dilluns, 30 de juny de 2014

Les 12 plagues: 1 - La tuna universitària

Les dotze plagues de la meva quotidianitat. Millor dir les primeres dotze plagues que infecten la meva vida en petita mesura, podríem afegir-ne unes dotzenes més, però comencem per aquí.
Les 12 plagues: 1 La tuna universitària.
La seva presencia em provoca una mena d’urticària i immediatament em venen ganes de gratar-me i també de tapar-me el nas. La roba que porten és el negre vellut, suat i rebregat, per moltes cintes que els noiets li posin a les ombreres, la vestimenta es del més sinistre i caspós passat encara present. I que dir de les musiques que la rondalla interpreta. Fàstic i repulsió. Pot ser possible que en aquest segle que ens toca viure, alguna xicota es motivi per semblants musiques i actituds de mascle ibèric? Aquells entrecuixos protegits per el gruixut vellut negre has de fer una fortor de suor ranci desprès dels salts i cabrioles que fan els ‘tunos’ durant les seves actuacions. No vull ni pensar el que deu ser posar ma en aquelles espessors inguinals si és que alguna agosarada noia té semblant iniciativa. Un col•lectiu que jo desterrava de la pàtria per les moltes indigestions que he suportat per culpa del seu assalt a certs restaurants, un dels dies que jo hi era, sense estar previngut de que aquella pandèmia visitaria el local per delectar al personal amb el seu art jovenívol i simpàtic.

dimecres, 18 de juny de 2014

Els Josepets

Nom una mica estrambòtic per una església que porta el nom de Mare de Deu de Gràcia i per més incongruències no esta assentada en el barri de Gràcia sinó en el de Sant Gervasi. Edifici barroc que és l’únic amb una mica d’entitat que te la rocambolesca plaça de Lesseps, i que varies vegades al dia el veig però no el miro de tant familiar que m’és. Avui en passar pel davant de l’església he vist que tenia les portes completament obertes i he pensat en entrar-hi, ja que des de que era petit que no hi havia anat pel desagradable record que del interior d’aquest edifici em porta al cap, especialment una habitació: la sagristia. Anant més enrere he de dir que a pocs metres de l’església hi havia un col•legi, La Salle Josepets, on hi vaig fer dos cursos i també la meva primera comunió.
D’aquest col•legi tinc uns molt mals records ja que aquells ‘hermanus’ eren unes maricones sàdiques i perverses, criatures amanerades que anaven tot el dia amb una mena de instrument de fusta a les mans i que accionant-lo feia un especial soroll, clek, clek, clek, per cridar l’atenció de les virginals víctimes que érem nosaltres, també aquest instrument sorollós servia per torturar els nens donant-li cops al cap amb la bola que al artefacte tenia a la punta. En aquell correccional hi vaig estar dels 7 fins prop dels 10 anys. Alguna cosa deuria explicar a casa quan el meu pare, que no era gens amant de crear conflictes amb les autoritats religioses o de les altres, va decidir de canviar de col•legi. O sigui que vaig passar de les sàdiques mans mal tractadores dels feixistes de la La Salle a les refinades torturadores psicològiques de les efeminades ments dels Escolapis de Sarrià, però això es per un altre dia. Tornant a l’església de Els Josepets i a la aversió a la seva sagristia he de rememorar la castrant educació rebuda pels Hermanos de las Escuelas Cristianas de La Salle i les seves tiranies en tocant a les practiques familiars.
Una de les seves perverses ocurrències fou el que els nens que els diumenge no anaven amb els seus pares a la missa del col•legi haguessin de justificar que anaven a missa fora del àmbit escolar. Per tal menester hi havia una mena de quadern amb quadricules que cada nen portava damunt seu cada dilluns per ensenyar-lo a les besties negres amb pitet blanc emmidonat. Els nens el diumenge tenien que anar a missa fos on fos i desprès de la missa jo tenia que anar a dins la sagristia i cercar al capellà de torn y fer-li signar el quadern dins la quadricula que li corresponia, si no hi havia la signatura, si posava el segell de goma estampant en tinta el nom de la parròquia on la criatura havia escoltat la missa. Jo per aquestes petites misèries vaig odiar la religió catòlica des de molt abans de fer la primera comunió. Sentiment que he portat a terme tota la meva vida ja que per sort o per desgracia tots els capellans que han tingut un tracte durador i directe amb mi han estat unes persones de la mes baixa qualitat com a persones. La sagristia de la parròquia de Gràcia ha estat un malson des de sempre ja que tenia que esperar darrera la porta a que el capella es despullés de les robes de feina i quan a ell li passava pels ous ens deixava entrar i ens signava el fastigós quadern amb cara de pomes agres i alè repulsiu. Totes aquestes experiències les vivia un nen que encara no havia complert els 10 anys i que sortosament tenia molt desenvolupat el sentit de supervivència com la vida ens ha demostrat.

