L’agenda retrobada - H - I

H – I

Carlos Izoard, del carrer Còrsega, company de feina i de vida lúdica. No se qui li va posar el sobrenom de Carlota de Sade. Persona tan divertida com verinosa. Les hores de espera a la duana parlant amb en Carlos són dels moment més divertits que he passat a la meva vida, era parent dels del Zurich de la plaça Catalunya i sempre va viure una vida semi regalada de fer poca feina i viure be, la seva germana Marta també molt divertida i summament intel·ligent con ho era el senyor Izoard que quan em veia entrar per casa seva li preguntava al seu fill, que noi aquest és un altre dels teus amiguets? Amb tot el sarcasme i intenció possible. Al canviar de feina l’amistat amb en Carlos es va refredar fins morir

Salvador Huguet, és l’únic apunt de l’agenda en que no hi ha res mes que el nom. Ni numero de telèfon ni tampoc l’adreça. Tot una premonició del que esdevindria aquest nom en el futur.

Integral, revista amb seu al passeig Maragall, en l’època de Lluis Martínez, aquesta publicació era com una espècie de bíblia salvadora de cossos i d’esperits, en acabar la relació es va acabar el comprar la revista cada mes però sempre més m’ha quedat un regust al interior de menjar sà y portat una vida sana.

Ramón Hita y Emilia. Emilia germana gran de la meva mare, l’autentica Bette Davis que totes les famílies tenen, nosaltres vam tenir molta sort perquè l’imitació era quasi perfecte, tant de posats com de continguts. En Ramon, home callat i amb llums limitades, autentica víctima d’una mantis religiosa, tan vital com destructiva.

Ludwig P. Heilmann un alemany de Mannheim que no se que hi fa a l’agenda, també hi veig que tota la anotació estava taxada per una ratlla en les dues línees de l’anotació així com la següent

Hans Karlheinz , un altre alemany aquest de Köln. Un altre desconegut per no poder recordar el què.

Carmina Hernando, directora de la Escuela profesional de maniquies a la Diagonal prop del passeig de Gracia. Adreça i telèfons  que no se perquè estan aquí. Una vegada hi vaig ser a veure a la filla gran den Josep Bofill, l’Anna que hi va fer una desfilada de fi de estudis.

Concha Ibañez, una pintora de la colla den Carlos Buro. Una dona amable i senzilla. Un periodista amic del grup d’artistes deia de ella: Todo el mundo estamos locos... menos Concha Ibañez. Tenia el estudi i llar a la Gran Via prop de les Glories. Sempre feia camps de Castella o Andalusia com a temàtica dels seus quadres.

L’agenda retrobada - G

G

Joan Gaudi, que segons l’agenda vivia al carrer Loreto i que tenia una empresa anomenada Norma al carrer Juan de Alós, doncs bé no tinc ni idea de qui és aquest senyor

Galeria de Vilanova, Felip el seu amo y anima, una persona excel·lent com amic, i com a galerista, potser el millor que mai he conegut, vam tenir molt bones trobades tant a les diverses places de la seva ciutat, Vilanova, com a casa del seu amic Carlos Buró, gracies a ell vaig tenir les exposicions més boniques de la meva vida d’artista plàstic.

A la lletra G trobem moltes galeries d’art, era el moment més creatiu i de treball constant de la meva vida creativa, aquí hi ha la llista que per una causa o per un altra hi vaig tenir contacte:

Galeria Sant Lluc d’Olot

Galeria Lleonart

Galeria Eude

Galeria La Pedrera

Galeria Rene Metras

Galeria Ciento

Galeria Joan Prats

Galeria Trece

Galeria Dau al Set

Sala Gaspart

Galeria Joan de Serrallonga

Daniel Garcia Carbonell, el vaig conèixer en els primers anys de la meva vida laboral amb 17 o 18 anys, treballava a la companya holandesa KLM i com coneixia a un company Pablo, de feina com a gai ens vam destapar de primer moment, en Dani em va presentar a L’Antoni Chic a una nit de teatre (El gran Galeoto, al teatre Talia). Total la vida li he seguit les passes per ser molt amic de la colla de Sitges, va tenir un càrrec important al comitè olímpic per la preparació dels jocs, vivia en un pis magnífic al cap d’amunt de la Avinguda del Tibidabo. Sempre amable amb mi mai vam ser amics veritables per causes diverses.

Miquel Garcia Casaponsa, marit de la meva primera neboda Anna Julián. Curiosament en aquesta agenda i amb un prou curt espai de temps el matrimoni figura amb tres adreces diverses, carrer Rosselló de Barcelona, Rambla de la Pau de Vilanova y carrer Vilamarí de Barcelona. Ara no tenim cap mena de contacte i te el càrrec de director general d’escoles concertades a la generalitat de Convergència.

Merceditas Garcia Bou,  del carrer Loreto, germana de dos amics íntims del meu germà, venia a casa perquè deia que jo li feia gracia tan petit i negrito però en realitat venia per veure si el meu germà es fixava en ella, missió impossible perquè el meu germà Ricardo nomes tenia per una xicota del barri anomenada Roser, amb qui porta 62 anys de casat. La Merceditas es va casar amb un senyor gran, que crec era el seu ‘jefe’, va tenir una vida còmoda i no va tenir fills, ell crec que sí que ja en tenia.  

Antonio Garcia, casat amb la meva cosina Maria Teresa Hita, parella patètica la miri per on la miri, si hi ha una persona incapaç de ser feliç i de fer feliços als altres es la meva cosina problemàtica Maria Teresa, va tenir una infància molt difícil par causes externes a ella mateixa i de la qual sense ser culpable i per tenir un caràcter inestable la van portar a portar una vida ni desitjada ni envejable. El seu home per a mi ha estat sempre un cero a l’esquerra.

Enric Garcés casat amb Montserrat Daniel, tercera anotació en aquesta pagina d’un apunt que viu al carrer Loreto. Què deuria tenir el carrer Loreto d’aquells moments? Tot un misteri. L’Enric el germà petit de la Roser, dona del meu germà. Parella que en ocasions puntuals ens hem anat trobant  i les relacions sempre han estat exquisides, sense passar els límits que marquen les normes de la avorrida alta burgesia catalana.

Jesús González (Chuso), parella estable per uns quants anys de J.M. Janer, la baronessa, no recordo si era de la Mancha o de Burgos, sempre parlava d’uns amics rics del poble, los Lopez-Bachiller i aquest imponent cognom em va quedar con a símbol de les classes dirigents postfranquistes castellanes.  

Enric Garí, casat amb Anna Maria Garcés, parella generosa i càlida en tots els moments que van tenir contacte amb mi ,amb els meus pares o amb en Francesc. La veu dolça i musical de l’Enric encara la tinc enganxada a l’orella.

German Gil, fill gran de Leopoldo i Elvira, cosina germana del meu pare, en German i la seva germana Alicia van portar al famós restaurant Casa Leopoldo a les cotes més altes. German el 'exquisito', sempre hi va haver un punt de contacte amb ell que sense necessitat de parlar-nos ens dèiem moltes coses del mon subterrani dels homes. La seva dona Rosa, la dolçor en persona com també la seva filla Rosita. Una família 10

Francesc Guitart, un tipus simpàtic i cordial, amic de la Chelo Naranjo i company del cercle artístic Sant Lluc. Artista molt personal. Ara no tinc cap mena de relació.

L’agenda retrobada - F

F

Luis Fenton, company sentimental d’Antoni Chic, molts anys junts, va agafar la millor època creativa del director amb tot el que això comporta , vivia al carrer Madrazo i el telèfon que figura a la agenda retrobada, crec que mai el vaig utilitzar, ens vam guardar les distancies tot aquell temps però mai vam ser amics degut a diferencies de caràcter insalvables.

Fundació Joan Miró, en un moment molt especial de la meva vida la Fundació Joan Miró va ser molt viscut pels matins amb en Ramón Malagrida i pe la tarda o nit amb la Chelo (Consol artísticament) Naranjo.

Pascual Fort, un dels millors tallers d’estampació de gravats del país, a l’agenda figura com Mayor de Gracia , 7 ara Gran de Gràcia, eren uns baixos que les finestres donaven a la riera de sant Miquel, ells van fer tots els tiratges dels meus gravats en aquells moments de creació artística.

Rafael Ferrer, del carrer Cadena, 22, carrer engolit pel que és ara la Rambla del Raval, el senyor Ferrer era un professional de marcs per olis i dibuixos per exposicions, a molt bon preu, una exposició complerta de molts quadres va quedar enllestida en aquell negoci del ‘barrio chino’ avui tant canviat.

Baldomero Falgà i Victoria, el meu oncle i padrí, usurer i cara girat, es casar amb una verinosa feristela que va portar la infelicitat allà on va trepitjar, ell fou el mateix de negatiu. Vaig ser l’únic de la família que li faig dir a la cara tot el que pensava d’ell i de ella per mal que havien fet al bona fe del meu pare. La resta de la família callaven perquè el cabró era molt ric i no tenia descendència, no fos cas que deixessin de percebre la part de l’herència que els hi pertocava. Jo amb la meva baralla verbal, ja vaig renunciar de facto en aquell moment però... a la fi tots els diners d’aquell tros de carn amb potes se’n van anar a Logroño la terra de la muller i els meus parents es van quedar amb un pam de nas i jo content.

Pablo Fiedler parella sentimental d’un conegut del CNB i del Liceu, gran col·leccionista de figuretes de Lladró i d’olis de Carlos Buró, molt aficionat a l’opera de Wagner i en especial a la tetralogia de la qual en veia unes quantes cada any, fos al país que fos, jo al Liceu el veia sempre mig endormiscat o dormit del tot quan sonava la llarga musica dels Nibelungs.

Eduard Folch i Requesens parella sentimental del Dr. Tito Nubiola, gran amic de Ramon Malagrida i de la seva muller, l’Eduard era sempre una persona de suma correcció i polida educació, tenien una casa molt bonica al passeig de Salou davant del mar i recordo uns vespres molt entranyables tant a casa del Tito com la d’en Ramón a Premià.

L’agenda retrobada - E

E

Ramón Estevez Meis, un nom que no em diu res i en canvi tinc la seva adreça sencera de Pontevedra i també el telèfon. Aquest si que l’he trobat al Facebook i es ben ell perquè encara viu a Pontevedra però aquell senyor madur que surt a la fotografia no em dona cap llum a la persona. Le he posat unes notes al Facebook a veure si el meu nom relacionat amb Sitges o Barcelona li diu quelcom.

Montserrat Ester, una molt coneguda figura de la gauche divine que ara fa poc va morir, tinc la seva adreça del carrer Madrazo i el seu numero de telèfon que no vaig marcar mai, son aquelles amistats d’estiu i vacances en que intercanvien dades però quan s’arriba ala vida normal una mandra immensa fa que mai més contactes a aquella persona. Al la Montse Ester vam compartir una setmana de estiu boig a Marrakech al famós per les seves coses, hotel Galia, únic hotel de Marrakech que podien compartir estada i instal·lacions els natius amb els estrangers, això ja ho diu tot. La Montse estava amb un guapo senyor de la cuitat i també amb Ventura Pons molt amic i veí de la Ester. En Ventura es va trobar allí amb un amic que li arribava des Estats Units i feien vida a la plaça per la nit així com nosaltres (Lluis Martínez i jo) en canvi mai vaig veure sortir a la Montse Ester d’aquell pati típic marroquí, sota es voltes prenent la fresca de la nit. La botiga que tenia a Barcelona, Saltar i Parar, venia coses ètniques que comprava a la medina en les seves sortides diürnes.

Ramón Espinosa de los Monteros que vivia a la avinguda José Antonio ara Gran Via de les Corts C. Si mal no m’enganya la memòria era un xicot petit i primet que el vam conèixer en grup en circumstancies que no recordo i que en una excursió que vam fer tota la colla a Zaragoza l’any 87 per una exposició de Josep Bofill al palau de l’Alfajeria, aquest xicot se’ns hi va afegir. No el vam veure mai més.

L’agenda retrobada - D

D

Monchis Donatelli, el món es molt petit, ens va presentar la Monchis en Josep Maria Janer, la baronessa, perquè era amic de les filles de la Monchis, desprès va resultar que de jove la Monchis havia sortit amb en Ramon Malagrida i un temps mes tard va resultar ser la sòcia de l’Enric Velez parella del Ventura Contreras. Monchis una dona vital, gran cuinera,  de maneres exquisides i que feia servir la seva classe per tenir un lloc en aquest món de vanitats extremes, com és la classe alta de la Barcelona sense diners, vivia a Balmes prop de La Rotonda i també va ser directora de galeria d’art que gracies al Google he trobat el catàleg de la inauguració de la galeria a la qual jo hi vaig ser-hi.

