Vaig entrar tard en el món de les arts perquè a la meva escola enfocada al comerç això no s’estudiava, ho vaig fer però de la ma d’un dels grans, Michelangelo i el seu David, amb la clau per anar descobrint els primitius italians com Crivelli i les seves fruites i flors o Signorelli i els seus cossos nus turmentats, per proximitat geogràfica soc incondicional de Goya i Zurbaran de la part castellana com de Casas i Rusiñol de la de Barcelona. La fotografia es un art amb lletres d’or quan ve de la ma de Herbert List i Wilhelm von Gloeden. Sempre m’han fascinat la exquisida elegància de l’art deco, la rotunda presencia del renaixement italià del duomo de Siena i les obres de Palladio, la sublim fantasia inacabable de Gaudi o la perfecció clàssica de les dotzenes de escultures que hi ha del rostre del bell Antinous com també el dibuix tallant dels projectes del arquitecte Gehry. Per entendre el diví equilibri dels colors i les formes has de endinsar-te en el món tou i amanerat de Pontormo, el geomètric del meu amic Peter Todd Mitchel, la rígida fredor del Bronzino o dels llassos i sedes angleses de Gaainborough. Quan vaig descobrir que un vestit de dona pot ser una obra d’art que camina i es belluga no vaig trigar en considerar a Christian Dior l’home imprescindible per el meu concepte d’aquest art, seguit de prop pel seu alumne Yves Saaint Laurent o per l’altre gran de la moda Givenchy. Si tinc que dir quin l’art que més m’interessa en els dia d’avui diria que són dos, els més devaluats i menyspreats de tots, l’art orientalista i l’art pompier, tots dos del segle dinou i que van ser esborrats del mapa quan el sobrevalorat impressionisme va a arribar a les sales de subhastes i als museus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada