dilluns, 31 de març del 2014

Papallones sobre la pell

Papallones sobre la pell tan fràgil, tan sensitiva i tan feble. El teu cos ha estat despullat de tot vestigi urbà, cap additament exterior, ni medalles ni rellotge, ni tampoc anells. Un cos nu introduït en una cambra espaiosa de llum tènue i obligat a postrar-se boca terrosa sobre un ample llit prou arran de terra. Se’t diu que et relaxis i esperis un moment, et quedes sol a l’habitació on olores dins la foscor un aroma mig oriental i escoltes molt sotilment uns arpegis de musica llunyana. Uns breus instants d’espera i a l’espai ja no estàs sol. Notes com un altre cos s’enfila al llit convertit màgicament en altar de sacrificis. Unes mans càlides i suaus et recorren amb la punta dels dits l’espatlla baixant esquena avall dolçament fins a la fi de cada peu. Sens un soroll de flascó i de líquid remogut, al cap d’un instant notes com unes mans olioses t’acaricien les cuixes untant-te completament la cama esquerra i fent relliscar amb lleugera força les dues mans a dalt i baix d’aquell tros de cos tot ple d’oli. Quan les mans pugen ben amunt fins els límits dels glutis el dit petit de la ma esquella del mestre de cerimònies frega lleugerament i quasi imperceptiblement un centímetre d’escrot, un llampec de nerviós plaer et sacseja l’espinada i et deixa uns segons fora de joc. Al cap de alguns moments difícils de precisar les mans sàvies es dediquen de la mateixa manera a la cama dreta i també els dits del peu son tocats, estirats i convenientment untats, les mans segueixen pels turmells amunt i en arribar a la zona dels glutis, l’escrot torna a ser fregat i de nou el llampec torna a fictíciament, il•luminar la cambra. El massatge segueix amb dedicació a glutis i cul, esquena, ronyonada i espatlla, per prosseguir poc desprès pels braços un rere l’altre. Tot el teu cos és una lliscant superfície de pell oliosa, estàs des del principi amb els ulls tancats i el cap recolzat sobre una galta. El teu sentit tàctil sap i nota que el cos, que tens tant proper, que t’està fent gaudir sensacions quasi impossible de definir, esta tant nu com esta el teu, notes la seva calidesa de la pell en les breus passades de canvi de moviment o de postura. Una sensació del tot màgica i eròtica, relaxant i que voldries que no acabes mai. Si hi ha paradís, aquesta cambra i aquest moment si assembla molt.
L’oficiant et demana que et donis la volta, tu continues amb els ulls tancats i els sentits alerta encara que en alguns moments i degut a la extrema relaxació que experimentes, sembla que et vas d’aquest món i una feble son t’envaeix. Quan estàs cara amunt i completament nu, sembla que la teva desprotecció vers els altres és absoluta. L’únic que cal fer és deixar-se fer i tot seguit veus que les mateixes coses o ben semblants que t’havien fet quan estaves cul enlaire, ara es manifesta poc a poc de baix a dalt de la mateixa manera, les llambregades quan els seus dits freguen de prop la zona inguinal son les mateixes igual o més fortes, no ho se. La memòria dels impactes sensorials és molt traïdora. Amb la punta dels dits amb un moviment quasi imperceptible et recorre la panxa el pit les cuixes, amunt i avall, lentament suaument, és com si un exercit de boges papallones aletegessin sobre el meu cos, en aquell moment innocent i molt receptiu. Un potent avantbraç llisca com una piconadora del coll als genolls amb moviments ràpids i segurs, la barreja de pessigolles, relaxament muscular i erotisme flotant en el cervell et porten en una espècie de estat de misticisme esotèric en que estant sentint tot el que sents en aquell moment de potent i d’íntim et planteges que tot allò que estàs experimentant no t’està passant a tu. Et veus a tu mateix lluny de on et trobes ara, tots aquests impulsos sensorials que experimentes tan propers, no te estant passant a tu. El altre jo t’observa i tu estàs ancorat en aquell altar de lúdiques i estàtiques emocions, dins la foscor de la cambra de llum tènue i les centenes de papallones fugen espaordides desprès de fer la seva feina. Uns moments de silenci, passar-te un aigua per treure’t parcialment l’oli de la pell, vestir-te i tornar a casa. Amb ganes de explotar i cantar als quatre vents els que has sentit. Tu, un home tant gran i que encara descobreix sensacions mai mesurades i ni molt menys imaginades. La vida continua essent grata amb tu, recorda-ho sempre. I també el meu agraït pensament per la persona que m’ha ofert aquesta possibilitat de compartir moments únics amb la seva persona i les seves papallones color malva.

dilluns, 24 de març del 2014

Bilbao, mixed grill

 Bilbao, un viatge en solitari amb el convenciment de que acompanyat mai el podria fer ja que no era un destí agradable per veure-ho compartit. Ja m’enteneu germans. Una ciutat que en dies feiners t’obliga a estar ficat al llit a les 10 de la nit. Gent activa i dinàmica que fa esport contínuament als marges de la ria. Una edificació urbana solida i sintètica sense escarafalls decoratius però amb molta solidesa i confort. L’art del carrer ben escollit i ben plantat on li escau. La gent amable, sense inútil melmelada. En el fons timidesa generalitzada, que el intuïtiu enginy mediterrani sap fer esvair. Un menjar que amb unes molt bones primeres matèries en la cassola queda curt en sabors agosarats, això sí, mai et reprendrà. Un sistema de comunicacions envejable, un dels millor metros que ho hagi trepitjat. Molt predisposada la gent de tancar-se a casa quan encara no es prou fosc i fluent comunicació via les xarxes socials de mòbils, tabletes i ordinadors. Un lloc especialment atraient per tornar-hi més endavant.

dijous, 20 de març del 2014

Guggenheim Bilbao

Una joia d’edifici, és tan bonic, de pell de plata, els núvols si reflecteixen i les arestes tallants de la carcassa es perden dins la boira del mati que arrossega la ria i el Nervión. Mai et canses de mirar i admirar aquella escultura monumental i aquella musica que ens diu que desprès de Sidney, Bilbao.

dilluns, 17 de març del 2014

Paula, 11 anys

 Avui ha estat la primera vegada que les dues germanes s’ha assegut a la taula per el menjar d’aniversari de la gran, i les dues anaven perfectament maquillades, fou una sensació estranya perquè era com si uns traços d’infantesa haguessin desaparegut, i que mai mes les imatges serien com abans, el riu de la vida llisca suaument per les nostres pells i les petites ja es van fent grans, sortosament.

dissabte, 15 de març del 2014

Portugalete i el seu 'puente colgante'

 Parlant amb en Rafa, xicot que jo sempre havia cregut que era de Bilbao, em va dir que era de Portugalete, en aquell moment no tenia ni idea on es trobava aquest poble però li vaig dir que el seu nom m’era familiar. Ell contestar que segurament em sonava el nom per el ‘puente colgante’ en veritat no relacionava per res el pont amb Portugalete, ens al contrari el relacionava amb Bilbao, per la canço que escoltava quan era petit per la radio i deia així: ‘No hay en el mundo Puente colgante Más elegante Que el de Bilbao Porque lo han hecho Los bilbainitos Que son muy finos Y muy salaos’ Un pont misteriós perquè jo de nen no podia imaginar que era això d’estar penjat essent un pont. El meu pare m’ho intentava d’explicar però res no entenia, i així fins ara que l’he trepitjat in situ i he pogut acomplir una assignatura pendent des de que era infant. Sense la conversa amb en Rafa l’assignatura encara estaria penjada, com el pont de Portugalete.

dijous, 6 de març del 2014

Sitges, carrer de Sant Bonaventura

 Fins a la fi del segle XX a Sitges hi havia un carrer que pels dies de carnestoltes no s’hi podia passar. És el carrer de Sant Bonaventura i en aquells moments, hi havia al carrer un bon grapat d’establiments gai. De tothom es sabut que per aquests dies les disfresses més originals, divertides i luxoses són les del col•lectiu gai. Es per això que tot el públic en general passejava per aquell carrer per veure el que no es podia veure a cap altre indret de Sitges. La festa era sobre tot al carrer i l’animació durava fins quasi que es feia de dia. En aquest món tot es trastoca, canvia i modifica. Els locals gai del carrer Sant Bonaventura si no han tancat ja, ho estan a punt de fer-ho. L’ambient s’ha desplaçat més cap a mar. Els gais ja quasi no es disfressen i només es poden veure uns pocs vells nostàlgics que fan perviure aquest bonic i divertit hàbit del travestiment pocavergonya. La joventut hetero es disfressa de qualsevol manera i sense cap gracia, en general, la qüestió es sortir, fer gresca i passar-ho bé. Mentre ens uns espais del poble no hi cap ni una agulla l’altre carrer de periclitada gloria esta desert.

dilluns, 3 de març del 2014

Sant Medir, dolça festa

 I mai havia vist de prop la festa de Sant Medir, i mai hauria pensat que sis anys sense tu serien tant llargs, i com avui el col•legis han fet campana, em anat a collir caramels. Festa dolça, desorganitzada, caòtica de des estructurada com les truites del Adrià. Tu recollies caramels sense sortir al carrer tels llençaven per la finestra quan passaven les colles prop de casa. Un dia tant de Gràcia, un dia tant teu.