dissabte, 29 de desembre de 2007

El desig de la Lulú



Estimat Gabriel,
Ara fa molt de temps que no sabíem res de la Lulú , ja sabem que tan aviat dona la llauna cada mitja hora al telèfon com desapareix per mig any sense cap mena d’explicacions, dons be ahir em va venir a veure, es veu que el que tenia a pap no ho podia dir per telèfon, volia veure la meva cara de sorpresa i potser enveja quan m’ho contés. Em va citar per la tarda a la cafeteria del Caixaforum, cosa ben rara perquè es espantosa de lletja i mal decorada i a sobre no es pot fumar, venia tota decorada de nadal, no es que portés encara restos de torrons als llavis però casi, casi. La cara li lluïa rodona de joia com un formatge manxego avanç de començar, varem demanar un té de fruites i flors i va començar amb to misteriós: Et recordes dels tres desitjos que per molt que m’importen encara no els havia pogut acomplir?

I tant que me’n recordo ens ho ha repetit cinquanta vegades, ja saps, primer muntar a dalt de cavall per la muntanya, segon, fer esqui aquàtic amb la llanxa d’alguns amics i tercer fer l’amor amb un negre que sigui molt guapo i atractiu.
A mi sempre m’ha fet gracia la mania que tenia dels tres desitjos, perquè ben mirat son molt fàcils de portar al cabàs, al menys els dos primers, però com la Lulú es molt rara i no vol demanar favors a ningú, sempre espera rebre la invitació formal per tot el que fa, sense veure tot el que es perd per no demanar el que vol fer a la persona adequada, una pena de dona, es antiga de calendari de naixença i encara ho es més de actituds davant la vida

Desprès de la pregunta màgica que em va fer nomes podia pensar que s’havia tirat un negre, perquè ja em diràs anar per la muntanyeta a dalt de cavall o fer el esqui aquàtic vestida de dona granota no l’hi veig la gracia al mes de desembre, per això vaig espetar-li: No em diguis que t’has fet un negre?
Ho vaig encertar de ple, tot seguit va començar a explicar-me que estava boja de contenta per haver llepat la mel de l’amor amb un noiet de quaranta anys menys que ella, mulato daurat, bell i preciós.

A partir d’aquí ja pots imaginar mitja hora parlant de les virtuts físiques i químiques d’aquell infeliç, que si la pell de seda, com mai l’havia provada mai, que si una olor comparable al perfum mes intens a la vegada que exquisit, las pastilles de l’estomac, dures, definides i que feien relliscar la mà fins el pubis rasurat i dibuixat per fer de marc a un sexe molsut i acariciant que culminava la perfecció de les dues columnes salomòniques que tenia per cames, per no parlar d’aquella cintura prima i musculada que desmaiava dolçament sobre las precioses galtes d’un dur cul com mai a la seva vida havia pogut tocar.

Jo ja estava amb el nassos plens de tanta bellesa i perfecció i delicadament li vaig preguntar a on l’havia trobat i si el presentaria alguna vegada als amics, però no, la molt punyetera no va voler dir res que m’interessés, tan sols va dir que no podia dir el seu nom i que no es tornarien a veure mai més, que guardaria aquest record com el regal mes preciós que li havia fet el any 2007 i d’aquí no la vaig poder treure, ni un punt ni una coma.

Jo penso que el nom no me’l va dir perquè no el sabia, no el tornarà a veure perquè el xicot si es que existeix no la vol tornar a repassar, però el que m’intriga es saber el lloc on van fer la cosa, però coneixent-la com la coneixem , ja m’explicaràs!
Saps que et dic: Que s’ho confiti!


dimarts, 18 de desembre de 2007

Cert islam em fa fastic

Estimat Gabriel,
Aquí pots veure la fotografia que ha guanyat el premi de la foto de l’any Unicef, l’autora es Stephanie Sinclair i es tracta d’un casament d’un home de 40 anys amb una nena de tan sols onze anys, la mirada de la criatura vers el fastigós marit es colpidora, aquí pots veure tot el horror que certes practiques de l’islam.

Aquest pobre infant ha estat venuda per tota la vida a una existència terrible i obligada a un silenci etern fins a la mort.

Quan veus coses així vull que et sentis tan culpable d’acceptar des de occident aquestes misèries criminals com ho sento jo.

dijous, 13 de desembre de 2007

Adeu admirat 'Guino'
















Estimat Gabriel,
Trista noticia la d’avui, a primera hora del mati m’he assabentat de la mort del admirat i estimat artista plàstic Josep Guinovart, ‘Guino’ pels seus col·legues i amics, ara fa molt temps que no anava a veure cap de les seves exposicions però als anys 70’s i 80’s en vaig veure un munt i quasi sempre al dia de d’inauguració i es per aquest motiu que la seva persona la tinc molt present, mai varem parlar directament però el que si et puc dir es que el vaig sentir parlar i expressar-se molt sovint i la meva admiració ve d’aquells anys no tan sols per que estimava la seva persona, directa i sincera sinó perquè m’embogia la seva fantasia pictòrica tan rica de colors i formes, sempre noves i sorprenents per les múltiples tècniques i materials que introduïa en cada nova exposició.

Era l'artista que mes m’agradava de tots els de la seva generació, i dic tots amb totes les conseqüències que això comporta ja que n’hi ha al menys una dotzena de capdavanters del art català de la segona meitat del segle XX

En principi la seva obra estava molt influenciada per Picasso, potser el que mes influenciat de tots els seus artistes companys de joventut, però mica en mica es va anar sortint de la figuració per trobar el seu veritable camí en una abstracció paisatgística i quimèrica, rica, nova i lluminosa, sempre recordant el paisatge d’Agramunt i del camp de Tarragona de la seva infància que per sort mai va abandonar en el esperit innocent de nen petit en un cos gran i pelut.

divendres, 30 de novembre de 2007

Tres grans exposicions a Barcelona

Estimat Gabriel,
Moltes vegades quan em queixo de lo provinciana que es la nostra ciutat potser tinc raó però avui m’he d’empassar les paraules ja que en aquest fi del 2007 hi han tres exposicions de primera magnitud que fan de Barcelona un plaer per els ulls i per l’anima i que per cap motiu s’han de perdre













Passió i negoci, l’art a la Venècia dels segles XVII i XVIII
La Pedrera
http://obrasocial.caixacatalunya.es/
Rica, pletòrica i exquisida la mostra de tot tipus de suports artístics, pintures, marbres, dibuixos, gravats, llibres, terracotes, etc. Tot primeres figures del art plàstic del artistes de Venècia dels segles esmentats, un catàleg gloriós amb una documentació exhaustiva i cuidada al màxim































Anthony Gayton – The fall
Galeria Mito
http://www.mitobcn.com/
Fotografia d’un alt nivell pictòric, beu de les fonts de la pintura prerafaelita amb un tractament de textures molt sorprenent que fan de coixí a la gran carga eròtica com a tema perifèric de totes els obres exposades que tenen com a leitmotiv la mort amb totes les conseqüències





















MTV Con Manuel Vázquez Montalbán
Palau Robert
http://www10.gencat.net/probert/catala/exposicio/ex15_mvm.htm
Renoi quina exposició mes treballada, fer una tasca atractiva a la vista ha estat una de les fites del comissari de l’exposició que felicito de tot cor per la seva intel·ligència i fantasia, tot el mon d’aquest important escriptor esta reflectit a la perfecció als diversos i sorprenents àmbits de la mostra sense tenir que llegir cap dels seus llibres, això te un mèrit extraordinari

Les tres exposicions son gratuïtes i ens regalaran uns moments inoblidables tot aquest fi del 2007

dimecres, 28 de novembre de 2007

Chéjov asesinado en Barcelona







Querido Gabriel,
Pues si esta es mi opinión después de haber asistido a la representación que la compañía de doce actores argentinos ofrecen en el Lluire de la obra ‘Un hombre que se ahoga’ con dramaturgia y dirección de Daniel Veronese versión libre de ‘Las tres hermanas’ de Antón Chéjov
La función esta planteada sin ningún respeto a la obra original estrenada en 1901 y ofreciendo todo tipo de cambios sin ton ni son, todos los personajes cambian de sexo o sea que los personajes femeninos son interpretado por hombres y viceversa, la obra ya no transcurre en una dacha de clase media alta en decadencia sino que no transcurre en ninguna parte pero eso si vestida a lo okupa siglo XXI muy a lo banlieue de Paris, los textos son gritados o susurrados para que no se puedan escuchar y unos textos se sobreponen a los otros con lo cual la comprensión se hace dificilísima.
Que Isabel la Católica me perdone pero no puedo resistir la escuela interpretativa de los actores argentinos, son siempre amanerados por culpa de una dosis de desmesurada trascendencia que aplican a cada una de las frases, son siempre enfatuados y pretenciosos, como de vuelta de todo y poseedores de la verdad absoluta, esto en esta obra está potenciado a unos limites difíciles de digerir.
Todo el espíritu de la obra de Chéjov se pierde en un devaneo inútil de hacer un teatro moderno, he leído que esta es la obra que triunfó en el festival de Temporada Alta del año pasado, pobres de nosotros! Como seria el resto?
En la función de anoche la media de edad de los asistentes era de 35 años o sea gente joven, no hubo ningún silencio de los que se producen en las obras de este tipo motivado por la emoción del drama de los protagonistas, ah esto sí, hubo mucha risa, todas las salidas de tono a lo porteño fueron premiadas con risotadas que no venían a cuento en absoluto, en fin una función deleznable y un director a no olvidar para no reincidir en el intento.
La obra tenía una duración según el programa de una hora treinta minutos pero el dia de autos solo duró una hora veinte minutos, se ve que dependiendo de las aceleraciones que le dan al pobre y desabrido texto la cosa se acorta por puro capricho.
Premio especial de papanatismo a casi toda la crítica de Barcelona que ha resaltado la bondad de esta función y en algún caso recomendado a no perderse por ningún motivo. No entiendo nada.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Cementiri de Père Lachaise
















Estimat Gabriel,
Avui et vull parlar de la meva passió per els cementiris de totes les ciutats i de totes les religions, no se perquè des de ben petit aquesta atracció estranya m’esgarrapa l’anima i em fa sentir en pau amb mi mateix sense cap mena de sentiment culpable per el fet d’agradar-me els monuments dedicats a la mort i a la perpetuïtat de l’esperit de la gent a traves del bell transcurs del temps.

De tots els cementiris que he passejat el mes estimat es el cementiri de Père Lachaise de Paris, l’he visitat tres voltes i encara no desisteixo de anar-hi moltes més vegades, l’ultima estada fou la mes colpidora de totes degut segur al regal de la natura que va fer que tot ell esdevingués un somni daurat per les fulles de la tardor francesa, la llum grisa del cel de Paris i el fet d’anar acompanyat de sers estimats i amants com jo d’aquesta joia perpetuadora de l’art i la cultura millor de l’historia de França del segle 19 i principis del 20

No et vull cansar en reproduir els noms tan lligats a la meva vida de les persones que allí descansen i tenen el seu trosset d’espai, ric o senzill, tan se val, son tots ells, dotzenes i dotzenes de persones que m’han ajudat a ser com soc, a estimar la vida mitjançant la mort, quina paradoxa veritat?

dimecres, 31 d’octubre de 2007

'El Sr. Perramon' dirigit per Antoni Chic

Amb referència a la reestrena de ‘El Sr. Perramon’ al teatre Romea, i a la noticia donada per TV3 per la seva col·laboradora Gemma Ruiz de que aquesta obra ja s’havia estrenat també al teatre Romea, com totes les altres obres de l’eximi autor, vull fer un parell de precisions:
1- L’obra es va estrenar al desaparegut Teatro Candilejas (Rambla Catalunya, 26) amb Joan Capri encapçalant un excel·lent repartiment d’actors entre els quals s’hi trobava la gran dama del teatre català Sra. Emilia Baró. En aquells moments, el Candilejas era dirigit per Ramir Bascompte i el sotasignant Antoni Chic. Es feien textos en castellà adreçats al públic jove i ‘progre’ de l’època. Ens varem reunir amb el gran autor Josep Maria de Sagarra que ens oferí estrenar la seva adaptació de ‘L’Avar’ de Molière que amb el títol de ‘El Sr. Perramon’ havia escrit per a Joan Capri. A la vegada va sugerir-nos savis consells : programar textos de categoria i en català. ’L’exit estava assegurat, i també, apujar els preus de les localitats, afegint el comentari: ‘els Chateaubriands estan molt cars!’. Tenia tota la raó, l’hi férem cas i l’èxit fou aclaparador.
2- Respecte a la dramatúrgia d’aquesta reestrena al Romea, em remeto a un fragment del text de presentació escrit per l’il·lustre dramaturg. (també en castellà, es clar!) : ‘no pude acercar (el text) hasta 1960 porque las costumbres y disciplinas domésticas de hoy chocan demasiado con las del tiempo del Tratado de los Pirineos. En cambio este choque es apenas perceptible, si nos situamos bajo la romantica luz de gas y vestimos con el miriñaque el pudor y la timidez de las hijas de familia’En aquestes circumstancies, i moltes mes que farien massa llarg aquest text, es va estrenar ‘El Sr. Perramon’ al Teatro Candilejas i vaig ser molt feliç de poder-la dirigir. Una experiència inoblidable, moltes gracies. Antoni Chic

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Nit de cinema amb Joan









Estimat Gabriel,
Es molt probable que mai hagi fet un curset de psicologia a una sala de cinema mentre estic esperant la projecció de la pel·lícula que he anat a veure i quan aquesta comença i les llums s’apaguen un sentiment de tristesa em colpeja tot de cop i tinc ganes de plorar.

Estem a la fila 13 d’un cinema de la Diagonal de Barcelona, es una vigília de festa i a la sala hi ha una entrada mitja, a la fila davant nostra si posa tota una colla de nois i noies, tots molt joves sobre els 18 anys, son macos i ben educats, jo imagino que son estudiants universitaris i no m’equivocaria, just a la fila esmentada y tres butaques junt al passadís es col·loca, que no seu, un xicot bonic i viu com el mediterrani el mes de juliol, tan aviat el vaig veure com ell va tornar-me d’immediat la mirada, no estava assegut ja que parlava y s’esplaiava amb tots els seus companys, va saltar a l’altra banda de passadís per parlar amb una amiga i a aleshores al ajupir-se vaig veure els calçotets que li sortien quatre dits per sobre del texà i deixava també un bon tros de pell de la seva cintura tan esvelta.

Però la seva mirada que la tornava y retornava es el que mes dolor i plaer va donar-me en aquells moments, es un xicot molt guapo, moreno de pell clara, sensual i de boca gran, llavis plens i somriure permanent i immaculat, vesteix modern i amb menys roba de la que toca per el temps de pre-nadal que estem passant, de sobte vaig trobar que aquella cara no m’era desconeguda i es que s’assemblava molt al actor que sortia al musical “Hair” que crec recordar es diu T. Williams, aquell noi era mes gran tot ell i aquest d’ara es més fet a mida, però la cara y el primer impacte eren molt semblants, en un moment un dels companys el va cridar pel seu nom i va dir: Joan!

Que feliç vaig ser, perquè el meu somni d’una nit d’hivern ja tenia nom: JOAN

En Joan per fi va seure al seu lloc i llavors em vaig adonar que al seu costat hi seia un xicot no gaire maco de cara, d’una mida similar a la d’en Joan, no puc estar molt segur ja que estava mes que sentat allargassat a la seva butaca, el que si veia era un cabell preciós ple de llargs rinxols rossos, fins i tot vaig preguntar al meu Francesc si aquell cap era d’un noi o una noia, i dubtarem ur ratet fins que veiérem que es tractava d’un xicot, sobre tot en el moment que en Joan s’acosta a ell i feu li un peto a la boca llarg i romàntic, el nen dels rinxols es derrití al instant i li tornar petons i carícies per casi dos minuts que a mi van fer-se eterns però preciosos, d’una tristor dolça i melangiosa, i com es diu tan freqüentment avui a les converses: Es el que hi ha!

En mirar-me al meu company vaig tenir nostàlgia d’una joventut que no va ser com aquesta. En la meva perspectiva dels molts anys viscuts vull veure aquests nois, en Joan, el seu noví i tants d’altres, nèts, lliures, llestos i oberts a tot el bo que hi ha en aquest mon del segle 21

Martires involunarios





Querido Gabriel.
Como puedo estar impasible ante este desfile de maldad? como puedo echarme un sueño y no tener pesadillas y remordimientos por lo que están viviendo mis hermanos de otras tierras?
Son tan jóvenes y están tan asustados, la muerte esta esperando y los verdugos han de ir a desayunar, tienen hambre y cuanto antes acabe este juego mejor, en este país es un juego la muerte, cada semana hay espectáculo y los ayatolá son los mejores productores del “showbusiness” del terror.

Mis jóvenes y bellos hermanos son culpables por esto han sido sacrificados, su culpa es muy grave, la más grave en su ciega fe de dioses implacables.
Mis hermanos se han amado, han dado riego abierto a la sexualidad emergente de sus carnes recién estrenadas y al parecer tuvieron mala suerte ya que alguien les vio, los denunció y aquí empieza el largo proceso de mas de un año, será para que el menor de ellos rebasase la edad de la detención que era de 16 años? No lo se solo son conjeturas que nada importan ahora.

Lo que si importa ahora es que no están ni aquí ni allí, no pudieron huir a su destino y una religión y un gobierno injustos y asesinos mataron a dos niños inocentes por ser homosexuales
Las leyes antiguas de los libros y leyendas eran más flexibles puesto que había la maravillosa solución que era el destierro, tanto que sufriste Romeo en Mantua por un simple destierro, aquello tuyo no fue nada comparable con este asesinato del siglo XXI, aquí no hay vuelta atrás, muerte y más muerte.

No puedo quitarme estas imágenes del pensamiento desde este verano en que salieron publicadas las miro obsesivamente cada día, egoísmo sumo, ya que en estas fotografías también estoy yo con la cuerda al cuello, también tengo este miedo atroz a la vergüenza y a la muerte y lo que es peor que casi me han convencido después de tantas torturas, de que mi pecado no puede ser perdonado.

Lorca, Cernuda, Kavafis lloraríais sangre y mares de poemas inundarían la tierra si estas pequeñas fotografías hubiesen llegado al destino mágico de vuestras retinas, pero hoy no hay ya poetas que lloren por la muerte de estos dos niños con su camisola blanca, su peinado impecable y la soga por corbata

Terenci Moix, Juliol 1975


Somnis Impossibles


Conec Enric Julià de fa anys… aquells de l’absurd incontrolable que anomenàrem “primeríssima joventut”. Tan primeríssima, que s’anà en orris amb les pel·lícules que ens agradaven, i que es degradà a ella mateixa com qualsevol actriu de la Fox antiga que ens revelés, de cop i volta, una decadència inviable. Però és bo i dolç (potser) de retrobar-la, la joventut, en els quadres amb els quals ens sobta Enric Julià, una mica vergonyós de treure’ls de la pròpia intimitat i absolutament insolent d’haver-los fet.


En les circumstàncies actuals – del mon, d’aquesta terra i de l’olla de grills que, encara, anomenem cultura – escriure la presentació d’uns treballs d’expressió artística (o, si ho voleu, personal) inclou una pedanteria encara més insuportable que l’art de fer-lo, aquest treball. Sense, però, l’àlibi que sempre tindrà el quefer artístic, a despit de totes les modes, canvis i atzutzacs de la crítica. En aquest cas, l’àlibi és més perfecte perquè la insolència prové, esplèndidament, de la gosadia de crear (o del seu “asombro”, com diria Alberti). El – podríem dir – disbarat excepcional d’escometre-ho.


L’insolència del presentador, com la del crític, com la del comentarista, no té aquesta excepcionalitat i s’haurà d’acontentar tot escatint, explicant, potser justificant i, finalment, esbombant, uns missatges aliens, amb el qual l’insolència del creador sempre ens ha d’humiliar.


Vetaquí que, amb els desavantatges de no haver escomès mai l’insolència de la pintura, ara em trobo amb un insolent notable, l’Enric Julià, em demana un text que expliqués, que introduís, que escorcollés els seus jocs de signes o l’ensurt de la seva masturbació-expressió. Prou lúcid, de fa temps, per a deixar a l’art, com a la vida, la possibilitat d’explicar-se ell mateix, convido al lector (possible) o a l’espectador (en la mesura que la pintura podria ser l’espectacle retingut en un instant paralitzat), els convido, dic al saludable esport del propi judici. Esport que esdevé tan necessari a l’art com a la masturbació; la qual, quan s’expressa artísticament, també exigeix les lleis de la pròpia llibertat, de la pròpia insolència.


En una altre vessant de les insolències (la pràctica, la virtut, l’art d’esser insolent) em trobo també amb la sorpresa que Enric Julià pertany a l’estranya raça dels artistes secrets, la qual definició inclouria fàcilment la dels artistes que treuen plaer del seu mitjà d’expressió. Abans, naturalment, que això es converteixi en mitja de producció per imperatius del nostre enrenou social. El parany no existia quan aquesta obra secreta s’anava forjant, i, així, ella s’autodefineix com un llarg procés d’esbargiment privat i, ensems, bo i resseguint els seus vessants masturbatoris, com una confessió.


Confessa, diguem-ho d’una vegada, l’enyor d’un univers mig mític, mig ficció, formes precises d’una felicitat de somni eròtic no contaminat, entorns d’una poesia tendra i tumultuosa alhora, orgasmes d’una cultura del somni i de les seves influències. En ultima instancia, un univers ideal i idealitzat, en el qual totes formes se’ns transmeten “regalades” (i és evident que existeix una estètica del regal, com demostren, sense anar més lluny, els Prerafaelites). En resum. Una obra de relacions entre les cossos i la llum que els somia , entre les flors i llur propi miratge, entre les violacions de l’espai (un cos esquemàtic el talla i el crea) i una melangia secreta per tot d’Arcàdies perdudes.


Enric Julià que sempre ha tingut l’aspecte d’un mabre antic passat pels antulls de les deformacions barcelonines (i les del segle àdhuc fora de Barcelona) transmet aquesta melangia amb la sorpresa de l’autorevelació. L’honestedat d’aquesta expressió seva (i això que es ben cara, la honestedat!) és tan evident, roman tan rotunda, que fa que l’Enric no amagui un heretatge d’influències plàstiques que constituiran, per els erudits, un garbuix de ca l’ample. Peró les influencies d’una cultura assimilada a través dels mass-media i de la irregularitat amb què la nostra generació hem anat arribant a la cultura amb majúscula, fa que ens siguin immediats, entranyables, nostres totes les mitologies que l’Enric Julià ens proposa. Les quals mitologies tenen un to inconfusiblement

Mediterrani

Panteista

Apol·lini

Floral

I això no obstant, em sembla urgent aclarir que, en l’expressió d’Enric Julià, el Mediterrani encara no ha entrat a la O.T.A.N., ens reclama una llepada de les ones en la sorra tíbia de Delos; el panteisme és una molt plausible excusa contracultural, un rebuig molt afortunat de l’atrotinada moral judeocristiana, perquè cossos amb voluntat de ser perfectes gosen de dir, finalment, el nom de llur mena d’amor; i Apol·lo hi representa la culminació de l’exacte equilibri entre la perfecció del cos i la perfecta llibertat que fa que els cossos siguin gaudits (ni que sigui pel sol); i, finalment, la vesant floral és la deformació última de la llum mediterrània, violentada amb els excessos del Modernisme català.


Somnis perduts i el poder de la masturbació, que ens els restitueix. Somnis que es desenvolupen sobre una pantalla Miracle Mirror, però que tot seguit s’anaren a ennoblir sota els focus d’un bell melodrama de Verdi, que reconeixeren llur dret d’existir tot seguit d’una lectura de Cocteau (conciliador) o de Genet (incitador de revoltes) . Entre tot plegat, un mon pansit de fades barcelonines, cariàtides de tantes façanes d’Eixampla, motllures a tants bufets i menjadors ombrívols (mentre, a la radiogramola, se sentia l’anunci de la Sopa Prisa), són substituïts per un exercit de joves estilitzats, en cerca de móns més clars, per platges increades en les quals hom juga desprès de fer l’amor. I no pas l’amor que resultaria d’una sexualitat neuròtica, és a dir moderna, és a dir cristiana.)


I tot i que no volia explicar (però els comentaristes, de vegades, resultem més insolents que el propi artista) jo acabaria dient que una de les possibles lectures de l’expressió de l’Enric Julià és que vol preservar un mon de somnis impossibles, conscient que, així, es preserva el mateix. S’esdevé, doncs, un orgasme del Temps, botxí de tots nosaltres.


Del temps, no narrat, al qual e devia referir el Diví Leopardi quan deia:

Era quel dolce

E irrevocabil tempo, allor che s’apre

Al guardo giovanil questa infelice

Scena del mondo


Terenci MoixJuliol 75



PS

La fotografia que encapçala aquest escrit de Terenci Moix es d’un grup d’amics a la platja del Prat feta els anys 60 per Pere Cusó, en Terenci (encara Ramon en aquells moments) Enrique Ortenbac, Joaquim Bas i jo mateix, aquesta fotografia en Terenci mai la va veure en el seu moment i en trobar-la trenta anys mes tard la va signar amb el nom de “Terenciet”

Adéu Arenas











Estimat Gabriel,
Aquest estiu vaig voler dedicar el meu temps a dues entitats ben diverses que han desaparegut de la nostra vida cívica la Plaza de Toros Las Arenas i el cine Arenas (aquest cinema encara funciona però te els dies contats : demolició immediata per fer la continuació del carrer Diputació)
De les dues esmentades tinc alguns records llunyans i volia fer quelcom que m'ho recordes per sempre
La veritat es que a mi la cursa de braus m'interessa molt poc però recordo que quan era molt petit els meus pares em van portar a la revetlla de sant Joan a Las Arenas a veure una "Charlotada" amb "novillos" pallassos i la Banda del Empastre, jo deuria tenir uns cinc anys i com era un dels primers espectacles que veia el vaig gaudir extraordinariament i va quedar gravat a la memòria per sempre mes. No hi vaig tornar fins que tenia 18 anys a la plaça de braus i va ser per veure amb unes condicions bastant dolentes a la gran Margot Fontein i en Rudolf Nureyev, del programa tan sols recordo un gran ballet blanc, podria ser Giselle o el Llac ballat per la Fontain i El Corsari, magníficament interpretat per el Nureyev en el seu millor moment (Covent Garden). Mai mes hi vaig tornar
Del cinema Arenas tinc un record també magnific ja que una de les meves primeres pel.licules la vaig veure allí, una tarda amb la mare, la iaia i el pa amb xocolata, em van du a veure la Maria Antonieta de la Norma Shearer i el Tyrone Power, aquí potser era encara mes petit, quatre anys, recordo els plors que van durar fins que vam arribar a casa, vivíem molt a prop al Poble Sec i moltes nits de la meva infància vaig encara recordar la part final de la pel.licula, presó, dolor i guillotina, en aquella època em feia pena que tallessin el cap als reis i les reines, com canviem amb els anys...
Penso que ja no vaig tornar mes a aquell cinema a veure cine, però no ho podria assegurar, ara fa uns dotze anys hi vaig tornar amb una colla d'amics un diumenge a la tarda, el cinema ja era un cinema anomenat gay i amb totes les connotacions que això comporta, però aquella tarda no hi feien cinema sinó un homenatge al Antonio Amaya i a la Carmen De Lirio, van cantar els cuplets que pertocaven i el numerós public incondicional d'aquests artistes tan lligats a la memòria del Paral·lel de Barcelona va fer d'aquella funció un gran èxit, recordo un fet entranyable d'aquella tarda i es que tenia asseguda just darrera meu a la insubstituible i inimitable vedet de El Molino Mari Mistral, un altra pagina d'or de l'historia de la meva joventut, li varem donar petons i parlar tota l'estona de la seva qualitat sobre l'escenari i les nits de joia que ens havia donat, poc temps desprès la estimada Mari Mistral moria molt mes jove del que jo soc ara
Les acuarel.les i els olis mencionats al començar aquest escrit els he fet barrejant en una sola dimensió les activitats característiques dels toreros de la "plaza de toros" y dels nois que habitualment freqüenten el cinema, adéu Arenas

