L’agenda retrobada - B

B

Frederic Bada, la meva tercera parella sentimental, una persona bona, fidel, innocent i poruga. Amb ell vaig aconseguir unes fites tant en el terreny intel·lectual i artístic com en el món sensorial íntim quasi impossibles d’obtenir enlloc més en el planeta. La seva força interior l’ajuda fins el moment present a superar unes dolences físiques que en altres persones serien del tot insuportables. La seva silenciosa lluita de segur que arribarà a bon port.

Ramón Burgos, era un frívol amic de Ramón Malagrida, i gracies a aquest amic vaig tenir moltes ocasions de compartir festes i saraus amb aquesta festiva personalitat a casa nostra,  com a casa seva, com també a Premià de Dalt a casa d’en R.M. en Ramón Burgos, amb un bon càrrec al Banc Popular, crec, formava part del ‘club de los visones’, ell deia que al Liceu nomes hi havia tres abrics de visó, el de Jose Maria Modolell, el de Pemari Bassols i el d’ell, anys més tard a casa del Terenci vaig descobrir que ell també en tenia un d’abric de visó i de la Elena Benaroch, no podia resistir-me a la tentació de provar-me’l i així ho vaig fer.

Carmen Baldú, vivia al carrer Lucà i la trobàvem als bars d’ambient del carrer Sant Bonaventura de Sitges d’aquells anys finals dels 70. Mai va ser una amiga y no va passar de un nom més a l’agenda.

Delmiro Balart, una persona entranyable per tots els cantons que és miri, veí de casa vivia en un casa baixeta darrera dels Josepets, el trobava a tot arreu, al Natació Barcelona, al Liceu, a les estrenes de teatre i en els últims anys a Sitges, em va conèixer de segur al 1961 i mai una persona m’ha dit tantes ‘plasenteries’ com les deia ell cada vegada que em trobava. La tieta, la tapir, nom cruels del món gai d’ara i de sempre. Era un bon professional de la decoració i molt entès una vegada que vam comprar un molt bonic bisquit angles a New Caledonian market molt trencat i malmès per nomes unes 500 pessetes, al canvi, en Delmiro em va recomanar a la Sra. Garcia que era restauradora del museu de Catalunya y va quedar que quasi no es notava la ferida a la preciosa figura.

Manuel Blesa, pintor de Sitges d’orígens aragonesos. No sé perquè esta aquí perquè ara es creuem pel carrer de Sitges i no ens saludem. En Blesa va començar la seva carrera retratant vells de poble y cases d’Aragó y ara porta 30 anys retratant ceràmiques a la manera de Zurbaran, ho fa molt bé. Tot s’ha de dir.

Alberto de Barinaga, ai el Sr. Barinaga tan tocat i posat, el meu agent de assegurances de tota la vida, o quasi. Li vaig ser fidel fins que va morir i desprès ho vaig mantenir per cinc anys més amb la seva vídua. Ara la ferocitat de la Caixa piranya és la que porta les meves coses.

Carlos Buró, gran pintor y millor amic, generós al màxim i excel·lent persona. Amic íntim i personal des de finals dels 70s. Són innombrables les entaulades que em mantingut a casa seva de Barcelona o de Sitges amb tots els amics. Persona que li ha agradat compartir les seves amistats i les seves vivències, amb els anys es va anant tornant reiteratiu i menys irònicament brillant. Ara per circumstancies especials politiques i de relacions socials i per les seves obsessions no ens veiem i es pot considerar una amistat morta. Però molt viva en el record que constantment tinc present gracies a la extensa col·lecció de la seva obra que tinc a casa, molta comprada y encara molta més la regalada.

Alfonso Bonin, els veïns del replà. La família Bonin Pequin, el cap de família era tot un personatge de pel·lícula elegant, amb ulleres fosques i fumant sempre puros dels cars. Jo l’envejava perquè  a la finestra que teníem davant nostre al pati de llums, el Sr. Bonin i tenia un llit de massatge i cada dia al mati venia un massatgista professional a donar-li un bon massatge. Desprès sobre migdia el Sr. Bonin sortia de casa i no tornava fins molt entrada la nit o la matinada. Jo que també era tronera me’l trobava a l’escala i feia el possible per no saludar com mig avergonyit.