dissabte, 28 març de 2015

Estrany missatge d’una ensenyant de pàrvuls.



Recuperant la memòria històrica al trobar amb uns quants anys de retard una mena de targeta d’agraiment  que vaig enviar als meus pares l’any 1949, mes d’abril, felicitació feta a la classe de la senyoreta Irene tal com es demostra en el escrit, el que vol dir que el curs 48/49 el faig fer el col·legi dels Escolapis de sant Antoni.

Seguint fent elucubracions si jo vaig fer la primera comunió a la Salle de Lesseps el Maig de 1950 vol dir que el canvi de pis del Poble Sec a Gracia va ser durant qualsevol moment de l’estiu de 1949 amb set anys recent fets.

Llavors un parell o tres d’anys al col·legi de Lesseps amb els perversos ‘hermanos’ per anar a raure amb 10 anys a les afilades i refinades grapes de la majoria dels capellans dels Escolapis de Sarrià.

És el que hi havia en aquella anys de teranyines i foscor, que per sort no em van commocionar especialment gracies al meu afany de supervivència.

Mai m’haguessin d’haver mogut d’aquell col·legi de la Ronda, però el que està fet està fet.  I segur que els meus pares van fer el que creien millor per a mi.







divendres, 27 març de 2015

El conte de la iaia de Laura Julián




El Conte de la Iaia
(O el d’una nena que s’ha anat fent gran.)
3 de Juliol de 1909 – 3 de Juliol de 1989


Juliol de 1909, dia tercer d’aquest mes calorós que enganxa camises i fa caure regalims de suor pels rostres dels barcelonins que apaivaguen les calor d’estiu amb aigua de càntir i passejades per les rambles ombrívoles.

Qui suava de debò però aquell dia era la Sra. Enriqueta Recorda i Codony, Sra. Enrica per als seus veïns i coneguts, que just es trobava en el difícil i delicat tràngol de dur un fill al món.

Malgrat que encara no s’havia instaurat l’Institut de salut publica, ni cap altre organisme semblant, una nena maca i grassoneta va arribar a casa de la família Falgà per a ocupar el 2n lloc en la renglera de fills.

Tot el barri en va saber la nova: “Una nena a casa del Llauner”!; “Què una altra llaunereta eh, Sr. Mero?” L’enhorabona!... Passeu-vos per casa que farem xerricar el vi dolç!, responia cofoi el pare de la criatura. I no penseu pas que n’hi varen anar pocs a celebrar el naixement,  ni parlar-ne, que la botiga de lampisteria i llaunes del Sr. Baldomero Falgà i Tarrida era massa coneguda per tothom i no anaven els temps gaire grassos per a perdre’s una convidada.
Fins i tot en Ricardo, el noi del Sr. Julián, el de l’ajuntament també hi va fer cap a la celebració acompanyat de sa mare, la Sra. Úrsula Boada i Cortacans.

- Què, què et sembla aquesta nina? – li varen preguntar
- Una boleta – va respondre el nen fent una al·lusió directa a la cara rodoneta i rosada de la petita.

I així va ser com inicià la seva vida ´’any 1909, el mes de Juliol, tot just vint dies abans que una revolta popular convertís Barcelona en un niu d’incendis. I si la setmana del 23 al 29 de Juliol és recordada com la ‘Setmana tràgica’ , la setmana del 3 al 9 la recordem com una setmana d’allò més feliç.

Sortosament per la Mercè Falgà i Recordà, la menuda de dies, la seva casa era lluny de la zona de les bullangues, ja que la seva família vivia al carrer d’Enric Granados, uns dels que havien obert arrel de la nova urbanització als afores de Barcelona coneguda com l’Eixample.

Què feliç Mercè pujant grassa i maca, amb uns ulls d’ametller florit que brillaven més que no pas els fanals de gas que el seu pare encenia i apagava diàriament.

- Ei, ’Bola’, ¡Boleta’ on vas tan despresa? –
- Què no ho veus? Vaig a prendre un bany, el que fa set d’aquesta temporada i no m’entretinguis més que el vull aprofitar, només me’n quedaran dos desprès d’aquest.
- Vigila que no se t’endugui el mar!
- No passis pena, ja tinc el Papa que a més de vigilar el mar també sap que fer amb els Mar...recs com tu!

Us la podeu imaginar ràpida i decidida, coqueta i feliç de poder viure qualsevol cosa que li oferís la vida. Res no feia trontollar el creixement de la ‘Llaunereta’, l’embelliment de la ‘Bola’, com l’anomenaven carinyosament els nois més grans del barri.
I no parava mai! Que si anar a cobrar factures: A tu Mercè no et saben dir que no; tens molta gràcia per a demanar coses, encara que siguin diners. Que si ajudar a la mare a la cuina, on llepava més culleres que altre cosa, o canviar els bolquers dels més menuts de la casa. Qualsevol cosa li anava bé a la ‘Llaunereta’ però n’hi havia unes poques que li tenien ben robada l’anima; assistir com a espectadora interessadíssima a les partides de set i mig que es feien a casa les tardes dels diumenges malgrat la desaprovació de la Sra. Enrica; o be contemplar com la seva mare després d’una llarga i esgotadora jornada, es rentava la cara amb aigua fresca, es posava una capa de Cold-Cream i es pentinava els cabells bruns i ondulats. Mmmmm! Quina enveja li feia aquell pot de Cold-Cream, somniava amb el dia que se’n podria posar ni que fos una mica. 

Tal com la Mercè s’anava fent gran així varen canviar els seus plans de vida i ens la trobem durant uns anys practicant el seu encant a l’escola que les Dames Negres tenien a la Travessera de Gràcia, on hi va aprendre a més de les quatre regles un francès pràctic i vistós que va poder utilitzar no poques vegades.

El seu caràcter obert i alegre no s’hi adeïa excessivament amb el de l’estudi i per altra banda en els anys 20 no era ben vist que una noieta es dediqués a altres menesters que a preparar-se per un bon matrimoni.

Però vet aquí que...
- Papa vull treballar!
- Doncs, agafa l’escombra i fes la botiga!
- No és pas això el que vull ver
- Ah no? I que vols fer si es pot saber?
- Vull col·locar-me de dependenta als Magatzems Alemanys que han obert al Carrer Pelai!

Unes quantes discussions i el morro fort per part de la noieta van ver cedir al pare que des de el primer moment sabia que ho tenia tot perdut amb aquella nena.
Entre mitges i llenceria fina van transcórrer uns mesos on la Mercè va conèixer a més de que significava treballar fora de casa, tota l’estratègia que li caldria per a conquerir un noi en qui tenia posat l’ull.

Així un vespre desprès de plegar dels magatzems, tot pujant amb les amigues per la Rambla, va veire que el noi en qüestió passejava també amb uns amics a pocs metres d’elles.

- Veieu aquell noi tan ben plantat, jo el conec!
- Apa, si és guapíssim, no ens ho creiem.
- Ah no? Doncs ara veureu! – i dient això va avançar unes passes i crida prou fort
- Ricardo!
Aquest no era altre que en Ricardo Julián Boada es va tombar i va mirar una mica perplex aquella noieta de somriure lluminós que li parlava.
- Que no te’n recordes?, soc la ‘Bola’ – va recordar-li ella.
- La Bola?, la filla del Sr. Falgà? ... Caram noia si que t’has fet gran... i maca – va respondre complagut.

I encara que es coneixien des de petits aquella trobada fou l’inici d’un enamorament apassionat i ‘In crescendo’ que encara dura en la memòria de tothom que el ha conegut.

Ler tornades a casa es retardaven una mica més del compte, en Ricardo l’esperava i feien el camí tot badant ara en els ulls de l’un, ara en la mirada de l’altre . Ela amics i les amigues varen quedar literalment aparcats per aquell sentiment tan dolç.

-  Mercè aquest xicot haurà de pujar a casa!
- Però si ja el coneixeu Papa, és en Ricardo, el fill del Sr. Mateo.
- Ja va amb bones intencions? S’amoïnava la mare.

I tant que hi anava! No hagués pogut pas viure sense la Mercè en Ricardo, i el que fa per a ell fa per a ella. Així que malgrat lo joveneta que era, tan sols divuit anys, varen decidir casar-se ja que un greu impediment havia sorgit per el seu festeig. En Ricardo Julian havia obtingut una bona feina en un despatx d’aduanes però aquest es trobava a Portbou. I ell es sentia tan sol en la Fonda del Comerç d’aquella ciutat que sense pensar-s’hi gaire van organitzar el casament que tingué lloc el dia 30 de Gener de 1928
I aquí posem punts suspensius a aquesta història que com totes les històries felices li escauria allò  de que van ser molt feliços, menjant perdius i d’altres menges molt més exquisides, tenint fills i nets, família i amics que omplien la seva vida; i sobretot fent-nos feliços a tots els que avui celebrem que la Mercè Falgà i Recordà, la ‘Llaunereta’, la ‘Bola’ del carrer Enric Granados es fa cada dia més gran i més maca per a fer-nos comprendre de veritat que vol dir estimar la vida.
Per molts i molts més anys amb tu, Iaia.

Laura Julián i Garcés




Escrit per el 80 aniversari de Mercè Falgà
La Fotografia en color correspon al seu 90 aniversari... i per uns pocs mesos no varem poder celebrar el centenari.











dimecres, 25 març de 2015

Amiga Mercè



Avui la meva gran amiga Mercè hagués celebrat el seu aniversari, a un dia de distancia del meu, un altre Àries de difícil conduir però fidel fins extrems insòlits.

Vull dedicar-li un record a tants i tants anys de sincera amistat i les moltíssimes hores de converses que teníem cada mes de la nostra llarga vida, en el meu cas, des de que jo tenia setze anys.

Excel·lent redactora en català en moments en que quasi ningú empràvem aquesta trepitjada llengua.

Dona amb inquietuds, de fermes conviccions socials i politiques, treballadora i rodamón a la vegada.


Les aigües de Sitges vetllen per ella en el seu últim record. 


divendres, 20 març de 2015

El meu més apreciat tresor



El  meu més apreciat tresor de totes les coses prescindibles en el dia a dia de la meva existència és el conjunts de les petites maquines de nova fornada que tinc al meu abast, com ho són els mòbils intel·ligents, las tabletes i els lectors de llibres e-books.

Com Pere punyetes que soc en aquest tema i concepte estaria canviant cada setmana de model i de marca.

El plaer que tinc quan agafo una estri d’aquets nou de fabrica i el tinc que anar programant mica en mica per anar posant les aplicacions necessàries perquè tot rutlli com la seda os juro que no es pot mesurar ni explicar.

També i com és natural degut a la meva impotència mental en comparació als monstres de la fira com són els Googles o els FaceBooks els hi vull esmenar la plana i com es natural ells sempre guanyen amb les meves corresponents emprenyades.
Tan sols pensar en que la presentació del iPhone a Europa es al començament del any 2008, fa quatre dies, i tot el que aquest fet ha canviat totes les maneres de competir dins el mercat més gran del món en matèria de comunicació.




Jo no soc gens de Apple, ja que la poma i jo no ens entenem gens. Vaig comprar IPod de musica i Internet fa molts anys que em va costar 185 euros i mai l’he fet servir ja que la tirania del iTunes em treu de polleguera. He de reconèixer però que sense l’impuls comercial de la marca Apple les altres de la competència no haguessin estat capaces de intentar igualar i fins hi tot millorar els resultats.

Aixis doncs he tingut mòbils intel·ligents de moltes marques i caracteristiques, Blackberry, Samsung, Nexus, Sony, BQ, etc. a tots els he estimat per unes coses o per altres. Sempre hi ha un punt que es queda curt. Sempre hi ha una sorpresa que per desconeguda em fa molt feliç.

No vull ni pensar que pot passar en aquesta turbulència inventiva que tenen totes les companyies dins un espai petit com poden ser 5 anys o potser 8 o 10. El que ens queda per veure i  el que tindran a les mans els que ara estan fent primària o ESO a una escola de casa nostra. Un món de ciència ficció per caminar amb normalitat en la vida de rutina y de cada dia.




dissabte, 14 març de 2015

Les nines del santoral


Les avantatges o inconvenients de estar casat amb un ‘santero’ es que vius acompanyat encara que estiguis sol. 
Estiguis a la cambra que estiguis, bany i cuina inclosa sempre hi ha, per petit que sigui, un rastre o un vestigi d’una verge o un santet. 
A mida que la habitació va guanyant en categoria la mida dels sants o la quantitat numèrica es va augmentant considerablement. Es com una família muda y que et dona pocs problemes, quasi tots tenen el seu nom identificatiu, molts d’ells porten el d’origen altres un inventat o transformat pels ‘amos de casa’. 
Per festes senyalades com Nadal o Setmana Santa se’ls guarneix de manera especial per l’ocasió, robes especial i també se’ls hi instal·len  decorats adients a tant solemnes dates. 
I tots tan contents, ells i nosaltres. en tenim una, la Concetta, que la meva mare quan li veia la cara trista la maquillava amb productes de la Margaret Astor o de la Avon el que tenia més a mà. 
Ara ja fa temps que sempre te la cara trista, però el meu xicot la compensa carregant-li el coll amb collarets ètnics de la India i de Àfrica. 
La Concetta es una de les mes velletes de la casa.


Els sants de casa no han fet tots els vots, el de castedat, sí, quasi obligatòriament perquè tocar-se no es poden tocar. 
Clar que els pensaments que tenen cadascú ningú els pot saber, i es que el sant Sebastià esta tan bo, que mai se sap el que barrinen aquells caps. 
El vot de pobresa sí que no el compleixen de cap manera perquè carregats de lluentors i pedreries van sobrats. 
I es que en un moment de pobresa i crisis generalitzada és quasi una provocació per els ministres d’hisenda de allà i de aquí. 
Ostentació gens mesurada per fer la guitza a tota la colònia de budes i deesses xineses  que també comparteixen espais amb els santets de la casa. 
La rama oriental de la comunitat com ja porten el daurat a la pell de molts d’ells no els hi cal guarniments externs, perquè nusos ja fan prou goig, en canvi a les nines de la comunitat catòlica una mica de reanimació cromàtica sobre les seves pansides persones els hi fa de bo i les millora de forma molt aparent. 
La única cosa que atemoreix a les santes i santets de casa es el dia que se’ls hi faci el desnonament, que tard o d’hora per qüestions del calendari els hi arribarà. 
Es impossible tal com son els habitatges d’avui que tota la nombrosa família de santets pugui restar junta i reunida en un futur. 
La col·lecció es desmembrarà, els que tinguin més sort podran anar a una casa bona o un antiquari de prestigi, els altres, els més pobrets, amb sort aniran a parar a una parada del nou mercat de les Glories esperant una bona anima que s’enamori de la seva persona de graciosa figura i tots ells començar així una nova vida que ni deu sap el que pot devenir.


divendres, 30 gener de 2015

8 Kaufmann, 8

Comentant amb un amic, que per coses que es fan sense pensar i per pur jocs del destí, han arribat a les meves mans moltes gravacions, noves i no tan noves del tenor que més m’agrada en aquest moment del segle 21, en Jonas Kaufmann. En dir-li que durant el mes de gener havia vist la quantitat de 8 representacions d’aquest artista i que mai de la vida havia vist 8 obres del mateix artista, sigui de cinema o de opera en l’espai de un sol mes, aquest amic em diu que això es com el que feien, o fan els toreros de prestigi, quan deien que torejaven ‘6 toros, 6’. Doncs al moment li vaig dir que tenia que fer un apunt explicant aquesta ‘feria’ que m’he organitzat el més de gener dedicada al admirat artista bavar. Un sol comentari ja que segurament mai més tindre temps o ganes de muntar una ‘fiesta nacional’ dedicada a cap altre tenor o cantant de la corda que sigui. Tot s’ha de dir que aquesta espectacular ‘feria’ no s’hagués pogut organitzar sense les inestimables col•laboracions dels ‘ganaderos’ Emiplease i Achimdanke i els seus exemplars de ‘pura casta’ com mana la llei de l’art de la faràndula. PASEILLO - La Forza del Destino
ALTERNATIVA - Faust
CHICUELINA - Berlin 1930
VERONICA - Königskinder
MANOLETINA - Die Walküre
TALEGUILLA - Parsifal
DESCABELLO - Carmen
VUELTA AL RUEDO - Andrea Chenier
http://julianen.blogspot.com.es/

diumenge, 25 gener de 2015

Cementiri de Sant Andreu

Tenia la sensació d’haver-hi estat de molt petit, ho recordava en blanc i negre, com quan es recorden les coses molt llunyanes o confoses. Avui he tornat desprès de més de 50 anys al lloc on hi és enterrat el meu avi Julian, el patriarca de la família, que va venir del poble a les muntanyes de Terol a fer la mili a Barcelona, si va quedar, va fer família dins i fora el matrimoni i mai més va tornar a la terra dels seus orígens. Era un home ben particular, un emigrant singular que si ve mai va parlar el català, no en volia ni sentir parlar de tornar a la terra d’origen on havia passat fred i gana. El guapo nom de Mateo Julian Belmonte era adient a la bona planta que tenia aquell home que tantes passions despertaren en les dones que per la feina que feia l’envoltaren tota la seva vida. Avi que no vaig conèixer perquè va morir poc temps desprès de jo haver nascut. El dia de retrobament amb el cementiri de Sant Andreu no podia ser millor, clar lluminós i com era prou fred les visites eren escasses o quasi be nul•les. Un lloc desconegut però molt ben retrobat, sobre tot al anar-hi ben acompanyat.

dissabte, 24 gener de 2015

Escolapis de Sant Antoni, 200 anys

Avui s’ha celebrat en una preciosa festa, els 200 anys de la fundació dels Escolapis de Sant Antoni, col•legi on hi vaig anar de pàrvul fins que no ens vam canviar de barri per anar a viure a Gràcia , tan de bo m’hi hagués quedat en aquest col•legi, ja que només tinc bons records. En aquest centre em vaig enamorar per primera vegada de la meva senyoreta, la senyoreta Conxita, dolça i amable en va ensenyar escriure les meves primeres lletres, desprès a l’any següent vaig canviar d’amor i la afortunada va ser la esplendent senyoreta Irene, una bellesa de postguerra que fins i tot en Serrat li va dedicar una cançó, amb ella vaig escriure les meves primeres paraules coordinades en forma de felicitació de Nadal o similars. Avui es pot dir que tota la meva família hi ha participat, la meva família tan vinclada a aquesta institució, el meu germà ha estat feliç en fotografiar-se amb l’alcalde Trias, la resta de la família també hi ha col•laborat, sobre tot la Laura, en un llarg parlament escrit per ella, explicant la historia d’aquests 200 anys d’alts i baixos sobre les centenàries pedres, Gemma, Josep i Laia com participants actius de la funció. La resta de la família amb un munt d’alumnes i ex alumnes també hi érem. Desprès dels parlaments oficials es feia un reguitzell d’activitats, copa de cava amb trufes de xocolata, visita a l’escola i inauguració de la exposició a un local de les Rondes annex a l’escola dedicat a explicar el que és aquest emotiu 200 aniversari. Emoció la meva en veure les aules on vaig estar de pàrvul, amb la llum especial que donen les seves finestres de mitja lluna. En la exposició de records dels 200 anys hi havia una fotografia de la classe on hi surto al costat de la sempre recordada senyoreta Irene i en la llista de tots els nens i he trobat quatre noms sota el meu el del Ramon Moix, l’estimat Terenci de quan ja teníem més de vint anys i parlarem del impacte que la esmentada professora va causar a les nostres vides futures. En visitar al collegi he vist un pati clos amb una escala de pocs graons i tot de cop com un fuet a la memòria he recordat que hi vaig caure i em vaig fer un trau al front, he recordat com vaig pujar aquells graons ple de sang i en pujant-los avui he dit a les nenes que m’acompanyaven que al costat de la porta a l’esquerra i havia una infermeria on em van posar dos punts per tancar la ferida. Gran sorpresa al creuar la porta de veure que encara hi era la infermeria i en entrar ali he reviscut un acte que tenia oblidat del tot però que el arxiu de la memòria ha reviscolat al instant en veure les quatre parets de la petita infermeria. Un gran dia a Can Culapi.

dimecres, 21 gener de 2015

M.M. 1926-1962

I aviat ja farà 53 anys que ens va deixar al començament d’aquell agost del 62. Jo estava aquell mati a una espècie de bar cafeteria a ciutat vella a la conjunció dels carrers Avinyò i Call, estant allí amb l’Antoni per primera vegada i potser també ultima, ens vam assabentar per la radio, crec, o potser per la incipient televisió, que la Marilyn s’havia suïcidat aquella matinada a la seva casa de Los Angeles. Per ami aquell suïcidi va estar un cop fort, com una mena de revolta Stonewall interior, però en lloc de la Garland, per a mi el meu mite era Marilyn. El compendi de tot lo desitjable en una estrella del cinema i de la vida farandulera és el que ella ens oferí ens els pocs anys de vida artística que ens va regalar, estirant molt nomes deu anys de estrellat gloriós. Aquest incondicional fervor per la estrella fou compartit per molts dels meus amics, Pere, Terenci, Antoni, Fede. No es varem equivocar en escollir diva, ja que la historia ens ha donat la raó. Cinquanta anys desprès de la seva mort i encara la seva imatge és prototip de bellesa, erotisme i feminitat. Cada any hi ha centenars de referències a tot el món, ja sigui per altres noies joves que es vesteixen i maquillen com ho feia ella o per la utilització de la seva imatge original o manipulada per fer anuncis comercials. Marilyn per sobre de tot era una anima tendra, atemorida i innocent, això és el que traspuava en les seves actuacions sobre la pantalla de plata. Per molta procacitat que el director de la pel•lícula volgués fer que transmetis, el seu candor natural desmuntava la barraca de fira i una mena d’àngel ros apareixia davant nostre i feia que la seva empremta es deses per sempre al fons dels nostres records i al calaix secret del nostre cor.

dilluns, 8 desembre de 2014

Peter Todd Mitchell

Peter Todd Mitchell from julianen on Vimeo.

En Peter el vaig conèixer l’any 1973 i fins l’últim moment vaig gaudir de la seva companyia i joiosa amistat. Era un artista i sobre tot un bohemi amb el cap molt ben disposat per veure la vida amb ironia i bones maneres. Un amic que em deixava compartir hores i hores al seu petit estudi de Sitges i amb el seu extraordinari talent podia fer tres o quatre coses a la vegada, anar pintant amb aquella pinzellada rapida i tant segura, anar bevent els seus combinats de vodka amb llimonada amb una rodanxa de cogombre, anar escoltant la radio Luxemburg o similar, sempre música clàssica i si el trucaven pel telèfon contestava i emplenava la seva vida social que tan be li provava. Van ser quinze anys d’amistat continuada i encara que en Peter tot ho feia amb molta dosis de flema anglesa made in New York sempre va guardar el nivell de l’amistat en un grau de gran estima fent me compartir la companyia i presencia de la seva estimada mare Fanny i molts dels seus millors amics.

dimarts, 18 novembre de 2014

Comodin

Ja feia uns tres anys que no havíem trepitjat aquell lloc d’esbarjo on tantes i tantes hores de dissabte nit, havíem passat. Feia una mica de basarda el retrobar el passat de no sempre records dolços, però el anar-hi amb cares noves que no tenien cap mena de connexió amb les memòries pretèrites, va fer que el fet de creuar la porta del Comodin fos de fàcil transició. El local amb quasi imperceptibles variacions, quan entrarem estava pràcticament buit, ans varem col•locar als tamborets en filera al costat de la barra del bar just al costat del DJ, un rus anomenat Dmitri, una cara nova per a mi. Asseguts als tamborets teníem en front els quatre tamborets de la paret oposada, al altre costat de la pista on durant dotzenes de dissabtes al transcurs de molts anys i assentarem les nostres natges per gaudir d’aquell ambient fora de modes i amb pretensions de luxós music hall. El túnel del temps ja estava treballant. Amb més de mitja hora de retard del temps previst va començar el espectacle. Ja des de el primer moment ens vam donar compte de que alguna cosa havia canviat i sorprenentment per anar a millor. En el primer numero tres estrelles del cabaret vestides de negre van anant desgranant fragments de cançons una a una fins acabar en una peça cantada i ballada amb una mesurada coreografia per les tres interpretes. Les llums i el so eren perfectes i les ganes d’agradar i la professionalitat dels nois de dalt de l’escenari van crear aquella espurna de màgia que el món del art algunes vegades sap crear per fer-nos tan felices. I en aquell moment el nostre amic Pere se’ns va ajuntar al costat nostre com un esperit agermanat a la festa del cabaret. Són tantes les nits que en Pere havia estat amb nosaltres veient espectacles parells i similars al que aquesta nit estàvem gaudint que fou inevitable que el seu record entranyable s’aparegués tot de cop al nostre costat amb un pessic dolorós al nostre cor. Quan em giro per trobar la mirada den Francesc veig que els seus ulls estan plorant per el mateix motiu que jo, per la manca d’en Pere en moments com aquells. A dalt de l’escenari les vedettes desgranaven numero a numero el seu bon fer, donant alegria i ganes de viure a tots els assistents de matinada en aquell tronat music hall anomenat Comodin.

Comodin 15.11.14 from julianen on Vimeo.

dijous, 2 octubre de 2014

La mare de Deu trobada de Jordi Vila Rufas

Un dia d’aquesta setmana en tornant d’una feina en Francesc i a dalt d’un bus va veure al carrer de Còrsega prop del Passeig de Gracia un parell de quadres abandonats y deixats caure al costat d’un container, dos quatres que pel que es veia eren de pintura religiosa, en arribar a la primera parada, ara ja al carrer Gran de Gracia, es va baixar i va començar a córrer per tres blocs de cases fins arribar al container, on els dos quatres estaven esperant-lo ansiosos de anar a parar a bones mans. Els dos quadres estaven en condicions pèssimes tacats d’aigua bruta y restos de ciment, sort que un d’ells estava protegit per un vidre.
Quan va arribar a la botiga em va trucar per explicar-me l’aventura del dia. Molt habitualment rebo trucades d’aquesta mena perquè en Francesc és un rastrejador d’obres d’art trobades en containers molt eficient. Em digué que el quadre que estava en perfectes condicions era un retaule d’una ‘maredeueta’ i estava signada amb J. Vila Rufas. Tan pon punt vaig penjar la trucada vaig entrar el buscador del ordinador i vaig veure, per la gran informació que hi havia del artista que la obra podria ser datada al voltant dels anys 50s i de ell és dit que com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies cabdals a Catalunya, en renovà la tècnica partint de la tradició medieval i en difongué un nou estil i ús. Tot això ens fa pensar en la trista realitat de l’apreciació artística en les noves generacions, mancades de una especial sensibilitat per captar i saber veure la bellesa allà on es troba. Unes generacions que omplen les cases de objectes de plàstic fets a la xina i comprats a cadenes Tiger, Natura o Zara Home i en canvi llencen al la brossa retaules fets amb pintura al tremp d’ou i or fi de delicada factura. És el que hi ha.

dimecres, 10 setembre de 2014

El matalàs es jubila

Desprès d’una llarga vida de treballs forçats però amables, desprès d’un tems indeterminat que va del 17 als 20 anys, aquest matalàs guarnit de setinades flors se’n va al geriàtric. En aquell llunyà moment el van escollir per ser un bon matalàs, del milloret que en aquells moments es trobava a les botigues d’estris del llits. Volíen que fos d’un ample generós, 150 cm, que en aquells moments que parlo, el normal fou 135 cm. La llargada de 180 ja era la correcte per les mides dels ocupants del nouvingut. Aquest matalàs ha tingut la immensa sort de no haver suportat dies sencers de visitants de dia per malalties o accidents, com a molt un parell de dies per un refredat fort. I en canvi aquest suau i ferm suport de cossos en horitzontal ha tingut una vida plena i lluminosa explicada amb Cinerama, DeLuxe Technicolor y fins i tot Imax adventures. Ara en el seu recolliment de tercera edat del món dels matalassos tindrà temps de pensar en tot el que ha estat la seva vida amb tantes estones tranqui-les com altres de convulses i agitades. Potser li vindran ganes d’explicar als altres matalassos i canapès del geriàtric tot el que recorda, de les aventures viscudes y perquè no dir-ho, suportades amb resignació a les seves espatlles, sobre tot en els últims anys de la seva existència en aquella habitació espaiosa, tan propera de l’església dels Josepets i que deu el perdoni per aquells mal pensaments.

dissabte, 6 setembre de 2014

Nenis, Sept. 2014

Un altre estiu que es cola pel forat de l’aigüera i les nenes van creixent. Cada cop costa més el dominar-les i portar-les al teu costat del carrer però també és veritat que cada vegada les converses són més riques i fluides quan ses alteses tenen ganes de parlar. Plaer i dolor de veure com es van fent grans i el saber que mica en mica les anirem perdent.

divendres, 22 agost de 2014

L'armari dels secrets

És un armari fet de peces trobades al carrer o recosides a casa fusta sobre fusta. És un armari intransportable, morirà en el mateix recó on va néixer. Un armari ple de portes i portetes. Darrera cada porta i ha in secret del anima ben guardat. Feina i il•lusions de molts mesos i molts dubtes. La feina ja està feta... i ara què?

dimecres, 13 agost de 2014

Estimada cala Balmins

Un dels llocs on més feliç em trobo, en la meva soledat de caminar per la sorra o nedar en fresques aigües. Despullat de recances i pensaments urbans el contacte del meu esperit i cos amb aquest petit tros de terra nostra em fa sentir un home feliç i en pau senzilla, desprès... quan els banyistes van arribant mica en mica i omplint el petit espai de culs i tovalloles ja tot canvia el meu paradis s’esvaeix i jo torno a casa i dic fins demà.