dimecres, 18 de maig de 2016

El miracle de la llum






La llum ens sorprèn quan ella vol i quan menys t’ho esperes com ha estat aquest diumenge mentre estàvem dinant.

Tot de sobte el bust del emperador Adrià que tenim decorat de vermell gamba a la planxa i coronat amb ferro rovellat a la manera gòtica, va agafar una llum molt especial ja que un raig de sol que es filtrava per la teulada li donar una especial lluminositat a la seva part dorsal i que reflectida a la paret de rajola de Valencia el va transformar per uns instants en un ser màgic adornat amb un aura del tot irreal.

L’Adrianito, nom familiar que li em posat a l’emperador romà així com a moltes altres andròmines que tenim per la casa batejades amb tendre humor,  porta amb nosaltres al voltant de vint anys mai havia lluït d’una forma tant esplendent, aquell raig de irreal llum em va fer recordar una historia que em van explicar al temple de Abu Simbel, on digueren que un dia cada any i a una hora concreta un raig de sol entra per la porta del temple i travessa tota la llarga columnata fins anar a parar a sobre de l’ imatge del faraó Ramses II il·luminant-lo per breus segons i donant un espectre màgic a la foscor tenebrosa del temple egipci.

De ben segur que aquesta conjunció solar a casa i al damunt del bust del romà, no la tornarem  a atrapar-la i encara gràcies que l’efecte òptic va durar prou de temps com per deixar-me fer aquestes dues fotografies.

Com a coda final diré que l’emperador Adrià és de tots els seus companys de trona és el que millor m’escau, per moltes raons, va néixer a Itàlica (ara Sevilla), va ser un seguidor y promotor de la cultura hel·lènica a l’imperi romà, va posar de moda la barba masculina en el senat, va tenir d’amant la criatura mes preciosa i mitificada de l’historia de la homosexualitat, el bell Antinous.




dijous, 4 de febrer de 2016

87


El celebrar un aniversari sempre es motiu de joia, si li posem el afegit de que l’aniversari es del germà encara ho és més i si el numero que s’hi posa a dalt del pastis ja està per sobre de les coordenades habituals, llavors és un infinit goig.

El meu ‘tete’ de quan jo era un marrec que començava a parlar al carrer Lleida es feliç de tenir avui a tota la família reunida al seu voltant i rodejat d’estimació sincera.

Tot un tresor.






divendres, 11 de desembre de 2015

Iconografia eròtica republicana, 1931-1936









Aquesta col·lecció de fotografies eròtiques i a la vegada molt artístiques era del meu pare.

Fotografies totes de procedència francesa i segurament adquirides en el seus desplaçaments a Cerbère des de la propera Portbou, on tenia la família i treballava, en els anys precedents a la guerra civil.

Fotografies que de segur estaven admeses per els governs republicans i que tot seguit en caure el regim republicà, manifestacions artístiques d’aquesta mena foren prohibides i perseguides amb penes fins i tot de presó.


El meu pare però, sempre las va tenir al seu costat, amagades però no molt, de segur que el meu germà o jo mateix varem venir a aquest món desprès dels resultats d’haver observat amb ulls savis aquells petits detalls que en cada una de les fotografies donen la clau dels refinaments més estimulants.





dimecres, 2 de desembre de 2015

La plaça de Lesseps ja per fi enllestida.







La plaça de Lesseps ja per fi enllestida, sí, ja era hora.

La plaça mes torturada de la ciutat, potser amb seria rivalitat amb la de les Glories, l’ultima reforma fou la del any 2005 però no s’havia acabat perquè just al mig del territori hi havia una enorme tanca i unes grues per la construcció del malaurat metro de la línea 9.

Com a resultat de la crisis les obres del metro han estat paralitzades i també suspeses, l’associació de veïns de la plaça Lesseps va demanar al alcalde Trias que fes el fotut favor de treure tota aquella quincalla del mig de la plaça y que fes el acabament proposat des de un inici de les obres, jardineria i parc infantil.

En Trias se’n va anar i les obres no es van acabar encara que hi estaven treballant de feia mesos, desmuntar la grua va ser fàcil però tapar els forats de metro va ser més conflictiu.

Ara per fi desprès de deu anys de les obres de la Plaça Lesseps ja es pot dir que les obres estan acabades i encara que amb uns arbres molt escarransits amb el temps ja creixeran com han fet els seus germans que estan al seu costat i els infants del barri omplen el seu lloc d’esbarjo a les 5 de la tarda quan surten del col·legi.








dilluns, 16 de novembre de 2015

L’agermanament de dos colossos


Dins la historia i a molts i a uns segles de distancia hi ha dos genis dins el món de l’art que els fa germans, o al menys es així agermanats com jo els vull veure, perquè són mites meus des de sempre.

L’un es geni dins el món de les arts plàstiques, Michelangelo.

L’altre es un geni dins el món de la musica en totes les seves variants, Txaikovski.

L’agermanament a part pel indiscutible geni de cadascú també els hi ve per la seva homosexualitat ja mai més discutida ni per les falòrnies politiques o bé religioses.

Seguim amb les similituds entre ambdues personalitats, sense haver cap constància escrita de les seves relacions  homosexuals per obvies raons històriques per l’època que els hi va tocar viure, el artista florentí  va tenir amb Tommaso Cavalieri el destinatari dels seus versos amorosos i el compositor rus la compenetració estimulat amb Alekséi Sofronov, el seu criat estimat.

Pear altra banda els dos van tenir una relació intima intel·lectualment afectiva amb dues dones de la noblesa en el cas de Michelangelo amb Vittoria Colonna i per la part de Txaikovski amb l’aristòcrata Nadezhda von Meck, dames d’importància cabdal en les biografies de cadascun dels dos homes.

Per la part creativa ens trobem que els dos genis en tot el que feien, que era molt, sobresortien per sobre de la resta dels seus col·legues, per la quantitat de obra immortal tant copiosa com variada i sempre excelsa.

Mirem solament algunes de les obres de Michelangelo, el seu David de Florència una peça de marbre d’una sola peça de unes proporcions immenses més de 5 metres d’alçada i considerada l’escultura més famosa del món, els frescos de la capella Sixtina, dotzenes i dotzenes de figures, de proporcions tant perfectes com colossals, pintades amb unes condicions de dificultat màxima, i com arquitecte només cal centrar-me en la cúpula  de Sant Pere del Vaticà, encara ara la més perfecte i elegant de totes les altres dissenyades avant i desprès en el transcurs del temps.





Per la part del turmentat Txaikovski ens trobem que en la seva part simfònica, concerts, poemes simfònics i per suposat les simfonies d’una bellesa sense límits, per la part de les operes podríem dir el mateix, sense ser una producció tant extensa com la d’altres compositors operístics, ens deixa una empremta inesborrable i difícilment millorable i deixo per el final el ballet, paradigma de tots els ballets mai composats, són els ballets d’aquest compositor ja que ningú mitjanament informat por deslligar la paraula de ballet del nom de fins i tot tres dels ballets mes famosos mai deixats de interpretar-se arreu del món.

Com a coda final poso en solfa alguns pensaments que m’ha transmès la meva amiga Brigitte Otto sobre Txaikovski.

El compositor li deia en cartes al seu germà: He conegut a algú, ros i amb uns meravellosos ulls marrons, quan el veig, m’agradaria prostrar-me als seus peus, però quan em miro, em considero que sóc massa vell i no m’agrado a mi mateix. Em pregunto, perquè deu un jove humiliar-se i dormir amb mi, es repugnant, aquests pensaments tronen a traves del meu cervell una i altres vegades.

Tot aquest sofriment el music, no pot parlar-ho, ell ho posa tot a la seva musica, és com un crit.

Creu que les seves anomalies sexuals són l’obstacle que li obstaculitza ser feliç i el fan lluitar am totes les forces possible en contra de ell mateix, volent trencar el que ell veu com a perversió del seu cor.

El dormir per primera nit amb la seva esposa va ser un malson, i trobava fastigosa aquella relació intima amb la dona.

El home ferit diu: Amb quina freqüència vaig poder expressar el dolor i els desitjos d’amor en la meva musica, no se si ho vaig aconseguir, altres han de jutjar-ho, però jo contradic els que diuen que la musica no és capaç de mostrar el poder del amor. Només la musica és capaç de fer-ho!








diumenge, 15 de novembre de 2015

Paris








Qualsevol cosa bona o dolenta que li passi a la ciutat de Paris, la faig meva. Sigui per educació o deformació familiar de ben petit a casa, tot el que passava a França era benvingut.

El pare tenia un lligam amb la llibreria francesa de la Rambla i cada setmana ens portaven a casa el Paris Match, el Cinemonde i el Elle, segurament els Paris Hollywood, revista eròtica, sumptuosa i mítica els hi donaven a ell personalment per evitar que la mare i jo estiguéssim al marge dels seus gustos íntims.

Els anys que van passar els pares a Port Bou tan a prop de la frontera francesa, van fer que sentissin a la més desenvolupada França, ben endinsada al seu cor.

Aquest sentiment me’l van transmetre a mi i segurament també al meu germà.

Ja de adult a Paris i vaig anar amb 19 anys, allí vaig descobrir la meva autentica sexualitat a la rue Penthièvre.

A Paris hi he passat molts moments immillorables de la meva vida en totes i cadascuna de les etapes.

Paris, la seva historia, el seu art, la seva cultura i els amics que jo he fet allí han fet que la consideri la meva segona ciutat.

A casa nomes obrint la porta, el qui hi entra ja veu que al costat de la estelada hi la el 'drepeau' de la França, quadres al oli sobre taula de fusta que jo vaig voler fer com a signe identificatiu de la meva persona.

Per això aquest cap de setmana és molt trist i penso en moltes coses de la meva vida en aquella bonica ciutat.

Sí ja se que drames similars en passen cada dia a Beirut, a Síria o a Noruega, però jo sento el que sento i no puc fer-hi més amb els sentiments encara que el cap em dicti altres conductes.

Paris et ploro.





dijous, 29 d’octubre de 2015

Terrat

Una vegada de tard en tard, poden ser fins i tot cinc o deu anys es puja al terrat del edifici, allí nomes hi ha un parell d’antenes parabòliques i la fibra que va posar Menta que desprès va ser Ono i ara és Vodafone.

I com ahir ens van posar la fibra a casa no vaig tenir mes remei que pujar amb l’operari i vèncer el terrible vertigen que em provoquen les altures sempre, i si no hi ha cap mur o barana encara ho tinc pitjor per suportar-les.

Aquell espai m’és completament nou i inhòspit, hi hauré pujat només cinc o sis vegades en tota ma vida, és difícil reconèixer les cases i el carrer des de les altures.

Es pot veure de fit a fit la terrassa del euro parlamentari Tremosa o el pis on vivia el còmic del Paral·lel Aladi, i poca cosa més.


A vegades les coses més properes et semblen misteris insondables si les mires des de un altre punt de vista, i així ahir ho vaig fer com si fos una gavina o un colom, comuns animalons que per les restes orgàniques trobades són els únics propietaris d’aquell espai, això sí, sense contracte d’inquilinat o escriptura publica.



dimecres, 28 d’octubre de 2015

La Barcelona dins el cor


El goig immens que fa trobar fotografies antigues a la xarxa gràcies a persones amants de les pagines de la nostra cuitat encara que de color sèpia o blanc i negre i quasi sempre d’una qualitat molt dolenta , no te preu.

Cadascú tenim records gravats amb foc a dins el cor, i recordar-los quan es troben les fotografies el cor salta de content.

Retrobar el port i els seus antics ´tinglados´, els banys San Sebastian a la Barceloneta de platges tancades i privades, les moltes Rambles, la de baix de tot la de la mala vida i els agents de duanes, la Rambla del mig del Liceu i la Boqueria i la de dalt de tot del Can Pistoles, el Canaletes i el Nuria.

La plaça Lesseps i el cinema Roxy, el Paral·lel i el silenci del cementiri de Montjuic.


Una ciutat grisa, bruta i malforjada exteriorment desprès de la cruel misèria de la postguerra, però amb un gran cor i moltíssima personalitat, una ciutat de novel·la, Tan lluny de la actual macro festiva ciutat turística, que fotografia molt be però que la seva gent autèntica, fuig del centre històric i monumental com d’una epidèmia de colera anomenat turisme.

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Els quatre Beethoven







És per pura casualitat que de tots els genials compositors de musica clàssica que hi ha en el món sigui en Ludwig van Beethoven el que estigui a casa representat en imatge, fidel o no, fins hi tot quatre vegades.

El primer de tots va ser comprat en un antiquari o brocanter, cosa ben difícil de discernir, que estava plantat quasi al costat del hotel d’Amsterdam, en un viatge que vam fer ara fa just 28 anys.

 Es tracta d’una placa antiga de mides i pes considerables ja que es tracta d’una peça d’escaiola amb gruix suficient per estalviar cops innecessaris deguts a la extrema fragilitat del guix.

El perquè en Francesc es va enamorar d’aquell primer Beethoven sempre serà un misteri, era de les primeres coses que compràvem per el pis de Sitges i ell sabia perfectament on el volia posar.

I allí penjat a la paret amb el mateix clau de quasi trenta anys el empolsinat Ludwig ens contempla des de les altures, amb el anar i venir dels nostres passos, ja una mica cansats.

Els altres tres Beethoven son de mida més modesta i son la clàssica estatueta de fa cent anys que es venien als magatzems d’artesanies ceràmiques per decorar les cases i donar-li aquell toc de cultureta que tan li escau al nostre temperament i caràcter.

Posar un record d’un music o un poeta amb nom sempre dona bon to, això és el que la gent d’aquells anys posaven a les seves cases figuretes de Mozart o de Beethoven però en canvi la musica que escoltaven eren sarsueles i cuplets.




















divendres, 25 de setembre de 2015

Ricardo i Roser 62 anys

Diumenge, 24 de Maig, dia de ‘Maria Auxiliadora’ el mateix dia de setmana que el meu germà es va casar amb la Roser ara fa 62 anys. Tota una vida que és com cinc o deu vides meves i encara estan aquí, dempeus, amb el somriure als llavis, voluntat de ferro de ser feliços. Celebració intima amb els fills, els nets i els germans. Si s’ha tardat en penjar el dinar de celebració era per deixar-ho reposar, com el bon arròs i el vins de marca. Per molts anys, nens!

dijous, 10 de setembre de 2015

Un sopar de companys de feina... 2002





Avui un antic companys de feina m’ha enviat un video de no molt bona qualitat però de records entranyables.

Records de fa quasi quinze anys, un moment de la meva vida en que era molt feliç ja que gaudia d’una maduresa esplèndida per la part afectiva i també per l’altre.

Eren un moments en que  la  empresa familiar encara era això, una empresa familiar, on jo tenia un bon càrrec i un bon sou.

Al cap de poc temps la companyia va ser comprada per una multinacional japonesa, llavors tot va canviar i no per bé.

En el any 2002 la mare encara estava en perfectes condicions de vida i era suport i alegria de la llar.

En Francesc treballava en una de les millors empreses de flors a Barcelona i també amb uns emoluments prou adequats al càrrec.

Era una època de molts viatges, curts i variats al estranger en el transcurs de tot l’any, amb molts amics i moltes celebracions tant a Sitges com a Barcelona.

Un temps que va passar com un sospir, on no es parlava de cap crisis i en que ser mileurista no era per anar donant gracies a deu.

El segle 21 va començar així de be per a mi, per anar desprès descabdellant una troca de fatalitats com son la vellesa sense salut, malalties perverses, morts sobtades quan no toquen, i pobresa econòmica.

Un entorn polític sense esperança, vexacions a la nostra cultura i llengua i un futur incert.


Malgrat això seguim dempeus i amb interès per les coses boniques d’aquest món i els petits moments bons que ens dona la vida. 







diumenge, 9 d’agost de 2015

Alguns musicals

De tots els generes musicals n’hi ha un que es posa en capdavanter de tots els altres invariablement des de els meu divuit anys. No es un altre que els musicals de cinema i sobre tot de teatre. El perquè és cosa difícil d’esbrinar però que podríem dir unes quantes reflexions de pressa i corrents, la primera és que la qualitat de les musiques és molt alta, aquí podria posar una llista de 50 compositors excel•lents i em quedaria curt, per exemple poso a Cole Porter i queda clar el que vull dir. En segon lloc es la base literària en que es basen la majoria dels musicals i que com norma general tenen un nivell prou considerable. Per tercer element d’apreciacions diria que la majoria dels musicals per no dir tots són unes catedrals a la cultura gai del món anglosaxó i per submissió divinament acceptada de la nostra. He vist musicals en teatres de moltes ciutats on aquesta cultura es desenvolupa assíduament , per sobre de tot i en gran distancia de les altres estan el West End de Londres i el Broadway de Nova York també han estat a la llista Paris, Praga, Hamburg, Berlin, Napols, Stokholm, Dublin, Amsterdam, Madrid i per suposat Barcelona. Aquí un recull d’alguns musicals dels quals he trobat el programa en una caixa oblidada en un armari poc visitat.

