dimarts, 27 de maig de 2014

Banys àrabs de ficció

I jo li vaig dir: - Quan farem us del regal que et va fer la teva cosina? Caducarà un dia d’aquests i encara no l’haurem aprofitat. - El regal li van fer ara fa més de cinc mesos i es tractava d’una sessió de hammam i massatge relaxant a uns banys àrabs que s’han inventat a un dels edificis del antic born davant del parc de la Ciutadella. La caixa de presentació del regal ja era d’un refinament d’alt standing i les instruccions de com fer servir aquell regal eren per si mateixes un manual de protocol i bones maneres, això si en la llengua de ‘hable en cristiano’ de tota la vida. Un cop feta la reserva amb 10 dies d’antelació, per fi arriba el moment d’anar-hi. Un dilluns, a les deu del vespre, a l’hora que ens havien convocat ja érem al hall d’acollida d’aquell lloc ple de misteri. Una vintena de persones més o menys esperaven també el seu torn, la majoria parelles joves i d’aspecte estranger per les faccions del rostre i per la roba que portaven. A l’hora en punt ens acompanyen al interior d’aquell impressionant edifici decorat amb gust modern y de refinat bon gust. Un xicot vestit de negre de dalt a baix amb roba flonja ens explica el funcionament d’aquell hammam i de tot el que em de fer per gaudir de les sensacions del insòlit espai. Nosaltres que aquestes coses ens treuen de polleguera ens ho anàvem prenent amb escepticisme i humor. Jo no em puc estar callat. Tan be vam escoltar les instruccions que al cap d’un minut estàvem a bell mig del vestuari de les dones envoltats de culs, tetes i rialles esclatants. Una vegada el lloc que ens pertocava, un espai ple de taquilles amb cadenat de combinació numèrica, culs de nòrdics posant-se banyadors fins els genolls i un empleat de certa edat amb aspecte de figureta de pessebre, que ens anava indicant el que teníem de fer per estar preparats i baixar a les profunditats d’aquell enorme edifici que és on estaven els banys àrabs. Una vegada estem a les instal•lacions de les aigües, la llum és d’una bellesa irreal, no es tracten de cap manera de banys àrabs, és una manera vendre be el producte, son unes voltes i arcades immenses, dels antics edificis porticats del born, segurament havien servit per dotzenes anys de magatzem de grans o llegums i ara amb una intel•ligent decoració ho havien convertit en una preciosa zona de esbarjo per el turisme amb certs interessos per fer quelcom diferent. Una vegada explicat per el mateix xicot d’abans de con anaven totes les moltes piscines o basses d’aigua i zones de massatges i descans, comencem l’itinerari, lliure i silenciós. Una musica mig àrab mig relax sona per tot l’espai. Piscines d’aigua salada, de aigües fredes i calentes o tèbies, amb bombolles, hammamm de vapor, zones de relaxació amb plaques de marbre escalfades per sota on es pot prendre te o aigües. Llavors es va acabar la conya, el espai i les sensacions de les aigües i el massatge sobre el teu cos et deixen en un estat de benestar físic i mental del tot plaent. Sigui per l’olor, per les llums indirectes i d’espelmes, per les musiques i per l’efecte de les mans sobre la pell i l’aigua que et fa flotar, es produeix la màgia de fer-te creure per uns moments que estàs molt be i que ets feliç. Aquest estat et dura fins i tot unes hores desprès de que has sortit del establiment. L’endemà la realitat torna inexorablement. Ja sabem que mai més hi tornarem, es d’aquells llocs que una vegada la sorpresa esta realitzada, l’interès decau amb força, però el regal de la cosina el vam gaudir intensament.

dijous, 22 de maig de 2014

La Santa Rita de Gràcia

La casa Vicens de Gaudi era molt diferent de com es ara de encongida i ofegada entre cases lletges, tenia un jardí prou gran i una deu d’aigua bona que l’anomenaven ‘Manantial de Santa Rita’. Avui dia de Santa Rita tenen portes obertes del petit pati on hi ha la capella de la Santa de Gracia, bessona a la del mateix nom del carrer del Hospital. Avui es pot veure la casa per darrera, una de les primeres obres de Gaudi i que te la reixa de ferro més famosa de tota la arquitectura o orfebreria del nostre pais. Una ocasió per saludar a la Santa i per veure-li el cul a una casa que veig casi cada dia des de que era petit.

dilluns, 19 de maig de 2014

Charles Atlas

Aquest nom es un dolç record de la meva adolescència. El primer intent de enfrontar-me a la realitat d’un cos sense formar de quan es tenen 16 anys. Charles Atlas i els seus anuncis de aconseguir la perfecció física en tan sols 15 dies. En els diaris de l’època hi havia uns anuncis que es veia un home amb un banyador de lleopard en estètica Tarzan, en aquell anunci es prometia el tenir un cos espectacular en pocs dies si es comprava el llibre i es feien els exercicis que allí s’explicaven. Amb el meu afany narcissistic anant al sortir del meu treball de Rambles, 30 vaig anar a la Llibreria Francesa que estava al costat del Liceu i em vaig comprar el llibre, era primet i amb tapes dures de color groc amb la foto del mestre de gimnàstica a la portada, dins hi havia els exercicis amb totes les fotos del Mr. Atlas en banyador blanc i les fotos eren d0una qualitat ben dolenta, he de dir que el tal Mr. Atlas no m’atreia sexualment gens ni mica però que la carn mostrada es veia sana i lluent. Avui no li faria cap fàstic al senyor Charles, ja veus, deu meu, com canviem. Els exercicis és feien amb una tècnica que jo vaig aprendre molt despresa ja que no eren gens difícils i es basaven en el que el manual en deia ‘tensió dinàmica’. Tenies que estar estrenyent els muscles de la part del cos que tocava d’una manera insistent i combinada amb una respiració metòdica i pausada. Podies fer aquesta tècnica quan estaves treballant, caminant per el carrer o fins i tot al cinema o fent la migdiada. Tan es així que jo feia aquesta tensió abdominal quasi totes les hores del dia i la veritat es que mai, ni llavors ni ara, he tingut dilatació de panxa o estomac. Tot gracies al guapo Mr. Atlas i als seus bons consells. Mai més havia recordat el llibre i el nom del seu inspirador, però Internet es un bruixot que et fa reviure coses de la prehistòria de cadascú. En sortir aquest nom tan curiós, vaig fer un Wiki i va sortir de cop tota la seva historia, orígens italians, el seu autèntic nom Angelo Siciliano, una vida d’emigrant, un cos espectacular, fa fotografies pseudo artístiques o eròtiques i participa en concursos de bellesa que guanya, a ell o algú proper seu se li apareix l'idea de muntar aquest mètode de cultura física per correspondència o per la compra del llibre, mica en mica la campanya de publicitat és un èxit i amb el nou nom, d’estrella de Hollywood, aquest negoci arrasa a tot el món. Amb 80 anys mor a Califòrnia un mite de la gimnàstica mundial. Tan sols em queda dir-li thanks Mr. Atlas

Charles Atlas from julianen on Vimeo.

dilluns, 12 de maig de 2014

Confrontació d’opinions

Confrontació d’opinions són les que m’interessava avui que es produïssin entre les dues germanes en la seva primera visita al museu MACBA. Si vols que un petit s’interessi pel món del art li has de posar un parany perquè el anar a veure unes obres exposades en un museu sigui el que sigui, és pel petit un pal, com ells diuen. Es tan fàcil per ells deixar-se emportar pel riu de dolça estupidesa americana, estètica MacDonals i plàstic factories variades, només cal que es vegi el canal Clan o el Disney Channel de la televisió, res a veure amb les pel•lícules Pixar o Disney que es poden veure a una sala de cinema. Avui volia que per un espai d’una hora les petites estiguessin interessades en el que veien en un museu que mai no havien trepitjat. Per fer el joc interessant he escollit deu obres del la col•lecció de diversa factura, obres que he pogut fotografiar per poder fer aquest escrit comprensible. Cada obra ha estat qualificada per separat i en secret per les dues germanes. Elles mateixes havien d’escriure la nota assignada a cada peça al paper que els hi mostrava. Ha estat curiós en comprovar els diferent caràcters de les nenes segon com reaccionaven davant cada obra. Només han coincidit en la mateixa qualificació dues vegades, i ha estat amb un 10, un altre nota baixa ha estat perquè una de les obres era un vídeo d’art i com sortien molts ocells dissecats, per el fàstic que li produïa tancava els ulls i qualificava aquella pel•lícula amb un trist 0, mentre la seva germana li donava un divertit 7. En un altre cas on hi havia un gran mural pintat per l’artista que hi deixa un espai negre perquè els assistents podessin escriure algun pensament, la nena gran ha fet a la pissarra una declaració d’amor per un cantant angles per pre-adolescents enllaçant el nom del cantant amb el seu propi, òbviament li ha posat la nota més alta un 10, mentre la germana petita com el dibuix li ha sortit no gaire be, s’ha emprenyat i li ha posat un 0. Jugant, jugant han estat una hora llarga mirant i calibrant obres d’art que mai havien vist ni de lluny i més temps hi haguessin estat sinó for perquè ens esperava el dinar del migdia a casa, el programa horari s’ha de complir amb perfecció suïssa.
Paula 5 - Jùlia 4
Paula 4 - Jùlia 0
Paula 2 - Jùlia 8
Paula 1 - Jùlia 0
Paula 10 - Jùlia 10
Paula 10 - Jùlia 10
Paula 0 - Jùlia 7
Paula 9 - Jùlia 8
Paula 10 - Jùlia 0
Paula 7 - Jùlia 3

Nenis al MACBA

dilluns, 5 de maig de 2014

Carlo i Julien

Quan jo vaig complir 19 anys vaig tenir un gran regal sorpresa que poques vegades t’ofereix la vida, regal que em va marcar per sempre més. Aquesta fita del destí és el de trobar un grup de joves intel•lectuals relacionats sobre tot en el món del teatre. El nucli central d’aquest grup eren tres joves Antoni, Enrique i Jus, a traves d’aquest tres nois el cercle s’anava estenent fins un nombre de noms propis que molts d’ells va formar part d’un moment cultural de la Barcelona d’aquells anys. En les reunions que es feien a la casa d’un d’ells o al cafè ‘La luna’ de la plaça Catalunya, allí es parlava de les estrenes de cine o teatre més recents i també de llibres o discos, era el moment dels long plays però encara no el dels best sellers literaris tal com ho entenem avui. En moltes d’aquestes reunions es parlava de llibres que es tenien que comprar de sota mà perquè estaven prohibits per la censura dura de Franco, Carrero and companyia, era just el moment que en Fraga entrava al poder ministerial. Hi havia una corrent de contraban de llibres en castellà, que venien de Mèxic o de la Argentina, de llibres en català pràcticament no ni havien. Els meus nous amics del grup intel•lectual acostumaven a parlar de dos llibres que havien portat d’Amèrica llatina els llibreters implicats en el contraban de llibres prohibits. Aquest dos llibres estaven prohibits perquè parlaven de la homosexualitat com un fet humà i no com una tara de la naturalesa dels homes. Els llibres eren la novel•la Fabrizio Lupo del autor italià Carlo Coccioli i l’altre l’obra de teatre Sud del autor nord americà però que era membre de l’acadèmia francesa perquè es en aquesta llengua escrivia normalment. Curiosament aquests dos llibres i els seus autors tenien unes similituds remarcables, en el primer lloc per dir que a els dos autors se’ls hi pressuposa una homosexualitat en la seva conducta, no perquè haguessin fet publica aquesta qualitat sinó per la aferrissada defensa que feien dels drets d’estimar per part dels homosexuals i en un moment que tota la societat del món estava totalment en contra. Països avançats com Amèrica del Nord, Alemanya o Anglaterra tenien lleis vigents que podien portar als homosexuals a la presó fins i tot en el moment que els dos llibres es publicaven. Curiós és també que tots dos llibres es publiquessin en el mateix any 1953, i per acabar dir que els dos autors que segurament no es coneixien per res i en canvi tenien com a condició la mateixa homosexualitat i també, i això és contundent, tots dos eren profondament religiosos i defensors de la fe catòlica, en les seves obres literàries sempre hi ha la confrontació del que necessita l’esperit en tema religiós i el que demana el cos com a dret d’estimar un home de la mateixa manera que la resta de la societat masculina estima a una dona. Gracies a les conveniències de la vida actual he posat a cercar aquests dos llibres que vaig llegir a la meva tendre joventut i una companyia que te nom de pel•lícula de Maria Montez, per tan sols 19 euros de res me’ls ha portat a casa en el terme de 72 hores i ara estic gaudint molt de rellegir la meva pròpia historia a traves d’aquets dos autors.