dilluns, 10 d’octubre de 2011

Això tanca a final de mes



Moren de velles les bancades de fusta repintada.

Quants culs arrebossats de tovallola humida s’han calçat mitjons asseguts de tanta angoixa.

La mirada fugissera no es vol reflectir en els miralls de barraca de fira.

La caixa del amo plega i les rajoles cauen.

Els itinerants viatgers escolten les converses.

Els patricis fan xiu-xiu. ‘Això tanca a la fi del mes’

Si més no, les aixetes del quarto de les dutxes es posen a plorar, totes al hora.

Quantes dones aixecaran el cap per mirar al rellotge, al veure que el seu home no surt de casa, tarda rere tarda.

Aquells cossos que trobaves dins la boira romandran lliscosos com abans, en el més secret calaix de la memòria.

Aquella escuma bruta i fosca que surava per sobre del bassal del vell jardí, no podrà emmetzinar més papallones.

Moltes portes ja no s’obren perquè els llençols s’ofeguen, els matalassos ploren i les bombetes peten.

La minsa caixa del amo agafa els tons de la tardor.

Colors bruns i secs de fulles mortes.

Desprès dels mitjons, els camals dels pantalons, les sabates pel darrer esforç, malgrat el malparit nus de la del peu esquerra.

Reculls tot el que es teu, es hora de plegar, pagar el cafè descafeïnat que has pres amb companyia

I fotre el camp

Potser mai més has de trobar-te amb les velles bancades.

Bancades de fusta i cent voltes repintades.