Avui mentre estava sota el raig virulent d'aigua calda actuant com cal sobre les meves cervicals endolorides tenia pensaments filosòfics que tant em distreuen. Aquest matí quan he sortit de la boca del metro de Drassanes, ben d'hora amb un sol acabat d'estrenar he tingut unes fiblades molt doloroses a un punt concret del meu clatell que han estat molt properes de fer-me agafar el metro de tornada a casa i prendre la pastilla adequada a l'intens dolor que tenia, però he pensat que potser fora millor anar al club de natació i fer un tractament a la zona d'aigües de les noves termes que tenim la sort de tenir des de fa només dos estius.
Doncs bé, jo estic sota la forta mànega de pressió de molts petits raigs atacant la part endolorida de feia tan sols mitja hora, i el meu cap pensa i pensa en tot i sobretot en el perquè de tot plegat, i amb certa sensatesa recordo a totes les persones amigues o de la família que quan travessaven el perillós estret dels vuitanta anys començaven a sorgir com bolets a la tardor de la vida, dolors, taques, carències i moltes altres coses inconvenients i sempre sense avisar, d'un dia per l'altre, un instant que fa trontollar la present actualitat. Tots ells es queixaven i volies que tu els escoltessis amb especial afectuosa atenció i amb alguna altra paraula de consol.
Jo sota el raig reparador pensava que ara em toca a mi, per quina santa butlla vaticana he de ser un privilegiat i no patir totes les desgràcies que han sofert els que han arribat a aquesta edat de perill constant, sobrepassar el 80. Doncs no! Jo com els altres patir quan toca i prendre pal·liatius per evitar el molest dolor que fa que el dia estigui núvol per a tu encara que al carrer fa un sol de fregir llangardaixos. Jo com tots els altres, sense evitar el calvari de les malalties geriàtriques i anar tirant, que tampoc és per amargar la vida dels que m'envolten i a mi mateix, tampoc.