dimarts, 17 de juny de 2014

Vallcarca

Vallcarca, és un districte de Gràcia, és un lloc que de alguna manera està lligada a la meva historia més remota. Quan era petit algunes vegades al any anàvem a Vallcarca, al terreny que el babi Mero havia comprat i la família anàvem a fer dinars quan feia bon temps alguns diumenges. Per a mi anar a Vallcarca era la fi del món, del meu món. Jo deuria tenir en aquells moments 4 o 5 anys i llavors vivíem al carrer de Lleida a tocar de la plaça de Espanya, per arribar al terreny de l’avi teníem que agafar el tramvia 50 que ens portava fins a la plaça de Lesseps on tenia el final i allí agafàvem un altre, que no recordo el numero que pujava per República Argentina i ens deixava a la parada que tenia just al començament del Pont de Vallcarca i de allí fins al terreny enfilat a la petita muntanya ho teníem tot caminant. A passar per el pont de Vallcarca alguna vegada havia escoltat que moltes persones que estaven fastiguejades de la vida s’havien tirat pel pont anant a caure al carrer que passava uns 30 metres per sota. La idea de que algú voluntàriament es llancés al buit era un sentiment que m’esfereïa i que per aquesta raó m’ha quedat gravat tota la vida. Per sempre més la paraula Vallcarca va lligada amb suïcidi. Del terreny poc recordo, se que donava a dos carrers, pujant un graons ens trobàvem en un espai amb arbres i rectangular, amb una mena de barraqueta per posar-hi eines, cadires i taula, al fons del terreny hi es veia una barana de columnes que donava vistes al carrer de baix que quedava ensorrat i al qual no si tenia accés. Això es tot el que recordo, no puc recordar cap persona de la família trepitjant aquell lloc i en canvi l’espai geogràfic si que el tinc prou ben gravat a la memòria. Avui he tornat a fer el pont i la distancia que hi ha des de el pont fins el carrer on passen els vehicles creuant-lo, no es tant gran com la que la meva memòria pensava però si que hi ha suficient espai per poder-se matar si és que vols fer un ‘addio a la vitta’ ben operístic. Proper al pont he caminat per uns llocs on devia estar el terreny del babi Mero, ara molt construït i a la vegada altres llocs en un estat de conservació bastant deplorables. Penso que Vallcarca com deuen haver altres barris de Barcelona es un altre de les grans oblidades. Fa una mica de vergonya veure uns llocs degradats i de tercer món precisament on passen tants i tants turistes que camí del Parc Güell han de fer passes per llocs vergonyosos tan sols a pocs metres del camí directe que els porta al segon espai mes visitat de Barcelona, desprès de la Sagrada Família. Per una altra banda he vist també uns graciosos anuncis del ajuntament de Barcelona on avisen que en certs llocs s’està fent ‘Microurbanització de Vallcarca 35’ i també Urbanització Temporal de Vallcarca 35. El que això vol dir es un enigma o un misteri que potser en un futur, quan hi hagi canvi de batlle ens assabentarem que aquí hi havia un forat negre on si enterraven diners dels contribuents. A deu minuts de casa i en canvi penso que Vallcarca queda a anys llum de la meva persona.

diumenge, 15 de juny de 2014

Una mica catalans

Són infants i pre-adolescents que estan a punt d’acabar el curs escolar. L’ajuntament del barri, del barri del Raval, els hi ha organitzat una festa d’escuma per començar el cap de setmana, l’estiu és ja molt proper. Són nens de orígens molt diversos, els seus pares venen de molt lluny, de l’Amèrica llatina al altra canto del atlàntic, del nord africà islàmic, de l’India i el Paquistà i també de la Xina. Nens que van a col•legi públic on s’ensenya català i amb aquesta llengua aprenen les coses que els hi hauran de fer servei per la vida, si es que aprofiten l’oportunitat i les estrictes i castrants religions dels seus genitors els hi permeten fer-ho. Nens que aprenen tot d’uns llibres escrits en català i que dins l’escola és la llengua en que s’expressen. Al pati ja parlen altres coses i per suposat a cada una de les llars parlen nomes el la llengua de on provenen els seus pares. Nens que no ho tindran fàcil en adaptar-se i emmotllar-se a les constants de casa nostra. Porten un sac passant a l’espatlla que els hi llastrarà poder aflorar en la difícil situació econòmica i laboral del nostre país. Molts d’aquests nens per coses de la vida s’hauran de tornar a la terra d’origen dels seus pares i els hi quedarà amb els anys, un lleuger record de que en la llunyana Catalunya van ser feliços una tarda de quasi estiu, on a una plaça del barri on vivien van ballar i jugar escoltant la musica sota una pluja de escuma blanca i relliscosa, en un moment de la seva vida que van ser una mica catalans.