Terenci Moix, Juliol 1975

Somnis Impossibles

Conec Enric Julià de fa anys… aquells de l’absurd incontrolable que anomenàrem “primeríssima joventut”. Tan primeríssima, que s’anà en orris amb les pel·lícules que ens agradaven, i que es degradà a ella mateixa com qualsevol actriu de la Fox antiga que ens revelés, de cop i volta, una decadència inviable. Però és bo i dolç (potser) de retrobar-la, la joventut, en els quadres amb els quals ens sobta Enric Julià, una mica vergonyós de treure’ls de la pròpia intimitat i absolutament insolent d’haver-los fet.

En les circumstàncies actuals – del mon, d’aquesta terra i de l’olla de grills que, encara, anomenem cultura – escriure la presentació d’uns treballs d’expressió artística (o, si ho voleu, personal) inclou una pedanteria encara més insuportable que l’art de fer-lo, aquest treball. Sense, però, l’àlibi que sempre tindrà el quefer artístic, a despit de totes les modes, canvis i atzutzacs de la crítica. En aquest cas, l’àlibi és més perfecte perquè la insolència prové, esplèndidament, de la gosadia de crear (o del seu “asombro”, com diria Alberti). El – podríem dir – disbarat excepcional d’escometre-ho.

L’insolència del presentador, com la del crític, com la del comentarista, no té aquesta excepcionalitat i s’haurà d’acontentar tot escatint, explicant, potser justificant i, finalment, esbombant, uns missatges aliens, amb el qual l’insolència del creador sempre ens ha d’humiliar.

Vetaquí que, amb els desavantatges de no haver escomès mai l’insolència de la pintura, ara em trobo amb un insolent notable, l’Enric Julià, em demana un text que expliqués, que introduís, que escorcollés els seus jocs de signes o l’ensurt de la seva masturbació-expressió. Prou lúcid, de fa temps, per a deixar a l’art, com a la vida, la possibilitat d’explicar-se ell mateix, convido al lector (possible) o a l’espectador (en la mesura que la pintura podria ser l’espectacle retingut en un instant paralitzat), els convido, dic al saludable esport del propi judici. Esport que esdevé tan necessari a l’art com a la masturbació; la qual, quan s’expressa artísticament, també exigeix les lleis de la pròpia llibertat, de la pròpia insolència.

En una altre vessant de les insolències (la pràctica, la virtut, l’art d’esser insolent) em trobo també amb la sorpresa que Enric Julià pertany a l’estranya raça dels artistes secrets, la qual definició inclouria fàcilment la dels artistes que treuen plaer del seu mitjà d’expressió. Abans, naturalment, que això es converteixi en mitja de producció per imperatius del nostre enrenou social. El parany no existia quan aquesta obra secreta s’anava forjant, i, així, ella s’autodefineix com un llarg procés d’esbargiment privat i, ensems, bo i resseguint els seus vessants masturbatoris, com una confessió.

Confessa, diguem-ho d’una vegada, l’enyor d’un univers mig mític, mig ficció, formes precises d’una felicitat de somni eròtic no contaminat, entorns d’una poesia tendra i tumultuosa alhora, orgasmes d’una cultura del somni i de les seves influències. En ultima instancia, un univers ideal i idealitzat, en el qual totes formes se’ns transmeten “regalades” (i és evident que existeix una estètica del regal, com demostren, sense anar més lluny, els Prerafaelites). En resum. Una obra de relacions entre les cossos i la llum que els somia , entre les flors i llur propi miratge, entre les violacions de l’espai (un cos esquemàtic el talla i el crea) i una melangia secreta per tot d’Arcàdies perdudes.

Enric Julià que sempre ha tingut l’aspecte d’un mabre antic passat pels antulls de les deformacions barcelonines (i les del segle àdhuc fora de Barcelona) transmet aquesta melangia amb la sorpresa de l’autorevelació. L’honestedat d’aquesta expressió seva (i això que es ben cara, la honestedat!) és tan evident, roman tan rotunda, que fa que l’Enric no amagui un heretatge d’influències plàstiques que constituiran, per els erudits, un garbuix de ca l’ample. Peró les influencies d’una cultura assimilada a través dels mass-media i de la irregularitat amb què la nostra generació hem anat arribant a la cultura amb majúscula, fa que ens siguin immediats, entranyables, nostres totes les mitologies que l’Enric Julià ens proposa. Les quals mitologies tenen un to inconfusiblement

Mediterrani

Panteista

Apol·lini

Floral

I això no obstant, em sembla urgent aclarir que, en l’expressió d’Enric Julià, el Mediterrani encara no ha entrat a la O.T.A.N., ens reclama una llepada de les ones en la sorra tíbia de Delos; el panteisme és una molt plausible excusa contracultural, un rebuig molt afortunat de l’atrotinada moral judeocristiana, perquè cossos amb voluntat de ser perfectes gosen de dir, finalment, el nom de llur mena d’amor; i Apol·lo hi representa la culminació de l’exacte equilibri entre la perfecció del cos i la perfecta llibertat que fa que els cossos siguin gaudits (ni que sigui pel sol); i, finalment, la vesant floral és la deformació última de la llum mediterrània, violentada amb els excessos del Modernisme català.

Somnis perduts i el poder de la masturbació, que ens els restitueix. Somnis que es desenvolupen sobre una pantalla Miracle Mirror, però que tot seguit s’anaren a ennoblir sota els focus d’un bell melodrama de Verdi, que reconeixeren llur dret d’existir tot seguit d’una lectura de Cocteau (conciliador) o de Genet (incitador de revoltes) . Entre tot plegat, un mon pansit de fades barcelonines, cariàtides de tantes façanes d’Eixampla, motllures a tants bufets i menjadors ombrívols (mentre, a la radiogramola, se sentia l’anunci de la Sopa Prisa), són substituïts per un exercit de joves estilitzats, en cerca de móns més clars, per platges increades en les quals hom juga desprès de fer l’amor. I no pas l’amor que resultaria d’una sexualitat neuròtica, és a dir moderna, és a dir cristiana.)

I tot i que no volia explicar (però els comentaristes, de vegades, resultem més insolents que el propi artista) jo acabaria dient que una de les possibles lectures de l’expressió de l’Enric Julià és que vol preservar un mon de somnis impossibles, conscient que, així, es preserva el mateix. S’esdevé, doncs, un orgasme del Temps, botxí de tots nosaltres.

Del temps, no narrat, al qual e devia referir el Diví Leopardi quan deia:

Era quel dolce

E irrevocabil tempo, allor che s’apre

Al guardo giovanil questa infelice

Scena del mondo

Terenci MoixJuliol 75

PS

La fotografia que encapçala aquest escrit de Terenci Moix es d’un grup d’amics a la platja del Prat feta els anys 60 per Pere Cusó, en Terenci (encara Ramon en aquells moments) Enrique Ortenbac, Joaquim Bas i jo mateix, aquesta fotografia en Terenci mai la va veure en el seu moment i en trobar-la trenta anys mes tard la va signar amb el nom de “Terenciet”