divendres, 26 de desembre del 2008

SING! SING! SING!



Estimat Gabriel,
Tal com et vaig dir voldria fer-te uns breus apunts sobre el espectacle SING! SING! SING! Ja vist per segona vegada i amb unes diferencies molt grans tan de durada com de qualitat en la segona visió d’aquest últim desembre.

CARLA IRENE MARTA

Per poder situar-me amb mes propietat deixa’m que posi els noms de les tres artistes tal com estan col·locades al escenari el 90% del temps d’actuació i per ajudar-me a explicar el que et vull dir.
Primer et diré tot el que positivament he vist millorat en aquest segon ‘passe’
1 – conjunció de les veus molt mes acurada, sonant moltes vegades a autèntics anys 40s made in USA i també menció a part del mèrit es a l’excel·lent banda que han triat per acompanyar-les
2 – brutal canvi en tots els números coreogràfics , molt mes treballats i amb resultats quasi sempre brillants
3 – salt mortal i amb èxit el que ha fet la Carla en aquesta funció ja que he descobert una actriu que no te res a veure a la de la primera vegada
4 – millorament del vestuari vers la primera vegada encara que no hagin arribat a la cota que jo esperaria d’elles en un proper futur, però temps al temps i amb una mica més d’inversió i bon gust poden arribar a la fita amb l’èxit que mereixen.

I ara deixa’m somniar que jo soc un productor de Broadway i estic preparant un espectacle per homenatjar la musica swing dels anys 40s i 50s per el qual he fet un extens càsting i m’he quedat amb tres artistes seleccionades i que es diuen, Carla, Irene, i Marta, totes elles molt bones cantants, ballarines i per suposat actrius que es el que jo vull que transmetin al públic tot el perfum d’aquelles pel·lícules en blanc i negre que jo veia al cinema amb la meva mare quan era petit.
L’espectacle s’anomenarà: SING! SING! SING! I serà un recull de estàndards americans dels anys propers ala segona guerra mundial, les tres actrius aniran vestides amb vestuari idèntic o quasi però vull que el públic identifiqui a partir de la tercera cançó que son tres personalitats ben diverses per això et vaig a fer un retrat ben detallat de cada una de les tres protagonistes.

CARLA
Prototip: Marilyn Monroe, perruca rossa, quasi fil d’or, es la ‘tonta’ més sàvia del grup, sembla que es una mica curta de gambals però té una sexualitat intensa que li surt en cada un dels seus moviments, a vegades sembla que s’equivoca però es un parany innat a la seva personalitat, la seva veu dolça i sensual (es la soprano) arriba a tothom i se’ls fica a la butxaca des de el primer moment.

IRENE
Prototip: Rita Hayworth, perruca vermella, foc intens, el seu caràcter es volcànic, la seva veu de mezzo soprano es perfecte en els seus registres mitjos però a les proves he notat que quan puja a les notes mes agudes surt una mica distorsionada i li he corregir perquè pugi a les notes mes agudes però des de el registre mitja perquè es on la veu li surt mes potent i sobre tot molt mes sensual, tal com vol el seu personatge de deessa absoluta del show business, es la figura central i vulguis o no es la que mana, te una figura esplèndida i ho sap.

MARTA
Prototip: Ava Gardner, perruca bruna, sota la seva aparença freda que tan li escau a la seva veu de contra alt, hi ha un autèntic foc amagat ja que sap que per emportar-se a qui vulgui a la butxaca tan sols ha d’aixecar una cella per fer realitat els seus desitjos, mentre les altres dues companyes han de treballar un xic per aconseguir el que volen, ella espera tranqui-la a la cantonada perquè sap, i molt bé, que ella tindrà el que vulgui quan ella vulgui.

M’agradaria que en el transcurs del recital, perquè això és el que és, la musica per sobre de tot, el públic es faci còmplice de les petites rivalitats que hi ha en les tres personalitats tan diferentment acusades, a la selecció musical hi ha molts temes de to festiu i es aquí quan aquestes petites pinzellades de rivalitat positiva es faci notar per arrancar una petita rialla tot escoltant la part musical en la seva interpretació impecable i precisa, uns breus moments que ja han estat molt explotats en el mon de l’espectacle de tota la vida, però sempre molt efectiu cara al resultat final del show.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Tu creus que tothom recorda el seu primer amor?




Estimat Gabriel,
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si.
Ell recordava el que va patir i el que va plorar, d’amagat, quan als dotze anys els ‘padres’ escolapis del col·legi van comunicar a tots els alumnes de la classe que el alumne Francisco Requena Rodriguez ja no estaria en el segon curs perquè els seus pares i la família tota havien marxat a Veneçuela.
El va conèixer al darrer curs de primària, llavors es deia encara pàrvuls i no va ser fins al primer curs que ell no va sentir una predilecció per aquell company petit i prim i molt moreno de pell i cabell. En aquell primer curs també ell es va donar compte de que la seva persona no li era indiferent al vailet no gaire dotat per les matèries que es donaven a les classes però que destacava amb llum pròpia en totes les modalitats esportives, ben poques llavors, pràcticament futbol i gimnàstica.
No recorda com va ser el primer contacte ni si va haver paraules de per mig però si que sent encara els furtius petons que li donava als foscos passadissos del col·legi.
Aquell primer curs ell notava que no estava sol, hi havia algú que l’estimava, que aprofitava els moments descuidats dels capellans i dels companys de curs per fer petites arramblades i fugaces abraçades i potser algun petó. També recorda que com en Requena era el davanter centre i capità del equip de futbol quan marcava un gol li feia una petita senyal des de el camp per que sabés que aquell magnífic gol li era dedicat a ell (mai més ell va anar a veure cap partit ni tan sols per la televisió quan en Requena va deixar de jugar per la fugida d’una emigració forçada).
També va recordar que com el seu amor vivia vora casa seva aprofitaven la meravellosa excusa d’anar a missa per poder veure’s els diumenges al mati i poder parlar i estar junts com ho fan dos enamorats que encara no saben quina cosa es el sexe però que senten el que es la estimació i la tendresa. Tan sol tenen onze anys i el cor massa tendre.
I bé fins aquí tota la explicació per relatar un primer amor que tan sol va durar un curs acadèmic potser ni tan sol un any, tan breu va ser i tan intens. És l’any 1954
I el 2008 amb la commemoració del cinquantenari de la promoció es troben molts dels ex alumnes que ell no havia vist mai més en deixar el col·legi i parlen molt del passat acadèmic i poc del present i amb tota la llibertat del que es possible parlar ell els hi explica als seus companys de curs el seu primer petit amor amb el company Requena (desmai general i flascó de sals)
El 27 de Novembre dia de Sant Josep de Calasanç, fundador dels escolapis es fa un gran sopar als mateixos menjadors del col·legi per festejar el cinquantenari dels alumnes de batxillerat i comerç a part d’altres ex alumnes de generacions molt mes joves que es van volgué afegir a la festa.
Al mig del sopar en Toni, un dels companys del curs, que porta una carpeta a la ma tota l’estona, l’obre i treu una petita fotografia del equip de futbol del primer curs del any 1954, en aquesta foto esta amb el Toni i cinc nois mes que estan també asseguts a la taula i per suposat esta el petit Requena d’expressió poruga.
Ell creu que es el regal més extraordinari que podia esperar ja que no tenia cap fotografia d’en Requena i tan sol guardava a la memòria petits traços del seu rostre i del seu cos, es tan forta l’emoció que sent de veure davant seu una imatge que creia que mai mes a la vida podria contemplar que ha de fer esforços per no posar-se a plorar allí al bell mig de la taula del castell dels pares escolapis.
Bona gent els companys de curs, han passat cinquanta anys però el cor el tenen encara ben jove.
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si. I ara més que mai.


dimarts, 28 d’octubre del 2008

Avui parlem del numero cinquanta.


Estimat Gabriel,
Una trobada tan peculiar com insòlita la que he tingut aquest migdia a un restaurant de la ciutat per trobar-me amb els meus companys del col·legi desprès de cinquanta anys en total érem tretze, bon numero pensant en que la gran majoria dels que estem encara vius hi érem a la convocatòria, jo creia que no els havia vist a cap d’ells en els cinquanta anys que han passat però m’equivocava ja que a un d’ells ens vam veure per tres o quatre anys quan jo anava am la meva novieta, quin cap el meu, ell recordava com es deia la mossa i també m’ha parlat de la impressió que li va fer la meva mare en aquells dies de la nostra adolescència, com molt be va dir una amiga l’altre dia a l’auditori qui convoca aquest tipus de celebracions es aquell que a la vida li ha anat tot molt bé i subterràniament vol mostra-ho a la gent que fa molt de temps que no ha vist, no se si era aquest el cas, a tots ens ha anat molt bé, bé, regular, malament i molt malament, cinquanta anys de vida són molts anys i hi pot passar de tot.
Per el que fa al aspecte físic de tots ells tan sols a un no l’hagués reconegut mai de la vida, era tan bufó, una cara dolça i els ulls mes bonics de la classe, eren com cristalls verd oliva amb el marc d’unes celles llargues i negres que no s’acabaven mai, no m’he pogut estar-me de dir-l’hi lo fascinat que em tenien als seus ulls, m’ha contestat que no ho sabia i li he preguntat si al menys algun fill seu els havia heretat, m’ha dit que no, que tenia dues filles i que no tenien els ulls gens semblants, quina pena, he pensat. Tornant al aspecte nostre he de reconèixer que la mala vida que he portat m’ha donat un semblant molt més agraït que tenien tots els altres companys de taula, potser el ser gai hi te a veure, no es que esperés trobar-me amb calcomanies a lo Julio Iglesias però si tots ells una mica més arregladets d’aspecte, pensant que són patricis de tota la vida de la ciutat, VIP’S que cotitzen a borsa.
Desprès de un menjar discret i dissenyat tan com es menja avui però de molt vi i cava, les llengües s’han anat escalfant, no per part meva ja que als deu minuts de trobar-nos ja els he fet cinc cèntims de la meva vida mes o menys intima, acceptació mes que aplaudida, ja que la gent com cal els hi agrada sempre que vagis amb la veritat i no amb embuts dissimulats. Uns per els altres han anat explicant les seves meravelloses misèries plenes de matrimonis fracassats, divorcis, fills no volguts però a la fi estimats, matrimonis de conveniències, molt esqui, molt tenis, poc golf, tema que també ha sortit a la taula, molt Baqueira, molt Begur, molt vaixell, molt whisky, una mica de coca, oblida’t de Sant Joan, però estaven ben contents i jo content de veure’ls d’aquest tarannà.
Com ja em coneixes jo no he estat callat i fent referència a un capellà que ens donava tots els cursos de literatura, li he dedicat un brindis per que tot el que aquell home em va ensenyar encara ara em serveix com a suport a la vida com es la poesia de les paraules, la bellesa de les arts, la infinita grandesa de la música i totes les combinacions possibles amb aquests tres senzills pilars, tots han estat d’acord amb mi amb el petit homenatge a aquell gran humanista que em va donar el cinquanta per cent del que soc jo ara, l’altre cinquanta per cent ja saps, li dec al pare.
Una vegada al carrer ens acomiadarem fins el 27 de novembre que es fa la celebració gran, això si al recinte del col·legi, la pluja queia ferotgement, uns quants han seguit a un whisky club a continuar la xerrada, jo cap a casa a escriure’t aquestes lletres que mai vaig pensar en poder-ho fer, es que mira, són cinquanta anys.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Maricultes i marisàvies



Estimat Gabriel,
En aquest globalitzat i mediàtic món hem après, encara que no vulguem, moltes coses i no sempre inútils. Com vull estar al dia de totes les novetats que cuinen els cervells dels joves m’empasso un munt de blocs cada dia tant de casa nostre com de casa dels veïns i també del estranger, i bé en un bloc d’un xicot madrileny i divinament guillat em va fer descobrir dues paraules noves que les trobo molt encertades tant per el seu brillant so com per el seu contingut etimològic, i aquestes paraules són: mariculta i marisàvia, al primer cop vaig pensar que el seu sentit era idèntic i que volien dir el mateix, però m’equivocava ja que correspon a dues tipologies ben diverses. I així s’explica:
Les maricultes són l’amplitud del saber mundial, son l’esperit del renaixement transvasat al segle XXI, saben de tot, opinen de tot i com parlen molt i de tot, aclaparant una mica als seus escoltadors, ja que desgraciadament la gent està mes al aguait dels problemes de ‘Ventdelplà’ que de la vasta cultura que atresora l’esperit de la mariculta, per això quasi sempre callen o si parlen es per donar una simple contesta de conformitat del que opina l’efervescent mariculta, cosa que molt li agrada, ja que és bo el que et reconeixen tota la feina que porta el llegir, escoltar i veure les intricades fons del saber universal.
Fins aquí tot va bé, però a les trinxeres mes ocultes s’amaga un personatge perillós que potser sap quantitativament menys però específicament sap molt més i aquí es on surt del seu amagatall la marisàvia.
Les marisàvies tenen com missió a la vida el esmenar la plana a les maricultes, ja que aquestes últimes amb al seu atabalament de parlar i parlar de tot i molt s’equivoca moltes vegades i això es el pretext perfecte perquè l’armaritzada marisavia surti a la llum i ens il·lumini amb el seu saber infinit, tasca ben fàcil ja que com les aportacions que porta a la conversa són tan especifiques i recargolades, ningú te ni idea del que està parlant la marisavia i el seus doctes parlaments sempre queden sense resposta par part dels oients. Una imposició absolutament necessària de les marisavies es que sempre parlin seriosament mai poden fer ni el més lleuger comentari sarcàstic o d’humor, han de renunciar a la conya mediterrània per fer-se respectar i valorar les seves lliçons ‘honoris causa’ perquè no hi hagi cap fissura al contingut de les seves paraules.
Ara m’adono que ben mirat aquestes dues tipologies em son ben necessàries per viure com deu mana encara que potser aquí, a casa no ni ha d’aquests imprescindibles personatges i tindrem que continuar llegint el que diuen les nostres amigues madrilenyes.
El que em fa por, Gabriel, es que jo unes vegades soc l’una i altres vegades soc l’altre, què hi farem!

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Mar de Tardor

Estimat Gabriel,
Avui quan estava dintre l’aigua del dolç mar que tenim a la ciutat, pensava en el què per a mi es la felicitat i s’apropava molt a aquell moment, mullat per pell i anima per la salabror del mediterrani, que poc costa ser feliç!
Em repetia, amb un agre somriure als llavis per la imatge que m’oferia la deserta platja que tenia davant meu quan estava nedant tot nu dins el mar, ja que tan sols he pogut comptar a onze persones dins el quilòmetre que abraçava la meva visió, que poca gent deu meu!
L’estiu ja no hi es i la gent tampoc, dins a l’aigua nomes jo, tot sol dins l’aigua a les deu del mati del dia d’avui, quina por? Doncs no, soc així d’inconscient, mes al contrari hi era en estat quasi d’èxtasi, tot el mar nomes per a mi, y com tenia al cervell el quart moviment de l’octava de Dvorak m’he posat a cantar-la, tan malament com ja saps que ho faig, però a ple pulmó i amb les interrupcions lògiques: ja que les onades no hi entenen de musica i tot de cop m'hi trobava amb la boca oberta plena d’aigua salada, he estat una bona mitja hora dins l’aigua la primera vegada i tenia tota la sensació de que era l’ultima vegada d’aquest any que podia tenir un bany pletòric de sensacions com aquell que de franc em regalà la natura tantes voltes, cada temporada del bon temps.

En arribar a casa ja no era el mateix, pensà el llarg temps que estaré sense poder ficar-me a les meues aigües estimades, seran molts dies fins el Maig del proper any, molts dies de foscor als carrers i el fred als ossos i també perquè no, veure clarament que ja no són gaires els estius que tinc davant meu, el calendari es inflexible amb tothom i jo no soc l’excepció. El que si que demano als deus de la natura es que pugui sempre recordar la frescor d’aquella aigua blava en contacte amb la pell i el soroll de les ones, i l’olor a musclos i sal i sorra mullada, tot això es el que jo tan sols demano: recordar la felicitat.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Curs del 58


Estimat Gabriel,
Ell va rebre una carta tan sorprenent com inesperada, una carta que li arribava amb 50 anys de retard però que en llegir el nom de qui la lliurava va reconèixer d’immediat, si, la signava aquell noi que tan bo era en esports i matemàtiques, sempre suat i amb cap pel a les cuixes, si el recordava perfectament, però quan es va adonar que aquell noi ara tindria molts anys com tots els que estaven fotografiats a la fotografia que anava junt a la carta, si, tots els nois de la promoció de 1958. Quin acudit més pervers el intentar reunir-los tots plegats, els d’aquell curs, per celebrar el 50 aniversari de la promoció si es que encara eren vius.
En deixar el col·legi va deixar de banda a tots el companys de l’escola, be perquè no hi havia cap d’ells que es pogués considerar veritable amic, o perquè li era molt difícil sincerar-se amb cap d’ells, aquell any 1958 ja sabia que hi havia un secret quasi inconfessable que no es podia confiar a ningú, ni pares, ni amics, potser tan sols a algun ‘germà de sang’ si es que el torbava perquè no estava gens segur de que hi hagués algú mes al mon com ell amb aquell estigma a amagar però que de cap manera en volia prescindir. I ara al cap de tant de temps el citaven per anar a dinar a un bon i cèntric restaurant de la seva ciutat, quin repte, segur que molts d’ells havien continuat la relació durant aquest llarg període, segur que cap d’ells hauria pensat mai que al cap de 50 anys es tornarien a trobar amb aquell noiet rebel i descarat i d’orígens familiars incerts.
Va estar molt nerviós per un quants dies ja que no sabia si pagaria la pena el anar-hi o no, per fi es decidí i contestar la carta confirmat la presencia seva a la convocatòria per un malsà i morbos sentiment de veure com estarien ara totes aquelles caretes fresques, rosades i precioses que va recordar en veient la fotografia del 58, per altra banda, també li feia gracia el veure com es resoldrien les conversacions intercanviades entre ells. Li preguntarien com havia estat la seva vida? Contestaria la veritat? Seria sincer? Es clar que sí, ara si era el moment de parlar clar, de poder dir tot el que havia estat clos durant els set anys d’infància i adolescència que havien estat junts. Estava en un estat de gran excitació anímica quan pensava que potser els hi podria dir que el primer amor romàntic de la seva vida va ser aquell noi tan guapo i morè de pell, capità del equip de futbol, que quan marcava un gol li feia un petit gest amb la boca mirant-lo als ulls perquè comprengués que aquell gol li era dedicat amb tot l’amor pur i tendre, com purs i tendres eren el petons que es feien d’amagat per els foscos recons d’aquell vetust col·legi, també els hi podria explicar el dolor que va sentir el primer dia d’un curs quan tenia 13 anys en veure que el seu amor del darrer any no hi era a la classe ni tampoc el seu nom a les llistes ja que per motius familiars van tenir que emigrar a Veneçuela i ja no el podria mai més veure, com així va ser, guardant aquella dolçor dels seus llavis per sempre més com a referent del que era l’amor sublim en la seva vessant més literària.
Potser també els hi podria explicar en el transcurs del dinar que la seva primera experiència sexual l’havia tingut amb un d’ells, amb un del mateix curs que en aquell moment estaven celebrant el 50e aniversari però que per discreció masculina es callaria el nom perquè no volia fer safareig d’uns actes sexuals intensos però inexperts que van tenir lloc tant de temps enrere el que si que hi podria afegir es que tant li va agradar el tenir el rotund i pesant sexe del company a les seves mans que mai mes podria considerar l’acte sexual sense que aquella part rotunda i pesant formes part de l’acció obviant per sempre el que per ell era el avorrit sexe de les noies, ja veus!
El que si es cert es que ha estat quasi impossible el que per el transcurs d’aquest 50 anys mai s’hagi trobat a cap dels nois del curs i no es per que ell no s’hagi mogut per llocs públics d’esbarjo i diversió de la seva ciutat, es un fet ben curiós que ben aviat s’esbrinarà.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Un dia, mirall trencat


Estimat Gabriel,
Si un fet hagués pensat que era impossible fou el que la meva idolatrada novel·la ‘Mirall Trencat’ de la no menys admirada Rodoreda pogués ser alguna vegada un espectacle teatral, especialment desprès de veure el fluix servei que la adaptació d’aquesta obra mestre va fer la Televisió de Catalunya.
Mirall Trencat, com ja saps es el transcorre per el temps i l’anima d’una dona d’un seguit de fets que si bé la primera anècdota no deixa de ser un serial de radio de postguerra, l’extraordinària feina creativa de la Rodoreda impregna de llum i tenebres tots els petits recons de la complicada anima de Teresa Goday fins fer arribar al lector un autèntic vertigen de tanta bellesa i precisió poètica en cada una de les línees del llibre, per descomptat el meu llibre de per vida.
Doncs bé, en Ricard Salvat ha triomfat en portar tot aquell mon, complex i obstinat en treure de les golfes tota la brutícia que podem emmagatzemar les dones i els homes d’aquesta terra. Es veure per quasi tres hores com tots els personatges claus de la Rodoreda es van enfilant poc a poc per la difícil xarxa del escenari del Teatre Borràs.
Un director que te una manera de fer jove i ferotge amb moltes sorpreses de teatre del mes agosarat sense deixar mai que la poesia, el sarcasme o la tragèdia es pogués malmetre per el fàcil parany del ‘fer bonic’
L’equip que ha triat Salvat es de lo milloret que hi ha a casa, un decorat exquisit de Berrondo, el vestuari acurat al màxim possible de Pawlowsky i el moviment coreogràfic de tots els nombrosos participants de Carrasco, per no parlar de les llums i l’espai sonor, Salvat, tens 74 anys però lluites amb aquest desafiament com un xaval de 34, t’envejo el coratge i el talent.
Deixo per les ultimes línees la difícil part dels actors, quasi perfectes en la majoria, et prometo que mai mes parlaré amb menyspreu de la Rosa Novell, actriu que m’agrada ben poc, però que aquí està ‘espectacular’ com diuen els madrilenys, plena de la gracia de deu quan aquest encerta a donar-l’hi a qui s’ho mereix.
Un bon començament de temporada i que no pari!