Dr. Salvator Dan de Sandre, una adreça i un telèfon de Munich del qual no tinc cap record, he demanat a la meva amiga Brigitte de Munic que investigui sobre aquest doctor bavar i res de res.

Paquita Dalmau, un altre cúmul de coincidències, la Paqui va néixer a Port Bou com el meu germà  i al mateix any, el meu pare era molt amic del Sr. Dalmau també de la duana, a qui tenia molta estima. La Paqui es va casar amb un noi Casadevall que era submarinista del CRISS i que va morir molt jove per no tenir la càmera de descompressió al abast. La Paqui va quedar vídua amb fills molt petits. Paral·lelament la Paqui que era veïna meva ja que la seva casa tanca el meu carrer quan mor a la plaça Lesseps, era molt amiga de la Pilar Periz cosina de l’Antoni Chic i anys mes tard el fill de la Paqui en acabar la carrera d’arquitecte li fa construir una casa moderna a l?Antoni, en un paller antic al poble de Saus a l’Empordà, poble el de Saus que encara hi viu la Montserrat Carulla. Tot ben lligat.

L’agenda retrobada - C

C

Luis Cohen, pintor, era el ex de Lluis Martínez quan el vaig conèixer un pintor i dibuixant excel·lent, moles vivències comunes, vivia en un àtic del carrer Ausiàs Marc en el que havia estat la casa dels porters, una meravella, estava amb un xicot de Galicia, Juan? I van acabar sent els pares adoptius de la meva gosseta Cat. Fa temps va deixar la seva vida fins a les hores i es va casar amb una dona i continua pintant a Portugal però res a veure amb el que feia aquí, ara fa un art del tot prescindible.

Pere Cuso un dels amics més originals i surrealistes que he tingut mai, una amistat molt profunda a nivell íntim (fins un cert punt) i també familiar, morí a una edat que no li tocava amb nomes 77 anys i ple de vida. Parlar més seria malbaratar la seva estimada memòria de milers d’hores compartides.

Vicens Caraltó, un prototip de societat de ‘quiero y no puedo’ bon dibuixant i gravador , com amic mai podies confiar del tot amb ell al quedar per alguna cosa perquè si li sortia alguna cosa mes engrescadora o amb gent més important, et trucava en el últim moment i et deia: ...ho sento però no puc venir perquè m’han vingut uns galeristes i els tinc que atendre... i sempre igual però de molt bones maneres, per suposat que vivia a Sarrià al carrer de Santa Amelia.

Ventura Contreras, quan el vaig conèixer vivia prop de casa al carrer Topazi i tenia una botiga de pintures i articles de neteja a Cornella, sempre ha estat una persona amable generosa i educada, continua vivent a prop de casa però ara a Sant Gervasi en una casa unifamiliar de 4 plantes premi anual d’arquitectura, ja no ens fem i ja no el puc considerar com amic per l’abisme que s’ha creat entre els dos. Abisme de tot nivell i colors de la paleta.

Finques Coll, les finques que van fer la compravenda de la casa del carrer Sant Bartomeu de Sitges, operació infructuosa del tot. Desprès amb el temps van comprar el pis que tinc a sobre del meu de Sitges i sempre hi ha hagut petits problemes amb aquesta empresa. La empleada que tenien la Esther molt simpàtica i eficient.

Antoni Chic, la meva segona parella sentimental, dos anys a Barcelona dos anys a Madrid, la separació ho va refredar tot. Amb alts i baixos sempre em estat en contacte, persona brillant i que es sap fer estimar però cap d’artista bohemi amb tot lo bo i dolent que això comporta. En aquest moment no se si està al hospital de Bellvitge o a la residencia geriàtrica on estava des de fa uns mesos.

Ferran Carreras, un cas de tsunami sexual dins la empresa familiar on jo treballava, nomes va durar un any en actiu en el seu lloc de ajudant de contable. Uns atributs fora de normes, que sabia jugar molt be tant amb caps de servei com subordinats. Vivia al carrer Rocafort amb un xicot que treballava a Jorba-Preciados.

Joan Casas, parella de Carlos Buró de tota la vida, la persona més abnegada dins el caire matrimonial que jo conec. La bondat personificada, un àngel baixat a la terra i un professional en el emmmarcatge de quadres de gran categoria i eficàcia. Cada una de les habitacions de casa meva estan plenes de feina feta per l’amic Joan Casas. Encara ara de quant en quant m’envia algunes coses divertides per el correu.

