dilluns, 12 de desembre de 2016

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Iniciació per a un llarg camí


Furgant en els recons de la memòria vull intentar esbrinar els sentiments o sensacions, diguem-li com vulguis, que un nen de cinc o sis anys tenia en la contemplació d’una fotografia antiga.

M’explico per fer-me comprendre, a casa, quan jo era petit i vivíem al carrer Lleida, llavors Lérida per suposat, davant mateix de l’Exposició a la Fira de Mostres, els meus pares tenien una caixa, potser de sabates, no ho recordo, on es guardaven totes les fotografies que el pare no les havia enganxat al àlbum familiar.

En aquesta caixa s’hi podien trobar fotografies dolentes que no mereixien ser valorades dins l’àlbum com també fotografies alienes a la família com per exemple fotografies esportives de quan el pare feia rem o d’amics seus de joventut abans de maridar-se.
Entre les fotografies poc valorades de la caixa n’hi havia una que em tenia trasbalsat. Es tractava d’una fotografia d’un home jove que portava com única vestimenta unes herbes seques al cap i a les parts intimes, podent veure clarament que anava completament nu sota aquell tapa vergonyes vegetal.

Aquest record que ha quedat a la memòria, i això que la tinc molt dolenta, dic que va passar quan tenia menys de 7 anys perquè amb pocs mesos d’haver fet els 7 anys ens vam canviar de casa per anar a viure a Gràcia i aquest record tan viu el tinc només emmarcat al petit pis del carrer Lleida.

Estic segur que jo deuria preguntar que volia dir aquesta fotografia i coneixent com era el meu pare em deuria explicar una mena d’història a la manera Robinson Crusoe o la meva mare si era la que responia se’m deuria treure de sobre amb un acudit dels seus.
Ja de gran i veient la dedicatòria de la fotografia veig que el indígena retratat era un amic del meu pare un tal Lluís Vila que amb molt bona lletra li manifestava sincera amistat amb un franc somriure i una aparença bruna i atlètica.

Alguna cosa deuria tenir aquesta fotografia que sempre més quedes gravada en el meu disc dur del cervell i no era un altra motiu que la meva predilecció pels cossos masculins des de quasi sortint del bressol, la meva incipient homosexualitat.

Ara hi ha un gran salt en el temps, jo tinc al voltant de 10 anys i vaig amb algú de la família, en aquells moments nomes podria ser amb els pares o potser la meva iaia Úrsula,  a veure al cinema Coliseum la pel·lícula més reeixida del any ‘El millor espectacle del món’ , de temàtica sobre el mon del circ i les passions que es gesten entre els components d’aquella gran companyia.

Aquest film per a mi no és el mateix que una altre, te quelcom de molt especial, en aquells anys al menys una o dues vegades a la setmana anava al cinema i aquest títol el recordaria tota la vida com a clau que obra el misteri de la meva sexualitat.

Generalment la meva sensibilitat es posava a flor de pell en les meves anades al cinema ja que em ficava de cos i anima dins els problemes que veia a la pantalla i quasi sempre mels emportava a casa i sobrevivien dins meu per alguns dies més, fins a la primera historia projectada al llençol, el cine era la meva veritable escola de la vida i les emocions.

Ara bé en veient aquest film ‘The greatest show on earth’ vaig tenir una dualitat de emocions, la habitual de entrar-hi en les problemàtiques dels protagonistes de la historia i també i la mes important, unes imatges que em van colpir, em van fer mal, un desassossec per un sentiment que mai havia tingut i que veia que no era el que m’avien explicat, era una emoció irregular i no prevista.

El desassossec que produïa Cornel Wilde, enfundat en les seves malles verdes de trapezista era la causa del meu problema, ja que aquells pectorals lluents de suor i sobre tot aquell paquet arrodonit que mostrava en l’entrecuix em treia la són i no tenien res a veure amb les imatges femenines de cames nues i perfectes que al llarg de tot el film anaven sortint.

En aquest punt de la meva vida ja sabia que tindria que triar entre dos camins, el que la societat havia dissenyat per a mi com a norma o l’altre , el tortuós, el dels problemes però segurament l’únic que em donaria la felicitat plaent i plena.

Als divuit anys ja havia triat i fins ara.


dilluns, 24 d’octubre de 2016

Adéu Antoni 1932 - 2016




Ahir migdia vam acomiadar per sempre més a l’Antoni Chic, amic meu i de casa des de el llunyà 1961, home culte, amable i generós que tantes coses bones em va deixar com empremta al esperit i a l’anima, sens dubte el jo meu i més íntim, no foren el mateix sense la presencia de l’Antoni a la meva vida.

La cerimònia d’acomiadament va ser al tanatori d’Hospitalet, just davant de l’Hospital de Bellvitge, llocs tant el del tanatori com el del hospital de tristíssim record. Una por latent per tot el cap de setmana, és la que vaig tenir referent a enfrontar-me a una celebració per l’Antoni, la última i comprovar que degut a moltes i variades raons, la assistència de persones fos molt minsa, quasi inexistent.

Els deu últims anys de l’Antoni van ser molt durs, degut a les malalties que arrossegava i mica en mica el contacte amb els elements de la professió van anar minvant. El fet de passar els últims anys en una residencia geriàtrica i estar ell amb, algunes a principi i moltes a la fi, de les facultats disminuïdes, el van recloure en una mena de aïllament molt difícil de desbaratar. 

Els meus temors foren infundats, afortunadament per l’historia i la memòria  col·lectiva, ja que el tanatori, sala 1, estava ple a vessar i tota el gran vestíbul davant la sala ple de persones com en una platea de teatre en dia d’estrena.

Dotzenes de noms propis de primera magnitud o de segona o de tercera, allí hi eren, actrius, actors de teatre, cinema i televisió, directors de teatre i de televisió, companys de feina darrera les càmeres, amics de tota la vida, ex amants, veïns i acompanyats.

La cerimònia va ser laica, la capella plena, musica de Bach, recitats de Shakespeare en angles i poemes en català, la cerimònia va ser bilingüe com és veu.

El seu nebot Antonio Luis va fer una glosa extraordinàriament emotiva recordant al seu oncle Antoni i entrecreuant-lo amb les seves cosines Pilar i Marisa, persones imprescindibles en la vida de l’Antoni a tots nivells.

A la fi de la emocionant cerimònia se li va rendir un fort i llarg aplaudiment, el darrer de la seva carrera plena de èxits portats això sí, amb una extremada discreció.