dimarts, 2 de setembre del 2008

bon curs 2008-2009 per a tots


Estimat Gabriel,
Bon dia per començar el nou curs, dilluns, ja saps que jo no em regeixo per anys, per a mi el primer de gener de cada any no em diu res en canvi quan acabem les vacances d’estiu i comença el nou curs si que em fa pensar, i molt, per a mi la vida es com si encara estigues al col·legi, amb tots els inconvenients que això comporta, ja tinc la cartera preparada amb l’esmorzar i encara buida de llibres i treballs.
Doncs bé ahir vaig fer balanç del que havia estat el curs 2007-2008 i vaig anar a l’arxiu per veure que havia fet en tot el període esmentat, ja saps que com tinc poca memòria ho tinc que anotar tot i fent resum de absolutament tot el que havia fet vaig quedar atonit per la quantitat de coses que es poden magatzemar en un caparró tan petit com el meu en tan sols 12 mesos i em vaig preguntar: Xicot, quan dorms? (Jo encara em veig com un xicot, quan parlo amb mi mateix, una futilesa més)
Xicot, quan descanses? Com pots treure tant de temps per fer el que fas?
La llista es exhaustiva, quasi inabordable.
Són 37 les exposicions d’art que he vist, 3 ballets, 14 operes i 18 concerts simfònics, al cine tan sols he vist 4 pel·lícules (no suporto quan la gent menja, beu i parla) però a casa he vist 203 pel·lícules i operes, he llegit 49 llibres i he assistit a 44 conferencies, poca televisió, tan sols 11 programes complerts i molt teatre, 38 espectacles i per acabar també 1 circ.
Estic molt content de veure de com aprofito el temps de la meva tercera vida i espero tenir l’energia suficient per seguir aquest camí de llums i colors sense deixar les dues tasques tant primordials per el meu equilibri com son el anar al club Sant Sebastià cada dia i cuidar del meu maridet com es mereix.
Bon principi de curs per a tu també, pacient Gabriel, petons.

divendres, 25 de juliol del 2008

Avui es Santiago, gracies Tiago


Estimat Gabriel,
Avui es el seu sant però ell no ho sap perquè a la seva terra això no ho celebren, com sempre s’ha presentat ben puntual a l’immensa sala soterrània i jo hi era ja feia uns moments, però tot sol, cap altre s’ha presentat a l’ultima classe del curs de ‘teràpia postural’ ha esperat uns pocs minuts per veure si venia algú altre, minuts eterns, jo quasi resava per veure algun company aparèixer per la porta, però els meus precs foren inútils, ell va cap a l’equip de musica i posa la musica suau que pertoca per aquest tipus de sessió i amb el seu to de veu dolç i melós tan propi de la gent brasilera que aprenen castellà i que no deixen mai aquell to de bossa nova calenta i sensual, diu ‘vamos a empezar’
Mai a la vida m’havia passat estar sol amb un monitor per una classe de gimnàstica, i tenia que ser avui, amb ell i amb aquest tipus de gimnàstica tan especial, que es fa amb les llums elèctriques apagades tan sols la poca llum que ve de les finestres zenitals, musica suau i molt poca roba, un petit shorts i a sota el eslip de bany, descalços tots dos ens hem col·locat a sobre el terra de matalassos l’un davant l’altre a dos metres dels meus ulls als seus i ha començat com ho fa sempre explicant el exercici amb la seva veu mes persuasiva per que l’alumne experimenti, senti els moviments dins l’anima, primer amb l’ajut de les cordes de nusos desprès la barra de fusta petita i mes tard la gran, un rere l’altre, tots els exercicis els fèiem a la vegada i si veia que la meva postura no era la perfecte venia al meu costat i m’arreglava o ve un braç, o potser el coll, i també una cuixa mal col·locada, notar les seves mans a la meva pell nua em feia suar de neguit i vergonya, es tan jove, es tan dolç, fa la seva feina com si es tractes d’una religió, les seves altres classes que tinc amb ell, les de ioga son un experiment místic que quasi no puc explicar amb paraules.
Jo no podia creure que podia estar tot una hora de rellotge tan a prop d’aquell xicot fent tots dos les mes increïbles i ridícules postures imaginables i sempre amb els seus ulls davant meu sense poder escapar del seu control d’amo i senyor en aquell camp de lluita convinguda i acceptada amb tota d’humilitat de que era capaç en aquell moment.
Ja al final de la classe ha volgut fer els últims exercicis per relaxar l’enduriment muscular i els ha volgut fer cos a cos per fer estiraments conjunts tan necessaris per a mi com per a ell, com es pot tocar un marbre de Miquelangelo? com es pot tocar una verge al seu altar? com podia jo tocar la seva pell sense cremar-me? No ho se però ha passat i per això tinc la necessitat de parlar-te amb aquestes ratlles tremoloses encara d’emoció, por i vergonya. Avui es el seu sant però ell no ho sabia fins que al acabar la classe l’hi he explicat aquesta estranya costum que tenim aquí de festejar els sants del calendari, no li he fet cap regal, ell si que me l’ha fet ‘, un regal que mai podré oblidar quan el proper curs torni a l’immensa sala soterrània del meu club de natació.

dilluns, 23 de juny del 2008

El nou monstre de la platja

Estimat Gabriel,
Et presento el nou monstre de la platja de Barcelona, sense mes paraules, les imatges ja parlen per si soles, tenen raó quan diuen els dissidents que les administracions estan convertint la ciutat en un parc temàtic, quina por i quina pena.




dimarts, 3 de juny del 2008

Yves Saint Laurent







Estimat Gabriel,
Estic trist perquè lamento profundament la mort d’aquest gran creador que coses de la vida i no se perquè he seguit de prop la seva carrera professional des de el dia que va començar a treballar a la casa Dior substituint al gran creador quan va morir i que indiscutiblement va superar en quantitat i qualitat al llarg de la seva dilatada carrera com numero u de la industria de la moda a tot al mon fins que es va retirar en plenes facultats creatives però potser sense suficient salut per continuar portant el timó de les moltíssimes branques del seu negoci, la seva continguda i exquisida elegància quedarà per sempre entre nosaltres que l’hem admirat de tot cor.

dilluns, 26 de maig del 2008

Szabolcs Brickner



Estimat Gabriel,
Quin prodigi de bellesa m'ha regalat la televisió belga avui dia de Corpus plujós, humit i antipàtic, doncs si, aquest cap de setmana ha estat la final del concurs de cant ‘Reine Elizabeth’ i tant l’organització com els participants els he trobat d’un nivell mes que acceptable i no vull semblar com un savi pedant que tu tant detestes, però si no hagués estat perquè ha guanyat el primer premi un xicot elegant per dintre i per fora amb una veu preciosa, emotiva i càlida que m’ha captivat no hagués escrit aquesta pagina.
El pots escoltar o veure aquí:
http://www.cmireb.be/fr/
Una dotzena de peces cantades per aquest jove tenor hongarès les dues ultimes sessions del concurs, que es diu Szabolcs Brickner i que de segur sentirem a parlar si la sort i les facultats l’acompanyen per els anys vinents. Que ho gaudeixis!

dilluns, 19 de maig del 2008

La casa tremola

Estimat Gabriel,
Estem d’obres com ja saps, tot el carrer amb el ventre obert com un porc amb les entranyes desbaratades, això ja fa dos mesos que dura i el que es pitjor es que en tenim per tot el que queda d’any, grues, camions, excavadores i tractors tot el dia, la casa tremola totes les hores de llum diürna, per el moment no hi veig esquerdes a la façana però ja veurem que passa, moltes de les coses que fan un dia les desfan tres dies desprès com una Penelope beneïda per Construcciones y Contratas, si un obrer treballa es ben segur que tres s’ho miren, tots els comerços del carrer estan desesperats perquè han perdut més de la midat de la clientela i pel que fa els subministres a les botigues es dramàtic ja que no poden estacionar la furgoneta del repartiment ni al carrer ni tan sols a la plaça. Estem patint un petit ‘Carmel’ i l’ajuntament no diu ni piu ni a botiguers ni a veïns avanç de començar les obres aquest carrer sempre estava ple de policia municipal ja que com era zona blava sempre estaven a sobre del que es passava del horari d’aparcament i també controlant als propietaris de gossos perquè les caques es recollissin com mana la llei, ara fa dos mesos han desaparegut, fulminats per decret, tot va be, com mes durin les obres, mes diners costarà als contribuents y mes calers es ficaran a la butxaca amb el tant per cent que treuen de les dos constructores que estan implicades amb aquest bunyol.






divendres, 16 de maig del 2008

editor clandestí

Estimat Gabriel,
Ara ja fa molt de temps que no saps de mi i cada vegada que pensava amb el meu trancat mirall em sentia molt pesarós i culpable d’aquesta sequera meva pel que fa a les meves paraules que sovint t’adreço. La veritat es que tenia poc a dir i per altra banda em bullia al cap una idea que tinc des de fa molts mesos. He de dir-te que m’he fet editor de llibres clandestí gracies a aquesta meravella anomenada Internet i amb totes les eines que et posa a les mans vaig assabentar-me que des de casa podies fer uns llibres de fotografies sense gaires complicacions, pensava que seria difícil i que els resultats podrien estar no gaire convincents, i dit i fet, em vaig posar mans a l’obra primer vaig començar amb un llibre de fotografies de la meva vida jovenívola amb tot el risc que això ens porta, es a dir fotografies de qualitat molt pobre, colors esmorteïts i la feina d’anar escanejant una per una, una vegada vaig tenir el llibre a la ma vaig trobar que el resultat era prou satisfactori i aleshores em vaig animar a fer el projecte de uns quants llibres monogràfics de contingut artístic.
Vaig pensar, vull fer el llibre que si entres a una llibreria i el veies exposat una vegada fullejat no podria estar-me de comprar-ho, tingues el preu que tingues i així van sorgir els projectes per un llibre per cada una de les matèries que cito: escultura, pintura, dibuix, fotografia, la meva obra pictòrica i cinema, ara de moment en tinc uns quants ja impresos i titulats amb estranys noms inventats com tot lo meu.
Estic prou content del resultat i m’omple les hores buides desprès del canvi substancial que la meva vida ha tingut des de el mes de març, et prometo que no tardaré tant en escriure’t i que cuidaré aquest lloc com es mereix.





dissabte, 12 d’abril del 2008

El qüestionari de Marcel Proust


Estimat Gabriel,
Ha arribat un moment de la meva vida que no tinc cap por de fer els deures que hagués pogut fer fa molts i molts anys, estic parlant del qüestionari de Marcel Proust, tan vist, tan llegit i a la vegada tan banal, però avui mentre estava a l’auditori fent temps per que comences la segona part a una revista musical que ens han regalat a l’entrada he vist aquest qüestionari que li feien a un music d’euskadi i m‘he dit: perquè no fer-ho ara sense cap por d’equivocar-me ja que com mes dies visc mes veig que em continuen agradant les coses que ja em feien gracia quan tenia trenta anys menys, així doncs, comencem.

Qüestionari Proust
01. El principal tret del meu caràcter? Apassionat

02. La qualitat que prefereixo en un home? La lleialtat
03. La qualitat que prefereixo en una dona? La generositat
04. Allò que més estimo en els amics? La fidelitat perdurable a traves dels anys
05. El meu principal defecte? L’atabalament i d’inconstància
06. La meva ocupació preferida? Tot el que faci referència amb l’art, en activa i en passiva
07. El meu somni de benestar? Un bon llibre a les mans i silenci absolut
08. Quina fóra la meva pitjor desgràcia? No poder comunicar tots els meus sentiments als que m’escolten
09. Què voldria ser? Una bona persona, lleial com a home i generós com a dona
10. On desitjaria viure? Soc molt feliç a la meva ciutat, crec que soc molt afortunat
11. Quin color prefereixo? El groc
12. Quina flor prefereixo? La rosa groga
13. Quin ocell prefereixo? Cap en concret però tinc certa simpatia per els pardals
14. Els meus autors preferits en prosa? Foster (Maurice), Rodoreda (Mirall trencat), Hollinghurst (La línea de la bellesa)
15. Els poetes preferits? Kavafis, Cernuda, Lorca, tots de la mateixa corda
16. Els herois de ficció? Gustav von Aschenbach per sobre de tots
17. Les meves heroïnes de ficció preferides? Mame Dennis, Margo Channing ex aequo
18. Els meus compositors predilectes? Richard Strauss, Wagner, Dmitri Xostakovitch
19. Els pintors predilectes? Els del renaixement italià, els pompiers francesos i Claudio Bravo
20. Els meus herois de la vida real? Podria dir Jesucrist, però no seria sincer, no en tinc cap
21. Les meves heroïnes històriques? Doncs mira, tampoc cap
22. Els noms que prefereixo? Francesc, Ricardo, Mercè i Antoni, Federico i tans d'altres
23. Què detesto més que res? L’injustícia
24. Quins caràcters històrics menyspreo més? Totes les religions que nomes han portat dolor, guerres i opressió a les llibertats de l’home
25. Quin fet militar admiro més? Cap ni un
26. Quina reforma admiro més? Encara no han arribat: la fi de la gana al mon, dels esclaus per un sou miserable i de les morts per ser homosexual a molts països islàmics
27. Quins dons naturals voldria tenir? Poder cantar com en Jonas Kaufmann i ballar com en Nureyev
28. Com m’agradaria morir? Com va morir la mare, ni mes ni menys
29. Estat present del meu esperit? Constructiu, com quasi sempre
30. Fets que m’inspiren més indulgència? L’irracionalitat conduïda per la por i la mentida per no ferir
31. El meu lema? Mai es massa tard

dimecres, 26 de març del 2008

Nikolai Bogdanov-Belsky 1868 - 1945

Aquí et mostro un pintor rus que era per a mi ben desconegut fins ahir, va ser molt famós fent pintura localista i de costums de la terra que tant agradaven a l’època però si veus fins al final pots apreciar que no tenia gaires miraments al moment de copiar dels grans mestres del seu entorn.





pintura amb frau robada de Sorolla



pintura de Sorolla que va ser copiada sense pietat per el pintor rus