dimecres, 18 de juny de 2014

Els Josepets

Nom una mica estrambòtic per una església que porta el nom de Mare de Deu de Gràcia i per més incongruències no esta assentada en el barri de Gràcia sinó en el de Sant Gervasi. Edifici barroc que és l’únic amb una mica d’entitat que te la rocambolesca plaça de Lesseps, i que varies vegades al dia el veig però no el miro de tant familiar que m’és. Avui en passar pel davant de l’església he vist que tenia les portes completament obertes i he pensat en entrar-hi, ja que des de que era petit que no hi havia anat pel desagradable record que del interior d’aquest edifici em porta al cap, especialment una habitació: la sagristia. Anant més enrere he de dir que a pocs metres de l’església hi havia un col•legi, La Salle Josepets, on hi vaig fer dos cursos i també la meva primera comunió.
D’aquest col•legi tinc uns molt mals records ja que aquells ‘hermanus’ eren unes maricones sàdiques i perverses, criatures amanerades que anaven tot el dia amb una mena de instrument de fusta a les mans i que accionant-lo feia un especial soroll, clek, clek, clek, per cridar l’atenció de les virginals víctimes que érem nosaltres, també aquest instrument sorollós servia per torturar els nens donant-li cops al cap amb la bola que al artefacte tenia a la punta. En aquell correccional hi vaig estar dels 7 fins prop dels 10 anys. Alguna cosa deuria explicar a casa quan el meu pare, que no era gens amant de crear conflictes amb les autoritats religioses o de les altres, va decidir de canviar de col•legi. O sigui que vaig passar de les sàdiques mans mal tractadores dels feixistes de la La Salle a les refinades torturadores psicològiques de les efeminades ments dels Escolapis de Sarrià, però això es per un altre dia. Tornant a l’església de Els Josepets i a la aversió a la seva sagristia he de rememorar la castrant educació rebuda pels Hermanos de las Escuelas Cristianas de La Salle i les seves tiranies en tocant a les practiques familiars.
Una de les seves perverses ocurrències fou el que els nens que els diumenge no anaven amb els seus pares a la missa del col•legi haguessin de justificar que anaven a missa fora del àmbit escolar. Per tal menester hi havia una mena de quadern amb quadricules que cada nen portava damunt seu cada dilluns per ensenyar-lo a les besties negres amb pitet blanc emmidonat. Els nens el diumenge tenien que anar a missa fos on fos i desprès de la missa jo tenia que anar a dins la sagristia i cercar al capellà de torn y fer-li signar el quadern dins la quadricula que li corresponia, si no hi havia la signatura, si posava el segell de goma estampant en tinta el nom de la parròquia on la criatura havia escoltat la missa. Jo per aquestes petites misèries vaig odiar la religió catòlica des de molt abans de fer la primera comunió. Sentiment que he portat a terme tota la meva vida ja que per sort o per desgracia tots els capellans que han tingut un tracte durador i directe amb mi han estat unes persones de la mes baixa qualitat com a persones. La sagristia de la parròquia de Gràcia ha estat un malson des de sempre ja que tenia que esperar darrera la porta a que el capella es despullés de les robes de feina i quan a ell li passava pels ous ens deixava entrar i ens signava el fastigós quadern amb cara de pomes agres i alè repulsiu. Totes aquestes experiències les vivia un nen que encara no havia complert els 10 anys i que sortosament tenia molt desenvolupat el sentit de supervivència com la vida ens ha demostrat.