dimecres, 21 de juliol del 2010

Manipulacions fotogràfiques per un artístic estiueig

















Frank Sutcliffe, el misteri desvelat.


Avui el meu amic virtual Xavier Desdelsmeusulls m’ha alegrat el mati i potser la resta del dia ja que he pogut fer les paus amb un misteri que no pensava mai resoldre.
Fa més de vint anys va arribar a les meves mans una fotografia gran, poètica, nostàlgica, color sèpia que em va colpir immediatament, del fotògraf d’aquella obra mestre nomes veia que era d’una època cent anys enrere, cregué aleshores que era feta a la costa est dels Estats Units d’America a l’època dels emigrants i la Illa de Elis.

Tant em va agradar la fotografia que vaig voler que perdures a la meva memòria per quasi sempre i vaig decidir incorporar-la a un quadre fent-li així un homenatge al seu desconegut fotògraf. El quadre el vaig tenir resolt molt ràpid dins el cap, la gestació va ser lenta ja que ara d’una mida de les més grans que jo soc capaç de fer.


Avui el meu amic Xavier em dona la agradosa sorpresa de veure que penja al seu bloc un recull de precioses fotografies del fotògraf del que no coneixia res de la seva persona, es diu Frank Sutcliffe i no es americà sinó angles, totes les fotografies són d’una extraordinària bellesa i em suggereixen un munt d’idees. La primera fotografia del bloc és la que fa tant de temps em va motivar el fer una obra de la qual estic content, avui tanquem un cicle i desvelem un misteri.

dilluns, 19 de juliol del 2010

L’armari 2050


Estimat Gabriel,
Podeu dir-me que estic com una cabra, segur que teniu raó, però potser que no la tingueu.
El divendres de la darrera setmana per casualitat vaig trobar una fotografia, bé, la veritat es que estava xafardejant per la xarxa i d’una pagina vas a un altre i de cop em veig en els nassos davant d’un xicot fotografiat al vestuari d’un gimnàs, un xicot maco de cara somrient i afable.

Quan em miro amb més deteniment la fotografia veig que el vestuari retratat es idèntic al vestuari del meu club de la Barceloneta, desprès veig que no és idèntic, és l'autèntic vestuari en el que jo cada dia que hi vaig faig les meves feines de treure i posar (la roba, es clar), mirant amb més detenció la fotografia comprovo que el xicot està al passadís on jo em despullo i vesteixo cada vegada que visito aquest club i per més sorpresa veig que al fons del passadís hi ha un armari obert , és el armari que jo cada dia cerco i quasi sempre tinc sort i esta buit, es el armari numero 2050, si per alguna raó quan arribo al club trobo que l’armari esta tancat i ocupat per un altre soci, em sento frustrat, i secretament tinc un pensament fosc per aquell desconegut soci.
Mai hagués pogut imaginar la il·lusió immensa que em faria veure el meu armariet 2050 retratat en tan bona companyia i es per això que li vull rendir un petit homenatge.

Com podeu veure esta el armariet retratat en bona forma física i per la data de la fotografia veieu que està presa de fa quatre dies.
El meu armariet que al hivern esta embotit i ofegat de roba gruixuda i pesada i que ara a l’estiu respira amb nomes quatre o cinc andròmines de poc pes i poc volum, el meu petit contenidor de claus i diners (pocs) de mp3 i anell de plata, de sabates de platja, un petit eslip, camisola i texans curts, el meu armariet testimoni de les meves mirades dissimulades als altres xicots ocupants dels seus companys de passadís tan blaus com ell però no tan esvelts ni tan ben plantats, per això nomes a ell l’han retratat amb les seves intimitats al abast de tots vostès. El meu armariet, es especial i únic i mai ha volgut que l’anomenin ‘taquilla’ com altres companys que viuen per el barri.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Sant Enric


Aquesta nit ha estat horripilant a les quatre m’he despertat amb un mal de panxa molt dolorós i les conseqüents visites a can roca, ja no he pogut dormir més i el fet d’estar al despatx i jugant amb l’ordinador per la seva proximitat tan útil del bany d’un servidor i les converses amb un senyor del Rio de Janeiro que es biòleg i em te carència dins al 2x2 chat m’ha donat consells per treure’m aquell inoportú desgavell intestinal. Ja em veus a quarts de sis del mati fent coure arròs i descongelar un tall de lluç sense espina per que segons el professional brasiler digué que és el que em curaria sens dubte.

No ha estat una intoxicació per menjar un aliment en mal estat és que ahir desprès de dinar vaig fer de xofer per anar al vivers de plantes del Maresme i amb la calor que feia i els nervis de conduir amb presses (no n’estic acostumat) vaig tenir un petit tall de digestió.

A les dotze del migdia ja estava guarit completament i no tenia cap símptoma del que havia passat feia tant poc i com tenia molta calor m’he anat a la Barceloneta del meu cor a ficar el cul en remull i així he estat quasi una hora, beneïda hora que m’ha regalat el sant Enriquet des de el cel de cel·lofana i purpurines.

Moltes gracies a tots els que heu trucat al mòbil que he portat apagat per no molestar als banyistes de dimarts i al telèfon fix de casa, repeteixo, agraït i gracies en el meu nom i en el la Lana Turner que avui ha estat tot el dia fent-me companyia tot escoltant ‘Me muero, me muero’ de la meva comare Olguita Guillot.