dimarts, 28 de juliol de 2015

L’agenda retrobada - J

J

Ricard Julián, el meu germà i casat des de 1953 amb Roser, cinc fills, 8 nets, 1 besnéta, és el regal més gran que ens han pogut fer. 14 animes boniques, demanar més seria egoisme impertinent.

Jose Maria Janer, la baronessa, va fer la comunió amb mi a la Salle de Josepets i per quasi 20 anys vam tenir una continuada relació tant a Sitges com a Barcelona, persona retorçada i molt variable però divertida perquè es creia les seves pròpies mentides, molt comunicatiu i generós amb segons qui. Ara bé, i s’ha de reconèixer, és una de les persones més refinades i amb més intuïció pel que fa a la manifestació artística fos del ram que fos. Va ser cap d’en Francesc i l’hi va ensenyar molt l’ofici i també el va putejar tant com va poder.

Eulalia Jane, intima amiga de Lluis Martínez, sense saber mai el perquè. Persona correcte i molt educada, d’aquelles que parlen molt lentament i que pronuncien la paraula ‘aquests’ remarcant la s, la t, i la s finals. En aquell moment estava mig enganxada amb l’erudit escriptor Pelai Pagès, però ella a qui idolatrava fins al fons del anima era al crític d’art Francesc Miralles, amb qui treballava molt sovint. Vaig saber que havia aconseguit un lloc estable al departament de cultura de la Generalitat i fa 30 anys que no sé res de ella. Ara fa uns pocs anys vaig escoltar una xerrada al Romea per en Pelai Pagès sobre Andreu Nin, ens vam parlar i el que es mes bo és que ens vam reconèixer, ell ara esta casat amb un altre dona i es pare de família.


Josep i Carme Julián, fill de Pep, germà gran del meu pare, una vegada morts els grans de la família, el contacte entre cosins es nul. Per deu anys els vam tenir treballant en un local just davant de casa i la meva mare amb lo comunicativa que era cada vegada que veia la porta mig oberta deia bon dia al seu nebot, des de el carrer. Mai li van dir que passes per parlar amb ella una estona, no fos cas que els hi demanes de tornar als diners que va deixar el meu pare per pagar les maquines del negoci familiar. Quan la meva mare no va poder sortir més al carrer els seus últims dos anys de vida, aquests cosins mai van creuar el carrer per saber com estava o simplement per saludar-la, conseqüentment aquesta part de la família està ben morta i enterrada.