Frauke Pahl G. de Cossio, una noia d’Hamburg que va venir als anys 60 a treballar com a becaria, encara que llavors aquesta paraula no es coneixia, a la agencia de duanes on jo treballava, s’hi va estar uns pocs anys i vam fer bona amistat. Es va enamorar de Catalunya per sempre més. Va anar desprès a Mèxic i allí es va casar amb un metge de molt prestigi, encara hi viu allí, però aquesta primavera per Juny va tornar a Barcelona i Sitges desprès de tantíssim temps. La retrobada va ser molt bonica i emotiva. Encara parla algunes coses en català.

Montserrat Carulla, per ser tan amiga de l’Antoni Chic amb la Carulla i el seu segon marit i he tingut algun contacte a Llança, a Madrid quan hi feia teatre allí i també a Sitges a casa meva.

Sergio Cucalón un contacte breu que es va convertir en un amic, en aquells moments, sé que treballava en el teatre de titelles de la Herta Frankel i sempre anava de tourne per tota España, fa molt temps que no en se res d’ell.

Antonio i Gloria Curbera, matrimoni amics, ella era companya de l’empresa on treballava. Era una bellesa inimaginable com una mena de Ivonne de Carlo a la catalana, un cos molt sensual i molt simpàtica, llògicament l’amo de la companyia li va posar l’ull a sobre, i com ella li va dir que res de res, al cap de poc temps ja estava al carrer. Va posar desprès una llibreria crec que a hospitalet i ara esta en una bonica boutique del Bulevard Rosa

Toni Cantín, així és com el varem conèixer, encara que el seu cercle d’amics li diuen Tato. Va entrar a les nostres vides com amant de l’innombrable, però en Pere sempre li fa ver bon paper i li va demostrar una gran estima fins l’últim moment de la seva vida, sempre deia que en Toni era l’optimisme fet persona. L’etern Peter Pan.

L’agenda retrobada - B

B

Frederic Bada, la meva tercera parella sentimental, una persona bona, fidel, innocent i poruga. Amb ell vaig aconseguir unes fites tant en el terreny intel·lectual i artístic com en el món sensorial íntim quasi impossibles d’obtenir enlloc més en el planeta. La seva força interior l’ajuda fins el moment present a superar unes dolences físiques que en altres persones serien del tot insuportables. La seva silenciosa lluita de segur que arribarà a bon port.

Ramón Burgos, era un frívol amic de Ramón Malagrida, i gracies a aquest amic vaig tenir moltes ocasions de compartir festes i saraus amb aquesta festiva personalitat a casa nostra,  com a casa seva, com també a Premià de Dalt a casa d’en R.M. en Ramón Burgos, amb un bon càrrec al Banc Popular, crec, formava part del ‘club de los visones’, ell deia que al Liceu nomes hi havia tres abrics de visó, el de Jose Maria Modolell, el de Pemari Bassols i el d’ell, anys més tard a casa del Terenci vaig descobrir que ell també en tenia un d’abric de visó i de la Elena Benaroch, no podia resistir-me a la tentació de provar-me’l i així ho vaig fer.

Carmen Baldú, vivia al carrer Lucà i la trobàvem als bars d’ambient del carrer Sant Bonaventura de Sitges d’aquells anys finals dels 70. Mai va ser una amiga y no va passar de un nom més a l’agenda.

Delmiro Balart, una persona entranyable per tots els cantons que és miri, veí de casa vivia en un casa baixeta darrera dels Josepets, el trobava a tot arreu, al Natació Barcelona, al Liceu, a les estrenes de teatre i en els últims anys a Sitges, em va conèixer de segur al 1961 i mai una persona m’ha dit tantes ‘plasenteries’ com les deia ell cada vegada que em trobava. La tieta, la tapir, nom cruels del món gai d’ara i de sempre. Era un bon professional de la decoració i molt entès una vegada que vam comprar un molt bonic bisquit angles a New Caledonian market molt trencat i malmès per nomes unes 500 pessetes, al canvi, en Delmiro em va recomanar a la Sra. Garcia que era restauradora del museu de Catalunya y va quedar que quasi no es notava la ferida a la preciosa figura.

Manuel Blesa, pintor de Sitges d’orígens aragonesos. No sé perquè esta aquí perquè ara es creuem pel carrer de Sitges i no ens saludem. En Blesa va començar la seva carrera retratant vells de poble y cases d’Aragó y ara porta 30 anys retratant ceràmiques a la manera de Zurbaran, ho fa molt bé. Tot s’ha de dir.

Alberto de Barinaga, ai el Sr. Barinaga tan tocat i posat, el meu agent de assegurances de tota la vida, o quasi. Li vaig ser fidel fins que va morir i desprès ho vaig mantenir per cinc anys més amb la seva vídua. Ara la ferocitat de la Caixa piranya és la que porta les meves coses.

Carlos Buró, gran pintor y millor amic, generós al màxim i excel·lent persona. Amic íntim i personal des de finals dels 70s. Són innombrables les entaulades que em mantingut a casa seva de Barcelona o de Sitges amb tots els amics. Persona que li ha agradat compartir les seves amistats i les seves vivències, amb els anys es va anant tornant reiteratiu i menys irònicament brillant. Ara per circumstancies especials politiques i de relacions socials i per les seves obsessions no ens veiem i es pot considerar una amistat morta. Però molt viva en el record que constantment tinc present gracies a la extensa col·lecció de la seva obra que tinc a casa, molta comprada y encara molta més la regalada.

Alfonso Bonin, els veïns del replà. La família Bonin Pequin, el cap de família era tot un personatge de pel·lícula elegant, amb ulleres fosques i fumant sempre puros dels cars. Jo l’envejava perquè  a la finestra que teníem davant nostre al pati de llums, el Sr. Bonin i tenia un llit de massatge i cada dia al mati venia un massatgista professional a donar-li un bon massatge. Desprès sobre migdia el Sr. Bonin sortia de casa i no tornava fins molt entrada la nit o la matinada. Jo que també era tronera me’l trobava a l’escala i feia el possible per no saludar com mig avergonyit.

L’agenda retrobada - A

Amagada al fons d’un calaix, allí estava una agenda Myrga en falsa pell de color marró, agenda d’adreces i telèfons de fa més o menys 40 anys,  tot un misteri i un repte per la meva memòria. Què és el que resta d’aquell món de la segona part del segle XX

A

Carme Aulet, la primera sempre en totes les agendes amiga des de 1972, amb grans intermitències de comunicació, estimava molt a la mare, estimació mútua, això mai no s’oblida, llavors encara vivia a la Travessera de Dalt i estava amb la Marga, desprès va venir l’altre Carme i van canviar per Lliça de Munt. Ens vam conèixer a Eivissa al mateix hotel de Figueretes. Ara no hi ha cap mena de contacte.

Jordi Aleixandre, veí de Valldoreix, fill d’en Paco y la Dora, un noi que era una estrella de jove es casar amb Marivi, veïna també dels estiueigs a Valldoreix, eren la parella perfecte, al cap de molts anys, 6 o potser més es van separar perquè ella encara era verge, tenia repulsió a la penetració, la Rota va anular el matrimoni, la mare va tenir que anar a declarar al bisbat. Desprès de un quant temps es va casar amb una amiga meva d’un altre recó, la Pepita Campillo, tampoc va ser un matrimoni feliç i que va acabar dramàticament ja que l’únic fill que van tenir en Daniel va morir el any 2009 amb tan sols 37 anys.

Bernard Asswar, que vivia al carrer del Carme de Mataró i del qual no tinc ni la més remota idea de que hi fa a la llista.

Luis i Trinidad Aladren del carrer Calabria, estic quasi segur que Trinidad era la neboda preferida de la Carmen de casa, sempre parlava, la nostra Carmen dels seus estimats Pepe i Trini, cosins germans de parentiu.

Paco Aleixandre, marit de la senyora Dora, amics i veïns tant a Valldoreix com a Gracìa, vivien al carrer Memendez y Pelayo de llavors, ara Torrent de l’Olla , amics dels pares per fer partides de cartes i viatges curts, tenien dos fills, Jordi i Javier i una petita piscina a Valldoreix que hi anàvem tots a fer el bany del mati.

José Luis Allué, vivia al carrer Balmes, part alta, pis  que li vaig buscar jo, va ser la meva sexta parella sentimental, un error a dues bandes que al cap de menys quatre anys es va solucionar per el be de tots dos, jo vaig trobar en Francesc que encara dorm al meu costat i ell a en Julio de Sariñena que també li va durar molt poc temps, ara en Julio viu a Sant Pere de Ribes i en Jose Luis segueix al mateix barri. No ens veiem mai ni ens truquem, no hi ha res a dir-nos i si per llocs comuns el veig, faig el possible per passar de llarg.

