Dins la historia i a molts i a uns segles de distancia
hi ha dos genis dins el món de l’art que els fa germans, o al menys es així
agermanats com jo els vull veure, perquè són mites meus des de sempre.
L’un es geni dins el món de les arts plàstiques,
Michelangelo.
L’altre es un geni dins el món de la musica en totes
les seves variants, Txaikovski.
L’agermanament a part pel indiscutible geni de cadascú
també els hi ve per la seva homosexualitat ja mai més discutida ni per les
falòrnies politiques o bé religioses.
Seguim amb les similituds entre ambdues personalitats,
sense haver cap constància escrita de les seves relacions homosexuals per obvies raons històriques per
l’època que els hi va tocar viure, el artista florentí va tenir amb Tommaso Cavalieri el destinatari
dels seus versos amorosos i el compositor rus la compenetració estimulat amb
Alekséi Sofronov, el seu criat estimat.
Pear altra banda els dos van tenir una relació intima
intel·lectualment afectiva amb dues dones de la noblesa en el cas de
Michelangelo amb Vittoria Colonna i per la part de Txaikovski amb l’aristòcrata
Nadezhda von Meck, dames d’importància cabdal en les biografies de cadascun
dels dos homes.
Per la part creativa ens trobem que els dos genis en tot
el que feien, que era molt, sobresortien per sobre de la resta dels seus
col·legues, per la quantitat de obra immortal tant copiosa com variada i sempre
excelsa.
Mirem solament algunes de les obres de Michelangelo,
el seu David de Florència una peça de marbre d’una sola peça de unes
proporcions immenses més de 5 metres d’alçada i considerada l’escultura més
famosa del món, els frescos de la capella Sixtina, dotzenes i dotzenes de
figures, de proporcions tant perfectes com colossals, pintades amb unes
condicions de dificultat màxima, i com arquitecte només cal centrar-me en la
cúpula de Sant Pere del Vaticà, encara
ara la més perfecte i elegant de totes les altres dissenyades avant i desprès
en el transcurs del temps.
Per la part del turmentat Txaikovski ens trobem que en
la seva part simfònica, concerts, poemes simfònics i per suposat les simfonies
d’una bellesa sense límits, per la part de les operes podríem dir el mateix,
sense ser una producció tant extensa com la d’altres compositors operístics,
ens deixa una empremta inesborrable i difícilment millorable i deixo per el
final el ballet, paradigma de tots els ballets mai composats, són els ballets
d’aquest compositor ja que ningú mitjanament informat por deslligar la paraula
de ballet del nom de fins i tot tres dels ballets mes famosos mai deixats de
interpretar-se arreu del món.
Com a coda final poso en solfa alguns pensaments que m’ha
transmès la meva amiga Brigitte Otto sobre Txaikovski.
El compositor li deia en cartes al seu germà: He
conegut a algú, ros i amb uns meravellosos ulls marrons, quan el veig, m’agradaria
prostrar-me als seus peus, però quan em miro, em considero que sóc massa vell i
no m’agrado a mi mateix. Em pregunto, perquè deu un jove humiliar-se i dormir
amb mi, es repugnant, aquests pensaments tronen a traves del meu cervell una i
altres vegades.
Tot aquest sofriment el music, no pot parlar-ho, ell
ho posa tot a la seva musica, és com un crit.
Creu que les seves anomalies sexuals són l’obstacle
que li obstaculitza ser feliç i el fan lluitar am totes les forces possible en contra
de ell mateix, volent trencar el que ell veu com a perversió del seu cor.
El dormir per primera nit amb la seva esposa va ser un
malson, i trobava fastigosa aquella relació intima amb la dona.
El home ferit diu: Amb quina freqüència vaig poder
expressar el dolor i els desitjos d’amor en la meva musica, no se si ho vaig
aconseguir, altres han de jutjar-ho, però jo contradic els que diuen que la
musica no és capaç de mostrar el poder del amor. Només la musica és capaç de fer-ho!
