P
Pilar Periz, cosina gran de l’Antoni Chic, amb qui vivia,
entre la Diagonal i la Gran Via. Dona tot terreny, divertida, amb sentit del
humor molt càustic, anar als espectacles amb ella moltes vegades eren millors
els comentaris de la Pilar sobre el que havia vist, que no els propis
parlaments de la obra. Baralles continuades però cordials entre l’Antoni i sa
cosina perquè els dos eren de temperament molt fort. Quan l’Antoni va anar a
treballar a Madrid vaig sortir per dos anys amb la Pilar quasi totes les nits,
ja que teníem entrades gratuïtes de platea al Liceu totes les funcions. Va ser
una epoca extraordinària, no vaig trobar a faltar gaire a l’Antoni, la veritat
sigui dita.
Mercé Pérez Solsona, la meva mes antiga i millor amiga. El seu
nom i la seva persona es fonen en lletres d’or en la paraula ‘fidelitat’. Companya
de feina des de els meus 16 anys i milers de converses, sortides i concerts. Un
record mai esborrat. Una vida que va transcorre entre el carrer Ponent de la
infància fins al àtic del carrer Nàpols tocant a Gràcia, els seus millors
moments de felicitat,
Pelai Pagès, company mes o menys seriós de l’Eulalia Jane i
vivien en pisos diferents de la mateixa casa del carrer Navas de Tolosa, en les
convidades generalment els dinars es feien a casa de l’Eulalia perquè vivia amb
els pares i els sopars a casa del Pelai perquè vivia sol. Nascut a Sant Pere
Pescador es un important professor d’història contemporània a la universitat de
Barcelona, te 15 llibres publicats.
Preuss Werner Jr. Un alemany de Bochum del qual he perdut la memòria
de qui pot ser aquest home.
Stanley Peterson, parella sentimental, de Sud-àfrica que treballava
a Frankfurt per desprès instal·lar-se a Barcelona on amb l’ajuda de Josep Maria
Janer va posar una floristeria que de moment li va anar molt be econòmicament, desprès
per una mala gestió es va ensorrar i va anar a Madrid a refer la seva vida professional
i afectiva. Ell va ser el motor que em va obligar a mostrar i exposar les obres
artístiques que feia en pla privat i per passar l’estona. També em va ensenyar
a valdrem de les mans com ho es pintar parets, plantar jardineres, muntar
mobles i penjar quadres.
Ricardo Palmes, el nostre veí de just a sobre el nostre pis. El
nom d’aquest veí durant l’hivern a pronunciava repetides vegades per el fet de
que, a casa nostre que es del any 1945, te els radiadors darrere les portes i
quan, al hivern enceníem la calefacció i les portes estaven obertes, anant tot
el calor cap a dalt, la meva mare sempre deia ‘Tanca la porta, que estem
escalfant al Sr. Palmés’, potser costa una mica d’entendre però es el que hi
havia.
Antonio M. Perez Delgado aquest home que vivia prop de casa
al carrer Sanjuanistas es del tot desconegut per a mi en aquests moments.
Santi Prats, paradigma del senyor català de dretes. Discret i
convencional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada