dilluns, 25 de febrer del 2013

Mobile World Congress 2013





Avui era al metro per anar al club a fer una mica de exercici i he vist una gent molt diferent a les dels altres dies. La gent del congres dels mòbils.
De sobte he tingut el rampell de no aixecar-me a l’estació que em tocava per anar al meu club i he decidit ficar-me entre ells i seguir on ells anessin.
Al baixar a l’estació de Espanya amb tot el gruix d’homes, ja hi havia dotzenes de voluntaris que amb uns rètols t’indicaven quines passes havies de fer per anar al tren que et porta a la Fira.
Jo com un d’ells fent pinya. El tren de la fira anava ple com una llauna d’anxoves, sort que no eren més de tres estacions.
I a la fi la llum, per primera vegada veia la plaça Europa, freda i desangelada, trepitjant-la, ja que nomes de lluny l’havia divisat.
El lloc de la fira del mòbils es molt lleig i sense cap gracia, però segur que les autoritats la veuen molt paca i confortable.
La policia estava aguantant com podien una manifestació dels treballadors de la Movistar, sí la del Rato i el gendre, per uns companys injustament acomiadats.
M’estrena’t en la plaça Europa, la Fira i voltants en el congres més important que es fa a España, no podia ser d’un altra opció, facis el que facis fes-ho per la porta gran. I també he fet una mica d’exercici de puja i baixa.








divendres, 15 de febrer del 2013

Roger Coma 1997, i 20 anys






Vaig descobrir a aquest bonic noi en la pel·lícula ‘Carícies’ de Ventura Pons, potser la millor obra d’aquest director tan irregular.
En aquella filmació la historia on sortia en Roger era una de les més contundents i de contingut arriscat per la censura de segon quins països.
En veure aquella eròtica i quasi pornogràfica escena vaig pensar que el escollir aquell jove actor, fou només per les seves precioses atribucions físiques i que probablement faria poca cosa més en el món de l’interpretació ja que com acostuma a passar molt sovint, quan un actor o actriu són d’una bellesa fora de la mitjana comuna, els espectadors no sabem veure més enllà de magnificència física.
Aquest era el cas de Roger Coma, potser la criatura catalana més bonica de tota l’historia del cinema o teatre català, no tan sols per la seva corporietat escultòrica sinó també per la radiant llum que desprèn la seva pell.
El seu rostre és d’un cànon que faria felices als defensors de la puresa estètica de la raça ària i nòrdica tan infreqüent en el paratges de la riba mediterrània.
El temps m’ha desmentit i desautoritzat tots els meus pensaments de 1997 sortosament per l’actor, el bon actor que és a la actualitat Roger Coma.
Han passat quinze anys d’aquella afortunada experiència cinematogràfica i en Roger ha interpretat una quantitat enorme de diferents papers tant en el teatre, el cinema y sobre tot en series televisives, que tant ajuden a la economia dels actors i a les distraccions dels pensionistes.
Tot plegat un record per un noi intel·ligent que fent cas omís a la seva bellesa ha utilitzat el magí per fer un camí en el lloc que ell ha triat com a destí.
Ben be hagués pogut acabar com un sinistre Toni Cantó qualsevol.