Essencials Cultures

La cultura segons el meu parer et ve donada per la llengua que parles totes les expressions que vas incorporant dins el teu cervell provenen de les arrels familiars de moltes generacions cap enrere. La meva cultura és la catalana en primer lloc perquè fou la llengua que em parlava la mare mentre em donava de mamar el seus pits generosos i era també la que em parlaren el meu pare i el meu germà en aquell pis del poble sec dins la cruel postguerra franquista en segon lloc. Mai em van parlar un sol mot que no fos català.

Paral·lelament a casa hi havia una radio, la radio estava moltes hores encesa i per la radio nomes es podia escoltar el castellà, perquè el català estava totalment prohibit el parlar-lo en llocs públics, per la radio escoltava a la Juanita Reina i al Antonio Amaya amb unes precioses cançons que explicaven histories d’amor que jo no comprenia del tot, però que sí que m’aprenia les precioses lletres, gracies als professors, Pepe Blanco, Lola Flores, Manolo Caracol, Carmen Morell, Carmen de Lirio i els esmentats abans vaig estimar la nova llengua que començava a conèixer i així quan vaig anar al col·legi i parlar allí nomes en castellà no vaig fer el ridícul.

Quan tenia catorze o quinze anys a els pares van fer per coses de la vida tres viatges a Paris en cosa d’un any, mai més hi van tornar a Paris però la meva mare es va convertir en afrancesada i a casa l’esperit francès va convertir-se en religió. La mare va començar a tornar a estudiar el francès amb uns llibres que corrien per tot arreu del Mètode Perrier, el pare es va subscriure a tres revistes franceses que portaven a casa cada setmana de contraban, Cinemonde, Elle i Paris Match, els Zola i Balzac van substituir als Perez Galdos i els Blasco Ibañez. Napoleó era un deu i Brigitte Bardot santa maria, en fi que la cultura francesa em va entrar per la porta gran i encara em dura.

Quan vaig conèixer al meu amic Stanley i es va instal·lar a casa ell no coneixia res de castellà així que el nostre idioma oficial per comunicar-nos fou l’anglès que tenia ben rovellat de quan l’havia estudiat als escolapis i que per coses de la vida no m’havia fet falta per res de profit. Així que vaig començar a parlar l’anglès continuadament i cada vegada anava agafant més girs idiomàtics sempre amb els paràmetres de qui m’ho estava ensenyant que no era una persona de cultura vasta o refinada però suficient per anar fent. El començar a entendre les lletres de les cançons dels musicals els dobles sentits i el poder-te barallar en una llengua que no es la teva és un gran què. Gracies a aquest anglès après per casualitats sentimentals de la vida vaig aconseguir una feina que vaig conservar fins a la fi de la meva vida en el món empresarial.

I per fi i gracies a una antena parabòlica que em van instal·lar ara fa 22 anys a la casa de Sitges vaig començar a escoltar la preciosa i lluminosa llengua italiana per les cadenes de televisió de la RAI a les quals tenia accés, per la seva qualitat i perquè ens agradaven les musiques italianes a casa només veiem les televisions italianes i mica en mica el italià, tan difícil de escriure’l el vaig anar coneixent com si fos l’italià una llengua sempre parlada fins el punt que els telegiornale de la RAI els escoltava i no feia cap mena d’esforç per comprendre tot el que es deia, talment con si estigues escoltant TV3. És així com la cinquena llengua es va ficar dins la meva vida, d’una manera plàcida i sense esforç.