Estimat Gabriel,
Em sento culpable de extrema crueltat en jutjar els pintors del passat i no voldria ser així però no puc canviar el poc sentit comú que em queda i te de confessar que l’exposició de Ramon Casas ‘L’encís de la dona’ al Liceu em va semblar com un pastis de merenga farcit amb melmelada de préssec, o sigui totalment indigesta.La part dreta del meu cervell, la conformista, em diu que es un bon pintor, que no gran, que te una llum tantes vegades màgica, un domini del pinzell extraordinari i una base de dibuix d’una solidesa inqüestionable, però... la part esquerra del meu cervell, la boja, veu que es un pintor que quan surt del dibuix, o retrats sobre paper, on si es un mestre indiscutible, es torna tou i llefiscós, que volen dir els seus quadres? Un conjunt de 'pepes' molt ben guarnides amb cara de bledes, no ho se, penso que si la societat del seu moment era la que retrata, era una societat que no valia gairebé res, freda i sense anima, quan penso que en aquells mateixos moments a Paris, Toulouse Lautrec estava creant una obra extraordinària tant en el terreny pictòric com a la del cartell i el dibuix, obra copiada per tots, però mai amb resultats que em facin feliç. El pintor Casas mai podrà ser comprès fora de casa nostra, perquè el seu es un mon petit, burges, dolç, còmode i sense cap compromís, mes o menys com pot ser la firma Lladró avui dia, clar que aquesta te un bon merchandising al estranger, cosa que tampoc ho puc entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada