dimecres, 29 de maig del 2019

FEDE: Musicals sense pare ni mare 9






























STEPHEN SCHWARZ (1948- encara viu i actiu)














Compositor de èxit, novaiorquès i jueu. No mes un dels seus musicals te temàtica original, la resta son adaptacions. Jo no connecto gaire amb la seva musica, curiosament un dels seus èxits ("Pippin", estrenat oficialment en 1972) el va composar i estrenar quan era a la Universitat i es deia "Pippin, Pippin". A l'ombra de "Hair" (1967) i especialment de "Jesus Christ Superstar" (1970) -que va inaugurar el concepte de mega-òpera, musical sense diàleg i veus no impostades en forma lírica si no "pop", fen us del "rock" en la majoria dels temes- va crear "Godspell" (1971) i va està en cartell durant 2124 representacions, amb una partitura que va connectar amb la generació "hippie" i s'ha reposat mes de 15 vegades i potada al cinema en 1973. "Wicked" es va estrenar en 2003 i segueix en cartell i jo encara em pregunto per què, pot esser que vist sigui atractiu, però escoltat es insuportable i no soc l'únic que ho diu, però com en el cas de "Godspell" ha connectar amb la joventut actual, es innegable. Tinc les gravacions de totes les seves obres registrades, encara que no gaudeixo amb elles. En cine va escriure cançons maques per a diversos musicals de dibuixos, uns quants de la factoria Disney. Habitualment es lletrista de les seves cançons.

The magic show- 1974- musical (un èxit, amb 1920 representacions; en 2001 es va posar en circulació un DVD amb una versió TV de 1980 que no tinc)




















ANDREW LLOYD-WEBBER (1948- encara viu i actiu)






