dimecres, 29 de juliol del 2015

L’agenda retrobada - M

M

Miquel Munill, l’apunt diu que esta al carrer de Balmes, no tinc cap record de qui és aquest home.

Ramón Malagrida, un dels millors amics íntims de la meva vida, ens vam conèixer al Club Natació Barcelona i desprès de moltes hores de converses sota el sol o dins l’aigua gelada de la piscina, es convertí amb una persona intima meva, dels meus pares i dels meus amics, per causes que no explicaré es va vincular molt a casa nostra i va ser de gran ajuda moral en determinats tristos moments que vam passar. Malauradament no va viure tot el que es suposa que una persona ha de viure ja que un càncer se’l va emportar massa aviat i fins l’últim moment vam estar molt units. És la persona que he conegut on la paraula ‘demòcrata’ te més sentit.

Enriqueta Marimón, Hita de naixement, cosina germana mes gran de la família, es va casar amb en Pepito Marimón amb un fabricant de Terrassa i sempre ha portat una vida on el quedar bé ha estat per sobre de la cultura. Va estar molt vinculada amb nosaltres quan encara jo no era nat, fins que no vaig tenir 20 anys li deia de vostè i tieta en lloc de cosina. Em deuria fer respecte aquella dona guarnida amb pells i diamants.

Alfonso Martínez, conegut en l’etapa de Lluis Martínez, es va enganxar a nosaltres amb l’única intenció de aconseguir que en Lluis amb els seus diners li compres objectes artístics a la seva botiga Crisce del carrer Muntaner. Persona que s’avergonyia del seu passat de classe mitja per poder passar per un dels de la classe alta de Barcelona. De parlar pausat i afectat la seva persona em causa l’efecte d’una hemorroide virulenta. Va aconseguir també que en Lluis en el hospital abans de morir canvies el testament amb personal sanitari de testimonis i li deixes l’herència en lloc dels seus germans o nebots com estava originàriament.

Lluis Martinez, parella sentimental meva per 4 anys, un dels moments més convulsos i creatius que he tingut, potser per el moment històric que vam viure en el traspàs democràtic  dels anys 70 als 80 i per no haver sortit el sida com terrible fre a tota vida lliure i despreocupada. Era del mateix signe i ascendent que jo per lo qual coincidíem en moltes coses quan no hi havia tramuntana emocional. Era dur i fort fins el punt d’ofegar-me. Van ser uns molt bons anys. Vam acabar malament i en mans d’advocats. Al cap de 5 anys vam arreglar les coses, gracies a un consell d’en Francesc acabat d’arribar a la meva vida i bastant més tard un dia prenent cafè al bar La Piragua del carrer Guillermo Tell vaig llegir a la Vanguardia que s’havia mort en plena joventut.

Josep i Laura Marti, Laura la meva segona neboda pel fet d’estar casada amb en Josep, per estar més propera a la meva edat i per la seva manera de ser cultíssima, esbojarrada i irònica o sarcàstica amb la vida, ha estat la neboda més propera a mi des de sempre. Pou de ciència i de divertiment cosa difícil de conjugar i amb la memòria més prodigiosa que conec. (Els altres de memòria fora de normes són en Fede i el meu germà)

Jose Maria Miro Mestre, cosí germà del meu cosí Jordi de Girona, si he de dir la veritat crec que nomes el vaig veure un parell de vegades, estava emparentat amb la família Escardibul que eren els millor en fer billars i futbolins. D'aquest home nomes recordo dues coses, que vaig anar hi un dia a dinar a la casa que tenien al carrer Mallorca prop de la diagonal i en la sala d’estar tenien a un reco un moble bar amb un parell de tamborets com els que sortien a pel·lícules americanes i l’altre cosa que recordo es que tenia una dona de les que m’agradaven a mi, rossa, ben formada, amb molt perfum, a casa deien que l’havia trobat en un cabaret i que tenia el nom artístic de Maica Sister. Jo en aquell moment era pre adolescent.


Pere i Meri Mallo, no recordo les persones però pel nom i per on vivien , a Navas de Tolosa, penso que devien ser veïns i amics de la Eulalia Jane, no puc dir res mes.

Juan Medina Barrientos, el tenia a la agenda perquè era l’únic 'Vista de Aduanas' gai fora del armari que tractava amb nosaltres agents de duanes,   i que treballava tant a la duana de Barcelona com la del aeroport de Barcelona en aquells anys que hi havia duanes i que un inspector era una cosa molt seria. Mai vam tenir res mes que converses tant a la feina com si ens trobàvem a un lloc d’ambient gai.