dijous, 30 de juliol de 2015

L’agenda retrobada - S

S

Antonio Soriano, a l’agenda figura com del carrer Tamarit, encara que jo li he conegut quatre o cinc cases diferents, enamorat dels gossos com cap altre persona en aquest món. Es un xicot que de ben jove sabia molt bé on volia anar, preguntava i preguntava i a la fi feia el que ell creia que era el millor. Company de la duana, tenia als vint anys una pell de préssec sense cap pel, no sé qui li va posar per àlies Suzy Wong per les seves traces orientals. Ara ens veiem a la platja de Sitges i ens parlem per Facebook.

Roberto Sancho y Margarita, en Roberto era una mica parent meu ja que el seu pare de segon cognom portava el meu de primer. Va treballar amb mi a la duana i sempre em va tapar les meves escapades. Un home bo i tranquil a qui el destí li va arrabassar la vida quan encara era jove. Al cel hi ha un àngel que camina lent i que es diu Roberto

Pablo Sahun primera parella sentimental i company de feina al mateix departament. Per sort, hi encara que tenia nomes 18 anys i ell 25 em vaig donar compte que aquell home era un gamarus i als tres mesos justos el vaig plantar. Es la persona que em posa mes nerviós de tota la humanitat. La única parella, diguem-ne estable, que ha tingut aquest personatge són els tres mesos que va estar amb mi, egoista sense límits i amb pors de ser descoberta la tendència sexual l’ha portat a un estat de paranoia preocupant. Ens parlem encara per telèfon i per sort per a mi tot això que escric aquí i molt mes li dic sense embuts a la cara, tot el que penso de la seva covardia, de ser una persona sola al món que viu molt be a Sarrià, que esta casi per anar a una residencia geriàtrica i que encara te pors de que els veïns de l’escala s’assabentin  de que és gai. Uff.

Cercle Artistic Sant Lluc el lloc on per molt anys vaig anar quasi totes les tardes a dibuixar o a xerrar. Allí vaig conèixer a la Chelo Naranjo, al Josep Bofill i a la Carme Albaiges, tres imprescindibles del carrer del Pi, ara en el nou local no tinc cap mena de relació ni contacte.

Enric Señer, company de la duana i la nina dels ulls d’en Pere Cusó. Com a bon Àries que és li agrada brillar i ho fa amb certa gracia però sempre als serveis dels qui manen i per protegir els seus propis interessos. Un home que te el cap on s’ha de tenir.

Carme Solernou companya de la Mercé Pérez Solsona fins uns mesos abans de que jo entres a la companyia. Una dona culte d’educació alemanya i catalana i mitificadora del entorn social de l’escola on va estudiar i de totes les seves adinerades alumnes.
Sylvain Cazorla, el vaig conèixer en plenitud física en la època que sortia amb la Pilar Periz i la gent del Liceu, era un solter espectacular. Desprès amb els anys va formar una família i es va dedicar molt al món de audiovisuals on va ser una autentica eminència, en aquest punt va ser molt amic d’un altre crack, en Fede Bada.

Francisco Sorbe, en Paco, de temperament artístic reconegut, el vaig conèixer a Sitges a un local que ja no existeix i on havia vist molt bones actuacions. Em va encomanar un retrat i li vaig dir que jo retrats no en feia llavors em va donar llibertat per fer el que penses que era millor, li vaig fer un triple retrat sobre la caritat.
Lluis Suñol, no se que hi fot aqui! Vivia a Teodora Lamadrid