dimarts, 19 de juny del 2012

Fake










L’antiquari Townley es fa ver amb el bust romà de marbre a la segona meitat del segle XVIII, la venda a Nàpols i el nom de la peça era Clytie i es va convertir en la obra més valuosa de la col·lecció del antiquari. Uns erudits creuen que és el retrat de Agripina, mara de Cal·lígula i avia de Neró, uns altres argumenten que es tracta d’un treball ‘fake’ (fals) del segle 18
El fet es que la obra d’art en marbre fos autentica o falsa fou molt famosa i reconeguda per les gents d’aquells moments. Al any  1855, un segle més tard de l’arribada del marbre a Anglaterra, uns famosos ceramistes Copeland i Garrett van reproduir en porcellana bisquit el marbre romà per festejar l’exposició universal d’aquells moments fent una copia reduïda per la ma del escultor frances Charles-Eugene Delpech.

Aquestes porcellanes es va fer molt populars perquè les cases burgeses de la època Victoriana podien tenir a casa seva una peça de tant bon gust i delicada factura com la que s’exhibia al British Museum, això si ali el marbre original.
Clytie, la copia en porcellana,  es va convertir en un best seller en el seu moment encara que el British Museum hagués deixat el marbre a la ombra per les seves certeses de que es tractava d’un frau artístic.

En la dècada dels 70’s al mercat dels divendres ‘New Caledonita Markets’ a Londres vaig veure un bisquit gegant, brut i malparat i que desprès de molt regatejar amb el venedor me la va oferir al últim preu de 5 lliures esterlines, amb molta cura la vaig carretejar fins a Barcelona i un bon amic del mon del art, Delmiro Balart em va dir on portar a la noieta per que la restauresin en el seu aspecte original.
Jo quan la vaig comprar no tenia ni idea de la historia tremenda d’aquesta noieta blanca, sols la fascinació de la bellesa va fer que lluites per baixar el preu i poder-la tenir amb mi fins al dia d’avui.

Ara fa uns set anys en una visita a Londres i per veure les noves instal·lacions de la copula de vidre del British vaig tenir la sorpresa de que feien una exposició anomenada ‘Fake?’ allí s’esposaven totes les dubtes de moltes obres que ha estat comprades i exposades com autentiques i en canvi els erudits han demostrat el contrari.
La meva gran sorpresa fou que en una urna de vidre estava una germana bessona de la meva noia blanca, no estava exposat el marbre romà i no se perquè, la Clytie lluita magnifica tota llustrosa i sota els focus, la van escollir com a símbol de una obre que ben podria ser falsa però que a l’Anglaterra victoriana va ser famosa, apreciada i estimada, desgraciadament el fet de ser d’un material tan fràgil com la porcellana l’exèrcit de Clyties que devien infestar les bones cases de Mayfair i Hyde Park, s’han anat trencant mica en mica i desapareixent de la vista dels seus admiradors. La meva noia blanca per això es nega a sortir al carrer i s’amaga que a casa venen criatures.

Nota: les Clyties de dalt són del marbre  presuntament fals. Les Clyties de sota son de la porcellana rescatada del món sordit de Dickens com és el New Calledonian Market









diumenge, 17 de juny del 2012

Jocs de platja


Hi ha una perill a les platges més gros que les temudes picades de meduses i que les estirades de bossa dels lladregots, aquest perill es de les parelletes que juguen al joc de pala de platja, sense encomanar-se a ningú amb dos dits de front els jugadors es disposen a demostrar la seva preparació física i fan cas al servei català de la salut que recomana que et moguis fent exercicis cada dia.

Dels jugadors, els més temuts són les parelletes que festegen, el nuvi sempre demostra lo bé que ho fa tot i el ben parit que el va fer la seva mare, quan juga tan se’n li fot que hi hagi uns petits jugant propers a la sorra de la platja o que estiguis passejant persones per la sorra on trenquen les ones, cosa de fet ben saludable.

Ahir mati estant jo assegut a la meva cadireta d’Ikea de 14’99 euros en oferta de primavera, al cap d’una estona de estar al meu petit paradís privat veig veure una parella de atlètics xicots que just davant meu es posaren a practicar una sessió de pilota-pala-platja amb les meves prèvies malediccions per aquella obstinació en estar fort y sà, emprenyant a la concurrència.

El primers minuts foren d’angoixa per veure quan la piloteta vermella em cauria al cap, però poc a poc vaig anar canviant de actitud ja que vaig veure que els jugadors a part de fer-ho prou bé, eren molt responsables ja que no el hi va caure cap vegada la pilota fora del seu territori.

El que en un principi fou de implacable persecució mental pels qui destorben la pau de les platges es va convertir en una admiració callada per el xicot que tenia més proper a mi per la seva harmonia en els moviments y gestualitat i com en aquell moments i com sempre que no estic dins el mar estic connectat amb la musica a les orelles, tot aquell joc es convertir en un ballet i fins hi tot en silenci li vaig agrair als jugadors per el bonic que feien a la sorra en l’últim cap de setmana de primavera a les costes del Garraf.