Fotografia de grup quasi impossible

Fotografia curiosa per no dir insòlita trobada ara fa poc temps en el calaix de coses rares de la mare, explicaré el perquè  la trobo estranya i la composició de la instantània  adjunta.

Primer de tot el que en primer terme i en lloc destacat hi estigues el meu pare, ell sortia poc a les fotografies perquè era qui les feia, el mateix em passa a mi. Aquí la mirada del meu pare vers el fotògraf és tot un enigma, això sí, encara que el tema es campestre, el pare de coll i corbata amb un cigarret a la ma esquerra, es mostra com tot un gentleman.  Guapo i senyor.

Darrera el meu pare hi ha un adolescent que es deia Pedrito, i venia de Logroño, estava una temporada a casa del meu padrí Bal i la seva dona Victoria, ja en aquells moments les llengües vidriòliques de la família deien que aquell nen Pedrito no era nebot de la pèrfida Victoria sinó que era el seu fill, qui ho sap, avui aquestes coses no tenen cap importància, llavors eren motiu de condemnació eterna per part de la societat i de l’església. El Pedrito devia haver nascut quan la guerra, i com la Victoria era miliciana, ves a saber qui era el guapo del seu pare. Tot són conjetures, clar.

Al centre de la fotografia la nostra cosina germana Maria Teresa, que en aquell moment treballava a la Radio Nacional de España a la plaça de Catalunya, estava enamorada d’un xicot de diners de Tarragona i fou rebutjada per la família per no estar el nivell econòmic de la cosina en el mateix grau del pixafreda de Tarragona, tot un drama que barrejat amb altres fets rellevants de la seva vida fa que avui sigui un autèntic personatge de novel·la per les seves rareses i excentricitats.

A la dreta de la fotografia hi trobem la Pili, una amiga intima de la Maria Teresa, molts anys més tard descobriríem que fou molt més que intima. La Pili al cap de poc temps de la fotografia es va casar amb un xicot que li va durar poc temps, però que li va donar un fill. Va passar molts anys amb el nen, els gossos y la mara de la Pili, de Lleida, amb terrens , tenien diners i van a anar a viure dos carrers per sota de on jo he viscut quasi tota la meva vida.  La Pili la veig molt sovint, des de fa dotzenes d’anys amb els gossos que pertoquen a cada temporada. En aquest moment te una parelleta de gossets color avellana de raça indefinida. Cada mati amb fred o calor   la Pili agafa els seus gossos puja pel meu carrer, creua la plaça i enfila camí amunt fins la carretera de les aigües i torna a baixar amb això se li omplen les hores del mati, a vegades la veig d’anada i altres de tornada, sempre em pregunta si se res de la meva cosina Maria Teresa, i sempre li dic el mateix que fa mes de 15 anys que no se res d’ella però que encara no l’han tancada al frenopàtic.

I per fi trobem aquest nen que la Pili te agafat, i que toca una mena de flabiol. Aquest nen no és un refugiat de Bengala ni tampoc del Pakistan, aquest nen soc jo.

Nota marginal.

El entorn natural que van triar per fer la fotografia és l’altre incògnita de la instantània, ja que no te cap especial atractiu i al fons a la dreta s’hi pot veure una pala per remoure terra.