Compositor anglès nascut a Kensington (Londres) considerat el mes reeixit de la historia. Es autor del segon mes gran èxit de tots els temps en la escena teatral musical (de moment darrera de "Les Miserables") i es "Phantom of the Opera" (1986), sumant totes les representacions fetes al West End, a Broadway i a tot el mon. En Estats Units es el segon musical en permanència en cartell, després de "The fantasticks", encara que es te que tenir en conte que aquest va esser estrenat en un teatre molt petit off-Broadway i en molts poc llocs mes i el film no va assolir cap renom. Els seus musicals son pràcticament tots èxits totals, amb excepcions. La seva primera composició musical pensant en el teatre (abans hi havia composat peces de tipus clàssic, des-de els 9 anys...) la va escriure als 15 anys i es deia "Old Possum's Book of Practical Cats", basant-se en poemes de Thomas Steams Eliot, i seria l'embrió de un grandíssim èxit posterior: el musical super popular "Cats" (1981); actualment està pendent d'estrena una versió fílmica per el 30 de desembre de 2019 (serà la segona, la primera ho va esser per a la TV en 1998). No mes un musical del seu increïble "out put" te argument original, la resta prové de variades fons. Els detractors li tiren en cara que acostuma a "robar" temes d'altres compositors i ha tingut litigis de plagi. No mes citaré un que els detractors no citen. Es tracte de la cançó conceptual "The heart is slow to learn" que va estrenar la enyorada soprano de Nova Zelanda Kiri Te Kanawa i va esser difosa per ella mateixa per a la TV, es va titular de nou "Our kind of love" per al notable musical "The beautiful game" (2000) i posteriorment "Love never dies" per al musical de mateix títol, estrenat el 2010 amb poc èxit, malgrat esser mes emocionant que "Phantom of the Opera" car es la seva segona part d'aquesta meravella musical. Aquest preciós tema citat te "robat" tot el començament de música que Charles Williams va composar per el film "The romantic Age" (1949), va incloure en la excel.lent pel.licula espanyola "¿Crimen imposible?" (1954) -quan residia a Barcelona- i finalment es el tema "The jealous lover" de "The apartment", el famós film de Billy Wilder. El seu primer títol estrenat va esser "The like of us" (1965) amb un estil molt Broadway i una partitura agradable. Vagi per endavant que tinc totes les seves gravacions i versions per al cine i TV publicades, sigui en LP, Cd o DVD/BLU RAY. El primer gran triomf de Lloyd-Webber va esser "Jesus Christ Superstar" (1970 la versió conceptual en disc i 1971 la estrena en teatre), èxit que va arribar al cine (1973) i als nostres dies car no es deixa de representar mai des-de l'estrena. Aquest títol es reconegut com la primera òpera-rock teatral, sense diàlegs, encara que te precedents en el oblidat musical conceptual de la banda "The pretty things"  "S.F. Sorrow"(1968) que va sortir editat en disc i mai representat, com tampoc ho va esser "Tommy" (1969) dels "The Who" (però sí filmat en 1975) quan la òpera-rock estava ja consolidada, degut al èxit assolit per "Jesus Christ Superstar".El musical/òpera-rock va rematar el musical nascut a USA el segle XIX i ja res va ésser igual. Tornant a la producció de Lloyd-Webber hem de recordar el gran èxit de "Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat" (1972) amb nombrosos "revivals" i que s'ha convertit en espectacle obligat per Nadal a Gran Bretanya, com la encisadora òpera "Amahl and the Night Visitors" (1951) de Gian Carlo Menotti ho es en EEUU o "Die Fledermaus"/"Die lustige Witwe" en Austria/Alemania. No oblidem el gran èxit de la preciosa "Evita" (1978), del citat i enginyós musical "Cats" (1981), del sorprenent i atabalador "Starlight Express" (1984), del meravellós "Phantom of the Opera" (probablement la seva obra mestre, encara que jo prefereixo "Sunset Boulevard" -1992- on la immensa Betty Buckley va arribar a fer-me plorar). "Aspects of love" (1989) no es un títol que estimi massa per culpa del sofisticat argument i la exagerada amplificació encara que la partitura es força bona, com ho es la de "Whistle down the wind" (1996), malgrat el seu impossible argument, o la de "The beautiful game" (2000), "The woman in white" (2004), les cançons afegides a "The wizard of Oz" (2011) o la seva última òpera-rock "School of rock" estrenada el 20015 a Broadway i el 2016 al West End de Londres (encara en cartell). Al detallar els títols de Lloyd-Webber he passat per alt dos, per diverses raons. En primer lloc l'encantador i divertit "By Jeeves" (originalment "Jeeves" -1975) que va esser "remodelat" i estrenat de nou en 1996 com "By Jeeves). Per últim vull citar "Stephen Ward" (2013) que tracte del escàndol polític mes gran que ha patit el regnat de Elizabeth II (la mort/assassinat de Lady Di ho considero un escàndol familiar que ha afectat profundament la corona britànica, però, en principi, no si ha demostrat que tingui arrels de política internacional com el cas Profumo.). Lloyd-Webber amb aquest musical basat en el film "Scandal" (1989) i en els esdeveniments originals, amb una música no gaire melòdica però si molt punyent, amb unes lletres de les cançons molt pujades de to, aconsegueix explicar-ho tot molt clarament, sense mossegar-se la llengua i no oblidant el paper fonamental de la gran actriu irlandesa Valerie Hobson que va recolzar al seu marit (John Profumo) en tot moment fins a la mort, cosa que la sèrie "Crown" passa de puntetes, ni tan sols citant a la gran actriu que, amb les 926 funcions que va fer al Drury Lane de "The king and I" des-de el 8 de octubre de1953, va deixar la seva carrera per a dedicar-se al seu marit i al seus fills (dos del primer marit, del que va quedar vídua i David Profumo nascut en 1955). Malgrat l'empeny de Lloyd-Webber amb la seva interesant partitura i les escandaloses lletres de Don Black i Christopher Hampton, "Stephen Ward" no mes va esser representat des-de el 3.12.2013 fins al 29.3.2014, data en que també tancava el musical "From here to eternity", fracàs sonat del seu amic i col.laborador Tim Rice. Lloyd-Webber ha produït espectacles d'altres autors, ha col.laborat amb la TV i ha preparat i presentat les commemoracions dels seus musicals mes emblemàtics i es posseïdor de tos els premis que es concedeixen als espectacles musicals i el seu "Phantom of the Ooera" segueix en cartell...

Tell me on Sunday- 1979- musical (en 1982 es va reconvertir en "Song and dance", incorporant un ballet en la segona part amb unes "Variacions" sobre el "Caprice nº 24 en La Menor" de Niccolò Pagani composades per Julian Lloyd-Webber, famós violoncel.lista  i compositor, germà menor de Andrew Lloyd-Webber; curiós musical en el que una noia que s'ha independitzat de la seva família i ha anat a viure a Nova York escriu cartes a sa mare sobre els homes que coneix i la van defraudant).




APENDIX



















Quan es fa una sintetització de un tema tan ampli com es el "musical", entenent-ho como el gènere típicament nord-americà de Broadway (Nova York) i el seu derivat del West End de Londres, es molt fàcil que de una forma molt subjectiva es deixin de banda autors que per alguns siguin significatius i per a uns altres no. Es el cas, per exemple de Frederick Norton (britànic-1869-1946) autor de un dels mes grans èxits de la comèdia musical anglesa amb "CHU-CHIN-CHOW" (estrenat en 1916 i estant en cartell mes de sis anys i amb dos versions fílmiques) o del nord-americà Sammy Fain (1902-1989) amb èxits com la "revue" "HELLZAPOPPIN!" (1938), amb mes de tres anys en cartell i portada al cinema, essent autor de unes partitures tan interessants com "FLAHOOLEY!" (1951), debut a Broadway de Yma Sumac com a primera estrella i Barbara Cook com a segona, i la preciosa "CHRISTINE" (1960), debut en el teatre musical de la soprano i estrella del cinema Maureen O'Hara. Però jo he cregut que devia destacar els compositors mes rellevants que per a mi s'acaben amb Andrew LLoyd-Webber, líder del nou musical: el britànic, amb lla "mega òpera", derivada de la òpera-rock, quedant el musical americà en segon pla, ja que ara pràcticament s'alimenta del britànic, dels seus "revivals" clàssics i de les adaptacions al teatre dels èxits cinematogràfiques, inclosos els provinents de la factoria DISNEY.

