dimecres, 26 de juny del 2019

FEDE: Musicals sense pare ni mare 10





 

 

ELS SUBGÈNERES DEL MUSICAL















"Hair" va revolucionar el musical i ja no es va poder tornar cap en darrere. Alguns compositors van continuar fen o intentant fer títols "a la antiga", però poques temptatives varen assolir l'èxit. De "Hair" varen néixer el "nudie" i el "gay musical". El "nudie" es un musical en que tothom surt despullat o gairebé tothom i durant tota la obra -o en bona part-  i el "gay musical", per regla general, es un "nudie" no mes d'homes despullats o no amb temàtica y lletres gays. El "nudie" mes famós es va estrenar off-Broadway el 1969 i es tracte de "Oh, Calcutta!" -títol de un quadre de Clovis Trouille-, essent una mena de contracció de la frase francesa "o quel cul que tu as!". Del off va passar a Tin Pan Alley (com es conegut Broadway popularment) com a revival en 1976 assolint un total de 17 anys de permanència en cartell. Es tracte de una "revue" que alterna fragments parlats (escrits per intel.lectuals famosos, entre ells John Lennon), amb números musicals. La veritat es que no en va interessar gens (encara que tinc el DVD original), amb va agradar molt mes "Let my people come" (1974) amb una partitura molt bona i textos quasi pornogràfics interpretats per actors i actrius molt macos i amb cossos molt desitjables que ja et rebien despullats a la porta de entrada als seients per oferir-te el programa. Tinc el LP (no mes amb 13 de les 20 cançons originals) i el tinc escoltat moltes vegades. Altre títol que vaig veure a Londres després de "Let my people come" va esser "Carte Blanche" de èxit efímer i poc interessant literal i musicalment, això sí encara mes descarat, però acostant-se al mal gust.Tant "Oh, Calcutta!" com "Let my people come" han tingut revivals; d'aquest últim títol es va fer una producció el 2013 a Nova York, apart de diverses produccions al Canada, Sudàfrica, Holanda, França i tours per a tots els EEUU. De "Oh, Calcutta! tambè es varen fer varies produccions, inclús unaa Madrid en 1977, dirigida i traduïda per en Juan José Alonso Millán.. Un nudie va passar al cinema sense gaire èxit però es troba en DVD ("The first nudie musical"-1976) amb Diana Canova, filla de la famosíssima reina de la Republic Pictures Judy Canova, de ascendència  espanyola, essent el seu avi nascut a Madrid i descendent del famós escultor italià Antonio Canova (1757-1822).

El "gay musical" també es un derivat de "Hair". ja que varies de les seves cançons parlen de la sodomia, de la gent gay i de la llibertat sexual en general.. Podria dir-se que el "gay musical" va cridar la atenció del públic de la ma del compositor i lletrista William Finn en 1971 amb "In trousers" i en la seva continuació "March of the Falsettos" (1981), completant la trilogía amb  "Falsettoland" (1990), passant-se a dir "The Falsettos" (1992) la unió del segón i tercer títol que va esser molt ben rebuda. amb els seus 38 temes musicals i ha quedat com un clàssic icònic del univers gay dins del terreny del musical, malgrat no tenir una permanència en cartell gaire prologada amb 436 funcions i 23 premières, però ha estat representada per tots els EEUU  i va esser revisada en 2016, havent-se representat a Australia en 1994 i també en 2014. El revival de 2016 està programat en 2019 per diverses ciutats nord-americanes. El musical va esser registrat en CD  i la música no ha acabat de convencem. Un altre títol que es de destacar es "When pigs fly" (1996) que va estar dos anys en cartell off-Broadway, essent una "revue" que no acaba de convèncer-me. Disposo de gravacions de aquests musicals citats. Mes bon concepte tinc de "Naked boys singing" (1999) que passant de un a un altre teatre va assolir una permanència en cartell fins al 2012; te 15 cançons i adoptant la categoria de "revue" parla de la vida gay, del despullat masculí, de la "sortida del armari", de la circumcisió i del amor. Disposo del DVD. Va esser portada al cinema el 2007.

Gravada en DVD en 2009 hi ha una pel.licula que sembla la adaptació al cine de una obra teatral però va esser escrita directament per al cinema i contè una partitura de Rick Crom molt agradable i es veu amb simpatia, malgrat això encara està per filmar-se un musical de temàtica gay que atrapi al gran públic i encara està per estrenar-se un musical gay que agradi a tothom.

Els dos sub-gèneres citats no han desaparegut, però donat que el moment actual no es el mes brillant de la Historia del Musical dubto que s'estrenin títols que es esdevinguin èxits totals.







