dissabte, 18 d’abril de 2009

Menorca

video

Carta al setmanari 'Time Out' Barcelona



A la vida sempre anem perden quelcom, persones, coses, aquesta setmana i amb l’incorporació del vostre nou director la pagina ‘gai i lèsbic’ ha perdut el cinquanta per cent del seu contingut, si abans ja eren minses les dues paginetes que tenía ara nomes s’ha quedat amb una sola, la numero 79

No vull pensar que la vostra direcció fa menyspreu d’aquest col·lectiu, perquè no ho ha fet mai i molt menys amb la premissa de comportament de la vostra mare anglesa que des de sempre ha dedicat el espai que mereix un col·lectiu que surt, viu i gasta molts diners en el mon de les arts, del oci i la vida nocturna.

També hem perdut la ploma intel·ligent de Daniel O’Hara, una llàstima ja que el seu humor surrealista es insubstituïble ara ja nomes falta que elimineu la eminent aportació setmanal de ‘la ploma de la xancleta’ per que aquesta revista vostra sigui beneïda per la cúria vaticana, tan pròxima als nostres patiments de tota la vida i quedi tan insípida com tanta gent desitja.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Charles Aznavour: Comme ils disent

Estimat Gabriel,

L’any 1973 el extraordinari cantant i poeta Charles Aznavour va treure al mercat la cançó ‘Comme ils disent’ una cançó d’una tendresa pulcre i exquisida que ens parla de la vida de molts dels homes que no senten la seva sexualitat adequada dins un cos donat per la naturalesa: el mon desconegut del transexualisme, el gran Aznavour va ser molt agosarat de fer aquest homenatge a totes les persones que llavors i encara ara, nomes tenien sortida al mon de la nit , espectacle o prostitució, de sempre aquesta peça ha estat una de les meves preferides d’aquest prolífic autor.
Aquest proper mes de maig en Charles Aznavour farà 85 anys, es l’últim que queda d’aquella irrepetible generació. Gracies Charles, pour toujour!





Chanson: Comme Ils Disent

J'habite seul avec maman
Dans un très vieil appartement
Rue Sarasate
J'ai pour me tenir compagnie
Une tortue deux canaris
Et une chatte
Pour laisser maman reposer
Très souvent je fais le marché
Et la cuisine
Je range, je lave, j'essuie,
A l'occasion je pique aussi
A la machine
Le travail ne me fait pas peur
Je suis un peu décorateur
Un peu styliste
Mais mon vrai métier c'est la nuit.
Que je l'exerce en travesti :
Je suis artiste
Jai un numéro très spécial
Qui finit en nu intégral
Après strip-tease
Et dans la salle je vois que
Les mâles n'en croient pas leurs yeux.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

Vers les trois heures du matin
On va manger entre copains
De tous les sexes
Dans un quelconque bar-tabac
Et là on s'en donne à cœur joie
Et sans complexe
On déballe des vérités
Sur des gens qu'on a dans le nez
On les lapide
Mais on fait ça avec humour
Enrobé dans des calembours
Mouillés d'acide On rencontre des attardés
Qui pour épater leurs tablées
Marchent et ondulent
Singeant ce qu'ils croient être nous
Et se couvrent, les pauvres fous
De ridicule
Ça gesticule et parle fort
Ça joue les divas, les ténors
De la bêtise
Moi les lazzi, les quolibets
Me laissent froid puisque c'est vrai.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

A l'heure où naît un jour nouveau
Je rentre retrouver mon lot
De solitude
J'ôte mes cils et mes cheveux
Comme un pauvre clown malheureux
De lassitude
Je me couche mais ne dors pas
Je pense à mes amours sans joie
Si dérisoires
A ce garçon beau comme un Dieu
Qui sans rien faire a mis le feu
A ma mémoire
Ma bouche n'osera jamais
Lui avouer mon doux secret
Mon tendre drame
Car l'objet de tous mes tourments
Passe le plus clair de son temps
Au lit des femmes
Nul n'a le droit en vérité
De me blâmer de me juger
Et je précise
Que c'est bien la nature qui
Est seule responsable si
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

video

Cançó: Com Diuen


Visc sol amb la mamà

En un molt vell pis

Carrer Sarasate

Jo tinc per fer-me companyia

Una tortuga, dos canaris

I una gata

Per deixar la mamà descansar

Molt sovint faig el mercat

I la cuina Endreço, rento, asseco,
Si s'escau cuso també A màquina

El treball no em fa por

Sóc una mica decorador

Un poc estilista

Però el meu verdader ofici és a la nit.
Que jo exercito de travestí :
Jo sóc artísta

Tinc un número molt especial

Que acaba en un integral

Després del striptease

I en la sala veig que

Els mascles no es creuen el que veuen els seus ulls.
Sóc un home, oh !
Com diuen


Cap a les tres hores del matí

Anem a menjar am els amics

De tots els sexes

A qualsevol bar-tabac

I allà un se'ns omple el pit d’alegria

I sense complexes

Desembalem les veritats

I la gent que no ens cau bé

Se'ls lapida
Però es fa això amb humor

Cobert en jocs de paraules

Mullades d'àcid

Trovem els retardats

Que per sorprendre als comensals

Caminen i ondulen
Simulant allò que ells creuen de nosaltres

I es cobreixen, els pobres bojos
De ridiculesa

Així gesticula i parla fort

Així juga a les dives, els tenors

De la bestiesa

Jo els deixo, les males passades

Em deixen fred, ja que és veritat.
Sóc un home, oh !
Com diuen


A l'hora que neix un dia nou

Entro a trobar el meu destí
De solitud

Em trec les pestanyes i els cabells

Com un pobre pallasso desgraciat

De lassitud

Em poso al llit però no dormo
Penso amb als meus amors sense alegria

Tan irrisoris

A aquell noi maco com un Déu

Que sense fer res ha posat al foc

La meva memòria

La Meva boca no gosarà mai

Reconèixer-li el meu dolç secret

El meu tendre drama

Ja que l'objecte de tots els meus turments

Passa la major part del seu temps

Al llit de les dones

Ningú no té el dret en realitat

De culpar-me, de jutjar-me

I preciso

Que tan sols la naturalesa

És l’única responsable, si

Sóc un home, oh!
Com diuen

dissabte, 4 d’abril de 2009

Historia d’un piano

Estimat Gabriel,

Les coses com les persones, els animals o les plantes tenen una vida agradable o penosa depenent de les circumstancies de la vida i del seu destí, absurda paraula tan emprada com ho son totes les que envolten els misteris de les religions. Doncs be ara t’explicaré l’historia d’un piano que va néixer molt lluny d’aquest país i poc s’imaginava el camí tan desgraciat que seria el de la seva, ara ja, llarga vida.

Comencem , i com en els contes hi havia una vegada un xicot molt agosarat amb les coses serioses de la vida l’anomenarem Gabriel, precisament com tu, aquest noi creia que estava tocat per la ma divina per despuntar en els difícils camins de les arts, com havia començat a pintar sense tenir cap noció tècnica del mon dels pinzells i dels tubs de pintura i sorprenentment li va sortir tirant a bé a les primeres incursions, tenia certa traça i fins i tot va fer unes quantes exposicions venent quasi la meitat d l’obra que havia produït, però molt aviat es va cansar de bregar amb galeristes, marxants d’art i crítics i ho va deixar córrer.

Aquell cap atabalat ara es volia ficar en el mon de la musica i va pensar innocentment que si sense escola artística havia venut quadres també sense cap coneixement de musica podria tocar un instrument musical i com no, el que va triar va ser el mes costos de tots, el piano, tenia uns diners estalviats i se’n va anar a una de les millors botigues de pianos de Barcelona, Adagio al carrer Muntaner, allí un empleat que encara deu estar rient li va dir que per els diners que comptava el millor era un piano marca Otto Bach, alemany, d’Hamburg però que sortia mes econòmic perquè estava assemblat a Sud-àfrica . la operació es va fer d’immediat ja que en Gabriel es volia posar a tocar els nocturns de Chopin tan aviat el piano fos a casa seva.
Al pobre piano no sabia el que li esperava d’aquell gamarús pretensiós i inconscient.




Tan aviat el piano de laca negra amb aquella olor de fusta bona va ser instal·lat al lloc mes prominent de la sala es va seure a la banqueta i va començar a bastonejar les tecles i ja et pots imaginar que el so que va sortir fou tan lamentable com insuportable. Llavors va veure que no era tan fàcil com ho imaginava i va decidir que tenia que anar a fer unes quantes classes de piano. A La Vanguardia va veure un anunci de una professora que estava a la Riera de Sant Miquel prou convenient perquè era a prop de la seva casa i tot decidit, va anar-hi amb el joiós esperit que el caracteritzava. La professora acabava d’acabar la carrera, si es que això s’acaba mai, vull dir jove i inexperta, si hagués estat una dona bregada amb el tema l’hagués fet fora a la segona classe.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.

Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.

Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.


Amb un atac de rauxa i encertada decisió en Gabriel va posar un anunci de venda del piano a Internet, mai ho havia fet però per aquestes feines era prou espavilat, va mirar quin era el preu d’un piano de segona ma de la marca del seu piano i el posà un xic mes baix perquè tingues millor sortida. Al cap de tres dies va començar a trucar el telèfon per demanar detalls del seu anunci. En Gabriel volia que la persona que s’emportés el seu piano fos especial, el piano havia conviscut amb ell una bona part de la vida i volia rescabalar-lo de tot els patiments que havia sofert.

Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.

El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.