Malgrat tot el que hi he esmentat mes amunt hi han uns compositors que no puc per menys de recordar per esser creadors de títols molt importants i els citaré com hi fet en totes les entrades per ordre de naixement i tenint en conte les obres de argument original, deixant de banda les "revues" ja que no mes conten amb cançons que s'alternen en esquetxos, i son:























HARRY TIERNEY (1890-1965)

Compositor nord-americà nascut  a Perth Amboy (New Jersey) i autor en 1919 del primer gran èxit del musical nord-americà: la deliciosa comèdia musical "IRENE" (amb la cançó mes famosa de totes les escrites per ell, la encisadora "Alice blue gown") que va esser portada dos cops al cinema.

Keep smiling- 1913- musical (poc èxit)
The Broadway whirl- 1921- musical (poc èxit)
Up she goes- 1922- musical (poc èxit)
Glory- 1922- musical (poc èxit)
Kid Boots - 1923- musical (èxit personal de Eddie Cantor que va esser portat al cine mut en 1926 i del que es recorda la cançó interpolada "Dinah" no composada per Tierney)
Rio Rita- 1927- musical (l'últim gran èxit de Tierney, portat al cinema dos cops i amb una partitura fabulosa, destacant la cançó que dona títol al musical i considerat l'últim del tipus lleuger que "Show Boat" arraconaria)
Cross my heart- 1928- musical (poc èxit, antiquat e ignorat per al públic)






















RAY HENDERSON (1896-1970)

Compositor nascut a Buffalo (Nova York), va formar un equip amb Lew Brown i Buddy De Sylva que va esser reflectit en la pel.licula "The best things in life are free" (1956), encara que també va unir-se amb altres col.laboradors de 1930 cap endavant. En la seva primera etapa va contribuir amb cançons per a "revues" de Ziegfeld i en musicals d'altres compositors com Gershwin i Romberg. De la seva inspiració melòdica varen sortir títols que encara canten les grans veus del moment, com son "The birth of the blues", "Bye bye blackbird" i "The best things in life are free".

Good news - 1927- musical (el seu èxit mes reconegut, amb una partitura magnífica amb 16 cançons molt alegres e inspirades -entre elles "Good news", "Lucky in love", "The varsity drag" i "The best things in life are free"-, va esser portada al cinema per dos cops i va esser reposada oficialment en 1974, essent molt escollida per a funcions amateurs i universitàries, tinc diverses gravacions i la segona versió cinematogràfica amb June Allyson).
Manhattan Mary. 1928- musical (èxit moderat)
Hold everything!- 1928- musical (èxit notable amb els llegendaris còmics Bert Lahr i Victor Moore i el gran "hit" "You´re the cream on my coffee", va esser portada al cinema en colors en 1930).
Three cheers- 1928- musical (poc èxit i partitura poc convincent, va participar-hi com a protagonista el gran Will Rogers amb els seus famosos "llaços de cowboy").
Follow thru- 1929- musical (èxit destacat amb el "hit" "Buttom up your overcoat" i primer gran èxit de Eleanor Powell).
Flying high- 1930- musical (èxit moderat amb Bert Lahr i Kate Smith, va esser l'última col-laboració amb De Sylva i Brown).
Hot-Cha!- 1932- musical (luxós espectacle però poc reeixit, malgrat contar amb Bert Lahr, Lupe Vélez, Eleanor Powell, Gypsy Rose Lee i la parella de ball Vélez i Yolanda).
Say When- 1934- musical (fracàs total, malgrat contar amb Bob Hope)




















DAVID HENECKER (1906-2001)

Compositor britànic nascut a Southsea (Anglaterra) que va fer primer carrera militar, seguint les passes del seu pare, per esdevenir compositor de cançons influenciat per la partitura de "Bittersweet" de Noël Coward que el va colpir profundament . La seva primera cançó publicada la va cantar la actriu Merle Oberon (hindú, filla de una asiàtica de 12 anys i de un ingenier britànic) en el film "The broken melody" (1934). Va començar la carrera teatral molt tard (als 52 anys) amb "Expresso Bongo" (1958), amb la col-laboració de Monty Norman amb qui va formar un equip que va donar peu a tres musicals. El seu mes gran èxit va esser "Charlie Girl" (1965) que va arribar a prop dels sis anys en cartell i junt a "Chu-Chin-Chow" (Frederick Norton-1916), "Me and my girl" (Noel Gay-1937 i molts "revivals", el mes important el de 1984) i "Salad days" (Julian Slade- 1954) es un dels títols mes reeixits del West End abans de la arribada de Lloyd-Webber i Schönberg amb les seves mega-óperes. Tinc que afegir el gloriós títol de "Half a Sixpence" (1963), basat en "Kips" de Charles Dickens, per la seva meravellosa partitura i el posterior magnífic film, ambdós amb el fabulós Tommy Steele, peró no va arribar a assolir l'èxit de públic que es mereixia i no mes va arribar a les 677 funcions, encara que contava amb Marti Webb en el seu primer rol estel.lar en un musical. Altre gran èxit va esser "The biograph girl" (1980, amb la col.laboració de John Taylor), sobre el cine mut i les seves gran estrelles.

Expresso Bongo- 1958- musical (amb la col.laboració de Monty Norman que van produir una magnífica partitura amb un gran èxit de crítica però no de públic, malgrat contar amb Paul Scofield, la gran Millicent Martin i la recordada Hy Hazell, però va esser portada al cinema el 1959 amb Cliff Richard i Laurence Harvey, dura crítica de la industria de la música i les gravacions; tinc el CD original i el film).
Make me an offer- 1959- musical (amb la col-laboració de Monty Norman, va esser gravada i tinc el CD, èxit moderat)
The art of living-  1960- musical (amb la col.laboració de Monty Norman, no va tenir cap èxit i no es va registrar)
Charlie Girl- 1965- musical  (amb la col.laboració de John Taylor que varen escriure una partitura gloriosa i va esser protagonitzada per la fabulosa Anna Neagle, la gran Hy Hazell i el rocker Joe Brown, una autèntica delícia musical que va tenir un "revival" gloriós en 1986 amb la immensa Cyd Charisse -que es va atrevir a "cantar" una cançó i ballar la resta-, la inoblidable gran estrella còmica Dora Bryan i el extraordinari rocker Paul Nicholas, tinc les dues gravacions).
Popkiss- 1972- musical (sense transcendència)























ROBERT WRIGHT (1914-2005)/GEORGE FORREST (1915-1999)














Compositors nord-americans, el primer nascut a Daytona Beach (Florida) i el segon a Brooklyn (Nova York), es varen conèixer a la Miami High School quan tots dos tenien 17 anys i es van unir per a composar la música per un musical titulat "Hail to Miami High!", amb lletres seves i ja mai mes es varen separar ni professional ni sentimentalment. Son autors de lletra i música de 16 produccions musicals teatrals, de 18 "revues", de 58 films y nombrosos "shows" de cabaret. En 1994 encara preparaven material per a tres nous espectacles. Però la seva fama i èxit li varen proporcionar les adaptacions de compositors clàssics per a musicals, començant per "Song of Norway" (1944-sobre temes de Grieg) que va esser un gran èxit, "Gypsy Lady"/"Romany love" (1947-amb temes de Victor Herbert), "Magdalena" (1948-sobre música De Victor Villa-Lobos que inclús va col.laborar amb ells en l'adaptació), "The Great Waltz" (1949-adaptant música de Johann Strauss), la meravella de "Kismet" (1953-amb música de Alexander Borodin i tres cançons seves: "Rhymes have I", "Rahadlakum", la millor de la obra, i "Bored" que va esser utilitzada per a la versió cinematogràfica i una part de "Strangers in Paradise" i el començament de "And this is my beloved", tenint el precedent que son autors de la música i lletra de la cançó que canta Marlene Dietrich en el "Kismet" fílmic de 1944 i de la banda sonora). "Kismet" va rebre 6 Tonys i el de la música el varen compartir amb Allexander Borodin, 66 anys després de la seva mort...També varen adaptar música de Rahmaninoff per el deliciós musical "Anya" ("Anastasia") de 1965 que va esser un fracàs però es va gravar. "Kismet" va esser adaptat posteriorment en 1978 per el musical "Timbuctu!" (amb Eartha Kitt de Lalume), afeixin tres temes sobre música de Borodin, anònims africans i música seva. 

Però tambè son autors de musicals propis: "The love doctor" (1959), el esplèndid "Kean" (1961), comptant amb el protagonista de "Kismet", el gran Alfred Drake i el meravellós "Grand Hotel" (1989), amb vuit números afegits de Maury Weston als 20 composats per Wright i Forrest, procedents de un musical de 1958 que es deia "At the Grand" i que no va esser èxit.

Encara que sempre manifestaven que lletra i música la feien sempre tots dos autors al 50% , el cas es que George Wright es dedicava mes a les lletres i George Forrest mes a les músiques, però sempre col.laborant. En 1994 es varen traslladar de on vivien a Miami a Londres car la BBC-Radio 2 va programar una versió en concert de "Kismet" en homenatge a tos dos que el varen crear 42 anys abans. Tinc gravacions de set dels seus musicals , varies versions de tots ells i totes les existents de "Kismet", incloses versions fílmicas i TV..

Hail to Miami High!- 1932 (?)- musical (sense referencies)
The love doctor- 1959- musical (estrenat al West End, sense referencies del seu eventual èxit).



















BJORN ULVAEUS (1945-viu i en actiu)/BENNY ANDERSON (1946-viu i en actiu)














Compositors suecs amics des de ben joves quan varen coincidir en 1966 en una gira per el sud de Suècia dels Hootenanny Singers (Ulvaeus) i els Hep Stars (Anderson). Varen explorar junts un nou tipus de música popular i varen composar "Isn't it easy to say" per esser cantada per el grup de Ulvaeus,. En 1968 composaren varies cançons per els dos grups i varen aconseguir el seu primer "hit" amb la cançó "Ljuva Sextiotal" que varen proposar per a Eurovision però va esser refusada. Un nou èxit va esser en 1969 "Speeleman" que varen enregistrar els Hep Stars. En 1972 varen crear el grup ABBA, amb les seves  mullers de llavors Agnetha Fättskog (de Ulvaeus) i Anni-Frid Lyngstad (de Anderson), assolint la fama que tots coneixem. Trencat el grup en 1982, després dels respectius divorcis, varen decidir-se a provar en el mon del musical, començant per un espectacle de temàtica infantil basat en contes famosos ("Abracadabra"- 1983) que es va estrenar a la TV francesa i posteriorment va esser escenificada al West  End i passada de nou per a  diverses televisions: anglesa, alemanya, portuguesa..., assolint un bon èxit. Animats per aquesta acollida varen composar el meravellós musical "Chess", amb lletres seves, rectificades per Tim Rice que les considerava "massa bones". El record que tinc d'aquest espectacle es inesborrable. La partitura es extraordinària i la escenografia era un somni fet realitat. Malgrat això no va tenir bones crítiques i es va retirar del West End on es va estrenar en 1986, després de tres any, encara que el "concept-album" va sortir a la venda en 1984. Està considerat per a molts com el musical nª 7, en el "ranking" dels millors musicals de tots els temps, jo el situo entre els millors 12. La versió americana, estrenada en 1986, va adulterar l'argument, canviar les orquestracions i no va esser èxit; malgrat la prestigiosa partitura, la impressionant escenografia i la gran Judy Kuhn, va esser retirada de escena després de 68 funcions i 17 "previews". S'ha reposat moltes vegades i s'ha convertit en un títol de culte.

Desprès en 1995 varen estrenar "Kristina fran Duvemala" a Malmö amb molt èxit, extensiu a altres ciutats sueques, noruegues, finlandeses i americanes (en versió de concert). Però el seu gran èxit va venir amb "Mamma mia!" (1999), musical que mes aviat detesto donat que només m'agraden les cançons i els 15 minuts finals de l'espectacle. El seu argument es un robatori dels films "Buona sera, Mrs. Campbell" (1968´-Gina Lollobrigida) i "Cinco almohadas para una noche" (1974-Sara Montiel). Es molt millor la pel.licula que el musical teatral, però el públic la ha convertit en un èxit mundial i ja l'han vitsa mes de 60 milions de persones. A Londres ha arribat al lloc novè dels musicals de mes permanència en cartell i a Broadway al setè (després de 14 anys). A Londres encara està programada. Va esser portada al cinema el 2008. Desprès d'aquest èxit i de la segona part estrenada l'any passat, sembla esser que ja no tenen gaires ganes de exposar-se amb un altre empeny i van composant cançons, però no hi ha cap interès, de moment, de tornar al teatre amb un nou espectacle.

Tinc varies gravacions en CD dels seus títols emblemàtics, les dues pel-licules de "Mamma mia!" i el DVD de la versió americana de "Chess".

Chess- 1984- musical (una de les joies mes grans del musical, una partitura bellíssima  i una posta en escena inoblidable, amb un interessantíssim argument situat a la època de la Guerra Freda entre els EEUU i la URSS, quedant un pel malparat el jugador de escats americà en la versió anglesa i el rus en la versió americana).






  

dissabte, 4 de maig del 2019

FEDE: Musicals sense pare ni mare 8


 

 

 

 

 

 

JERRY HERMAN (1931-encara viu i actiu)















