Paris

Qualsevol cosa bona o dolenta que li passi a la ciutat de Paris, la faig meva. Sigui per educació o deformació familiar de ben petit a casa, tot el que passava a França era benvingut.

El pare tenia un lligam amb la llibreria francesa de la Rambla i cada setmana ens portaven a casa el Paris Match, el Cinemonde i el Elle, segurament els Paris Hollywood, revista eròtica, sumptuosa i mítica els hi donaven a ell personalment per evitar que la mare i jo estiguéssim al marge dels seus gustos íntims.

Els anys que van passar els pares a Port Bou tan a prop de la frontera francesa, van fer que sentissin a la més desenvolupada França, ben endinsada al seu cor.

Aquest sentiment me’l van transmetre a mi i segurament també al meu germà.

Ja de adult a Paris i vaig anar amb 19 anys, allí vaig descobrir la meva autentica sexualitat a la rue Penthièvre.

A Paris hi he passat molts moments immillorables de la meva vida en totes i cadascuna de les etapes.

Paris, la seva historia, el seu art, la seva cultura i els amics que jo he fet allí han fet que la consideri la meva segona ciutat.

A casa nomes obrint la porta, el qui hi entra ja veu que al costat de la estelada hi la el 'drepeau' de la França, quadres al oli sobre taula de fusta que jo vaig voler fer com a signe identificatiu de la meva persona.

Per això aquest cap de setmana és molt trist i penso en moltes coses de la meva vida en aquella bonica ciutat.

Sí ja se que drames similars en passen cada dia a Beirut, a Síria o a Noruega, però jo sento el que sento i no puc fer-hi més amb els sentiments encara que el cap em dicti altres conductes.

Paris et ploro.