Els tinc davant meu, domino amb la vista tots els seus moviments , són bonics, són joves nets i polits. En la primera impressió els crec germans, sinó bessons quasi, ja que són quasi mimètics de mida, d’aspecte facial amb barba curta de pocs dies, l’un amb camisa gris plom sense corbata l’altre amb camisa gris perla sense corbata, les caçadores plegades sobre les cames en ambdós casos. Però no son germans, són amics per la proximitat física dels dos cossos i per les coses que, mentre el concert transcorre, es van comentant amb veu baixa i gesticulacions, jo des de la meva llotja tot ho observo. Però no, no són mers amics, són amants, són parella, el de la camisa gris plom que es lleugerament més gran d’edat que el de la camisa gris perla en un moment de la funció posa la seva ma esquerra damunt del genoll dret del seu estimat i li mante molta estona precisament en el moment que tots els nens de la coral entonen un salm de bellíssima melodia, amb aquest contacte físic un amant li vol fer transmetre a l’altre les seves emocions, per gaudir i compartir aquell sublim instant, jo des de la meva atalaia els hi tinc enveja per la dolça, sensata i plena de pau imatge que transmeten aquells dos formosos nois que encara no han entrat en la trentena i ja han decidit quin és el model de vida que volen seguir. Tot això passa per el tren d’imatges del meu cervell mentre la musica de Bach segueix inexorable cap un final gloriós de final de la primera part del concert. Com fa quasi tota la gent s’aixequen de les butaques per estirar les cames o prendre una copa de cava o fer un riu o les tres coses successivament. No pas nosaltres que restem a la llotja observant el anar i venir de les persones que omplen completament el Palau de la Musica aquesta nit i li dic a en Fran, que li tenia enveja a la bonica parella del davant nostre, i em contestà – No sé per què – i jo insistint en les meves argumentacions, que si lo joves que eren, que si lo bonic que feien, que molt elegants i moderns els trobava, que tenien el bon gust d’anar a escoltar un escullós concert de Bach en lloc un de musica moderna i bla, bla, bla, i em respon fred i sarcàstic – Però no veus que són unes nenites! – amb aquesta senzilla frase en Fran desmuntà tots els meus pensament de pel•lícula de prínceps i princeses de la casa Disney Channel, cartesià i pragmàtic no està per punyetes i en nomenar la paraula ‘nenites’ tot el castell de cartes s’ensorrà en un breu instant
Que vol dir ser unes nenites, per explicar això he de fer una mica de recull prehistòric. Quan jo era petit les dones de la meva família anaven al carrer Villaroel cantonada amb Aragó a la casa d’unes dones ja grans, solteres filles d’un militar dels que havien guanyat la guerra, eren petitonetes, carinyoses i parlaven amb un castellà lluminós, aquestes dones les anomenaven a casa meva ‘Las Nenitas’
Les nenites es dedicaven per guanyar-se la vida a brodar jocs de taula, jocs de llits i tovalloles. La meva mare hi anava sempre amb parentela, germanes, nebodes i quan jo no tenia col•legi i estava de vacances també m’hi portaven a mi. Jo era molt feliç perquè les nenites sempre em tractaven molt be, potser desprès s’ho cobraven, però jo no ho sabia, m’agradava sentir-les parlar perquè a casa tots catalans, no coneixem molta gent amb un castellà tan fi i sonor com el d’aquelles dones en miniatura de porcellana. A casa encara queden moltes peces brodades exquisidament per les mans de les nenites i un dia li vaig explicar aquesta petita historia a en Fran tot mostrant-li les boniques coses artesanes que feien per guanyar-se el pa i... la paraula ‘nenita’ li va agradar
Des de les hores totes les parelles gais que coneixem, i en són algunes, no moltes però unes poques sí estan en el catàleg, que tenen el següent perfil: ser similar de edat, mida, manera de vestir, maneres de parlar, dir la paraula ’nosaltres’ cada tres minuts, portar una vida calladeta i poc moguda, no freqüentar la faràndula ni la disbauxa, no anar mai al gueto gai, portar una vida exemplar de castedat encara que es portin trenta anys de convivència, tenir molts animalons de companyia i tractar-los com fills propis, tenir una manera de mirar-te que et fa sentir com brut per lo puta que arribes a ser a la vida, perquè tens histories amb homes contra natura o sigui fora de la parella matrimonial, mai estar en discòrdia de les coses que visiten, les pel•lícules que visionen, les amanides que mengen o les musiques que escolten, sempre amb tot d’acord, parlar amb els dos es com parlar amb el clònic de l’altre, en fi ja es veu per on vull anar a parar, son imprescindibles per compensar i balancejar aquest garbuix de vida, les nenites.
Doncs sí, aquella parella tan jove i bonica del Palau de la Musica d’aquí a un parell de dotzenes d’anys, seran com les nenites de tota la vida, i tornaran a estar asseguts juntets escoltant un altre vegada aquest oratori de Bach i potser també li posarà el mes gran, la ma al genoll del més jove i potser aquesta vegada li agrairà encara més aquesta posada de la ma a sobre la cama que no pas ara i Bach els il•luminarà als blancs cabells del cap y la barba, tan bonics encara. I jo ja no hi serè aquí par poder-ho explicar i en silenci tenir-los enveja.
Els tinc davant meu, domino amb la vista tots els seus moviments , són bonics, són joves nets i polits. En la primera impressió els crec germans, sinó bessons quasi, ja que són quasi mimètics de mida, d’aspecte facial amb barba curta de pocs dies, l’un amb camisa gris plom sense corbata l’altre amb camisa gris perla sense corbata, les caçadores plegades sobre les cames en ambdós casos. Però no son germans, són amics per la proximitat física dels dos cossos i per les coses que, mentre el concert transcorre, es van comentant amb veu baixa i gesticulacions, jo des de la meva llotja tot ho observo. Però no, no són mers amics, són amants, són parella, el de la camisa gris plom que es lleugerament més gran d’edat que el de la camisa gris perla en un moment de la funció posa la seva ma esquerra damunt del genoll dret del seu estimat i li mante molta estona precisament en el moment que tots els nens de la coral entonen un salm de bellíssima melodia, amb aquest contacte físic un amant li vol fer transmetre a l’altre les seves emocions, per gaudir i compartir aquell sublim instant, jo des de la meva atalaia els hi tinc enveja per la dolça, sensata i plena de pau imatge que transmeten aquells dos formosos nois que encara no han entrat en la trentena i ja han decidit quin és el model de vida que volen seguir. Tot això passa per el tren d’imatges del meu cervell mentre la musica de Bach segueix inexorable cap un final gloriós de final de la primera part del concert. Com fa quasi tota la gent s’aixequen de les butaques per estirar les cames o prendre una copa de cava o fer un riu o les tres coses successivament. No pas nosaltres que restem a la llotja observant el anar i venir de les persones que omplen completament el Palau de la Musica aquesta nit i li dic a en Fran, que li tenia enveja a la bonica parella del davant nostre, i em contestà – No sé per què – i jo insistint en les meves argumentacions, que si lo joves que eren, que si lo bonic que feien, que molt elegants i moderns els trobava, que tenien el bon gust d’anar a escoltar un escullós concert de Bach en lloc un de musica moderna i bla, bla, bla, i em respon fred i sarcàstic – Però no veus que són unes nenites! – amb aquesta senzilla frase en Fran desmuntà tots els meus pensament de pel•lícula de prínceps i princeses de la casa Disney Channel, cartesià i pragmàtic no està per punyetes i en nomenar la paraula ‘nenites’ tot el castell de cartes s’ensorrà en un breu instant
Que vol dir ser unes nenites, per explicar això he de fer una mica de recull prehistòric. Quan jo era petit les dones de la meva família anaven al carrer Villaroel cantonada amb Aragó a la casa d’unes dones ja grans, solteres filles d’un militar dels que havien guanyat la guerra, eren petitonetes, carinyoses i parlaven amb un castellà lluminós, aquestes dones les anomenaven a casa meva ‘Las Nenitas’
Les nenites es dedicaven per guanyar-se la vida a brodar jocs de taula, jocs de llits i tovalloles. La meva mare hi anava sempre amb parentela, germanes, nebodes i quan jo no tenia col•legi i estava de vacances també m’hi portaven a mi. Jo era molt feliç perquè les nenites sempre em tractaven molt be, potser desprès s’ho cobraven, però jo no ho sabia, m’agradava sentir-les parlar perquè a casa tots catalans, no coneixem molta gent amb un castellà tan fi i sonor com el d’aquelles dones en miniatura de porcellana. A casa encara queden moltes peces brodades exquisidament per les mans de les nenites i un dia li vaig explicar aquesta petita historia a en Fran tot mostrant-li les boniques coses artesanes que feien per guanyar-se el pa i... la paraula ‘nenita’ li va agradar
Des de les hores totes les parelles gais que coneixem, i en són algunes, no moltes però unes poques sí estan en el catàleg, que tenen el següent perfil: ser similar de edat, mida, manera de vestir, maneres de parlar, dir la paraula ’nosaltres’ cada tres minuts, portar una vida calladeta i poc moguda, no freqüentar la faràndula ni la disbauxa, no anar mai al gueto gai, portar una vida exemplar de castedat encara que es portin trenta anys de convivència, tenir molts animalons de companyia i tractar-los com fills propis, tenir una manera de mirar-te que et fa sentir com brut per lo puta que arribes a ser a la vida, perquè tens histories amb homes contra natura o sigui fora de la parella matrimonial, mai estar en discòrdia de les coses que visiten, les pel•lícules que visionen, les amanides que mengen o les musiques que escolten, sempre amb tot d’acord, parlar amb els dos es com parlar amb el clònic de l’altre, en fi ja es veu per on vull anar a parar, son imprescindibles per compensar i balancejar aquest garbuix de vida, les nenites.
Doncs sí, aquella parella tan jove i bonica del Palau de la Musica d’aquí a un parell de dotzenes d’anys, seran com les nenites de tota la vida, i tornaran a estar asseguts juntets escoltant un altre vegada aquest oratori de Bach i potser també li posarà el mes gran, la ma al genoll del més jove i potser aquesta vegada li agrairà encara més aquesta posada de la ma a sobre la cama que no pas ara i Bach els il•luminarà als blancs cabells del cap y la barba, tan bonics encara. I jo ja no hi serè aquí par poder-ho explicar i en silenci tenir-los enveja.
