dimecres, 27 de maig de 2009

Henry Scott Tuke (1858 – 1929) o la pederàstia amagada sota la capa de l’art.



Estimat Gabriel,
He trobat a la wiki una breu historia d’aquest pintor que molt ben explicat ens diu que va poder gaudir tota la seva vida del plaer de tenir a prop seu nois i nens despullats amb la fútil excusa de que estaven fent de model per el seu art.
Que difícil es establir els límits on acaba l’art i on comença la anomenada perversió, llegeix el que segueix i opina.



Henry Scott Tuke, (12 juny 1858 - 13 març 1929), va ser un artista plàstic britànic, principalment pintor, però també fotògraf. El seu treball va ser més notable en l'estil impressionista, i és probablement millor conegut pels seus retrats de nens despullats i homes joves. Degut a això, ell és considerat un pioner de la cultura gai masculina. Tuke néixer a York, en una família prominent de quàquers. El seu pare, Daniel Hack Tuke, va ser un defensor del tracte humà de la bogeria. El seu rebesavi William Tuke havia fundat a York, un dels primers moderns asils per bogos, el 1792. L’ascendència de la família Tuke es remunta a Sir Brian Tuke, que va actuar com a assessor un rei Henry VIII d'Anglaterra (en substitució de Sir Thomas More). El 1874 la família es va traslladar a Londres, on Tuke es va matricular a la Slade School of art. Després de graduar-se va viatjar a Itàlia en 1880, i des de 1881 fins 1883 va viure a París, on va estudiar amb el pintor francès Jean-Paul Laurens i es va reunir amb el pintor americà John Singer Sargent (qui també va ser un pintor de nus masculins, encara que aquest fet és poc conegut en la seva vida). Durant la dècada de 1880 també es va reunir Tuke amb Oscar Wilde i altres destacats poetes i escriptors, la majoria d'ells homosexuals (llavors anomenats Uranians). Ell va escriure un sonet a la joventut, que va ser publicat anònimament a ‘El Artista’.
Tuke va tornar a Gran Bretanya i es va traslladar a Newlyn, Cornwall unir-se a una petita colònia d'artistes. Entre ells figuraven Walter Langley, Albert Chevallier Tayler i Thomas Cooper Gotch un pintor que es va convertir en un amic per tota la vida. Aquests i altres pintors són coneguts pels historiadors de l'art com l'Escola de Newlyn. Tuke es reiterà el 1885 a Falmouth, un port pesquer de Cornualla, aleshores encara un lloc distanciat i romànticament rústic del país, amb un clima temperat que és més acceptable per a activitats a l'aire lliure i despullats que en la majoria de les altres regions britàniques. Va comprar un vaixell de pesca de 40 lliures i el convertí en un estudi flotant i habitatge. Aquí podria satisfer la seva passió per la pintura dels nens en la vida privada. La majoria de les seves obres hi han els nens i joves que naden, juguen amb l’aigua, generalment nus, en un vaixell oa la platja. Tuke també treballa en més vendibles retrats o els temes històrics. En aquestes pintures Tuke posa la seva tecnica en homes nus de contextos mitològics, però els crítics han trobat que aquestes obres solen ser bastant formals, sense vida i flàccides. Des de la dècada de 1890, va abandonar Tuke els temes mitològics i va començar a pintar els nois locals de pesca, vela, natació i busseig, i també va començar a pintar en un estil més naturalista. El seu maneig de la pintura es va convertir en lliure, i ell va començar a utilitzar taques fresques de color. Una de les seves més conegudes pintures d'aquest període és ‘Agost blau’ (1893-1894), un estudi de quatre joves nus la majoria de bany a un vaixell
Encara que les pintures de joves nus, sens dubte, va fer una crida als homes homosexuals que trobaven els adolescents atractius, mai van ser explícitament sexuals. Els models gairebé mai mostren els genitals, gairabé mai són en contacte físic amb els altres, i mai hi ha qualsevol suggeriment de oberta sexualitat. Tuke va formar una estreta amistat amb molts dels seus models, però mai s'ha establert que van ser sexualment involucrats amb alguns d'ells, ja sigui sobre una base comercial o romàntica. Degut a la seva temàtica, Tuke no va poder vendre moltes de les seves obres, excepte a un selecte cercle de col leccionistes d'art homosexuals. Però era també conegut com a retratista, i mantení un estudi de Londres per treballar a les seves comissions. Entre els seus retrats més coneguts és el de soldat i escriptor TE Lawrence ( "Lawrence d'Aràbia"). Tècnicament, a favor de Tuke hi són les visibles pinzellades, en un moment en què un llis i acabat polit es va veure afavorida per els pintors i els crítics de moda. Tenia un gran sentit del color i destacà en la representació de la llum natural, en particular, la suau, la fragilitat de la llum del sol de l’estiu anglès.
Tuke s'han convertit en un nom important en la pintura britànica va gaudir d'una considerable reputació, i ho va fer prou bé en la seva pintura per poder viatjar a l'estranger, a França, Itàlia i les Índies Occidentals.
El 1900 es va celebrar un banquet en el seu honor a la Reial Societat Politècnica de Cornwell. Va ser elegit per a la Royal Academy of Arts el 1914. En etapes posteriors de la vida es trobava en mal estat de salut durant molts anys, i va morir el 1929 a Falmouth. Després de la seva mort la reputació de Tuke es va perdre, i va ser oblidat fins a la dècada de 1970, quan va ser redescobert per la primera generació d'artistes obertament gais i col leccionistes d'art. Ell s'ha convertit en una espècie de figura de culte en els cercles culturals gai, amb esplèndides edicions de les seves pintures i les seves obres publicades obtenint alts preus a les subhastes.


video

dimarts, 26 de maig de 2009

Fundació Vila Casas – Can Framis


Estimat Gabriel,
Ves per on avui l’art modern que tantes vegades trepitjo amb paraules mal sonants m’ha donat una satisfacció sensorial als meus ulls de tita bullida. Feia molt temps que no veia una mostra d’art contemporani que m’agradés, perquè? No ho se, pot ser que he perdut el contacte amb les vivències contemporànies de la creació artística, jo no soc el mateix que era als convulsos temps dels anys setantes i l’art potser tampoc.
El mecenes Vila Casas ha comprat (i compartit amb la ciutat) una extraordinària col·lecció d’art català bàsicament de la segona midat del segle XX i una mica del segle que acabem de començar. Dotzenes de noms propis capdavanters de la pintura d’aquells anys. He recordat les moltissimes exposicions que he vist en el transcorre de la meva vida i veure avui les pintures dels meus admirats artistes, la majoria sense tenir que llegir l’etiqueta del quadre, perquè els coneixia com vells amics de temps preterits, fou un plaer per l’anima i per el record.
Són tants els noms dels artistes de la mostra que no te’n mencionaré cap, apropa’t al millor art que ha parit mare i tot succionant tants colors, formes i idees fes-te una palla a la salut del que era el millor art de avantguarda del moment.







dimecres, 20 de maig de 2009

22@ Barcelona



Estimat Gabriel,
El mateix dia que vaig veure el Fòrum (desgraciada plataforma de urbanització desmesurada) vaig agafar el tramvia per primera vegada a la meva vida, les experiències noves sempre són convenients, i vaig passar per el nou barri que està a prop de la torre Agbar que l’ajuntament a batejat com 22@ Barcelona, ves a veure perquè! I vaig baixar del tramvia que encara esta net i polit. El que vaig veure del barri em va agradar prou ja que son edificis moderns i variats en estils arquitectònics però que no son de un colossalisme monstruós com o són en el esmentat Fòrum. El fet de que els carrers son mes estrets, típic eixample, i els espais buits que encara no son verds, espongen els edificis i fa agradable la seva visió per separat o en conjunt. Aquest lloc encara esta per fer però si segueixen aquesta tònica d’estil de ben segur serà un barri de negocis bonic per veure i passejar, un encert que l’universitat Pompeu Fabra estigui al bell mig del nou indret, l’afluència d’estudiants donarà llum i vida a la fredor dels altres negocis de caire mes protocol·lari. Unes poques fotografies del que vaig veure ahir mateix.


dimarts, 19 de maig de 2009

Fòrum 2004 o la desolació per ignorància.


Estimat Gabriel,

Si, aquest mati he anat a fer una gestió a aquest barri que no havia visitat des de el trist record del Fòrum 2004 i l’he trobat en un estat penós, brut, polsinós i amb aspecte de desolació, com de país satèl·lit soviètic anys 80.

Que ignorants i prepotents van ser els del consell iniciàtic d’aquest trist projecte, el Clos de grises petjades allà on trepitja i tots els seus ajudants a treure diners com sigui encara que destrossin ja per sempre una part de Barcelona que encara que lletja era verge i tenia possibilitats d’un futur coordinat amb bellesa i un cert bon gust. Ara ja tot es impossible ja que la destroça està feta i tan sols han passat cinc anys per comprovar que el projecte era inútil, lleig i molt car, deixem-ho dir ben clar el parc del fòrum es una merda, vergonya per Barcelona per sempre més