divendres, 30 d’abril de 2010

Assassinats amb bones intencions.

I no estic parlant aquí, estimat Gabriel d'una eutanàsia assistida, no. És ben senzill. A uns molt bons amics els han executat públicament fent-li un retrat a la mida natural del seu rostre actual lleugerament idealitzat per el insigne artista realitzador de l’obra pictòrica.

El cas és que l’artista B també és amic meu, de no tanta intensitat com els primers però prou important com per no saber que fer en el cas de que en la primera trobada em pregunti què em sembla la meravellosa obra pictòrica que ha parit contra els meus amics E i V.

L’historia es ben senzilla els amics E i V tenen un negoci i amb el motiu de celebrar les noces d’argent de l’empresa els empleats van voler fer un regal magnífic en que es veiessin els dos propietaris així com l’edifici comercial de la companyia, per això van estirar de la llengua del amic E per saber si coneixia algun bon pintor de retrats perquè tenien que fer una comanda ‘x’ per un parent, bé tot plegat una simple excusa per conèixer el nom del pintor de confiança del que seria el destinatari final del regal.

Com es natural E li dona al seu empleat el nom de B i telèfon perquè ja s’arreglin ells mateixos sobre aquella comanda ‘x’ aliena totalment al seu pensament.

El pintor B es un molt bon artista (i car) amb quadres excepcionals de fantasia, originalitat i sobre tot amb una tècnica pictòrica, pulcra, perfeccionista i exquisida. Com tots els artistes, altres vegades se li va la olla a norris i fa obres fluixes sinó dolentes.

Poques obres he vist tan desgraciades com la ultima que ha fet per encàrrec i per oferir als nostres amics comuns.

Al cap d’un any i mig la obra ja estava acabada, no he comentat que degut al perfeccionisme del artista el seu treball és molt lent i ara que podem dir que està en l’ultima meitat de la vida encara s’ha agreujat aquest defecte.

En una cerimònia ‘sorpresa’ els empleats de E i V van fer la donació del regal, el quadre en presencia del pintor B i del seu marit J, tot va ser una festa, els que regalaven la pintura estaven extasiats per la seva bellesa, l’artista pintor també estava que no cabia a la pell del molt que li regalaven les orelles.

El que van pensar els meus amics, els regalats, m’ho callo. Però els conec prou bé per saber la seva opinió exacte i precisa.

Perquè dic que aquesta obra em sembla pèssima? Perquè es tova, no te nervi i sembla un túmul mortuori i sobre tot perquè el retrat dels meus amics és ridícul i els fa semblar dues criatures patètiques que no són així ni ho seran mai.

Com no tindre prous pebrots per dir-li a la cara del pintor B el que penso, perquè el que es segur és que la primera vagada que ens trobem em preguntarà directament si estic d’acord amb ell de que és una de les seves pintures més aconseguides, dons com deia, com no tindre el que s’ha de tenir i per no ferir les vanitats humanes, per això escric aquest post amb la seguretat que quasi segur ningú llegirà que tinc dos amics que al final de la seva vida han estat assassinats per l’esquena amb un pinzell.







dijous, 29 d’abril de 2010

Una tieta defraudada

Com una tieta defraudada per els seus nebots em sento avui, la ingratitud d’aquests nebots postissos em treu de polleguera, no és que vulgui fer una reivindicació laudatòria per les tietes d’en Serrat, no és això el cas. Sempre els he portat de la ma moltes vegades pensant més en ells que en mi mateixa, pensant en el seu gaudiment, en que no s’avorreixin i que s’hi trobin amb una confortable comoditat. I res, el que està fet, ja està fet i nomes és digne de ser oblidat.

De la meva ma han vist mig mon, més de vint i cinc viatges per els tres continents, viatges pensats tan en l’aspecte cultural com el del immediat plaer, gracies a mi han pogut estar asseguts en molts teatres d’òpera de capitals estrangeres, les millors butaques per els teatres musicals de Nova York i Londres, també pensant en ells hem anat a discoteques especialitzades, dotzenes de vaixells, trens i avions ens han dut per arreu, amb els bitllets trets per a mi amb la por de que les compres fetes per Internet siguin una enganyifa.

Cap comentari mai escoltat sobre les meravelles que han vist gracies a mi, cap petit senyal d’agraïment, d’educat reconeixement o senzillament un petit comentari als mesos que sumant els dies hem viscut plegats. La petita que és la més ximpleta de tots tres va comentar el altre dia, sense saber el mal que em podia fer a mi mateixa, que el viatge que havia fet a Ourense amb uns seus companys de feina havia estat el millor viatge que havia fet en sa vida, el més divertit, el que havia estat tractada amb més gentilesa i a sobre on havia menjat millor.

Jo en sentir cosa parella, sentir-me morir de ràbia i impotència per la seva ingrata percepció de les coses que l’envolten, els seus germans van callar com donant per après que el que afirmava la noia anava a missa.

En aquell moment vaig tenir clar que he de deixar els lligams de falsa família per anar per lliure i mai més creure’m obligada a donar-les un vernís cultural que no volen, ni valoren, ni precisen. Ja són prou grandets per volar sols. El món es gran i ja espai per tots. El que no faré es rebre un mastegot in mig de la cara per creure’m que tinc dret de que se’m reconeix-hi tot el que he fet per aquests nois. Perquè visqui Henry Higgins ha d’haver una Eliza Doolittle al seu costat, sinó tot el treball és en va.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Vintage quality



Els anys cinquanta del darrer segle van ser indudablement els anys de gloria de Marlon Brando, Marilyn Monroe i James Dean, gloria i reconeixement que està vigent encara avui, seixanta anys desprès, la seva estètica es pot considerar com eterna, ara bé també aquells anys cinquanta tenien aquests aspectes físics que es mostren aquí amb tota la seva ingènua sinceritat.

video

dimarts, 20 d’abril de 2010

Judy Cassab

Judy Cassab was born Judit Kaszab in Vienna, Austria in 1920 to Hungarian parents. Her husband was put in a forced labour camp by the Nazis in World War II, and returned to Hungary in 1944.
She moved to Australia in 1950 and settled in Sydney.
She is the only woman to have won the Archibald Prize twice:
1960 for Stan Rapotec
1967 for Margo Lewers.
She has held more than fifty solo exhibitions in Australia, as well as others in Paris and London.







video

dissabte, 17 d’abril de 2010

Bill Cable 'Stoner' 1946-1998

Petit tribut a una de les presencies que més han influït en la meva percepció de la bellesa i l’estètica.


video

dimecres, 7 d’abril de 2010

Barnussos d’ermini, barnussos de visó

Avui dia fred encara que ja es primavera, dia perfecte per anar al jacuzzi i des de la tèbia escalfor de l’aigua veure com la gent neda a la piscina exterior climatitzada sota el gris plom del cel.

Gracies a les immenses vidrieres es domina completament el tràfic humà que va i ve de les piscines exteriors i avui, oh deus de la Barceloneta! He tingut la sort de veure tot l’equip de waterpolo quan anava i venia d’entrenar. Aquests xicots que cada any guanyen un munt de copes i trofeus perquè és el millor equip que te Espanya com ho demostra les lligues que ha vençut en els últims deu anys i com a conseqüència lògica quan es passegen, ells no caminen, fan passarel·la, desfilen com herois sense a penes tocar el terra.


Com estrelles que son porten tots ells un equip de colors llampants i gens discrets, la marca de la casa, un minúscul banyador que tan sols recull el més essencial de la part mitja de l’home i per anar i venir del seu vestuari privat, secret temple on tan sols hi poden anar els deus de l’aigua a les zones mes comunes com són les piscines porten de les maneres més dislocades uns enormes i fastuosos barnussos amb caputxa i màniga raglan.


Amb els meus ulls cansats de veure tantes coses i nostàlgic de veure’n unes altres, quan veig aquells passejadors de bellesa mediterrània tan forts i tan joves embolicats amb els barnussos de fantasia. Vull veure uns trets que feia molts anys que no veia i és el com es portaven els grans abrics de pells a l’època que un abric de pell era el gran el símbol de gent rica i amb estil no com avui que les actrius de cinematogràfiques no porten pells d’animals assassinats perquè es políticament incorrecte i les úniques pells que es veuen són les dels vells abrics de fa trenta anys que les nits d’hivern les ‘vielles dames’ es posen per anar al Liceu i quan surten i pugen les Rambles les deixen ben escombrades per l’endemà. Els llargs visons no s’escurcen mai però les propietàries sí.


Tornant als meus xicots nedadors vull agrair-los aquests moments tan excitants de veure en ells tan rotundament mascles unes guspires del Hollywood més daurat com són les perfectes maneres de portar els visons i els erminis com ho feien les grans Joan Crawford, Bette Davis i Rita Hayworth per citar unes poques. El secret de portar un barnús de senzill cotó com si fos la pell de l’animal més apreciat i envejat.