Compositor nord-americà nascut a Jersey City i de religió jueva, es l'últim representant del musical tradicional americà i un dels mes importants, estimats i reeixits de tots ells. La seva música te per a mi un efecte "curatiu", quan la escolto tinc unes immenses ganes de viure i adoro les seves inspiradíssimes melodies. Lamentablement la seva producció es basa en temàtiques no originals i no poden esser incloses en aquest llistat, però es necessari anomenar de passada totes les meravelles musicals que contenen "Milk and honey", "Hello, Dolly!, "Mame", "Dear world", "Mack and Mabel", "La cage aux folles"; "Mrs. Santa Claus" i "Miss Spectacular" , per no citar totes seves obres, entre elles les "revues" que en aquí tampoc poden entrar, de una de elles ("Parade") va sortir la cançó de entrada de Mame Dennis en "Mame", la celebrada "It's today!". El primer que va composar va esser un musical quan era a la Universitat del que es van fer 20 funcions i Frank Loesser li va dir que es dediqués a escriure música per a Broadway. En 1985 va contraure el Sida i va perdre el seu company sentimental en 1989, però ha tingut la sort de poder continuar viu fins al present i constantment es munten homenatges recopilatoris dels seus temes musicals, les seves obres tenen "revivals" i es representen per a tot el mon, algunes han estat filmades amb gran èxit i altres ho mereixeríen ser-ho. Tinc, probablement, tot el que s'ha gravat de Jerry Herman i en varies edicions i he tingut la fortuna de veu-re uns quants dels seus musicals i per glories totals del espectacle com Carol Channing, Ulla Zetterberg, Marika Rökk, Ginger Rogers, Eddie Bracken, etc...Cançons tan inolvidables com "Shalom!", "Milk and honey", "Hello, Dolly!", "Before the parade passes by","Mame", "If he walked into my life", "Dear world", "I won't send roses", "Tape your troubles away" i "The best of times is now", entre moltíssimes altres han alegrat el mon des-de els anys 60 del segle passat fins ara i estic segur que continuaran fent-ho per sempre.

Sketchbook-?- musical (estrenat a la Universitat de Miami, es varen fer 20 funcions, primer èxit)
Milk and honey- 1961. musical (gran éxit per un primer musical en Broadway de un novell, amb 543 funcions i es va reposar  off-Broadway en 1994, va esser enregistrat en disc com tots els seus musicals i contava amb el gran baríton Robert Weede i el reconegut ballarí i cantant Tommy Rall).
Mrs. Santa Claus- 1996- musical (escrit per a la televisió i per lluïment de Angela Lansbury, gran amiga e intèrpret de Herman, amb unes cançons delicioses i que es va registrar tan en vídeo com en disc i lògicament tinc; encara que el personatge de Santa Claus es prou conegut, el de la seva muller es totalment original).
Miss Spectacular. 2003. musical no estrenat i que va esser gravat contant entre altres famosos, amb Christine Baranski i amb una partitura alegre e inspirada que, de moment, es el l'últim musical complet i gravat de Jerry Herman que aquest any farà 88 anys.









 

 

 

 

 

 

 

ANTHONY NEWLEY (1931-1999)








Anthony Newley va néixer a Londres al districte de Hackney, jueu per part de la seva avia materna, i va arribar a ésser un autèntic home-orquestra dins de la musica popular, apart de actor (va debutar com a figurant en el film "Henry V" de Laurence Olivier  en 1944 i va arribar a interpretar mes de 70 pel.licules e innumerables shows i series televisives), cantant de èxit en la primera època del rock and roll i autor de títols coneguts per tothom, com la cançó de "Goldfinger" que va escriure amb John Barry, encara que el seu col.laborador habitual era Lesley Bricusse amb qui va escriure els seus tres musicals amb argument original tots tres. Els seus "hits" dels musicals van arribar a ésser "standards" que encara es canten i graven, per exemple la seva cançó "Feeling good" es per a Michael Bublè el equivalent a "Over the rainbow" per a Judy Garland. Frankie Avalon, Bobby Rydell, Nina Simone, Sammy Davis, Shirley Bassie, Tony Bennett i molts  altres li deuen molts èxits en les seves carrreres, gracies a temes escrits per Newley. Va gravar una gran quantitat de LPs i va assolir un premi per la banda sonora de "Willy Bonka". "També es autor de les cançons de "Doctor Doolittle", fracàs fílmic degut en part a la enemistat sorgida entre Newley -que també interpretava un rol protagonista- amb Rex Harrison. Va estar cassat amb Joan Collins durant 7 anys (1963-1970) i varen tenir un fill i una filla; de altres dos matrimonis va tenir una filla y dos fills mes

Stop the world- I want to get off - 1961 -musical (èxit mes encara a Broadway que a Londres, va esser portat al cinema sense cridar la atenció, malgrat disposar de una esplèndida partitura, amb Lesley Bricusse de col-laborador, i èxits eterns com "Once in a lifetime" i especialment "Who can I turn to?"; va esser gravat i tinc el "cast" original de Londres i Broadway)
The roar of the greasepaint-The smell of the crowd- 1965- musical (amb la col-laboraciò de Bricusse, però sense arribar al èxit anterior; el títol es una tergiversació de la sensació dels artistes abans de sortir a escena amb "the smell of the greasepaint and the roar of the crowd" -la olor del maquillatge i la rumor del públic de la sala-, amb una partitura impressionant i "hits" també eterns com "The joker", "Feeling good" i el meravellós "Who can I turn to?", tinc la gravació original).
The good old bad days- 1972- musical (també amb Lesley Bricusse, però no assolint l'èxit esperat)

Va morir de càncer renal desprès de interpretar el rol protagonista del musical "Scrooge" (1992), del seu amic Lesley Bricusse, primer a Londres i després a les principals ciutats britàniques.






 

 

 

 

 

 

 

MARVIN HAMLISCH (1944-2012)















Compositor nord-Americà jueu nascut a Mannhattan i un dels dos únics compositors que ha assolit els cinc premis mes importants dedicats a la música popular i el cinema, es a dir es un PEGOT (Pulitzer, Emmy, Grammy, Oscar i Tony), l'altre va esser Richard Rodgers. A mes a mes el seu musical "A chorus line", en la versió original d'estrena, va arribar a les 6.137 funcions, mes 759 funcions mes del seu "revival" de 2006, seguint essent el setè "show" musical de mes permanència en cartell a Broadway de tots els temps i s'ha estrenat arreu, incloses les ciutats de Barcelona i Madrid. El seus orígens musicals varen esser clàssics però aviat va entrar a Broadway com a pianista de assajos de Barbra Streisand en "Funny girl". Els seus musicals preferits eren, per aquest ordre: "My fair lady", "Gypsy", "West Side Story" i "Bye-bye Birdie. Va escriure la banda sonora per a mes de 50 films, entre ells :"The swimmer". (1968, va esser el primer), "Take the money and run" (1969), "Bananas" (1971), "The way we were" (1973), "The sting" (1973, arreglant la música de Janis Joplin), "The spy who loved me" (1973), "Sophie's choice" (1982), "A streetcar named desire" (versió TV de 1984), "A chorus line" (1985, incorporant noves cançons), "Three men and a baby" (1987), "Shirley Valentine" (1989) i l'últim "Behind the candelabra" (2013). Autor de cançons tan famoses i "standards" com "The way we were" i "Nobody does it better", apart de esser autor de una curiosa simfonia clàssica titulada "Anatomy of peace", estrenada el 19 de novembre de 1991 per la Dallas Symphony Orchestra, posteriorment escoltada al Carnegie Hall (1993) i a Paris (1994) i enregistrada en 1992 per la Dallas Symphony Orchestra dirigida per el mestre mexicà Eduardo Mata, gran amic de Plácido Domingo. Va esser a mes a mes director pop titular de la Pittsburg Symphony Orchestra i va dirigir tambè la Milwaukee Symphony Orchestra, la San Diego Symphony, la Dallas Symphony Orchestra, la Seattle Symphony, la Buffallo Philarmonic Orchestra, la National Symphony Pops, la Pasadena Symphony and Pops, The Rose Bowl i la Baltimore Symphony Orchestra i el any de la seva mort anava a esser nomenat Primcipal Pops Conductor de la Philadelphia Orchestra. Un dels seus reeixits musicals ("They're playing our song"- 1978) es basava en la seva relació sentimental i professional amb la lletrista Carole Bayer Sager.
            "A chorus line" - 1975 -musical (meravellós títol que va assolir 19 premis, entre ells 9 Tonys i va arribar a esser el musical de mes permanència en cartell de Broadway , no mes superat posteriorment per "The phantom of the Opera" (1988 i encara en cartell amb mes de 13.000 funcions), el revival de 1996 de "Chicago" (amb mes de 10.400 funcions, incloses les funcions d'estrena i encara en cartell), "The lion king" (1997, amb mes de 9.000 funcions i encara en cartell), "Cats" (1982, amb mes de 8.100 funcions, incloses les funcions del "revival" de 2016), "Les miserables" (1987, amb 8.167 funcions, incloses les dels "revivals" de 2006 i 2014) i "Wicked" (2003, amb mes de 6.500 funcions i encara en cartell).

"A chorus line" va esser el cop mortal definitiu al musical tradicional de Broadway, fent que el protagonista fos el cor de cantants i ballarins i ho va sentenciar amb un dels números musicals mes macos i emocionants de la historia del gènere: el meravellós "One" que corona el musical. A partir d'aquest moment res ha estat igual. La "rock opera" " havia nascut el 1970 amb "Jesus Christ Superstar", hereva de "Hair", el subgènere "nudie" també hereu de "Hair" com el "gay musical". La importancia de "Hair" es immensa car va trencar amb tot. Amb tota aquesta barreja de visions del musical, ja no es va saber per on anar; es va recorre a les biografies de grans cantants (Al Jolson, Ethel Merman, etc...), a les versions teatrals de meravelles del cine musical ("Singin' in the rain", "An American in Paris, The wizard of Oz", "Mary Poppins, "Meet me in Saint Louis", "State fair", "Holiday Inn", etc...), enlloc de traslladar al musical novel.les o peces teatrals famoses i en el cas de fer-ho assolint  fracassos sonats  -amb poques excepcions-, per la qual cosa es va recórrer a les reposicions dels gran èxits de Broadway, cosa que es fa anualment. Òbviament disposo del OBC  de "A chorus line"i de la pel.lícula., per cert no tan reeixida como el espectacle teatral.








