dilluns, 16 de novembre del 2015

L’agermanament de dos colossos


Dins la historia i a molts i a uns segles de distancia hi ha dos genis dins el món de l’art que els fa germans, o al menys es així agermanats com jo els vull veure, perquè són mites meus des de sempre.

L’un es geni dins el món de les arts plàstiques, Michelangelo.

L’altre es un geni dins el món de la musica en totes les seves variants, Txaikovski.

L’agermanament a part pel indiscutible geni de cadascú també els hi ve per la seva homosexualitat ja mai més discutida ni per les falòrnies politiques o bé religioses.

Seguim amb les similituds entre ambdues personalitats, sense haver cap constància escrita de les seves relacions  homosexuals per obvies raons històriques per l’època que els hi va tocar viure, el artista florentí  va tenir amb Tommaso Cavalieri el destinatari dels seus versos amorosos i el compositor rus la compenetració estimulat amb Alekséi Sofronov, el seu criat estimat.

Pear altra banda els dos van tenir una relació intima intel·lectualment afectiva amb dues dones de la noblesa en el cas de Michelangelo amb Vittoria Colonna i per la part de Txaikovski amb l’aristòcrata Nadezhda von Meck, dames d’importància cabdal en les biografies de cadascun dels dos homes.

Per la part creativa ens trobem que els dos genis en tot el que feien, que era molt, sobresortien per sobre de la resta dels seus col·legues, per la quantitat de obra immortal tant copiosa com variada i sempre excelsa.

Mirem solament algunes de les obres de Michelangelo, el seu David de Florència una peça de marbre d’una sola peça de unes proporcions immenses més de 5 metres d’alçada i considerada l’escultura més famosa del món, els frescos de la capella Sixtina, dotzenes i dotzenes de figures, de proporcions tant perfectes com colossals, pintades amb unes condicions de dificultat màxima, i com arquitecte només cal centrar-me en la cúpula  de Sant Pere del Vaticà, encara ara la més perfecte i elegant de totes les altres dissenyades avant i desprès en el transcurs del temps.





Per la part del turmentat Txaikovski ens trobem que en la seva part simfònica, concerts, poemes simfònics i per suposat les simfonies d’una bellesa sense límits, per la part de les operes podríem dir el mateix, sense ser una producció tant extensa com la d’altres compositors operístics, ens deixa una empremta inesborrable i difícilment millorable i deixo per el final el ballet, paradigma de tots els ballets mai composats, són els ballets d’aquest compositor ja que ningú mitjanament informat por deslligar la paraula de ballet del nom de fins i tot tres dels ballets mes famosos mai deixats de interpretar-se arreu del món.

Com a coda final poso en solfa alguns pensaments que m’ha transmès la meva amiga Brigitte Otto sobre Txaikovski.

El compositor li deia en cartes al seu germà: He conegut a algú, ros i amb uns meravellosos ulls marrons, quan el veig, m’agradaria prostrar-me als seus peus, però quan em miro, em considero que sóc massa vell i no m’agrado a mi mateix. Em pregunto, perquè deu un jove humiliar-se i dormir amb mi, es repugnant, aquests pensaments tronen a traves del meu cervell una i altres vegades.

Tot aquest sofriment el music, no pot parlar-ho, ell ho posa tot a la seva musica, és com un crit.

Creu que les seves anomalies sexuals són l’obstacle que li obstaculitza ser feliç i el fan lluitar am totes les forces possible en contra de ell mateix, volent trencar el que ell veu com a perversió del seu cor.

El dormir per primera nit amb la seva esposa va ser un malson, i trobava fastigosa aquella relació intima amb la dona.

El home ferit diu: Amb quina freqüència vaig poder expressar el dolor i els desitjos d’amor en la meva musica, no se si ho vaig aconseguir, altres han de jutjar-ho, però jo contradic els que diuen que la musica no és capaç de mostrar el poder del amor. Només la musica és capaç de fer-ho!








diumenge, 15 de novembre del 2015

Paris








Qualsevol cosa bona o dolenta que li passi a la ciutat de Paris, la faig meva. Sigui per educació o deformació familiar de ben petit a casa, tot el que passava a França era benvingut.

El pare tenia un lligam amb la llibreria francesa de la Rambla i cada setmana ens portaven a casa el Paris Match, el Cinemonde i el Elle, segurament els Paris Hollywood, revista eròtica, sumptuosa i mítica els hi donaven a ell personalment per evitar que la mare i jo estiguéssim al marge dels seus gustos íntims.

Els anys que van passar els pares a Port Bou tan a prop de la frontera francesa, van fer que sentissin a la més desenvolupada França, ben endinsada al seu cor.

Aquest sentiment me’l van transmetre a mi i segurament també al meu germà.

Ja de adult a Paris i vaig anar amb 19 anys, allí vaig descobrir la meva autentica sexualitat a la rue Penthièvre.

A Paris hi he passat molts moments immillorables de la meva vida en totes i cadascuna de les etapes.

Paris, la seva historia, el seu art, la seva cultura i els amics que jo he fet allí han fet que la consideri la meva segona ciutat.

A casa nomes obrint la porta, el qui hi entra ja veu que al costat de la estelada hi la el 'drepeau' de la França, quadres al oli sobre taula de fusta que jo vaig voler fer com a signe identificatiu de la meva persona.

Per això aquest cap de setmana és molt trist i penso en moltes coses de la meva vida en aquella bonica ciutat.

Sí ja se que drames similars en passen cada dia a Beirut, a Síria o a Noruega, però jo sento el que sento i no puc fer-hi més amb els sentiments encara que el cap em dicti altres conductes.

Paris et ploro.