divendres, 26 d’octubre de 2007

Onegin's face
















Estimat Gabriel,
He volgut viure el darrer diumenge d’aquest estiu amb el meu estimat Eugene Onegin, que com saps es l’opera russa que mes m’agrada i del ranking de totes les operes aquesta seria ben segur ‘one of my ten’ n'he vist i visionat molts d'Onegins a la meva vida ja que deixant a part la preciositat de la musica, m’agrada molt el tema de l’obra, es una obra molt russa i en canvi no surten ni popes ni monarques polsosos que ja es ben estrany, dons be per acabar es una opera que m’arriba com a concepte de teatre total (tan de bo facin al TNC la obra de Pushkin per veure com sona sense musica), tots hem estat Onegin o Tatiana alguna vegada a la nostra vida i jo moltes vegadesEl cas es que amb aquesta opera tenia un problema i es que quan pensava en el Eugene mai l’hi podia posar cara perquè no havia trobat mai cap protagonista amb el carisma suficient per ser icona d’aquest personatge, tots els cantants que he escoltat tot i fent-ho molt be com cantants no tenien la qualitat especial física que cal per aquest dificilíssim paper, dons be avui ja no tinc aquest problema perquè el Sr. Dmitri Hvorostovsky te assegurat un nínxol al meu altar particular i per fi ja te cara i també cos, pectorals, abdominals oblics, si, tot això es el que m’ha mostrat avui aquest cantant extraordinari que per desgracia mai he pogut veure en directe en una opera
El visionat de aquesta opera del Metropolitan 2007 es una joia, un repartiment que no crec cap altra teatre pugui igualar: Gergiev, Carsen, Hvorostovsky, Fleming, Vargas, Zaremba, las tonteries que sempre hi son amb ell muntatges no figuratius però aqui queden pal·liades per la profunda bellesa que moltíssim moments te aquesta producció, però no t’ho puc negar molts moments m’he fet un tip de riure amb les bajanades que fica Mr. Carsen perquè l’hi passa pels collonsAmb la Fleming em passa una cosa estranya i es que quan la vaig veure aquest Juliol al Liceu em va deixar mes aviat fred i en canvi aquest estiu l'he visionat en dues produccions quasi seguides, el Capriccio de Paris i avui el Onegin del Metropolitan i en les dues m’ha commogut, extraordinàriament, l’he trobada bona actriu, guapa, sensible, elegant, i com cantant quasi perfecte, a les hores potser es que nomes m’agradarà aquesta dona en un mitja cinematogràfic?però no em preocupa gens ni mica, el principal es que rebi emocions, moltes i fortes, el lloc de on vinguin no es important