dilluns, 30 d’abril del 2012

Les vídues del mil•lenni

Quan vam acabar el segle vint tenia una perversió que em donava molts bons moments d’intensa creació creativa i estimulant.

Hi havia tres dones que em fascinaven per la seva voluptuosa carnalitat desvergonyida. Quan queia una revista de la premsa rosa a les mans, cercava afanosament que les seves imatges hi sortissin amb tot el seu esplendor habitual, no sempre tenia sort. Però deu n’hi do.

Els fets del destí va voler que les tres dones mítiques es quedessin vídues prou joves, am la seva dessolada viduïtat van anar desapareixent de les pagines mica en mica i si sortien no era com jo les volia veure.

Els moments de excitació mental que aquestes tres criatures m’ha donat es immens. Mai tindre prou paraules d’agraïment per demostrar la meva eterna admiració a Chantal, Maria Angeles i Raquel per la seva gosadia de mostrar-se tal com son sense trampes ni subterfugis.

Desgraciadament ara ja no tenim icones d’aquesta magnitud, les d’ara són light, com el temps que vivim i el meu avorriment còsmic en aquests indrets fa que des de fa deu anys no miro ni la portada d’aquelles revistes que tan m’havien encisat.

Conec els rostres d’avui per que encara que no vulguis la Tv te les endinya vulguis o no i la veritat les Lomanes, les Isabelites o les Esperancites no em donen cap mena de estímul com el ofert per les meves estimades tres vídues de la fi del mil·lenni.
















dijous, 5 d’abril del 2012

Avui, fa vint-i-cinc anys...


Avui fa vint-i-cinc anys vaig trobar l’home de la meva vida i com sempre passa en aquests casos, sempre és fruit d’una pirueta del atzar.

Jo havia anat a passar la tarda del diumenge 5 d’abril de 1987 a un establiment públic amb el meu amic Antoni Chic, lloc bastant freqüentat per nosaltres en aquells moments i aquells any. Asseguts a la bancada del hall d’entrada vaig veure que entrava en Carlitos, un xicot que havia conegut feia unes quantes setmanes, anava acompanyat d’un noi molt tímid i molt jove, ens el va presentar a l’Antoni i a mi. Francesc, molt de gust. En Carlitos era més llarg que un dia sense pa, es va escapolir de la companyia i ens va deixar al seu company a les nostres mans amb una habilitat molt seva. Moments desprès l’Antoni també ens va deixar per anar-se’n a casa. Ja em veig amb una criatura al meu càrrec i no se que dir, i no se que fer. Converses tipus generals gens concordades. Un dels temes que van sorgir va ser Montserrat, ja em direu quin tema de treure quan el que jo volia era ficar-li ma una mica, quan les converses ja feien figa, va entrar la ficada de ma. Deu minuts més tard un empleat del establiment ens va cridar l’atenció per el comportament incorrecte. Vam sortir al carrer quasi corrent. Vaig acompanyar a casa aquell xicot, acabava de estrenar un Ibiza blanc. Per quedar una mica bé el vaig invitar al cinema l’endemà ‘Tras el cristal’ al cinema Capsa...i allí va començar tot.