És un somni impossible? Qui ho sap?
Avui hem anat a votar i quan això escric encara no sabem res del resultat. Es
creu que hi haurà molta més participació que a la darrera votació, avui es
decideix el futur de Catalunya, la meva pàtria, el meu país.
Que és Catalunya per a mi, es ben
senzill, la meva Catalunya es la meva mare acaronant-me en aquell petit pis del
Poble Sec, quan era xic, són totes aquelles paraules dolces i tendres que em
deia tot cobrint-me de besos, són aquells secrets que em deia a cau d’orella
entre petó i petó perquè no ho sentissin ni el pare ni el germà. És la llengua
de la mare, aquell català corromput de no llegir-lo i de menys escriure’l,
aquell llenguatge era cant dels àngels per a mi i quan vaig anar al parvulari
de les perverses monges salesianes i em van dir que no parles aquella llengua
del dimoni, que nomes tenia que parlar el espanyol que era la llengua de deu.
Fou la primera vegada que s’ofenia la llengua de ma mare. En aquell moment
precís, sense saber-ho, vaig deixar de ser espanyol i catòlic per la resta dels
meus dies.
Que el resultat del que avui es cou,
serveixi perquè mai més ningú pugui agredir la llengua de la mare que és la
llengua de l’amor.
