Sempre hi ha un dia en que decideixes llençar coses
haguessin d’haver estat eliminades feia molts anys, en aquest cas concret
m’estic a referint a les corbates.
En guardava moltes de molts anys enrere, de quan a la
feina obligatòriament hi havies d’anar encorbatat, de regals de família i de
compres al a London a la firma Tie Rack.
Les tenia de totes les mides i colors, estretes,
mitjanes, amples i ostentosament molt amples.
En aquests últims mesos en Francesc m’ha portat una sèrie
de corbates t’ultima moda que s’ha trobat pel carrer alguna d’elles de la marca
Boss, però fa dues setmanes em va portar unes que tenia guardades a casa del
seus pares d’un amic de la família, corbates del anys 60s estretes totes,
semblen les que es porten avui, de firmes
del Passeig de Gràcia d’aquells temps El Dique Flotante, Comas, Gales, etc. i
com no m’hi cabien als penjadors es va prendre la gran decisió d’eliminar
corbates del passat.
Si les corbates a punt de morir podessin parlar,
quantes coses que podríem recordar, les meves corbates han escoltat moltes
operes al Liceu i concerts al Palau, les meves corbates han viatjat per tot el
món, les meves corbates han vist de dotzenes de batejos, comunions, casaments i
funerals, també disgustos de la feina com sopars d’empresa.
Ara era el moment de dir-les adéu.