim)
Nine (1982) (Maury Yeston)
Mack and Mabel (1974) (Jerry Herman)
Dear world (1969) (Jerry Herman)
La cage aux folles (1983) (Jerry Herman)
Call me madam (1950) (Irving Berlin)
Me and my girl (1937) (Noel Gay)
Charlie girl (1965) (David Henecker-John Taylor)
The student Prince (1924) (Sigmund Romberg)
The desert song (1926) (Sigmund Romberg)
Roberta (1933) (Jerome Kern)
Rose Marie (1924) (Rudolf Friml)
No, no, Nanette (1925) (Vincent Youmans)
Sweet Charity  (1966) (Cy Coleman)
Oh, Kay! (1926) (George Gershwin)
Oliver!  (1960) (Lionel Bart)
On the Twentieh Century (1978) (Cy Coleman)
Cats (1981) (Andrew Lloyd-Webber)
How to succeed in business without really trying (1961) (Frank Loesser)
Hair (1968) (Galt Macdermot)
Jesus Christ Superstar (1971) (Andrew Lloyd-Webber)
A chorus line (1975) (Marvin Hamlisch)
West Side Story (1957) (Leonard Bernstein)
Porgy and Bess (1935) (George Gershwin) (encara que es una òpera, però va esser estrenada a Broadway)
Essent l'ordre aleatori, tal com els títols en venien al cap.

I molts mes títols ..., per això es faria interminable.

Farewell!

Fede
Petons.

dimecres, 29 de maig de 2019

FEDE: Musicals sense pare ni mare 9






























STEPHEN SCHWARZ (1948- encara viu i actiu)














Compositor de èxit, novaiorquès i jueu. No mes un dels seus musicals te temàtica original, la resta son adaptacions. Jo no connecto gaire amb la seva musica, curiosament un dels seus èxits ("Pippin", estrenat oficialment en 1972) el va composar i estrenar quan era a la Universitat i es deia "Pippin, Pippin". A l'ombra de "Hair" (1967) i especialment de "Jesus Christ Superstar" (1970) -que va inaugurar el concepte de mega-òpera, musical sense diàleg i veus no impostades en forma lírica si no "pop", fen us del "rock" en la majoria dels temes- va crear "Godspell" (1971) i va està en cartell durant 2124 representacions, amb una partitura que va connectar amb la generació "hippie" i s'ha reposat mes de 15 vegades i potada al cinema en 1973. "Wicked" es va estrenar en 2003 i segueix en cartell i jo encara em pregunto per què, pot esser que vist sigui atractiu, però escoltat es insuportable i no soc l'únic que ho diu, però com en el cas de "Godspell" ha connectar amb la joventut actual, es innegable. Tinc les gravacions de totes les seves obres registrades, encara que no gaudeixo amb elles. En cine va escriure cançons maques per a diversos musicals de dibuixos, uns quants de la factoria Disney. Habitualment es lletrista de les seves cançons.

The magic show- 1974- musical (un èxit, amb 1920 representacions; en 2001 es va posar en circulació un DVD amb una versió TV de 1980 que no tinc)




















ANDREW LLOYD-WEBBER (1948- encara viu i actiu)






Compositor anglès nascut a Kensington (Londres) considerat el mes reeixit de la historia. Es autor del segon mes gran èxit de tots els temps en la escena teatral musical (de moment darrera de "Les Miserables") i es "Phantom of the Opera" (1986), sumant totes les representacions fetes al West End, a Broadway i a tot el mon. En Estats Units es el segon musical en permanència en cartell, després de "The fantasticks", encara que es te que tenir en conte que aquest va esser estrenat en un teatre molt petit off-Broadway i en molts poc llocs mes i el film no va assolir cap renom. Els seus musicals son pràcticament tots èxits totals, amb excepcions. La seva primera composició musical pensant en el teatre (abans hi havia composat peces de tipus clàssic, des-de els 9 anys...) la va escriure als 15 anys i es deia "Old Possum's Book of Practical Cats", basant-se en poemes de Thomas Steams Eliot, i seria l'embrió de un grandíssim èxit posterior: el musical super popular "Cats" (1981); actualment està pendent d'estrena una versió fílmica per el 30 de desembre de 2019 (serà la segona, la primera ho va esser per a la TV en 1998). No mes un musical del seu increïble "out put" te argument original, la resta prové de variades fons. Els detractors li tiren en cara que acostuma a "robar" temes d'altres compositors i ha tingut litigis de plagi. No mes citaré un que els detractors no citen. Es tracte de la cançó conceptual "The heart is slow to learn" que va estrenar la enyorada soprano de Nova Zelanda Kiri Te Kanawa i va esser difosa per ella mateixa per a la TV, es va titular de nou "Our kind of love" per al notable musical "The beautiful game" (2000) i posteriorment "Love never dies" per al musical de mateix títol, estrenat el 2010 amb poc èxit, malgrat esser mes emocionant que "Phantom of the Opera" car es la seva segona part d'aquesta meravella musical. Aquest preciós tema citat te "robat" tot el començament de música que Charles Williams va composar per el film "The romantic Age" (1949), va incloure en la excel.lent pel.licula espanyola "¿Crimen imposible?" (1954) -quan residia a Barcelona- i finalment es el tema "The jealous lover" de "The apartment", el famós film de Billy Wilder. El seu primer títol estrenat va esser "The like of us" (1965) amb un estil molt Broadway i una partitura agradable. Vagi per endavant que tinc totes les seves gravacions i versions per al cine i TV publicades, sigui en LP, Cd o DVD/BLU RAY. El primer gran triomf de Lloyd-Webber va esser "Jesus Christ Superstar" (1970 la versió conceptual en disc i 1971 la estrena en teatre), èxit que va arribar al cine (1973) i als nostres dies car no es deixa de representar mai des-de l'estrena. Aquest títol es reconegut com la primera òpera-rock teatral, sense diàlegs, encara que te precedents en el oblidat musical conceptual de la banda "The pretty things"  "S.F. Sorrow"(1968) que va sortir editat en disc i mai representat, com tampoc ho va esser "Tommy" (1969) dels "The Who" (però sí filmat en 1975) quan la òpera-rock estava ja consolidada, degut al èxit assolit per "Jesus Christ Superstar".El musical/òpera-rock va rematar el musical nascut a USA el segle XIX i ja res va ésser igual. Tornant a la producció de Lloyd-Webber hem de recordar el gran èxit de "Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat" (1972) amb nombrosos "revivals" i que s'ha convertit en espectacle obligat per Nadal a Gran Bretanya, com la encisadora òpera "Amahl and the Night Visitors" (1951) de Gian Carlo Menotti ho es en EEUU o "Die Fledermaus"/"Die lustige Witwe" en Austria/Alemania. No oblidem el gran èxit de la preciosa "Evita" (1978), del citat i enginyós musical "Cats" (1981), del sorprenent i atabalador "Starlight Express" (1984), del meravellós "Phantom of the Opera" (probablement la seva obra mestre, encara que jo prefereixo "Sunset Boulevard" -1992- on la immensa Betty Buckley va arribar a fer-me plorar). "Aspects of love" (1989) no es un títol que estimi massa per culpa del sofisticat argument i la exagerada amplificació encara que la partitura es força bona, com ho es la de "Whistle down the wind" (1996), malgrat el seu impossible argument, o la de "The beautiful game" (2000), "The woman in white" (2004), les cançons afegides a "The wizard of Oz" (2011) o la seva última òpera-rock "School of rock" estrenada el 20015 a Broadway i el 2016 al West End de Londres (encara en cartell). Al detallar els títols de Lloyd-Webber he passat per alt dos, per diverses raons. En primer lloc l'encantador i divertit "By Jeeves" (originalment "Jeeves" -1975) que va esser "remodelat" i estrenat de nou en 1996 com "By Jeeves). Per últim vull citar "Stephen Ward" (2013) que tracte del escàndol polític mes gran que ha patit el regnat de Elizabeth II (la mort/assassinat de Lady Di ho considero un escàndol familiar que ha afectat profundament la corona britànica, però, en principi, no si ha demostrat que tingui arrels de política internacional com el cas Profumo.). Lloyd-Webber amb aquest musical basat en el film "Scandal" (1989) i en els esdeveniments originals, amb una música no gaire melòdica però si molt punyent, amb unes lletres de les cançons molt pujades de to, aconsegueix explicar-ho tot molt clarament, sense mossegar-se la llengua i no oblidant el paper fonamental de la gran actriu irlandesa Valerie Hobson que va recolzar al seu marit (John Profumo) en tot moment fins a la mort, cosa que la sèrie "Crown" passa de puntetes, ni tan sols citant a la gran actriu que, amb les 926 funcions que va fer al Drury Lane de "The king and I" des-de el 8 de octubre de1953, va deixar la seva carrera per a dedicar-se al seu marit i al seus fills (dos del primer marit, del que va quedar vídua i David Profumo nascut en 1955). Malgrat l'empeny de Lloyd-Webber amb la seva interesant partitura i les escandaloses lletres de Don Black i Christopher Hampton, "Stephen Ward" no mes va esser representat des-de el 3.12.2013 fins al 29.3.2014, data en que també tancava el musical "From here to eternity", fracàs sonat del seu amic i col.laborador Tim Rice. Lloyd-Webber ha produït espectacles d'altres autors, ha col.laborat amb la TV i ha preparat i presentat les commemoracions dels seus musicals mes emblemàtics i es posseïdor de tos els premis que es concedeixen als espectacles musicals i el seu "Phantom of the Ooera" segueix en cartell...

Tell me on Sunday- 1979- musical (en 1982 es va reconvertir en "Song and dance", incorporant un ballet en la segona part amb unes "Variacions" sobre el "Caprice nº 24 en La Menor" de Niccolò Pagani composades per Julian Lloyd-Webber, famós violoncel.lista  i compositor, germà menor de Andrew Lloyd-Webber; curiós musical en el que una noia que s'ha independitzat de la seva família i ha anat a viure a Nova York escriu cartes a sa mare sobre els homes que coneix i la van defraudant).




APENDIX



















Quan es fa una sintetització de un tema tan ampli com es el "musical", entenent-ho como el gènere típicament nord-americà de Broadway (Nova York) i el seu derivat del West End de Londres, es molt fàcil que de una forma molt subjectiva es deixin de banda autors que per alguns siguin significatius i per a uns altres no. Es el cas, per exemple de Frederick Norton (britànic-1869-1946) autor de un dels mes grans èxits de la comèdia musical anglesa amb "CHU-CHIN-CHOW" (estrenat en 1916 i estant en cartell mes de sis anys i amb dos versions fílmiques) o del nord-americà Sammy Fain (1902-1989) amb èxits com la "revue" "HELLZAPOPPIN!" (1938), amb mes de tres anys en cartell i portada al cinema, essent autor de unes partitures tan interessants com "FLAHOOLEY!" (1951), debut a Broadway de Yma Sumac com a primera estrella i Barbara Cook com a segona, i la preciosa "CHRISTINE" (1960), debut en el teatre musical de la soprano i estrella del cinema Maureen O'Hara. Però jo he cregut que devia destacar els compositors mes rellevants que per a mi s'acaben amb Andrew LLoyd-Webber, líder del nou musical: el britànic, amb lla "mega òpera", derivada de la òpera-rock, quedant el musical americà en segon pla, ja que ara pràcticament s'alimenta del britànic, dels seus "revivals" clàssics i de les adaptacions al teatre dels èxits cinematogràfiques, inclosos els provinents de la factoria DISNEY.

Malgrat tot el que hi he esmentat mes amunt hi han uns compositors que no puc per menys de recordar per esser creadors de títols molt importants i els citaré com hi fet en totes les entrades per ordre de naixement i tenint en conte les obres de argument original, deixant de banda les "revues" ja que no mes conten amb cançons que s'alternen en esquetxos, i son:























HARRY TIERNEY (1890-1965)

Compositor nord-americà nascut  a Perth Amboy (New Jersey) i autor en 1919 del primer gran èxit del musical nord-americà: la deliciosa comèdia musical "IRENE" (amb la cançó mes famosa de totes les escrites per ell, la encisadora "Alice blue gown") que va esser portada dos cops al cinema.

Keep smiling- 1913- musical (poc èxit)
The Broadway whirl- 1921- musical (poc èxit)
Up she goes- 1922- musical (poc èxit)
Glory- 1922- musical (poc èxit)
Kid Boots - 1923- musical (èxit personal de Eddie Cantor que va esser portat al cine mut en 1926 i del que es recorda la cançó interpolada "Dinah" no composada per Tierney)
Rio Rita- 1927- musical (l'últim gran èxit de Tierney, portat al cinema dos cops i amb una partitura fabulosa, destacant la cançó que dona títol al musical i considerat l'últim del tipus lleuger que "Show Boat" arraconaria)
Cross my heart- 1928- musical (poc èxit, antiquat e ignorat per al públic)






















RAY HENDERSON (1896-1970)

Compositor nascut a Buffalo (Nova York), va formar un equip amb Lew Brown i Buddy De Sylva que va esser reflectit en la pel.licula "The best things in life are free" (1956), encara que també va unir-se amb altres col.laboradors de 1930 cap endavant. En la seva primera etapa va contribuir amb cançons per a "revues" de Ziegfeld i en musicals d'altres compositors com Gershwin i Romberg. De la seva inspiració melòdica varen sortir títols que encara canten les grans veus del moment, com son "The birth of the blues", "Bye bye blackbird" i "The best things in life are free".

Good news - 1927- musical (el seu èxit mes reconegut, amb una partitura magnífica amb 16 cançons molt alegres e inspirades -entre elles "Good news", "Lucky in love", "The varsity drag" i "The best things in life are free"-, va esser portada al cinema per dos cops i va esser reposada oficialment en 1974, essent molt escollida per a funcions amateurs i universitàries, tinc diverses gravacions i la segona versió cinematogràfica amb June Allyson).
Manhattan Mary. 1928- musical (èxit moderat)
Hold everything!- 1928- musical (èxit notable amb els llegendaris còmics Bert Lahr i Victor Moore i el gran "hit" "You´re the cream on my coffee", va esser portada al cinema en colors en 1930).
Three cheers- 1928- musical (poc èxit i partitura poc convincent, va participar-hi com a protagonista el gran Will Rogers amb els seus famosos "llaços de cowboy").
Follow thru- 1929- musical (èxit destacat amb el "hit" "Buttom up your overcoat" i primer gran èxit de Eleanor Powell).
Flying high- 1930- musical (èxit moderat amb Bert Lahr i Kate Smith, va esser l'última col-laboració amb De Sylva i Brown).
Hot-Cha!- 1932- musical (luxós espectacle però poc reeixit, malgrat contar amb Bert Lahr, Lupe Vélez, Eleanor Powell, Gypsy Rose Lee i la parella de ball Vélez i Yolanda).
Say When- 1934- musical (fracàs total, malgrat contar amb Bob Hope)




















DAVID HENECKER (1906-2001)

Compositor britànic nascut a Southsea (Anglaterra) que va fer primer carrera militar, seguint les passes del seu pare, per esdevenir compositor de cançons influenciat per la partitura de "Bittersweet" de Noël Coward que el va colpir profundament . La seva primera cançó publicada la va cantar la actriu Merle Oberon (hindú, filla de una asiàtica de 12 anys i de un ingenier britànic) en el film "The broken melody" (1934). Va començar la carrera teatral molt tard (als 52 anys) amb "Expresso Bongo" (1958), amb la col-laboració de Monty Norman amb qui va formar un equip que va donar peu a tres musicals. El seu mes gran èxit va esser "Charlie Girl" (1965) que va arribar a prop dels sis anys en cartell i junt a "Chu-Chin-Chow" (Frederick Norton-1916), "Me and my girl" (Noel Gay-1937 i molts "revivals", el mes important el de 1984) i "Salad days" (Julian Slade- 1954) es un dels títols mes reeixits del West End abans de la arribada de Lloyd-Webber i Schönberg amb les seves mega-óperes. Tinc que afegir el gloriós títol de "Half a Sixpence" (1963), basat en "Kips" de Charles Dickens, per la seva meravellosa partitura i el posterior magnífic film, ambdós amb el fabulós Tommy Steele, peró no va arribar a assolir l'èxit de públic que es mereixia i no mes va arribar a les 677 funcions, encara que contava amb Marti Webb en el seu primer rol estel.lar en un musical. Altre gran èxit va esser "The biograph girl" (1980, amb la col.laboració de John Taylor), sobre el cine mut i les seves gran estrelles.

Expresso Bongo- 1958- musical (amb la col.laboració de Monty Norman que van produir una magnífica partitura amb un gran èxit de crítica però no de públic, malgrat contar amb Paul Scofield, la gran Millicent Martin i la recordada Hy Hazell, però va esser portada al cinema el 1959 amb Cliff Richard i Laurence Harvey, dura crítica de la industria de la música i les gravacions; tinc el CD original i el film).
Make me an offer- 1959- musical (amb la col-laboració de Monty Norman, va esser gravada i tinc el CD, èxit moderat)
The art of living-  1960- musical (amb la col.laboració de Monty Norman, no va tenir cap èxit i no es va registrar)
Charlie Girl- 1965- musical  (amb la col.laboració de John Taylor que varen escriure una partitura gloriosa i va esser protagonitzada per la fabulosa Anna Neagle, la gran Hy Hazell i el rocker Joe Brown, una autèntica delícia musical que va tenir un "revival" gloriós en 1986 amb la immensa Cyd Charisse -que es va atrevir a "cantar" una cançó i ballar la resta-, la inoblidable gran estrella còmica Dora Bryan i el extraordinari rocker Paul Nicholas, tinc les dues gravacions).
Popkiss- 1972- musical (sense transcendència)























ROBERT WRIGHT (1914-2005)/GEORGE FORREST (1915-1999)














Compositors nord-americans, el primer nascut a Daytona Beach (Florida) i el segon a Brooklyn (Nova York), es varen conèixer a la Miami High School quan tots dos tenien 17 anys i es van unir per a composar la música per un musical titulat "Hail to Miami High!", amb lletres seves i ja mai mes es varen separar ni professional ni sentimentalment. Son autors de lletra i música de 16 produccions musicals teatrals, de 18 "revues", de 58 films y nombrosos "shows" de cabaret. En 1994 encara preparaven material per a tres nous espectacles. Però la seva fama i èxit li varen proporcionar les adaptacions de compositors clàssics per a musicals, començant per "Song of Norway" (1944-sobre temes de Grieg) que va esser un gran èxit, "Gypsy Lady"/"Romany love" (1947-amb temes de Victor Herbert), "Magdalena" (1948-sobre música De Victor Villa-Lobos que inclús va col.laborar amb ells en l'adaptació), "The Great Waltz" (1949-adaptant música de Johann Strauss), la meravella de "Kismet" (1953-amb música de Alexander Borodin i tres cançons seves: "Rhymes have I", "Rahadlakum", la millor de la obra, i "Bored" que va esser utilitzada per a la versió cinematogràfica i una part de "Strangers in Paradise" i el començament de "And this is my beloved", tenint el precedent que son autors de la música i lletra de la cançó que canta Marlene Dietrich en el "Kismet" fílmic de 1944 i de la banda sonora). "Kismet" va rebre 6 Tonys i el de la música el varen compartir amb Allexander Borodin, 66 anys després de la seva mort...També varen adaptar música de Rahmaninoff per el deliciós musical "Anya" ("Anastasia") de 1965 que va esser un fracàs però es va gravar. "Kismet" va esser adaptat posteriorment en 1978 per el musical "Timbuctu!" (amb Eartha Kitt de Lalume), afeixin tres temes sobre música de Borodin, anònims africans i música seva. 

Però tambè son autors de musicals propis: "The love doctor" (1959), el esplèndid "Kean" (1961), comptant amb el protagonista de "Kismet", el gran Alfred Drake i el meravellós "Grand Hotel" (1989), amb vuit números afegits de Maury Weston als 20 composats per Wright i Forrest, procedents de un musical de 1958 que es deia "At the Grand" i que no va esser èxit.

Encara que sempre manifestaven que lletra i música la feien sempre tots dos autors al 50% , el cas es que George Wright es dedicava mes a les lletres i George Forrest mes a les músiques, però sempre col.laborant. En 1994 es varen traslladar de on vivien a Miami a Londres car la BBC-Radio 2 va programar una versió en concert de "Kismet" en homenatge a tos dos que el varen crear 42 anys abans. Tinc gravacions de set dels seus musicals , varies versions de tots ells i totes les existents de "Kismet", incloses versions fílmicas i TV..

