divendres, 30 d’abril de 2010

Assassinats amb bones intencions.

I no estic parlant aquí, estimat Gabriel d'una eutanàsia assistida, no. És ben senzill. A uns molt bons amics els han executat públicament fent-li un retrat a la mida natural del seu rostre actual lleugerament idealitzat per el insigne artista realitzador de l’obra pictòrica.

El cas és que l’artista B també és amic meu, de no tanta intensitat com els primers però prou important com per no saber que fer en el cas de que en la primera trobada em pregunti què em sembla la meravellosa obra pictòrica que ha parit contra els meus amics E i V.

L’historia es ben senzilla els amics E i V tenen un negoci i amb el motiu de celebrar les noces d’argent de l’empresa els empleats van voler fer un regal magnífic en que es veiessin els dos propietaris així com l’edifici comercial de la companyia, per això van estirar de la llengua del amic E per saber si coneixia algun bon pintor de retrats perquè tenien que fer una comanda ‘x’ per un parent, bé tot plegat una simple excusa per conèixer el nom del pintor de confiança del que seria el destinatari final del regal.

Com es natural E li dona al seu empleat el nom de B i telèfon perquè ja s’arreglin ells mateixos sobre aquella comanda ‘x’ aliena totalment al seu pensament.

El pintor B es un molt bon artista (i car) amb quadres excepcionals de fantasia, originalitat i sobre tot amb una tècnica pictòrica, pulcra, perfeccionista i exquisida. Com tots els artistes, altres vegades se li va la olla a norris i fa obres fluixes sinó dolentes.

Poques obres he vist tan desgraciades com la ultima que ha fet per encàrrec i per oferir als nostres amics comuns.

Al cap d’un any i mig la obra ja estava acabada, no he comentat que degut al perfeccionisme del artista el seu treball és molt lent i ara que podem dir que està en l’ultima meitat de la vida encara s’ha agreujat aquest defecte.

En una cerimònia ‘sorpresa’ els empleats de E i V van fer la donació del regal, el quadre en presencia del pintor B i del seu marit J, tot va ser una festa, els que regalaven la pintura estaven extasiats per la seva bellesa, l’artista pintor també estava que no cabia a la pell del molt que li regalaven les orelles.

El que van pensar els meus amics, els regalats, m’ho callo. Però els conec prou bé per saber la seva opinió exacte i precisa.

Perquè dic que aquesta obra em sembla pèssima? Perquè es tova, no te nervi i sembla un túmul mortuori i sobre tot perquè el retrat dels meus amics és ridícul i els fa semblar dues criatures patètiques que no són així ni ho seran mai.

Com no tindre prous pebrots per dir-li a la cara del pintor B el que penso, perquè el que es segur és que la primera vagada que ens trobem em preguntarà directament si estic d’acord amb ell de que és una de les seves pintures més aconseguides, dons com deia, com no tindre el que s’ha de tenir i per no ferir les vanitats humanes, per això escric aquest post amb la seguretat que quasi segur ningú llegirà que tinc dos amics que al final de la seva vida han estat assassinats per l’esquena amb un pinzell.







2 comentaris:

Joaquim ha dit...

Si em punxen, no em treuen sang.

emilio ha dit...

HORRORRRRRR
Como muy bien dices, parece una foto de tanatorio.
Son las tipicas que ponen en algunos paises de Asia, junto al difunto. A E y V les diria que aprovechen la Nit de Sant Joan y que hagan neteja.
Al pintor....que se dedique a otros menesteres.