CONCLUSIÓ





En l'actualitat el musical està estancat, per no dir mort. Hi ha mes públic entusiasta que mai, però els títols que s'estrenen no enganxen en els "fans", ja mai se surt del teatre mussitant una cançó del nou títol car la música acostuma esser anodina i gens melòdica, amb la qual cosa es trenca amb la norma indispensable que Cole Porter constantment repetia:"si d'un musical se surt sense recordar una melodia es que el espectacle no val".

El gènere es troba en un carreró sense sortida, com li succeeix a l'òpera, els títols nous no agraden -exceptuant escassssimes excepcions- i es te que recorre cada any als "revivals" del èxits d'abans que tampoc es mantenen massa en cartell però son negoci. En les catelleres de Broadway i del West End segueixen entusiasmant encara les mega-òperes de Lloyd-Webber, en especial "Phantom of the Opera", des-de fa mes de 30 anys a Broadway i "Les Miserables" de Schönberg i el citat "Phantom" al West End. En aquests últims 30 anys pràcticament no mes han triomfat a Broadway com espectacles americans: "Mamma, mia!" (1999, encara que els autors siguin els fabulosos suecs integrants del inoblidable grup "ABBA"), "The producers" (2001, veritable musical "a la antiga" i ple de memorables melodies), el peculiar "Hairspray" (2002-de partitura poc reeixida) i el inexplicable èxit de "Wicked" (2003 i encara en cartell), amb una música insuportable, per la qual cosa dedueixo que com espectacle visual deu funcionar.

Segueixen fent-se algun "nudie" i "gay musical" de tant en tant i off-Broadway. però la major part de títols que s'estrenen provenen del cinema, al contrari que havia succeït en els bons temps dels musicals. Això ja be de lluny car "Hair", "Jesus Christ Superstar" i "A chorus line" varen transformar el sentit del genuí musical. Ara citaré uns quants títols (sense esser abusiu) que han passat per Broadway i per el West End, al costat de les "mega-òperes", dels "rock musicals", dels "nudies" i dels "gay musicals", bassant-se en films estimats i recordats, per no esser avorrit m'estalviaré de posar l'any d'estrena. Tenim doncs: "High Society", "Seven brides for seven brothers", "Calamity Jane", "Meet me in Saint Louis", "Singin' in the rain", "Hans Andersen", "State fair", "The wizard of Oz" (en no sé quantes versions diferentes"), "Gone with the wind", "The Addams family"... i mes recentment  "Amelie", "An American in Paris", "Mary Poppins", "From here to eternity", "Giant", "Pretty Woman", "Holiday Inn"... i aquesta temporada "Tootsie"...! Es que no hi ha imaginació? Doncs efectivament no. La música, si traiem la d'aquells títols de compositors de l'edat d'or, acostuma a esser vulgar, exceptuant la de "The lion king" (1997) veritable gran èxit  tant de Broadway com del West End que oferia una escenificació i vestuari prodigiosos i que pertany al grapat de pel.licules passades del cinema al teatre amb la variant de que procedeixen de la factoria Disney, com "The Beauty and the beast", "The Hunchback of Nôtre Dame", "The little Mermaid", "Tarzan", "The Lion King", "Aladdin"...etc....i pròximament "Hercules"...

Hi ha un altre cosa que es te que destacar: falten veritables estrelles, sobretot femenines, En els últims 40 anys destacaria a Patti Lupone, Kim Criswell, Audra MacDonald (aquesta sembla esser guanyada per a la tele) i Kelli O'Hara reina indiscutible del Broadway actual que ha destacat per els revivals de "Follies", "The pajama game", "Carousel", "South Pacific", "The King and I" i "Brigadoon i aquest any "Kiss me, Kate!"... i temptada per l'ópera; el seu nom no va esser suficient per a mantenir en cartell "The bridges of Madison County" (meravellosa novel.la i notable film). Dels masculins no mes em venen a la memòria el còmic Nathan Lane, Peter Gallagher  i  el esplèndid baríton Bryan Stokes Mitchell. Sense veritables estrelles que sàpiguen cantar, ballar i parlar no hi ha musical que triomfi, si a mes a mes no va acompanyat de un bon argument original i una bona partitura. De aquelles orquestres d'abans oblidem-se, ara amb sis musics màxim passen, canviant les orquestracions originals en els revivals, com la lamentable versió de "The king and I" de 2015 i la insiportable versió de "Show Boat" de Toronto (1993)..

Cal destacar que per els musicals clàssics es te un gran respecte a l'hora de fer gravacions en la actualitat i des de fa un temps i hi han versions super-completes de joies com "Annie Get Your Gun", "South Pacific", "New Moon", "Roberta", "Gypsy", "Allegro". "Kismet", "Kiss me, Kate", "Gentlemen prefer blondes", "On the town", "Wonderful town",...i sobre tot la meravellosa versió de "Show Boat", amb la orquestració original, un repartiment de luxe i la extraordinària direcció musical del gran enyorat i plorat Jon McGlinn.

Arribat a aquest punt tinc que afegir que jo segueixo idolatrant el musical de sempre (i l'òpera, especialment els títols de Vivaldi, Mozart, Rossini, Meyerbeer, Wagner, Strauss, Menotti i Rota, uns quants de Verdi i uns quants de Puccini).








I quins son el meus títol preferits? Doncs son:

"Gypsy" (1959) (Jule Styne)
"Kismet" (1953) (Alexander Borodin-Robert Wright-George Forrest)
"Show Boat" (1927) (Jerome Kern)
(Aquest tres per sobre de tots)
I després:
Annie get your gun" (1946) (Irving Berlin)
Rugantino (1962) (Armando Trovajoli)
Gentlemen prefer blondes (1949) (Jule Styne)
Mame (1966) (Jerry Herman)
Hello, Dolly! (1964) (Jerry Herman)
Sunset Boulevard (1993) (Andrew Lloyd-Webber)
The Phantom of the Opera (1986) (Andrew Lloyd-Webber)
Evita (1978) (Andrew Lloyd-Webber)
Les misérables (1980) (Claude-Michel Schönberg)
Chess (1986) (Benny Anderson-Björn Ulvaeus)
Wonderful town (1953) (Leonard Bernstein)
On the town (1944) (Leonard Bernstein)
Anyting goes (1934) (Cole Porter)
Carousel (1945) (Richard Rodgers)
Oklahoma! (1943) (Richard Rodgers)
The king and I" (1951) (Richard Rodgers)
South Pacific (1949) (Richard Rodgers)
The sound of music (1959) (Richard Rodgers)
Follies  (1971) (Stephen Sondheim)
Sweeney Todd (1979) (Stephen Spndheim) (encara que mes aviat es òpera)
The pajama game (1954) (Richard Adler-Jerry Ross)
Damn Yankees! (1955) (Richard Adler-Jerry Ross)
Kiss me, Kate! (1948) (Cole Porter)
Can Can (1953) (Cole Porter)
Bye Bye Birdie (1960) (Charles Strouse)
Grease (1972) (Warren Casey-Jim Jacobs)
Funny girl (1964) (Jule Styne)
Bells are ringing (1956) (Jule Styne)
Guys and dolls (1950) (Frank Loesser)
Lady in the dark (1941) (Kurt Weill)
Brigadoon (1947) (Frederick Loewe)
Paint your wagon (1951) (Frederick Loewe)
Camelot (1960) (Frederick Loewe)
My fair lady (1956) (Fredeick Loewe)
The music man !957) (Meredith Wilson)
Chicago (1975) (John Kander-Fred Ebb)
Grand Hotel (1989) (Robert Wright-George Forrest-Maury Yeston)
The Producers (2001) (Mel Brooks)
Ilya Darling (1967) (Manos Hadjidakis)
Christine (1960) (Sammy Fain)
It's a bird, it's a plane, it's Superman! (1966) (Charles Strouse)
Applause (1970) (Charles Strouse)
Annie (1977) (Charles Strouse)
A little night music (1973) (Stephen Sondheim)
Company (1970) (Stephen Sondheim)
A funny thing happened on the way to the forum (1962) (Stephen Sondheim)
Nine (1982) (Maury Yeston)
Mack and Mabel (1974) (Jerry Herman)
Dear world (1969) (Jerry Herman)
La cage aux folles (1983) (Jerry Herman)
Call me madam (1950) (Irving Berlin)
Me and my girl (1937) (Noel Gay)
Charlie girl (1965) (David Henecker-John Taylor)
The student Prince (1924) (Sigmund Romberg)
The desert song (1926) (Sigmund Romberg)
Roberta (1933) (Jerome Kern)
Rose Marie (1924) (Rudolf Friml)
No, no, Nanette (1925) (Vincent Youmans)
Sweet Charity  (1966) (Cy Coleman)
Oh, Kay! (1926) (George Gershwin)
Oliver!  (1960) (Lionel Bart)
On the Twentieh Century (1978) (Cy Coleman)
Cats (1981) (Andrew Lloyd-Webber)
How to succeed in business without really trying (1961) (Frank Loesser)
Hair (1968) (Galt Macdermot)
Jesus Christ Superstar (1971) (Andrew Lloyd-Webber)
A chorus line (1975) (Marvin Hamlisch)
West Side Story (1957) (Leonard Bernstein)
Porgy and Bess (1935) (George Gershwin) (encara que es una òpera, però va esser estrenada a Broadway)
Essent l'ordre aleatori, tal com els títols en venien al cap.

I molts mes títols ..., per això es faria interminable.

Farewell!

Fede
Petons.