divendres, 26 de desembre de 2008

SING! SING! SING!



Estimat Gabriel,
Tal com et vaig dir voldria fer-te uns breus apunts sobre el espectacle SING! SING! SING! Ja vist per segona vegada i amb unes diferencies molt grans tan de durada com de qualitat en la segona visió d’aquest últim desembre.

CARLA IRENE MARTA

Per poder situar-me amb mes propietat deixa’m que posi els noms de les tres artistes tal com estan col·locades al escenari el 90% del temps d’actuació i per ajudar-me a explicar el que et vull dir.
Primer et diré tot el que positivament he vist millorat en aquest segon ‘passe’
1 – conjunció de les veus molt mes acurada, sonant moltes vegades a autèntics anys 40s made in USA i també menció a part del mèrit es a l’excel·lent banda que han triat per acompanyar-les
2 – brutal canvi en tots els números coreogràfics , molt mes treballats i amb resultats quasi sempre brillants
3 – salt mortal i amb èxit el que ha fet la Carla en aquesta funció ja que he descobert una actriu que no te res a veure a la de la primera vegada
4 – millorament del vestuari vers la primera vegada encara que no hagin arribat a la cota que jo esperaria d’elles en un proper futur, però temps al temps i amb una mica més d’inversió i bon gust poden arribar a la fita amb l’èxit que mereixen.

I ara deixa’m somniar que jo soc un productor de Broadway i estic preparant un espectacle per homenatjar la musica swing dels anys 40s i 50s per el qual he fet un extens càsting i m’he quedat amb tres artistes seleccionades i que es diuen, Carla, Irene, i Marta, totes elles molt bones cantants, ballarines i per suposat actrius que es el que jo vull que transmetin al públic tot el perfum d’aquelles pel·lícules en blanc i negre que jo veia al cinema amb la meva mare quan era petit.
L’espectacle s’anomenarà: SING! SING! SING! I serà un recull de estàndards americans dels anys propers ala segona guerra mundial, les tres actrius aniran vestides amb vestuari idèntic o quasi però vull que el públic identifiqui a partir de la tercera cançó que son tres personalitats ben diverses per això et vaig a fer un retrat ben detallat de cada una de les tres protagonistes.

CARLA
Prototip: Marilyn Monroe, perruca rossa, quasi fil d’or, es la ‘tonta’ més sàvia del grup, sembla que es una mica curta de gambals però té una sexualitat intensa que li surt en cada un dels seus moviments, a vegades sembla que s’equivoca però es un parany innat a la seva personalitat, la seva veu dolça i sensual (es la soprano) arriba a tothom i se’ls fica a la butxaca des de el primer moment.

IRENE
Prototip: Rita Hayworth, perruca vermella, foc intens, el seu caràcter es volcànic, la seva veu de mezzo soprano es perfecte en els seus registres mitjos però a les proves he notat que quan puja a les notes mes agudes surt una mica distorsionada i li he corregir perquè pugi a les notes mes agudes però des de el registre mitja perquè es on la veu li surt mes potent i sobre tot molt mes sensual, tal com vol el seu personatge de deessa absoluta del show business, es la figura central i vulguis o no es la que mana, te una figura esplèndida i ho sap.

MARTA
Prototip: Ava Gardner, perruca bruna, sota la seva aparença freda que tan li escau a la seva veu de contra alt, hi ha un autèntic foc amagat ja que sap que per emportar-se a qui vulgui a la butxaca tan sols ha d’aixecar una cella per fer realitat els seus desitjos, mentre les altres dues companyes han de treballar un xic per aconseguir el que volen, ella espera tranqui-la a la cantonada perquè sap, i molt bé, que ella tindrà el que vulgui quan ella vulgui.

M’agradaria que en el transcurs del recital, perquè això és el que és, la musica per sobre de tot, el públic es faci còmplice de les petites rivalitats que hi ha en les tres personalitats tan diferentment acusades, a la selecció musical hi ha molts temes de to festiu i es aquí quan aquestes petites pinzellades de rivalitat positiva es faci notar per arrancar una petita rialla tot escoltant la part musical en la seva interpretació impecable i precisa, uns breus moments que ja han estat molt explotats en el mon de l’espectacle de tota la vida, però sempre molt efectiu cara al resultat final del show.