dimarts, 18 novembre de 2014

Comodin

Ja feia uns tres anys que no havíem trepitjat aquell lloc d’esbarjo on tantes i tantes hores de dissabte nit, havíem passat. Feia una mica de basarda el retrobar el passat de no sempre records dolços, però el anar-hi amb cares noves que no tenien cap mena de connexió amb les memòries pretèrites, va fer que el fet de creuar la porta del Comodin fos de fàcil transició. El local amb quasi imperceptibles variacions, quan entrarem estava pràcticament buit, ans varem col•locar als tamborets en filera al costat de la barra del bar just al costat del DJ, un rus anomenat Dmitri, una cara nova per a mi. Asseguts als tamborets teníem en front els quatre tamborets de la paret oposada, al altre costat de la pista on durant dotzenes de dissabtes al transcurs de molts anys i assentarem les nostres natges per gaudir d’aquell ambient fora de modes i amb pretensions de luxós music hall. El túnel del temps ja estava treballant. Amb més de mitja hora de retard del temps previst va començar el espectacle. Ja des de el primer moment ens vam donar compte de que alguna cosa havia canviat i sorprenentment per anar a millor. En el primer numero tres estrelles del cabaret vestides de negre van anant desgranant fragments de cançons una a una fins acabar en una peça cantada i ballada amb una mesurada coreografia per les tres interpretes. Les llums i el so eren perfectes i les ganes d’agradar i la professionalitat dels nois de dalt de l’escenari van crear aquella espurna de màgia que el món del art algunes vegades sap crear per fer-nos tan felices. I en aquell moment el nostre amic Pere se’ns va ajuntar al costat nostre com un esperit agermanat a la festa del cabaret. Són tantes les nits que en Pere havia estat amb nosaltres veient espectacles parells i similars al que aquesta nit estàvem gaudint que fou inevitable que el seu record entranyable s’aparegués tot de cop al nostre costat amb un pessic dolorós al nostre cor. Quan em giro per trobar la mirada den Francesc veig que els seus ulls estan plorant per el mateix motiu que jo, per la manca d’en Pere en moments com aquells. A dalt de l’escenari les vedettes desgranaven numero a numero el seu bon fer, donant alegria i ganes de viure a tots els assistents de matinada en aquell tronat music hall anomenat Comodin.

Comodin 15.11.14 from julianen on Vimeo.

dijous, 2 octubre de 2014

La mare de Deu trobada de Jordi Vila Rufas

Un dia d’aquesta setmana en tornant d’una feina en Francesc i a dalt d’un bus va veure al carrer de Còrsega prop del Passeig de Gracia un parell de quadres abandonats y deixats caure al costat d’un container, dos quatres que pel que es veia eren de pintura religiosa, en arribar a la primera parada, ara ja al carrer Gran de Gracia, es va baixar i va començar a córrer per tres blocs de cases fins arribar al container, on els dos quatres estaven esperant-lo ansiosos de anar a parar a bones mans. Els dos quadres estaven en condicions pèssimes tacats d’aigua bruta y restos de ciment, sort que un d’ells estava protegit per un vidre.
Quan va arribar a la botiga em va trucar per explicar-me l’aventura del dia. Molt habitualment rebo trucades d’aquesta mena perquè en Francesc és un rastrejador d’obres d’art trobades en containers molt eficient. Em digué que el quadre que estava en perfectes condicions era un retaule d’una ‘maredeueta’ i estava signada amb J. Vila Rufas. Tan pon punt vaig penjar la trucada vaig entrar el buscador del ordinador i vaig veure, per la gran informació que hi havia del artista que la obra podria ser datada al voltant dels anys 50s i de ell és dit que com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies cabdals a Catalunya, en renovà la tècnica partint de la tradició medieval i en difongué un nou estil i ús. Tot això ens fa pensar en la trista realitat de l’apreciació artística en les noves generacions, mancades de una especial sensibilitat per captar i saber veure la bellesa allà on es troba. Unes generacions que omplen les cases de objectes de plàstic fets a la xina i comprats a cadenes Tiger, Natura o Zara Home i en canvi llencen al la brossa retaules fets amb pintura al tremp d’ou i or fi de delicada factura. És el que hi ha.

dimecres, 10 setembre de 2014

El matalàs es jubila

Desprès d’una llarga vida de treballs forçats però amables, desprès d’un tems indeterminat que va del 17 als 20 anys, aquest matalàs guarnit de setinades flors se’n va al geriàtric. En aquell llunyà moment el van escollir per ser un bon matalàs, del milloret que en aquells moments es trobava a les botigues d’estris del llits. Volíen que fos d’un ample generós, 150 cm, que en aquells moments que parlo, el normal fou 135 cm. La llargada de 180 ja era la correcte per les mides dels ocupants del nouvingut. Aquest matalàs ha tingut la immensa sort de no haver suportat dies sencers de visitants de dia per malalties o accidents, com a molt un parell de dies per un refredat fort. I en canvi aquest suau i ferm suport de cossos en horitzontal ha tingut una vida plena i lluminosa explicada amb Cinerama, DeLuxe Technicolor y fins i tot Imax adventures. Ara en el seu recolliment de tercera edat del món dels matalassos tindrà temps de pensar en tot el que ha estat la seva vida amb tantes estones tranqui-les com altres de convulses i agitades. Potser li vindran ganes d’explicar als altres matalassos i canapès del geriàtric tot el que recorda, de les aventures viscudes y perquè no dir-ho, suportades amb resignació a les seves espatlles, sobre tot en els últims anys de la seva existència en aquella habitació espaiosa, tan propera de l’església dels Josepets i que deu el perdoni per aquells mal pensaments.

dissabte, 6 setembre de 2014

Nenis, Sept. 2014

Un altre estiu que es cola pel forat de l’aigüera i les nenes van creixent. Cada cop costa més el dominar-les i portar-les al teu costat del carrer però també és veritat que cada vegada les converses són més riques i fluides quan ses alteses tenen ganes de parlar. Plaer i dolor de veure com es van fent grans i el saber que mica en mica les anirem perdent.

divendres, 22 agost de 2014

L'armari dels secrets

És un armari fet de peces trobades al carrer o recosides a casa fusta sobre fusta. És un armari intransportable, morirà en el mateix recó on va néixer. Un armari ple de portes i portetes. Darrera cada porta i ha in secret del anima ben guardat. Feina i il•lusions de molts mesos i molts dubtes. La feina ja està feta... i ara què?

dimecres, 13 agost de 2014

Estimada cala Balmins

Un dels llocs on més feliç em trobo, en la meva soledat de caminar per la sorra o nedar en fresques aigües. Despullat de recances i pensaments urbans el contacte del meu esperit i cos amb aquest petit tros de terra nostra em fa sentir un home feliç i en pau senzilla, desprès... quan els banyistes van arribant mica en mica i omplint el petit espai de culs i tovalloles ja tot canvia el meu paradis s’esvaeix i jo torno a casa i dic fins demà.

dimarts, 15 juliol de 2014

Les 12 plagues: 12 - Espais Chill-Out

Uns espais geogràfics que encara que tenen un origen sobre 1990 per la musica sense substancia del mateix nom, han sorgit com un xarampió per tots els llocs de ‘bon gust’ a la ciutat. Molts hotels, discoteques, restaurants i també cases de particulars amb possibles, tenen aquests llocs de pretensions airades. Els llocs per seure són d’una incomoditat màxima ja que quasi sempre, per no trencar la estètica, els seients no tenen espatllera, o sigui que acabes amb la ronyonada feta pols. Les llums sempre amb formes arrodonides i rodolant per els terres de gespa o de lloses al voltant de les piscines, tendals blancs per recordar una mica aquelles tendes del desert on les caravanes hi feien aturada. Unes musiques que quasi no s’escolten i que no et diuen res de bo, res que no hagis escoltat als aeroports de tota la vida. La gent en aquest avorrits espais parla amb veu baixa o no parla, amb la copa a la ma el que fa es posar, com per la foto de moda en un món de luxe, però el fet es que no hi ha cap fotògraf. L’important es estar posant i semblar que ets algú. Es tan gran aquesta febre de mal gust, xerec i de nou ric que fins i tot s’anuncien casaments en espais Chill-Out, amb un petit càtering en el pressupost et pots casar com una reina en un ambient de desmesurada elegància estètica. Aquí si que no es pot fer els sublims actes de tallar la corbata al nuvi o de treure la lliga a la xicota. Dins un ambient tan fred el matrimoni te les possibilitat de durar molt poc temps, mal principi. També s’anuncien per Internet, empreses que t’instal•len un espai d’aquests a casa teva, si tens un petit pati o terrasseta et posen un parell de seients blancs la ombrel•la blanca , les boles de llum i gespa artificial i pots fer el mec cada nit amb la parella imaginant-vos protagonistes de pega, d’una festa amb els Vips de Marbella. Entre el braser de l’avia i el Chill-Out dels nets em quedo amb un cafè al bar de la cantonada.

dilluns, 14 juliol de 2014

Les 12 plagues: 11 - Els amos que estimen molt els gossos (de raça, però)

Un gos és igual que un altre gos. Mentida i grossa, un gos com un nen o una nena no és mai el mateix pel sol fet de ser infants, no és el mateix la princesa Leocadia de les espanyes que una nena que treballa en un taller de Zara a Bangladesh. Amb els gossos passa el mateix els gossos es posen de moda per causes variades, quasi sempre per pel•lícules o series de televisió. Llavors aquell petit cadell comprat a preu d’or passa a formar part de la família i es un orgull quan se’l passeja pel carrer per fer les seves fisiologies, els anònims vianants et saluden i somriuen, ets important, aquest gosset és una joia. Si en lloc del cadell que portes agafat de la corretja fos un altre cadell fruit de un munt de llets barrejades i no portes la marca de fabrica escrit a la pell, la gent ni se’l miraria, i tu series una persona anònima, la teva autoestima minvaria i és com si portessis aquella nena prima i de pell fosca de la ma en lloc de la preciosa princesa de Disney de cabells d’or. Els gossos de pura raça són molt delicats porten els gens monàrquics a la sang i son molt vulnerables a les malalties. Els gossos mestissos son més llestos y amb més defenses contra les possibles malalties. Jo he tingut 4 gossos a la meva vida. El numero 1 i el numero 4 no eren de raça pura i en canvi són els que més he estimat, la una per lo llesta que era, la intuïció femenina en grau màxim i també per les seves martingales m’alegrava la vida, l'altre per la seva bondat, la seva fidelitat i la seva mirada d’agraïment perpetu. Tan l’una com l’altre no hi ha setmana que no els recordi com unes de les experiències més positives que m’ha donat la vida. Dels altres dos, els de raça, quasi mai els recordo. Ara hi ha molta fal•lera per comprar i lluir segons quins gossos però en canvi quasi no es veuen per els parcs o carrers, gossos sense pedigrí, els gossos sense puresa de raça es panseixen a les gosseres municipals de totes les ciutats i els gossos de races de moda estan a la llum del dia en primer pla, com la vida mateixa, ja veus.

divendres, 11 juliol de 2014

Les 12 plagues: 10 - Les exposicions de fotografia de petit format.

Que la fotografia es un art, es una asseveració que esta fora de tot dubte. La fotografia en blanc i negre com també ho és el cinema en blanc i negre és una de les culminacions artístiques més importants des de finals del segle 19. Llavors, perquè llisto la fotografia en aquest lloc de plagues variades? Doncs perquè el que no m’agrada és el veure exposicions de fotografies que a vegades no fan ni un pam de mida, amb el corresponent vidre per protegir-la i amb tres persones al voltant del teu cap que també volen veure aquella petita meravella sigui de Capa, Man Ray, Beaton o Avedon. Per veure les fotografies en aquelles penoses circumstancies prefereixo cent vegades veure-les a casa en la lluminosa pantalla Assus del meu ordinador. Un altre dels defectes que li trobo a les exposicions de fotografies és el que quan un nou fotògraf te la sort de muntar una exposició, té la gosadia de fer una obra important i innovadora. Munta una exposició amb 40 fotografies i pràcticament totes les fotografies són escandalosament iguals, pots veure una espardenya vella retratada de tots els angles possibles, a vegades acompanyada d’una clau rovellada, un altre d’una petxina i un cargol de mar. Ensopiment al màxim. Les llums poden estar ben donades i a l’exposició, aquells petits quadrets emmarcats en llistó negre, poden fer molt bonic i elegant, però el resultat per el meu criteri, fa que no tingui ganes de veure mai més aquest tipus de mostres en cap museu o galeria d’art. Hi ha coses que a casa es gaudeixen millor que no pas en espais públics, i les fotografies són una d’elles. El onanisme fotogràfic es gaudeix millor en la soledat del teu ordinador. Si alguna vegada algun artista ha tingut la fortuna de poder reproduir les seves fotografies sense vidre al damunt i amb una mida de grans dimensions llavors la cosa canvia per complert i la mostra pot ser una veritable experiència.

dijous, 10 juliol de 2014

Les 12 plagues: 9 - Les cerimònies religioses

Per una persona poc creient com jo, en general les cerimònies religioses són una autentica tabarra. Tan se val de la religió que sigui, sempre m’ha semblat una pèrdua de temps, el que jo m’hi involucres en aquells esdeveniments. No vull que es confongui aquest escrit amb un rebuig a la religiositat, res més lluny del meu pensament. Sempre m’han agradat i molt interessat els films i els llibres sobre personatges en que els seus actes positius en la vida, han estat marcats per la flama de la religiositat dins el seu esperit. Personatges com Francesc d’Assis, o obres com Diàlegs de Carmelites, per posar tan sols dos exemples formen part de les coses a les que li tinc més alta estima i en podria afegir un centenar més. Una cosa molt diferent és com la cúpula religiosa s’apodera d’aquests personatges mítics i a la vegada imprescindibles, per fer política restrictiva i castradora. Gracies a paraules dites en moments històrics molt diferents als nostres actuals, la troica religiosa opina, mana, condemna i fins i tot mata, sempre en nom de deu, el que sigui, no importa, el que compte el tenir el poder de fer obeir a les persones segon la seva voluntat quasi sempre diabòlica. Com a catòlic batejat i esborrat de l’església per pròpia voluntat, des de fa molts anys, gracies a uns comentaris assassins que li vaig escoltar al polonès Wojtyla en contra de la homosexualitat les meves assistències a celebracions han estat per pur compromís social o familiar. Respecto a totes les persones que senten aquesta fe en el més enllà i en el que vindrà i a voltes inclús els envejo la seva ‘bona fe’ perquè ha de ser bonic pensar que quan aquesta funció d’aquí s’acabi en ve un altre de molt més vistosa i de llarga durada. Quina comèdia és el voler-se casar per l’església i els nuvis mai més hi tornen a posar els peus a no ser que vagin al casament d’algun amic que els hi fa la convidada. I que dir de les primeres comunions que nomes es fan perquè les nenes es vegin vestides de núvies en versió miniatura, assaig general del que es vestiran dins uns quants anys. Respecte immens i admiració sincera i profunda a tots els artistes que mitjançant el seu saber han fet de les esglésies, sobre tot la catòlica, el cim i compendi de totes les arts: pintura, escultura, musica, arquitectura, cinema i teatre.

dimecres, 9 juliol de 2014

Les 12 plagues: 8 - Les celebracions futbolístiques.

De totes les plagues que contaminen la meva vida és aquesta la més rebutjada amb virulència assassina. Sé que el 90% per cent de la població mascle i el 40% de la femenina em portaran a la foguera pel que penso i pel que escric. El món del esport me és més aviat complaent perquè l’esport afavoreix el que tinguis millor salut i dormis per la nit d’una tirada, em refereixo clar, el practicar l’esport. Que no te res a veure amb el deliri passional que provoca l’esport-espectacle del futbol. Com a conductor de masses i bloquejador cerebral ha estat el futbol un espectacle rebutjat per a mi des de sempre. Quan tenia set anys el pixafreda del meu padrí em va portar a veure un partit de futbol al antic camp de Les Corts, mai més he posat els peus en un camp de futbol. Al Camp Nou ni tan sols per escoltar al Llach l’he vist mai. Les reunions de Canaletes sempre m’han fet por de manifestacions com la crema de llibres al tercer Reich. Quan els equips de casa perden estic content perquè hi haurà pau a la ciutat, sense carreres de cotxes particulars amb banderes i espantant a la gent fent sonar els clàxons amb traïdoria tolerada per les autoritats. Quan els equips guanyen alguna cosa important, les desfilades que es fan per la ciutat em fan una pena dolorosa. No tinc cap simpatia per aquests ídols que cobren uns sous que no es mereixen, que ens els venen com paradigma de la perfecció patriòtica, i només són uns aventurers que com les meuques de l’antiguitat, es venen la seva carn al qui paga més diners. Tots els governs del món estan encantats amb aquest espectacle repulsiu perquè distreu a la massa dels draps bruts que no es volen que es vegin. Un país sense futbol seria impensable com ho seria un planeta sense atmosfera, mort letal immediata. Com a coda final posaré l’accent amb la literatura que es fa al voltant del futbol i les seves figures, tan a la radio, televisió, com a la premsa escrita, milers d’hores al cap del any i en realitat no parlen de res. Xafarderies de la més baixa estofa.

dimarts, 8 juliol de 2014

Les 12 plagues: 7 - Els museus de tradicions populars.

Quan un poble o una ciutat no te res a ma per obrir un museu, n’obre un de tradicions populars. A manca de obres d’art dels artistes locals recullen unes quantes peces de terrissa vella y escantonada, un parell de planxes de ferro, uns estris de fer feines agrícoles, una taula rodona amb faldilles i un braser. A partir d’aquest primer lot, ja es tenen les idees clares del que ha de mostrar el museu i amb la generosa ajuda de la mestre del poble es posen rètols per descriure cada una de les peces de la manera més didàctica possible. Si el museu és una mica ric o han trobat una mica d’ajuda per part de la diputació per tapar aquell favor que l’alcalde va fer en el passat, les peces es presenten en vitrines i fins i tot es poden trobar maniquins de mida exacta a la humana per portar la vestimenta ad hoc, que ja pot ser la d’un pescador de la costa, una veremadora amb un cistell ple de raïms de plàstic o la d’un pastor del Pirineu que te una ovella dissecada als peus. Jo per circumstancies de la vida n’he vist uns quants d’aquests museus i tots els trobo igual d’avorrits, avorriment que mostra la cara de la persona que et dona el tiquet d’entrada, generalment gratuït. Aquest museus quasi sempre els visites completament sol perquè no hi ha ningú que tingui ganes de veure aquelles peces arrossinades. Jo el tipus de museu popular que m’agradaria, no existeix perquè en aquest país furgar la historia i les seves vergonyes no s’estila. Perquè mai tornin a passar coses terribles que tots els pobles porten a les seves consciencies com els salaris miserables que els amos pagaven a les dones i els nens que treballaven a les fabriques de la conca del Llobregat, com el tribut que el pagesos tenien que pagar als propietaris de les terres per poder conrear-les, o com els fills secrets que tenien les menestrales del poble fruit de relacions amb el capella o el terratinent que les prenyava. Això si que estaria bé.

dilluns, 7 juliol de 2014

Les 12 plagues: 6 - Obres de teatre amb un sol personatge.

Quan vaig començar a anar al teatre d’adolescent, obres de teatre amb un sol intèrpret no ni havien, o al menys és el que jo creia. Un actor es va fer famós amb una obra per un sol intèrpret, Enrique Guitart i la obra ‘Las manos de Euridice’ aquesta obra es feia cada temporada i les dones de la burgesia barcelonina l’anaven a veure i en parlaven meravelles, jo quan la vaig veure em vaig avorrir mortalment i en aquell moment em va entrar el rebuig a aquesta formula teatral. Formula que avui amb la fastigosa crisis es fa molt sovint aquest invent, temporada rere temporada més de la meitat de les obres són de un o dos personatges. N’he vist moltes de obres de un intèrpret perquè com m’agrada el teatre m’empasso el meu disgust i compro l’entrada. També he de dir que moltes vegades la obra és tan bona o potser ho és la interpretació que no m’assabento de que la obra la esta gestant una sola persona, ara bé si la funció esta pensada per glorificar el bon fer del protagonista únic, tipus ‘Flotats’ per entendre’ns, llavors la funció se’m fa insuportable ja que no puc refugiar la meva mirada en cap altre persona dalt del escenari que no sigui la patum de torn, això és el que passava amb don Enrique Guitart. En aquest apartat no vull incloure els ‘one man show’ de Rubianes, Pawlowsky i molts d’altres genials actors que amb la seva sola presencia omplien l’escenari com si fossin les 50 Rockettes del Radio City Music Hall. Gracies al TNC i a vegades al Lliure o al Romea es poden veure peces amb molts personatges, això em fa feliç, em recorda les temporades de teatre que jo veia de molt jove a Barcelona, ja que es rebia la companyia Maria Guerrero de Madrid quasi cada temporada i es representaven obres clàssiques amb un munt d’artistes de una qualitat extraordinària, enyoro tant aquelles veus i aquells accents, desgraciadament es un món que esta ben mort.

dissabte, 5 juliol de 2014

Les 12 plagues: 5 - Fer cua per entrar a un restaurant.

El fer cua per anar a menjar a un restaurant és un esport que no practico. Haure fet cua per menjar com a molt deu vegades en tota la meva llarga vida. Son tantes les pel•lícules que s’han vist de gent que fa cua per captar uns pocs aliments en el transcurs de la historia en èpoques de gana i misèries, que penso que, fer cua perquè m’assignen una taula es un sacrifici que no vull fer i si tinc gana qualsevol cosa em plaurà en lloc de la fila de pacients persones que esperen l’assignació d’una taula. Aquesta premissa em val també per bufets oberts en festes familiars o inauguracions d’exposicions per dir un exemple. Quan veig que obren la veda del menjar a unes taules de bufet obert i la gent com si tinguessin un resort al cul es posen d’immediat en fila per ser els primers de triar i remenar a les safates de menjar sortit de la cuina, sempre ho he trobat penós. Snob que és un. Clar que gracies a aquestes manies obsessives que tinc quasi sempre quan arribo al meu destí les safates de carpaccio de bacallà i les de pernil serrà ja estan exhaurides i em tinc que consolar amb aquells ous farcits que no vol ningú i patates fregides del xurrer. És per aquesta funesta costum el que no m’agrada gens de la ciutat de Nova York, on per modest que sigui el restaurant triat, sempre has de fer una petita o llarga cua de comensals aspectants a que els hi assignen una taula i generalment sempre una noia vestida sòbriament amb una americana de tall masculí al estil Barbara Stanwick ens acompanya al lloc amb un mig somriure fred i lacònic, amb tot aquest anar i venir de les taules, la cua per entrar pot ser fins i tot de 15 minuts, cosa per a mi del tot inacceptable. Problema solucionat en altres viatges, fou llogant un mini apartament amb cuineta i microones i si hi havia un Deli proper encara millor.

dijous, 3 juliol de 2014

Les 12 plagues: 4 - Els recitals d’òpera amb acompanyament de piano

El so del piano amb el seu cling, clung, clang el veig impossibilitat per acompanyar cap veu, hauria de dir millor el sento impossibilitat per aquesta responsabilitat. Tant que m’agrada quan el piano es veu solista en un concert i en canvi em produeix rebuig per donar suport a les veus. Veus que adoro per altra banda quan estan envoltades per instruments de corda. Només he escoltat aquests recitals quan per desgracia me’ls han enquibit en un abonament d’òpera o de musica clàssica. Per part meva mai de la vida em gastaria un sol euro en una entrada d’aquests tipus de manifestació artística. Sempre ho he vist, deixant a banda el poc que m’agrada el resultat musical, com una manera rapida i fàcil per guanyar diners ràpids, tant per part dels cantants i representants com per la empresa que els contracta. Es presenten els cantants a la ciutat amb el pianista de torn sota un braç i amb les partitures sota l’altre i sense cap mena d’assaig, nomes amb uns moments per provar el so del Steinway de la casa, ja en tenen prou. Una hora escassa de cant, un sol vestit negre si es home i un de llarg estampat si es dona i aquí s’acaba l’historia. Aquest rebuig al piano acompanyador es fa extensible a altres menes de cant com pot ser artistes de musicals de Broadway (Side by side by Sondheim) o per artistes lírics que canten cançons tradicionals de folklore popular. Aquesta plaga ja fa molts anys que no m’ha contagiat cap desassosseg.

dimecres, 2 juliol de 2014

Les 12 plagues: 3 - Els pessebres vivents.

Una verdadera catàstrofe que cada Nadal ens envaeix a molts indrets d’aquesta terra innocent. Com podria explicar la poca gracia que em fan aquestes representacions insípides i que no condueixen a res. Mai n’he vist cap però amb les imatges que veia al NODO en blanc i negre i a las d’ara que ens donen les televisions, ja en tinc prou per poder opinar que això que representen, com si fos una mena d’homenatge al Nadal i als pessebres de figuretes de tota la vida, fets a casa o els que es podien veure als aparadors de les botigues del barri, és una irònica burla. El que puc veure en les imatges són persones mal disfressades i penso que és una ofensa a tota la imaginaria nadalenca d’aquest país com son els artistes Talarn, Castells, Daniel, Amadeu, Teixidó, Muns, només per citar-ne uns pocs. En lloc de copiar posats i vestimentes de les imatges que han consolidat la tradició nadalenca del pessebre des de el barroc, el que veig són quatre parracs i barbes de plastró en unes representacions que no ens porten a enlloc. Ben trist de comprovar com moren ‘Els pastorets’ noucentistes per la burda proliferació d’aquesta mena de espectacles.

dimarts, 1 juliol de 2014

Les 12 plagues: 2 - Els mercats medievals.

I que dir d’aquest festival de carnestoltes gòtics. Des de que en els anys 50s es va projectar en aquest vell continent una pel•lícula amb la pituda Diana Dors, que aquí es va anomenar ‘Diana la chica del Palio’ amb un considerable èxit. Les fires mercantils amb vilatans disfressats amb color llampants com anaven els del film de la festa a Siena van florir. Més tard van veure que aquí hi havia diners a guanyar i sigui a la Toscana o a la Provença com a casa nostra, unes paradetes com bolets sorgeixen a les places dels pobles els caps de setmana. Uns formatges o uns fuets que durant la setmana et costen un preu X durant les fires medievals les pagues un 30% més car, ja que els firaires han de compensar l’estipendi que els afamant ajuntaments cobren a aquests mercaders transhumants, que fan caravana de benzinera en benzinera per tots els poblets de Catalunya que aquest costum els hi fa peça. Si la gent sabes que és el que menjava la gent a l’època medieval i se’ls obligues a menjar-ho, rebrien als firaires a pedrades a l’entrada del poble per lo repulsives que serien les cuines d’aquell temps pels nostres paladars globalitzats. Si a sobre del mercat gastronòmic si afegeix jocs heràldics de lluita o tornejos medievals, la cosa ja agafa un color de pastisset kitsch de ca L’ample. Nomes hi he estat en una d’aquestes fires però ja en vaig tenir ben prou per saber que un poble amb fira medieval s’ha d’evitar imprescindiblement aquell cap de setmana.

dilluns, 30 juny de 2014

Les 12 plagues: 1 - La tuna universitària

Les dotze plagues de la meva quotidianitat. Millor dir les primeres dotze plagues que infecten la meva vida en petita mesura, podríem afegir-ne unes dotzenes més, però comencem per aquí.
Les 12 plagues: 1 La tuna universitària.
La seva presencia em provoca una mena d’urticària i immediatament em venen ganes de gratar-me i també de tapar-me el nas. La roba que porten és el negre vellut, suat i rebregat, per moltes cintes que els noiets li posin a les ombreres, la vestimenta es del més sinistre i caspós passat encara present. I que dir de les musiques que la rondalla interpreta. Fàstic i repulsió. Pot ser possible que en aquest segle que ens toca viure, alguna xicota es motivi per semblants musiques i actituds de mascle ibèric? Aquells entrecuixos protegits per el gruixut vellut negre has de fer una fortor de suor ranci desprès dels salts i cabrioles que fan els ‘tunos’ durant les seves actuacions. No vull ni pensar el que deu ser posar ma en aquelles espessors inguinals si és que alguna agosarada noia té semblant iniciativa. Un col•lectiu que jo desterrava de la pàtria per les moltes indigestions que he suportat per culpa del seu assalt a certs restaurants, un dels dies que jo hi era, sense estar previngut de que aquella pandèmia visitaria el local per delectar al personal amb el seu art jovenívol i simpàtic.

dimecres, 18 juny de 2014

Els Josepets

Nom una mica estrambòtic per una església que porta el nom de Mare de Deu de Gràcia i per més incongruències no esta assentada en el barri de Gràcia sinó en el de Sant Gervasi. Edifici barroc que és l’únic amb una mica d’entitat que te la rocambolesca plaça de Lesseps, i que varies vegades al dia el veig però no el miro de tant familiar que m’és. Avui en passar pel davant de l’església he vist que tenia les portes completament obertes i he pensat en entrar-hi, ja que des de que era petit que no hi havia anat pel desagradable record que del interior d’aquest edifici em porta al cap, especialment una habitació: la sagristia. Anant més enrere he de dir que a pocs metres de l’església hi havia un col•legi, La Salle Josepets, on hi vaig fer dos cursos i també la meva primera comunió.
D’aquest col•legi tinc uns molt mals records ja que aquells ‘hermanus’ eren unes maricones sàdiques i perverses, criatures amanerades que anaven tot el dia amb una mena de instrument de fusta a les mans i que accionant-lo feia un especial soroll, clek, clek, clek, per cridar l’atenció de les virginals víctimes que érem nosaltres, també aquest instrument sorollós servia per torturar els nens donant-li cops al cap amb la bola que al artefacte tenia a la punta. En aquell correccional hi vaig estar dels 7 fins prop dels 10 anys. Alguna cosa deuria explicar a casa quan el meu pare, que no era gens amant de crear conflictes amb les autoritats religioses o de les altres, va decidir de canviar de col•legi. O sigui que vaig passar de les sàdiques mans mal tractadores dels feixistes de la La Salle a les refinades torturadores psicològiques de les efeminades ments dels Escolapis de Sarrià, però això es per un altre dia. Tornant a l’església de Els Josepets i a la aversió a la seva sagristia he de rememorar la castrant educació rebuda pels Hermanos de las Escuelas Cristianas de La Salle i les seves tiranies en tocant a les practiques familiars.
Una de les seves perverses ocurrències fou el que els nens que els diumenge no anaven amb els seus pares a la missa del col•legi haguessin de justificar que anaven a missa fora del àmbit escolar. Per tal menester hi havia una mena de quadern amb quadricules que cada nen portava damunt seu cada dilluns per ensenyar-lo a les besties negres amb pitet blanc emmidonat. Els nens el diumenge tenien que anar a missa fos on fos i desprès de la missa jo tenia que anar a dins la sagristia i cercar al capellà de torn y fer-li signar el quadern dins la quadricula que li corresponia, si no hi havia la signatura, si posava el segell de goma estampant en tinta el nom de la parròquia on la criatura havia escoltat la missa. Jo per aquestes petites misèries vaig odiar la religió catòlica des de molt abans de fer la primera comunió. Sentiment que he portat a terme tota la meva vida ja que per sort o per desgracia tots els capellans que han tingut un tracte durador i directe amb mi han estat unes persones de la mes baixa qualitat com a persones. La sagristia de la parròquia de Gràcia ha estat un malson des de sempre ja que tenia que esperar darrera la porta a que el capella es despullés de les robes de feina i quan a ell li passava pels ous ens deixava entrar i ens signava el fastigós quadern amb cara de pomes agres i alè repulsiu. Totes aquestes experiències les vivia un nen que encara no havia complert els 10 anys i que sortosament tenia molt desenvolupat el sentit de supervivència com la vida ens ha demostrat.

dimarts, 17 juny de 2014

Vallcarca

Vallcarca, és un districte de Gràcia, és un lloc que de alguna manera està lligada a la meva historia més remota. Quan era petit algunes vegades al any anàvem a Vallcarca, al terreny que el babi Mero havia comprat i la família anàvem a fer dinars quan feia bon temps alguns diumenges. Per a mi anar a Vallcarca era la fi del món, del meu món. Jo deuria tenir en aquells moments 4 o 5 anys i llavors vivíem al carrer de Lleida a tocar de la plaça de Espanya, per arribar al terreny de l’avi teníem que agafar el tramvia 50 que ens portava fins a la plaça de Lesseps on tenia el final i allí agafàvem un altre, que no recordo el numero que pujava per República Argentina i ens deixava a la parada que tenia just al començament del Pont de Vallcarca i de allí fins al terreny enfilat a la petita muntanya ho teníem tot caminant. A passar per el pont de Vallcarca alguna vegada havia escoltat que moltes persones que estaven fastiguejades de la vida s’havien tirat pel pont anant a caure al carrer que passava uns 30 metres per sota. La idea de que algú voluntàriament es llancés al buit era un sentiment que m’esfereïa i que per aquesta raó m’ha quedat gravat tota la vida. Per sempre més la paraula Vallcarca va lligada amb suïcidi. Del terreny poc recordo, se que donava a dos carrers, pujant un graons ens trobàvem en un espai amb arbres i rectangular, amb una mena de barraqueta per posar-hi eines, cadires i taula, al fons del terreny hi es veia una barana de columnes que donava vistes al carrer de baix que quedava ensorrat i al qual no si tenia accés. Això es tot el que recordo, no puc recordar cap persona de la família trepitjant aquell lloc i en canvi l’espai geogràfic si que el tinc prou ben gravat a la memòria. Avui he tornat a fer el pont i la distancia que hi ha des de el pont fins el carrer on passen els vehicles creuant-lo, no es tant gran com la que la meva memòria pensava però si que hi ha suficient espai per poder-se matar si és que vols fer un ‘addio a la vitta’ ben operístic. Proper al pont he caminat per uns llocs on devia estar el terreny del babi Mero, ara molt construït i a la vegada altres llocs en un estat de conservació bastant deplorables. Penso que Vallcarca com deuen haver altres barris de Barcelona es un altre de les grans oblidades. Fa una mica de vergonya veure uns llocs degradats i de tercer món precisament on passen tants i tants turistes que camí del Parc Güell han de fer passes per llocs vergonyosos tan sols a pocs metres del camí directe que els porta al segon espai mes visitat de Barcelona, desprès de la Sagrada Família. Per una altra banda he vist també uns graciosos anuncis del ajuntament de Barcelona on avisen que en certs llocs s’està fent ‘Microurbanització de Vallcarca 35’ i també Urbanització Temporal de Vallcarca 35. El que això vol dir es un enigma o un misteri que potser en un futur, quan hi hagi canvi de batlle ens assabentarem que aquí hi havia un forat negre on si enterraven diners dels contribuents. A deu minuts de casa i en canvi penso que Vallcarca queda a anys llum de la meva persona.

diumenge, 15 juny de 2014

Una mica catalans

Són infants i pre-adolescents que estan a punt d’acabar el curs escolar. L’ajuntament del barri, del barri del Raval, els hi ha organitzat una festa d’escuma per començar el cap de setmana, l’estiu és ja molt proper. Són nens de orígens molt diversos, els seus pares venen de molt lluny, de l’Amèrica llatina al altra canto del atlàntic, del nord africà islàmic, de l’India i el Paquistà i també de la Xina. Nens que van a col•legi públic on s’ensenya català i amb aquesta llengua aprenen les coses que els hi hauran de fer servei per la vida, si es que aprofiten l’oportunitat i les estrictes i castrants religions dels seus genitors els hi permeten fer-ho. Nens que aprenen tot d’uns llibres escrits en català i que dins l’escola és la llengua en que s’expressen. Al pati ja parlen altres coses i per suposat a cada una de les llars parlen nomes el la llengua de on provenen els seus pares. Nens que no ho tindran fàcil en adaptar-se i emmotllar-se a les constants de casa nostra. Porten un sac passant a l’espatlla que els hi llastrarà poder aflorar en la difícil situació econòmica i laboral del nostre país. Molts d’aquests nens per coses de la vida s’hauran de tornar a la terra d’origen dels seus pares i els hi quedarà amb els anys, un lleuger record de que en la llunyana Catalunya van ser feliços una tarda de quasi estiu, on a una plaça del barri on vivien van ballar i jugar escoltant la musica sota una pluja de escuma blanca i relliscosa, en un moment de la seva vida que van ser una mica catalans.

dimarts, 27 maig de 2014

Banys àrabs de ficció

I jo li vaig dir: - Quan farem us del regal que et va fer la teva cosina? Caducarà un dia d’aquests i encara no l’haurem aprofitat. - El regal li van fer ara fa més de cinc mesos i es tractava d’una sessió de hammam i massatge relaxant a uns banys àrabs que s’han inventat a un dels edificis del antic born davant del parc de la Ciutadella. La caixa de presentació del regal ja era d’un refinament d’alt standing i les instruccions de com fer servir aquell regal eren per si mateixes un manual de protocol i bones maneres, això si en la llengua de ‘hable en cristiano’ de tota la vida. Un cop feta la reserva amb 10 dies d’antelació, per fi arriba el moment d’anar-hi. Un dilluns, a les deu del vespre, a l’hora que ens havien convocat ja érem al hall d’acollida d’aquell lloc ple de misteri. Una vintena de persones més o menys esperaven també el seu torn, la majoria parelles joves i d’aspecte estranger per les faccions del rostre i per la roba que portaven. A l’hora en punt ens acompanyen al interior d’aquell impressionant edifici decorat amb gust modern y de refinat bon gust. Un xicot vestit de negre de dalt a baix amb roba flonja ens explica el funcionament d’aquell hammam i de tot el que em de fer per gaudir de les sensacions del insòlit espai. Nosaltres que aquestes coses ens treuen de polleguera ens ho anàvem prenent amb escepticisme i humor. Jo no em puc estar callat. Tan be vam escoltar les instruccions que al cap d’un minut estàvem a bell mig del vestuari de les dones envoltats de culs, tetes i rialles esclatants. Una vegada el lloc que ens pertocava, un espai ple de taquilles amb cadenat de combinació numèrica, culs de nòrdics posant-se banyadors fins els genolls i un empleat de certa edat amb aspecte de figureta de pessebre, que ens anava indicant el que teníem de fer per estar preparats i baixar a les profunditats d’aquell enorme edifici que és on estaven els banys àrabs. Una vegada estem a les instal•lacions de les aigües, la llum és d’una bellesa irreal, no es tracten de cap manera de banys àrabs, és una manera vendre be el producte, son unes voltes i arcades immenses, dels antics edificis porticats del born, segurament havien servit per dotzenes anys de magatzem de grans o llegums i ara amb una intel•ligent decoració ho havien convertit en una preciosa zona de esbarjo per el turisme amb certs interessos per fer quelcom diferent. Una vegada explicat per el mateix xicot d’abans de con anaven totes les moltes piscines o basses d’aigua i zones de massatges i descans, comencem l’itinerari, lliure i silenciós. Una musica mig àrab mig relax sona per tot l’espai. Piscines d’aigua salada, de aigües fredes i calentes o tèbies, amb bombolles, hammamm de vapor, zones de relaxació amb plaques de marbre escalfades per sota on es pot prendre te o aigües. Llavors es va acabar la conya, el espai i les sensacions de les aigües i el massatge sobre el teu cos et deixen en un estat de benestar físic i mental del tot plaent. Sigui per l’olor, per les llums indirectes i d’espelmes, per les musiques i per l’efecte de les mans sobre la pell i l’aigua que et fa flotar, es produeix la màgia de fer-te creure per uns moments que estàs molt be i que ets feliç. Aquest estat et dura fins i tot unes hores desprès de que has sortit del establiment. L’endemà la realitat torna inexorablement. Ja sabem que mai més hi tornarem, es d’aquells llocs que una vegada la sorpresa esta realitzada, l’interès decau amb força, però el regal de la cosina el vam gaudir intensament.