Hail to Miami High!- 1932 (?)- musical (sense referencies)
The love doctor- 1959- musical (estrenat al West End, sense referencies del seu eventual èxit).



















BJORN ULVAEUS (1945-viu i en actiu)/BENNY ANDERSON (1946-viu i en actiu)














Compositors suecs amics des de ben joves quan varen coincidir en 1966 en una gira per el sud de Suècia dels Hootenanny Singers (Ulvaeus) i els Hep Stars (Anderson). Varen explorar junts un nou tipus de música popular i varen composar "Isn't it easy to say" per esser cantada per el grup de Ulvaeus,. En 1968 composaren varies cançons per els dos grups i varen aconseguir el seu primer "hit" amb la cançó "Ljuva Sextiotal" que varen proposar per a Eurovision però va esser refusada. Un nou èxit va esser en 1969 "Speeleman" que varen enregistrar els Hep Stars. En 1972 varen crear el grup ABBA, amb les seves  mullers de llavors Agnetha Fättskog (de Ulvaeus) i Anni-Frid Lyngstad (de Anderson), assolint la fama que tots coneixem. Trencat el grup en 1982, després dels respectius divorcis, varen decidir-se a provar en el mon del musical, començant per un espectacle de temàtica infantil basat en contes famosos ("Abracadabra"- 1983) que es va estrenar a la TV francesa i posteriorment va esser escenificada al West  End i passada de nou per a  diverses televisions: anglesa, alemanya, portuguesa..., assolint un bon èxit. Animats per aquesta acollida varen composar el meravellós musical "Chess", amb lletres seves, rectificades per Tim Rice que les considerava "massa bones". El record que tinc d'aquest espectacle es inesborrable. La partitura es extraordinària i la escenografia era un somni fet realitat. Malgrat això no va tenir bones crítiques i es va retirar del West End on es va estrenar en 1986, després de tres any, encara que el "concept-album" va sortir a la venda en 1984. Està considerat per a molts com el musical nª 7, en el "ranking" dels millors musicals de tots els temps, jo el situo entre els millors 12. La versió americana, estrenada en 1986, va adulterar l'argument, canviar les orquestracions i no va esser èxit; malgrat la prestigiosa partitura, la impressionant escenografia i la gran Judy Kuhn, va esser retirada de escena després de 68 funcions i 17 "previews". S'ha reposat moltes vegades i s'ha convertit en un títol de culte.

Desprès en 1995 varen estrenar "Kristina fran Duvemala" a Malmö amb molt èxit, extensiu a altres ciutats sueques, noruegues, finlandeses i americanes (en versió de concert). Però el seu gran èxit va venir amb "Mamma mia!" (1999), musical que mes aviat detesto donat que només m'agraden les cançons i els 15 minuts finals de l'espectacle. El seu argument es un robatori dels films "Buona sera, Mrs. Campbell" (1968´-Gina Lollobrigida) i "Cinco almohadas para una noche" (1974-Sara Montiel). Es molt millor la pel.licula que el musical teatral, però el públic la ha convertit en un èxit mundial i ja l'han vitsa mes de 60 milions de persones. A Londres ha arribat al lloc novè dels musicals de mes permanència en cartell i a Broadway al setè (després de 14 anys). A Londres encara està programada. Va esser portada al cinema el 2008. Desprès d'aquest èxit i de la segona part estrenada l'any passat, sembla esser que ja no tenen gaires ganes de exposar-se amb un altre empeny i van composant cançons, però no hi ha cap interès, de moment, de tornar al teatre amb un nou espectacle.

Tinc varies gravacions en CD dels seus títols emblemàtics, les dues pel-licules de "Mamma mia!" i el DVD de la versió americana de "Chess".

Chess- 1984- musical (una de les joies mes grans del musical, una partitura bellíssima  i una posta en escena inoblidable, amb un interessantíssim argument situat a la època de la Guerra Freda entre els EEUU i la URSS, quedant un pel malparat el jugador de escats americà en la versió anglesa i el rus en la versió americana).