 

 

 

MAURY YESTON (1945 - encara es viu i actiu)

h

Encara que no puc destacar cap obra de tema original d'aquest compositor, de ascendència jueva i nascut a Jersey City, es imprescindible destacar-ho car ha composat i posat lletra a musicals molt importants de la última etapa del gènere: "Nine" (sobre el film "Otto e mezzo" de Fellini, amb 729 funcions de la estrena de1982 i revisat el 2003) magnífica partitura i temàtica que va esser portada al cinema amb tres noves cançons i un repartiment de somni; "Grand Hotel" (1989), basat en la nove-la de Vicki Baum i revisió del musical de 1958 "At the Grand", dels incansables adaptadors de clàssics Robert Wright i Charles Forrest, al que Yeston va afegir 8 cançons a les 20 originals, tenint un contingut de 28 temes musicals -repeticions incloses-, arribant a 1.017 funcions a la seva estrena de 1989 i es va interpretar el any 2018 per esser gravada de nou per ENCORES; "Phantom" (escrit en 1983, peró no estrenat fins 1991 a Houston i representat arreu amb un total de 1.000 funcions, amb una partitura molt interessant i molt francesa ); "Titanic" (1997), magnífica partitura que no va assolir el èxit merescut arribant no mes a les 804 funcions mes 27 "previews". Totes aquestes obres han estat enregistrades i disposo de totes les gravacions, axis com també de "Death takes a holiday" estrenada el 2011 i el musical "Goya" (1989), del que existeix la gravació conceptual amb Plácido Domingo, però que mai va arribar a representar-se.

Un aclariment sobre "Phantom". Maurice Yeston es va dedicar a composar la partitura arran de la estrena a Lancaster en 1976 de "Phantom of the Opera" amb música i lletra de Ken Hill. Aquest musical va esser revisat per el seu autor i presentat a Newcastle el 1984 amb música de Gounod, Offenbach, Verdi, Weber, Mozart, Donizetti i Boito, pero amb lletra de Ken Hill. Maurice Yeston ja tenia composada tota la partitura en 1983 però ningú es decidia a estrenar-la. mentre que Lloyd-Webber ja disposava de la seva versió en 1986 quan va estrenar el seu clamorós "The phanton of the Opera". Malgrat aquesta circumstància "Phantom" va arribar a superar les 1.000 reopresentacions i per altra banda las versions de Ken Hill han circulat per Gran Bretanya, Estats Units, Nova Zelanda i Japó fins al 2013. Es a dir que han coincidint en cartell tres "fantasmes" diferents, encara que cap ha estat tan fabulosament reeixit com la meravella de Lloyd-Webber encara en cartell des-de 1986 (!).  En la actualitat Maurice Yeston treballa en la adaptació al musical del film "The lady Eve", film de 1941 amb Barbara Stanwyck i Henry Fonda i direcció de Preston Sturges.







 

 

 

 

 

 

 

CLAUDE-MICHEL SCHÖNBERG (1944- encara viu i actiu)













Compositor francès nascut a Vannes, de pares hongaresos jueus. A mes a mes pianista solista, arranjador de cançons, lletrista, cantant, productor i autor de moltes cançons d'èxit escrites per a cantants com Mireille Mathieu. Arriba a la escena teatral, en companya del seu habitual lletrista Alain Boublill, influenciat per el èxit de les òperes-rock -molt especialment per "Jesus Christ Superstar" que s'estableix com a paradigma d'aquesta nova i última variant del musical- amb "La Rèvolution Française" (1973), on ell interpretava i cantava el rol de Lluis XVI, la obra va esser gravada varies vegades i va assolir un èxit notable, però el gran succés arribaria el 1980 amb la mega-ópera "Les miserables", estrenada a França al Palais des Sports amb èxit relatiu, durant 3 mesos i 500.000 espectadors, després de una versió discogràfica conceptual amb noms com Michel Sardou i Salvatore Adamo. A Broadway (1987) va esser retirada de cartell el 2003, després de 6.680 funcions, però ha tingut succesives reposicions de durada relativa. A Londres seguirà en cartell fins a juliol de 2019, es farà una versiò-concert commemorativa i es tornarà a presentar desprès que el Queen's Theatre sigui remodelat, essent, de moment el musical de mes permanència en cartell de tota la historia del musical a Londres i el quart a Broadway, desprès de "The Fantasticks" (Off-Broadway), "The phantom of the Opera" i "Cats". Els títols composats posteriorment han sigut èxits ("MIss Saigon"-1991), poc èxits ("Martin Guerre"- 1996, amb un plagi descarat del tercet del episodi d'Antonia de "Les contes d'Hoffman" d'Offenbach) i fracassos estrepitosos ("The Pirate Queen"- 2006 i "Marguerite- 2008).Tinc gravacions diverses de quasi tots els títols importants, inclosa la no gaire reeixida versió fílmica de la seva obra mestre "Les miserables". Ha composat musica per a dos ballets ("Wuthering Heights"-2002 i "Cleopatra"- 2011)

Le premier pas- 1974- musical (no tinc noticies de la seva difusió ni si es argument original).
Elles et moi- 1975- musical (tampoc tinc noticies de la originalitat argumental i eventual èxit)