dimecres, 9 de juliol de 2014

Les 12 plagues: 8 - Les celebracions futbolístiques.

De totes les plagues que contaminen la meva vida és aquesta la més rebutjada amb virulència assassina. Sé que el 90% per cent de la població mascle i el 40% de la femenina em portaran a la foguera pel que penso i pel que escric. El món del esport me és més aviat complaent perquè l’esport afavoreix el que tinguis millor salut i dormis per la nit d’una tirada, em refereixo clar, el practicar l’esport. Que no te res a veure amb el deliri passional que provoca l’esport-espectacle del futbol. Com a conductor de masses i bloquejador cerebral ha estat el futbol un espectacle rebutjat per a mi des de sempre. Quan tenia set anys el pixafreda del meu padrí em va portar a veure un partit de futbol al antic camp de Les Corts, mai més he posat els peus en un camp de futbol. Al Camp Nou ni tan sols per escoltar al Llach l’he vist mai. Les reunions de Canaletes sempre m’han fet por de manifestacions com la crema de llibres al tercer Reich. Quan els equips de casa perden estic content perquè hi haurà pau a la ciutat, sense carreres de cotxes particulars amb banderes i espantant a la gent fent sonar els clàxons amb traïdoria tolerada per les autoritats. Quan els equips guanyen alguna cosa important, les desfilades que es fan per la ciutat em fan una pena dolorosa. No tinc cap simpatia per aquests ídols que cobren uns sous que no es mereixen, que ens els venen com paradigma de la perfecció patriòtica, i només són uns aventurers que com les meuques de l’antiguitat, es venen la seva carn al qui paga més diners. Tots els governs del món estan encantats amb aquest espectacle repulsiu perquè distreu a la massa dels draps bruts que no es volen que es vegin. Un país sense futbol seria impensable com ho seria un planeta sense atmosfera, mort letal immediata. Com a coda final posaré l’accent amb la literatura que es fa al voltant del futbol i les seves figures, tan a la radio, televisió, com a la premsa escrita, milers d’hores al cap del any i en realitat no parlen de res. Xafarderies de la més baixa estofa.