Some Musicals from julianen on Vimeo.

dijous, 30 de juliol de 2015

L’agenda retrobada - V

V

Xavier Vivé un personatge de la faràndula nascut a la classe alta de Barcelona, sempre va tenir un ull per les arts fossin les que fossin fos com a creador o com promotor. Un humor pocasolta de clown de Fellini, col·leccionista de ceràmiques Staffords que les tenia magníficament exposades. A la seva casa de Sant Pere de Ribes hi havíem passat unes jornades inoblidables. Actor en pel·lícules de Berlanga i dibuixant sensible.

Ricard Vallvé, anotat a la avinguda de Roma però no sé qui és.

Enrique Velez, amistat molt important de les dècades dels 70s i 80s, parella des de sempre de Ventura Contreras. Quan el vam conèixer tenia un càrrec  molt important a la distribuïdora de la Citroën Barcelona. Al ser del mateix any, mes i zodíac, jo 4 dies més gran, cosa que sempre recordava, teníem moltes afinitats en el món del teatre musical i cinematogràfic. Un canvi a la seva vida el va portar a ser propietari de residencies de tercera edat amb lo qual les nostres relacions i contactes es van anant refredar fins pràcticament extingir-se.

Ramón Vizcarro, un altre company de la duana, aquest és el que menys tracte i vaig tenir però deu n’hi do. Va venir a viure amb la seva parella a un apartament a Vallpineda al mateix carrer que teníem el nostre el Stanley i jo, desprès també va estar al passeig de Sitges, per acabar a Sant Pere de Ribes a una casa amb jardí, desprès de poc temps van decidir retirar-se en plena joventut i van anar a viure a Miami Benach. Avui posant el seu nom sencer a Internet m’ha sortit el seu nom que consta com a llogater, el que paga cada any de lloguer i en el Google map m’ha sortit la foto del satèl·lit on es veu la casa amb platja privada just davant seu. Un somni de pel·lícula.

Jose Maria Velasco, no voldria enganyar-me però crec que aquest xicot que vivia al carrer d’Urgell era molt amic de Peter Todd Mitchell i que es va tenir accés a la major part de la obra del artista quan va morir a Sitges.

Hector Vila, nom artístic  d’un amic poeta i music que vam tenir molta relació en un moment de la vida. En Pere Vilarregut, el seu nom autèntic, ens va fer partícips dels primers moments d’enamorament del irrepetible Guillem, una de les persones millors que he conegut. Vaig col·laborar en la confecció de la coberta d’un long play del cantant cosa que em va fer molt feliç perquè una de les cançons del disc estava lleugerament inspirada per mi. Quan el vaig conèixer, l’Hector vivia a Sant Boi per anar a viure desprès a la Plaza de Castella i desprès prop de Nou de la Rambla en un lloc fantastic. Amb la separació d’en Guillem la amistat va mori fins el no res.












L’agenda retrobada - T

T

Joan Tena, el ballarí i professor de dansa era el veí que tenia la Mercè Pérez Solsona a sobre de ella al sobreàtic. Durant molts anys van ser molt amics sobre tot mentre va viure la senyora Maria, la mare d’en Joan. Tenia dos cossos que tan aviat els tenia la Mercè com tornaven a estar a dalt. Vam compartir moments molt macos de converses a les terrasses amb vistes sobre la ciutat al estiu i moments de dansa al estudi del carrer Gran de Gràcia.

Peter Todd Mitchell amic venerat, va transmutar la bohèmia de Manhattan a Sitges i li va donar llum, musica i color durant els 9 mesos que Peter vivia allí en qualsevol dels dos àtics que tenia. Un dels pintors que més m’ha ensenyat i que mes m’ha inspirat o copiat diguem-li com vulguis. Home de poques paraules y humor surrealista. Vam tenir per molts anys amistat intensa tant amb ell com amb Fanny la seva mare. Els dos estan enterrats al cementiri de Sitges.

Trama 4 a l’agenda esta escrit desprès d’aquest nom:  Andreu Sorrosal del carrer Zamora. Em sona com si fos un fabricant de prestatgeries  per botigues.

Bruno Thurau, d’Hamburg, no tinc idea de res d’aquet nom pero per internet he trobat que va neixer al 1931 i va morir al 2003







L’agenda retrobada - S

S

Antonio Soriano, a l’agenda figura com del carrer Tamarit, encara que jo li he conegut quatre o cinc cases diferents, enamorat dels gossos com cap altre persona en aquest món. Es un xicot que de ben jove sabia molt bé on volia anar, preguntava i preguntava i a la fi feia el que ell creia que era el millor. Company de la duana, tenia als vint anys una pell de préssec sense cap pel, no sé qui li va posar per àlies Suzy Wong per les seves traces orientals. Ara ens veiem a la platja de Sitges i ens parlem per Facebook.

Roberto Sancho y Margarita, en Roberto era una mica parent meu ja que el seu pare de segon cognom portava el meu de primer. Va treballar amb mi a la duana i sempre em va tapar les meves escapades. Un home bo i tranquil a qui el destí li va arrabassar la vida quan encara era jove. Al cel hi ha un àngel que camina lent i que es diu Roberto

Pablo Sahun primera parella sentimental i company de feina al mateix departament. Per sort, hi encara que tenia nomes 18 anys i ell 25 em vaig donar compte que aquell home era un gamarus i als tres mesos justos el vaig plantar. Es la persona que em posa mes nerviós de tota la humanitat. La única parella, diguem-ne estable, que ha tingut aquest personatge són els tres mesos que va estar amb mi, egoista sense límits i amb pors de ser descoberta la tendència sexual l’ha portat a un estat de paranoia preocupant. Ens parlem encara per telèfon i per sort per a mi tot això que escric aquí i molt mes li dic sense embuts a la cara, tot el que penso de la seva covardia, de ser una persona sola al món que viu molt be a Sarrià, que esta casi per anar a una residencia geriàtrica i que encara te pors de que els veïns de l’escala s’assabentin  de que és gai. Uff.

Cercle Artistic Sant Lluc el lloc on per molt anys vaig anar quasi totes les tardes a dibuixar o a xerrar. Allí vaig conèixer a la Chelo Naranjo, al Josep Bofill i a la Carme Albaiges, tres imprescindibles del carrer del Pi, ara en el nou local no tinc cap mena de relació ni contacte.

Enric Señer, company de la duana i la nina dels ulls d’en Pere Cusó. Com a bon Àries que és li agrada brillar i ho fa amb certa gracia però sempre als serveis dels qui manen i per protegir els seus propis interessos. Un home que te el cap on s’ha de tenir.

Carme Solernou companya de la Mercé Pérez Solsona fins uns mesos abans de que jo entres a la companyia. Una dona culte d’educació alemanya i catalana i mitificadora del entorn social de l’escola on va estudiar i de totes les seves adinerades alumnes.
Sylvain Cazorla, el vaig conèixer en plenitud física en la època que sortia amb la Pilar Periz i la gent del Liceu, era un solter espectacular. Desprès amb els anys va formar una família i es va dedicar molt al món de audiovisuals on va ser una autentica eminència, en aquest punt va ser molt amic d’un altre crack, en Fede Bada.

Francisco Sorbe, en Paco, de temperament artístic reconegut, el vaig conèixer a Sitges a un local que ja no existeix i on havia vist molt bones actuacions. Em va encomanar un retrat i li vaig dir que jo retrats no en feia llavors em va donar llibertat per fer el que penses que era millor, li vaig fer un triple retrat sobre la caritat.
Lluis Suñol, no se que hi fot aqui! Vivia a Teodora Lamadrid










L’agenda retrobada - R

R

Amelia Riera, sempre de negre, pintora gòtica molt abans de que l’estil gòtic sinistre estigues de moda, sempre pintant el mateix quadre sobre túmuls funeraris, molt personal i original però. Era molt amiga del Ortenbach i sempre et feia notar que ella era de bona família i d’educació superior a la teva. Jo mai vaig donar ni un pas par parlar amb ella, 25 amics li llepaven els peus i li compraven pintures, una dona que es sabia vendre molt bé.

Rafael Ramirez Ruiz, del carrer Camelias de Cornella, no se qui és.

Esther Reguant, exactament no sé qui és pero suposo que es alguna noia que vam trobar amb un dels viatges que vam fer organitzats i amb el Jose Luis Allué.

Elena Renedo, aquesta sí que estic segur que la vam conèixer en un viatge per Àfrica, una noi esvelta i elegant que vivia a la Rambla Nova de Tarragona.


Lidia Rull, gran amiga del Allué es van conèixer quan ell era metge a Torredembarra i ella tenia una farmàcia allí mateix. Tots dos van aterrar a Barcelona mes o menys quan jo vaig entrar en coneixença. La Lidia va fer molta amistat am la meva amiga Mercé per motius de manera d’entendre la vida i pel catalanisme. La Lidia evitava dir-li Jose Luis en castellà, que era el seu nom per tots conegut i sempre l’anomenava pel cognom Allué que sonava més com de casa.