dimarts, 28 de juliol de 2009

Pel•lícula del dia: Escàndol a les aules.


Estimat Gabriel,

Ja saps que la Lulú sempre ha dit que no li van els noiets joves i tendres, l’he de creure, a nosaltres tampoc. Ahir estava a la platja que ella va cada dia que pot i per culpa de dos hormonats recents que no paraven de riure i xerrar ‘a la cridanera’ no podia fer la migdiada necessària per persones de certa edat. Quan asseguda amb les cames creuades fent una parodia del ioga que tant l’embogeix va veure amb terror que tenia els baixos molt descuidats i uns pels maleïts lluïen malèfics sota el sol del migdia. Va creure morir.

Avergonyida per aquest descuit i en contemplar els parrussos tan perfectes instal·lats al seu voltant va decidir que aquella mateixa tarda a les dutxes del gym esmenaria la plana. No podia tornar a casa amb la vergonya entre les cuixes.


Es va dir, quan va agafar la Gillette Venus i el gel. - A veure si trobo buida l’ultima dutxa del quarto de dutxes per fer la feina més tranquil·la – va tenir sort i va fer el passadís deixant les nou garites a banda i banda i instal·lar-se a l’ultima a l’esquerra.

Va començar a remullar l’escarola de cara a la paret i fent la feina el mes dissimulat possible per no passar vergonya si la veien amb una postura forçada i torçada amb el nas prop del seu melic. Un dels cops que va treure el cap per veure si venia algú va trobar-se amb els ulls d’un noiet que estava a la dutxa davant seu però un lloc mes desplaçat cap a la sortida.
La visió era total tan del xicot cap ella com al inrevés, va maleir el seu destí la feina no estava acabada i aquell impertinent no parava de mirar a la vegada que parlava amb el seu company de jocs que tenia just a la garita del seu costat però que per fortuna no el podia veure per el vidre fumat que els separava.


Xafardera que es la Lulú, per un altra banda no parava de girar el coll per veure si encara la mirava. I si, no li treia l’ull de sobre. Va trobar estrany que aquell nin estigues rentant-se amb el mallot de bany posat, un banyador de punt elàstic molt gran que li arribava a mitja cama.

De cop va veure sortir a noi que tenia al seu costat i que encara no li havia vist la cara, tan sols li havia escoltat la veu esvalotada de criatures de quinze anys.
Va acomiadar-se del xafarder que tenia davant d’ella. I tan bon punt l’altre xicot fou fora de camp, el esllanguit noiet es va treure l’horrible mallot color carbassa.

No havia acabat la gillettera feina del tot però, que ja tenia el coll torçat mirant que es el que hi havia sota aquella robeta. Ara el xicot estava de cara a la paret y amb la ma es tocava no se que. El posà una mica de perfil per que la Lulú podes veure la mercaderia i per poc han d’avisar a una ambulància del CatSalut.


Mai havia vist una botifarra blanca mes llarga penjada d’un aparador que per la extremada joventut encara no tenia ni un pel per tot el cos. Sufocada girà el cap amb la seguretat de que aquell petit sàtir l’estava mirant, dissimuladament es gira una mica i va veure com el xicot se l’havia estat tocant i allò creixia desmesuradament. Va fugir espantada cap el quartet on estava la tovalla i comença a eixugar-se to mirant al fons de passadís de les dutxes per veure el sense vergonya com treia el cap amb insistència amagant però darrera el vidre aquella vianda quasi sense estrenar.

En aquesta situació de transit mental recordà aquelles paraules que la Monsenyora de Canàries va dir sobre el jovenets perversos que fan caure a la temptació a la gent de be i quan estava ja fora del gym es va sentir violada, perduda i deixada de la ma de deu.

dilluns, 27 de juliol de 2009

La pel•lícula del dia: Un Amor Fora Ciutat.


Estimat Gabriel,


Dos quarts de quatre estirat a la sorra de la meva més estimada platja i davant meu un noi de pell molt blanca i perfecta musculatura definida per el cisell més intrèpid, estava al trancar de les ones jugant amb els seus peus dins l’aigua del mar i les petites muntanyetes de sorra quan el mar es retirava.

Cada volta que donava, mostrant aquella part mes formosa del seu molt perfecte cos, jo no podia treure els ulls d’aquell blanc marbre fet carn per miracles de la natura, la Grècia clàssica estava davant meu, els seus rotunds glutis em donaven tota la pau de la bellesa de sempre i al mateix temps capgiraven tots els meus sentits plens de salobre i melangia.


He estat mes de mitja hora estirat sobre la sorra on l’aigua trenca el seu camí cobrint-me de fresca escuma blanca, el ‘Fidias’ fet carn encara esta jugant amb l’aigua i la sorra fent a vegades algun estirament de ioga per tensar els seus muscles de l’espatlla on si pot veure un tatuatge quasi a tocar del clatell, son ales d’àngel, li escau tant be al seu perfil, no puc afegir res més, el tinc a menys de dos metres i va tot despullat.

Per la vora del mar ve un xicot mig vestit i amb motxilla, ben morè, alt de pell fosca i ulls encara més. Es troba allí mateix amb el xicot tan blanc de pell, es saluden però no es toquen, havien quedat, no es veu una intimitat propera entre ells, el morè es de casa però li parla al noi de marbre en angles, em faig la meva pel·lícula i penso que es deurien haver conegut feia molts pocs dies.


El que ha arribat ara no ha dinat, porta una carmanyola a la motxilla, segur que es una amanida vegetal, s’ho menja en una esgarrapada mentre el seu amic angles l’espera al costat meu on el mar perd el seu nord, tan perdut com estic jo en aquell moment quan veig que el noi morè sense treure’l, el petit banyador, s’acosta al seu amic. Queden drets mirant el fons del límit blau, diuen tonteries, cap conversa important es veu que tenen, riuen molt però amb contenció, se estan mesuren les forces, el noi de marbre te una petita excitació, no del tot, oh no, però guanya volum, no s’immuta encara que segueix despullat, el xicot morè també la te sota el seu ‘Adidas’.
Decideixen ficar-se a l’aigua, cal refredar el caldejat ambient. No s’acosten gaire l’un a l’altre, no tenen pressa, davant seu hi ha una esplèndida nit o moltes més, qui sap, el que si que puc dir es que quan tornen a la vorera del mar estan dempeus mirant-se els ulls amb llampecs d’amor, veig com els dos cossos quan conversen quasi amb monosíl·labs estan tensats amb vibracions que m’arriben fins a mi i no puc per menys que envejar el que en aquell moment estan vivint d’una manera sublim i física. I penso que no hi a res en aquesta vida com la bogeria de l’atracció física que tenen dues persones que es desitgen, ni viatges, ni operes, ni musicals, ni apartaments a la costa, ni sopars de 7 estrelles, ni res semblant, com el autèntic desig amb l’imperatiu de fer-lo realitat ben aviat. Si com això no hi a res.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Channing Tatum


Estimat Gabriel,

Aquesta criatura que veus en el post d’avui es fa dir Channing Tatum, nom impossible germinat gracies al implants de sàvia de la Carol i la O’Neal, una careta bonica sens dubte, i potser millor cos.


Ves-te aprenent aquest nom perquè hi ha un muntatge al seu voltant d’alta intensitat. Era un model, diuen que famós, va passar a la pantalla en papers insignificants, no fa gaire, però aquest any 2009 ha rodat tres pel·lícules com a protagonista i per el proper ja te firmats 4 projectes importants, dic ‘important’ donant-li el just valor que aquesta paraula te als USA.

En el 'Google images' te 800.000 entrades i en el 'Google web' 2.000.000, dones i gais mundials en plena revolució.
Es nascut a Alabama i a les xarxes soterrades es parla que si es gai o no per el seu passat de quan era model publicitari.


Aquesta ultima fotografia ha estat retirada de circulació per no adequar-se al perfil que les productores cinematogràfiques volen que aquest xicotet tingui. Ja veus a mi m’agradaria veure’l en una porno, no se perquè.

My Budapest

video

divendres, 10 de juliol de 2009

Jerry Herman, aniversari



Estimat Gabriel,

Avui 10 de juliol el mes estimat dels meus compositors fa 78 anys i perquè el vaig veure a l’ultima entrega dels premis Tony amb un estat físic molt feble li vull dedicar el meu pensament i homenatge.
Es l’home de la llum, de l’alegria, de la vitalitat i de les ganes de viure, la seva musica ha actuat com el millor psiquiatre en els meus moments mes baixos, amb el conseqüent estalvi de diners, ell jueu, jo català, tu ja m’entens.

Dotzenes de artistes, estrelles de la pantalla o del escenari han interpretat les seves obres, sigui com la llesta i calculadora Dolly o be com la tendra i esbojarrada Mame. Mai uns papers femenins han estat més representats per noms tant importants dins el mon del musical, nomes en el mon de l’opera i en el teatre de Shakespeare trobem coincidències similars.

No crec que ja pugui fer mes musica perquè quan se li dona un premi honorífic a una persona vol dir que ja esta al final del final, ja ho ha dit tot, que no es poc, i a mi amb te lligat per sempre a les seves inspirades melodies.



video