diumenge, 25 de novembre del 2012

Impossible dream?




És un somni impossible? Qui ho sap? Avui hem anat a votar i quan això escric encara no sabem res del resultat. Es creu que hi haurà molta més participació que a la darrera votació, avui es decideix el futur de Catalunya, la meva pàtria, el meu país.
Que és Catalunya per a mi, es ben senzill, la meva Catalunya es la meva mare acaronant-me en aquell petit pis del Poble Sec, quan era xic, són totes aquelles paraules dolces i tendres que em deia tot cobrint-me de besos, són aquells secrets que em deia a cau d’orella entre petó i petó perquè no ho sentissin ni el pare ni el germà. És la llengua de la mare, aquell català corromput de no llegir-lo i de menys escriure’l, aquell llenguatge era cant dels àngels per a mi i quan vaig anar al parvulari de les perverses monges salesianes i em van dir que no parles aquella llengua del dimoni, que nomes tenia que parlar el espanyol que era la llengua de deu. Fou la primera vegada que s’ofenia la llengua de ma mare. En aquell moment precís, sense saber-ho, vaig deixar de ser espanyol i catòlic per la resta dels meus dies.
Que el resultat del que avui es cou, serveixi perquè mai més ningú pugui agredir la llengua de la mare que és la llengua de l’amor.

dijous, 22 de novembre del 2012

El Nadal a Floria

El tercer Nadal a Floria i ara en Francesc, des de fa molt de temps, tot sol. En uns moments de penúria econòmica al carrer i greus problemes familiars a les espatlles, treu cap traient forces d’on pot per tirar del carro de la vida, un petit heroi com els milers de dones i homes que les circumstancies els posa en la cruïlla de demostrar la seva vàlua en front a les adversitats d’aquesta vida nostra. La lluentor del seu art parla per ell, tant curt en paraules buides.