dimarts, 11 d’octubre del 2011

Steve Jobs


De les dotzenes d’articles que he llegit aquesta ultima setmana sobre la persona de Steve Jobs i la seva desgraciada desaparició del món de la tecnologia mediàtica, aquest dos petits articles són els que més s’acosten al meu pensament sobre el personatge i la seva famosa empresa Apple.



Steve Jobs, un model?

No diré que no era un visionari, però hi ha un corrent venerador cap a la figura de Steve Jobs que trobo exagerat. Sí, potser va ser un geni, però n’hi ha molts i n’hi ha de millors... Jobs no era el millor exemple de persona. Algú obsessionat amb l’elitisme dels seus productes, amb una filosofia i exigència professional que sovint sotmetia i humiliava els seus treballadors, alguns amb idees bones, més obertes i no tan enfocades al negoci. De tot això en van sortir els iMacs, els iTunes, iPhones, iPads: ginys que han revolucionat el món dels gadgets, però també han generat una falsa necessitat. En aquest cas la temptació representada per una poma mossegada (el logo d’Apple) es pot dir que no enganya a ningú. Si a més mirem de controlar tot el procés de fabricació, des del disseny fins a la venda, passant per la manufactura en naus immenses i deshumanitzades de la Xina, tot plegat converteix Apple en l’únic i absolut beneficiari dels seus productes. Un engranatge perfecte. Només falta una actualització constant i un contracte de permanència i ja tenim el client ben entabanat. Això sí, cada dos per tres surt un nou iPhone il’anterior ja no val res. Hauràs de renovar-lo, si no cauràs en l’oblit, despenjat d’aquesta falsa elit. En aquest sentit Windows, Linux, fins i tot Android, són més per a tothom o no pretenen canviar a ningú. Molts ordinadors encara funcionen amb Windows XP. Segurament es deuen penjar més que el telèfon de l’esperança, però quin producte d’Apple encara funciona 10 anys després de la seva creació? Apple es va fer famosa per aquell anunci del 1984 on trencava els motlles d’una societat sotmesa i dictatorial. Després de 20 anys s’ha girat la truita en contra seva, i ara els titelles són els que compren iPhones sense preguntar-se per què carai hem d’utilitzar un connector diferent de tota la resta, per què no es pot carregar música o arxius des de l’ordinador sense l’iTunes o no se’n pot canviar ni la melodia per una de nostra. Jobs era un empresari brillant, no un exemple a seguir. Voldria que els nostres fills tinguin valors més transcendents que un consumisme salvatge com a clau de l’èxit.

ARNAU GALOFRÉ

SABADELL


Jobs no m'ha fet la vida més fàcil, ni ganes

Mentiria si digués que Jobs m'ha fet la vida més fàcil. Afortunadament per a mi me l'ha feta molt més complicada, perquè algú que et posa tot el món a la punta del dit et genera una oferta de tal dimensió que t'acaba obligant a triar, et fa molt més responsable del teu destí. T'omple tant que, a més, genera angoixa i addicció, perquè quan et sembla que ho pots tenir tot és difícil no voler-ho tot. Jo mai l'he tingut en un pedestal ni l'idolatro, que és el pitjor que pots fer i l'únic que justifica la ràbia que li tenen alguns, però el considero un símbol de la capacitat de canviar-nos la vida que té algú que pensa en nosaltres, que posa el consumidor al centre. Que et fa sentir estimat, comprès. I que deixa retratats l'allau d'inventors de ginys que et compliquen la vida i et fan semblar inútil perquè no han volgut o sabut posar-se a la teva pell. Dit això, mentiria un altre cop si digués que mai li agrairé prou a Jobs el que ha fet. Li he pagat religiosament en vida consumint els productes Mac durant dues dècades i guardant-los tots de record. Ah, i recomanant-los, però no per fer-li cap favor a ell ni a Apple, per fer-los un favor als amics: saps que després t'ho agrairan. No descarto que semblem una secta, però constructiva. Dit això, i sintonitzant amb la tristesa per la pèrdua, és impossible anar enrere. El seu món el tinc a les mans ara mateix, i aquí.

CARLES CAPDEVILA

ARA

BARCELONA


dilluns, 10 d’octubre del 2011

Això tanca a final de mes



Moren de velles les bancades de fusta repintada.

Quants culs arrebossats de tovallola humida s’han calçat mitjons asseguts de tanta angoixa.

La mirada fugissera no es vol reflectir en els miralls de barraca de fira.

La caixa del amo plega i les rajoles cauen.

Els itinerants viatgers escolten les converses.

Els patricis fan xiu-xiu. ‘Això tanca a la fi del mes’

Si més no, les aixetes del quarto de les dutxes es posen a plorar, totes al hora.

Quantes dones aixecaran el cap per mirar al rellotge, al veure que el seu home no surt de casa, tarda rere tarda.

Aquells cossos que trobaves dins la boira romandran lliscosos com abans, en el més secret calaix de la memòria.

Aquella escuma bruta i fosca que surava per sobre del bassal del vell jardí, no podrà emmetzinar més papallones.

Moltes portes ja no s’obren perquè els llençols s’ofeguen, els matalassos ploren i les bombetes peten.

La minsa caixa del amo agafa els tons de la tardor.

Colors bruns i secs de fulles mortes.

Desprès dels mitjons, els camals dels pantalons, les sabates pel darrer esforç, malgrat el malparit nus de la del peu esquerra.

Reculls tot el que es teu, es hora de plegar, pagar el cafè descafeïnat que has pres amb companyia

I fotre el camp

Potser mai més has de trobar-te amb les velles bancades.

Bancades de fusta i cent voltes repintades.