Albert Aymà abans d’amic teníem una relació de feina ja que treballava a Barnatrans l’agencia de duanes que ens feia la feina, era casat o divorciat i tenia un fill que estimava molt i sempre en parlava, va invertir diners en un bar musical petit proper al passeig de Sant Joan, l’amic Stanley que encara era a Barcelona li va fer la decoració. Dels  banys del bar van sobrar unes rajoles de Valencia de color gris i negre i me les va regalar i amb elles vaig fer la reforma del bany petit de casa que encara esta en perfecte servei i funcionament.

Domenec Armengol Roca, del carrer Diputació. No tinc cap noció de qui es aquest senyor que figura amb tot detall a l’agenda.

   

I te'n vas a treballar...

Els Balmins a primera hora

Fotografia de grup quasi impossible

Fotografia curiosa per no dir insòlita trobada ara fa poc temps en el calaix de coses rares de la mare, explicaré el perquè  la trobo estranya i la composició de la instantània  adjunta.

Primer de tot el que en primer terme i en lloc destacat hi estigues el meu pare, ell sortia poc a les fotografies perquè era qui les feia, el mateix em passa a mi. Aquí la mirada del meu pare vers el fotògraf és tot un enigma, això sí, encara que el tema es campestre, el pare de coll i corbata amb un cigarret a la ma esquerra, es mostra com tot un gentleman.  Guapo i senyor.

Darrera el meu pare hi ha un adolescent que es deia Pedrito, i venia de Logroño, estava una temporada a casa del meu padrí Bal i la seva dona Victoria, ja en aquells moments les llengües vidriòliques de la família deien que aquell nen Pedrito no era nebot de la pèrfida Victoria sinó que era el seu fill, qui ho sap, avui aquestes coses no tenen cap importància, llavors eren motiu de condemnació eterna per part de la societat i de l’església. El Pedrito devia haver nascut quan la guerra, i com la Victoria era miliciana, ves a saber qui era el guapo del seu pare. Tot són conjetures, clar.

Al centre de la fotografia la nostra cosina germana Maria Teresa, que en aquell moment treballava a la Radio Nacional de España a la plaça de Catalunya, estava enamorada d’un xicot de diners de Tarragona i fou rebutjada per la família per no estar el nivell econòmic de la cosina en el mateix grau del pixafreda de Tarragona, tot un drama que barrejat amb altres fets rellevants de la seva vida fa que avui sigui un autèntic personatge de novel·la per les seves rareses i excentricitats.

A la dreta de la fotografia hi trobem la Pili, una amiga intima de la Maria Teresa, molts anys més tard descobriríem que fou molt més que intima. La Pili al cap de poc temps de la fotografia es va casar amb un xicot que li va durar poc temps, però que li va donar un fill. Va passar molts anys amb el nen, els gossos y la mara de la Pili, de Lleida, amb terrens , tenien diners i van a anar a viure dos carrers per sota de on jo he viscut quasi tota la meva vida.  La Pili la veig molt sovint, des de fa dotzenes d’anys amb els gossos que pertoquen a cada temporada. En aquest moment te una parelleta de gossets color avellana de raça indefinida. Cada mati amb fred o calor   la Pili agafa els seus gossos puja pel meu carrer, creua la plaça i enfila camí amunt fins la carretera de les aigües i torna a baixar amb això se li omplen les hores del mati, a vegades la veig d’anada i altres de tornada, sempre em pregunta si se res de la meva cosina Maria Teresa, i sempre li dic el mateix que fa mes de 15 anys que no se res d’ella però que encara no l’han tancada al frenopàtic.

I per fi trobem aquest nen que la Pili te agafat, i que toca una mena de flabiol. Aquest nen no és un refugiat de Bengala ni tampoc del Pakistan, aquest nen soc jo.

Nota marginal.

El entorn natural que van triar per fer la fotografia és l’altre incògnita de la instantània, ja que no te cap especial atractiu i al fons a la dreta s’hi pot veure una pala per remoure terra.

 

Laborals

Aquest anunci canvià la meva vida:

a la fi vaig trobar una bona feina: