M
Miquel Munill, l’apunt diu que esta al carrer de Balmes, no
tinc cap record de qui és aquest home.
Ramón Malagrida, un dels millors amics íntims de la meva
vida, ens vam conèixer al Club Natació Barcelona i desprès de moltes hores de
converses sota el sol o dins l’aigua gelada de la piscina, es convertí amb una
persona intima meva, dels meus pares i dels meus amics, per causes que no
explicaré es va vincular molt a casa nostra i va ser de gran ajuda moral en
determinats tristos moments que vam passar. Malauradament no va viure tot el
que es suposa que una persona ha de viure ja que un càncer se’l va emportar
massa aviat i fins l’últim moment vam estar molt units. És la persona que he
conegut on la paraula ‘demòcrata’ te més sentit.
Enriqueta Marimón, Hita de naixement, cosina germana mes gran
de la família, es va casar amb en Pepito Marimón amb un fabricant de Terrassa i
sempre ha portat una vida on el quedar bé ha estat per sobre de la cultura. Va estar
molt vinculada amb nosaltres quan encara jo no era nat, fins que no vaig tenir
20 anys li deia de vostè i tieta en lloc de cosina. Em deuria fer respecte
aquella dona guarnida amb pells i diamants.
Alfonso Martínez, conegut en l’etapa de Lluis Martínez, es va
enganxar a nosaltres amb l’única intenció de aconseguir que en Lluis amb els
seus diners li compres objectes artístics a la seva botiga Crisce del carrer
Muntaner. Persona que s’avergonyia del seu passat de classe mitja per poder
passar per un dels de la classe alta de Barcelona. De parlar pausat i afectat
la seva persona em causa l’efecte d’una hemorroide virulenta. Va aconseguir també
que en Lluis en el hospital abans de morir canvies el testament amb personal
sanitari de testimonis i li deixes l’herència en lloc dels seus germans o
nebots com estava originàriament.
Lluis Martinez, parella sentimental meva per 4 anys, un dels
moments més convulsos i creatius que he tingut, potser per el moment històric
que vam viure en el traspàs democràtic dels anys 70 als 80 i per no haver sortit el
sida com terrible fre a tota vida lliure i despreocupada. Era del mateix signe
i ascendent que jo per lo qual coincidíem en moltes coses quan no hi havia
tramuntana emocional. Era dur i fort fins el punt d’ofegar-me. Van ser uns molt
bons anys. Vam acabar malament i en mans d’advocats. Al cap de 5 anys vam
arreglar les coses, gracies a un consell d’en Francesc acabat d’arribar a la
meva vida i bastant més tard un dia prenent cafè al bar La Piragua del carrer
Guillermo Tell vaig llegir a la Vanguardia que s’havia mort en plena joventut.
Josep i Laura Marti, Laura la meva segona neboda pel fet d’estar
casada amb en Josep, per estar més propera a la meva edat i per la seva manera
de ser cultíssima, esbojarrada i irònica o sarcàstica amb la vida, ha estat la
neboda més propera a mi des de sempre. Pou de ciència i de divertiment cosa difícil
de conjugar i amb la memòria més prodigiosa que conec. (Els altres de memòria
fora de normes són en Fede i el meu germà)
Jose Maria Miro Mestre, cosí germà del meu cosí Jordi de
Girona, si he de dir la veritat crec que nomes el vaig veure un parell de
vegades, estava emparentat amb la família Escardibul que eren els millor en fer
billars i futbolins. D'aquest home nomes recordo dues coses, que vaig anar hi un
dia a dinar a la casa que tenien al carrer Mallorca prop de la diagonal i en la
sala d’estar tenien a un reco un moble bar amb un parell de tamborets com els
que sortien a pel·lícules americanes i l’altre cosa que recordo es que tenia
una dona de les que m’agradaven a mi, rossa, ben formada, amb molt perfum, a
casa deien que l’havia trobat en un cabaret i que tenia el nom artístic de
Maica Sister. Jo en aquell moment era pre adolescent.
Pere i Meri Mallo, no recordo les persones però pel nom i per
on vivien , a Navas de Tolosa, penso que devien ser veïns i amics de la Eulalia
Jane, no puc dir res mes.
Juan Medina Barrientos, el tenia a la agenda perquè era l’únic
'Vista de Aduanas' gai fora del armari que tractava amb nosaltres agents de
duanes, i que treballava tant a la duana de Barcelona
com la del aeroport de Barcelona en aquells anys que hi havia duanes i que un
inspector era una cosa molt seria. Mai vam tenir res mes que converses tant a
la feina com si ens trobàvem a un lloc d’ambient gai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada