'El Sr. Perramon' dirigit per Antoni Chic

Amb referència a la reestrena de ‘El Sr. Perramon’ al teatre Romea, i a la noticia donada per TV3 per la seva col·laboradora Gemma Ruiz de que aquesta obra ja s’havia estrenat també al teatre Romea, com totes les altres obres de l’eximi autor, vull fer un parell de precisions:
1- L’obra es va estrenar al desaparegut Teatro Candilejas (Rambla Catalunya, 26) amb Joan Capri encapçalant un excel·lent repartiment d’actors entre els quals s’hi trobava la gran dama del teatre català Sra. Emilia Baró. En aquells moments, el Candilejas era dirigit per Ramir Bascompte i el sotasignant Antoni Chic. Es feien textos en castellà adreçats al públic jove i ‘progre’ de l’època. Ens varem reunir amb el gran autor Josep Maria de Sagarra que ens oferí estrenar la seva adaptació de ‘L’Avar’ de Molière que amb el títol de ‘El Sr. Perramon’ havia escrit per a Joan Capri. A la vegada va sugerir-nos savis consells : programar textos de categoria i en català. ’L’exit estava assegurat, i també, apujar els preus de les localitats, afegint el comentari: ‘els Chateaubriands estan molt cars!’. Tenia tota la raó, l’hi férem cas i l’èxit fou aclaparador.
2- Respecte a la dramatúrgia d’aquesta reestrena al Romea, em remeto a un fragment del text de presentació escrit per l’il·lustre dramaturg. (també en castellà, es clar!) : ‘no pude acercar (el text) hasta 1960 porque las costumbres y disciplinas domésticas de hoy chocan demasiado con las del tiempo del Tratado de los Pirineos. En cambio este choque es apenas perceptible, si nos situamos bajo la romantica luz de gas y vestimos con el miriñaque el pudor y la timidez de las hijas de familia’En aquestes circumstancies, i moltes mes que farien massa llarg aquest text, es va estrenar ‘El Sr. Perramon’ al Teatro Candilejas i vaig ser molt feliç de poder-la dirigir. Una experiència inoblidable, moltes gracies. Antoni Chic

Nit de cinema amb Joan

Estimat Gabriel,

Es molt probable que mai hagi fet un curset de psicologia a una sala de cinema mentre estic esperant la projecció de la pel·lícula que he anat a veure i quan aquesta comença i les llums s’apaguen un sentiment de tristesa em colpeja tot de cop i tinc ganes de plorar.

Estem a la fila 13 d’un cinema de la Diagonal de Barcelona, es una vigília de festa i a la sala hi ha una entrada mitja, a la fila davant nostra si posa tota una colla de nois i noies, tots molt joves sobre els 18 anys, son macos i ben educats, jo imagino que son estudiants universitaris i no m’equivocaria, just a la fila esmentada y tres butaques junt al passadís es col·loca, que no seu, un xicot bonic i viu com el mediterrani el mes de juliol, tan aviat el vaig veure com ell va tornar-me d’immediat la mirada, no estava assegut ja que parlava y s’esplaiava amb tots els seus companys, va saltar a l’altra banda de passadís per parlar amb una amiga i a aleshores al ajupir-se vaig veure els calçotets que li sortien quatre dits per sobre del texà i deixava també un bon tros de pell de la seva cintura tan esvelta.

Però la seva mirada que la tornava y retornava es el que mes dolor i plaer va donar-me en aquells moments, es un xicot molt guapo, moreno de pell clara, sensual i de boca gran, llavis plens i somriure permanent i immaculat, vesteix modern i amb menys roba de la que toca per el temps de pre-nadal que estem passant, de sobte vaig trobar que aquella cara no m’era desconeguda i es que s’assemblava molt al actor que sortia al musical “Hair” que crec recordar es diu T. Williams, aquell noi era mes gran tot ell i aquest d’ara es més fet a mida, però la cara y el primer impacte eren molt semblants, en un moment un dels companys el va cridar pel seu nom i va dir: Joan!

Que feliç vaig ser, perquè el meu somni d’una nit d’hivern ja tenia nom: JOAN

En Joan per fi va seure al seu lloc i llavors em vaig adonar que al seu costat hi seia un xicot no gaire maco de cara, d’una mida similar a la d’en Joan, no puc estar molt segur ja que estava mes que sentat allargassat a la seva butaca, el que si veia era un cabell preciós ple de llargs rinxols rossos, fins i tot vaig preguntar al meu Francesc si aquell cap era d’un noi o una noia, i dubtarem ur ratet fins que veiérem que es tractava d’un xicot, sobre tot en el moment que en Joan s’acosta a ell i feu li un peto a la boca llarg i romàntic, el nen dels rinxols es derrití al instant i li tornar petons i carícies per casi dos minuts que a mi van fer-se eterns però preciosos, d’una tristor dolça i melangiosa, i com es diu tan freqüentment avui a les converses: Es el que hi ha!

En mirar-me al meu company vaig tenir nostàlgia d’una joventut que no va ser com aquesta. En la meva perspectiva dels molts anys viscuts vull veure aquests nois, en Joan, el seu noví i tants d’altres, nèts, lliures, llestos i oberts a tot el bo que hi ha en aquest mon del segle 21

Martires involunarios

Querido Gabriel.

Como puedo estar impasible ante este desfile de maldad? como puedo echarme un sueño y no tener pesadillas y remordimientos por lo que están viviendo mis hermanos de otras tierras?
Son tan jóvenes y están tan asustados, la muerte esta esperando y los verdugos han de ir a desayunar, tienen hambre y cuanto antes acabe este juego mejor, en este país es un juego la muerte, cada semana hay espectáculo y los ayatolá son los mejores productores del “showbusiness” del terror.

Mis jóvenes y bellos hermanos son culpables por esto han sido sacrificados, su culpa es muy grave, la más grave en su ciega fe de dioses implacables.
Mis hermanos se han amado, han dado riego abierto a la sexualidad emergente de sus carnes recién estrenadas y al parecer tuvieron mala suerte ya que alguien les vio, los denunció y aquí empieza el largo proceso de mas de un año, será para que el menor de ellos rebasase la edad de la detención que era de 16 años? No lo se solo son conjeturas que nada importan ahora.

Lo que si importa ahora es que no están ni aquí ni allí, no pudieron huir a su destino y una religión y un gobierno injustos y asesinos mataron a dos niños inocentes por ser homosexuales
Las leyes antiguas de los libros y leyendas eran más flexibles puesto que había la maravillosa solución que era el destierro, tanto que sufriste Romeo en Mantua por un simple destierro, aquello tuyo no fue nada comparable con este asesinato del siglo XXI, aquí no hay vuelta atrás, muerte y más muerte.

No puedo quitarme estas imágenes del pensamiento desde este verano en que salieron publicadas las miro obsesivamente cada día, egoísmo sumo, ya que en estas fotografías también estoy yo con la cuerda al cuello, también tengo este miedo atroz a la vergüenza y a la muerte y lo que es peor que casi me han convencido después de tantas torturas, de que mi pecado no puede ser perdonado.

Lorca, Cernuda, Kavafis lloraríais sangre y mares de poemas inundarían la tierra si estas pequeñas fotografías hubiesen llegado al destino mágico de vuestras retinas, pero hoy no hay ya poetas que lloren por la muerte de estos dos niños con su camisola blanca, su peinado impecable y la soga por corbata

Terenci Moix, Juliol 1975

Somnis Impossibles

Conec Enric Julià de fa anys… aquells de l’absurd incontrolable que anomenàrem “primeríssima joventut”. Tan primeríssima, que s’anà en orris amb les pel·lícules que ens agradaven, i que es degradà a ella mateixa com qualsevol actriu de la Fox antiga que ens revelés, de cop i volta, una decadència inviable. Però és bo i dolç (potser) de retrobar-la, la joventut, en els quadres amb els quals ens sobta Enric Julià, una mica vergonyós de treure’ls de la pròpia intimitat i absolutament insolent d’haver-los fet.

En les circumstàncies actuals – del mon, d’aquesta terra i de l’olla de grills que, encara, anomenem cultura – escriure la presentació d’uns treballs d’expressió artística (o, si ho voleu, personal) inclou una pedanteria encara més insuportable que l’art de fer-lo, aquest treball. Sense, però, l’àlibi que sempre tindrà el quefer artístic, a despit de totes les modes, canvis i atzutzacs de la crítica. En aquest cas, l’àlibi és més perfecte perquè la insolència prové, esplèndidament, de la gosadia de crear (o del seu “asombro”, com diria Alberti). El – podríem dir – disbarat excepcional d’escometre-ho.

L’insolència del presentador, com la del crític, com la del comentarista, no té aquesta excepcionalitat i s’haurà d’acontentar tot escatint, explicant, potser justificant i, finalment, esbombant, uns missatges aliens, amb el qual l’insolència del creador sempre ens ha d’humiliar.

Vetaquí que, amb els desavantatges de no haver escomès mai l’insolència de la pintura, ara em trobo amb un insolent notable, l’Enric Julià, em demana un text que expliqués, que introduís, que escorcollés els seus jocs de signes o l’ensurt de la seva masturbació-expressió. Prou lúcid, de fa temps, per a deixar a l’art, com a la vida, la possibilitat d’explicar-se ell mateix, convido al lector (possible) o a l’espectador (en la mesura que la pintura podria ser l’espectacle retingut en un instant paralitzat), els convido, dic al saludable esport del propi judici. Esport que esdevé tan necessari a l’art com a la masturbació; la qual, quan s’expressa artísticament, també exigeix les lleis de la pròpia llibertat, de la pròpia insolència.

En una altre vessant de les insolències (la pràctica, la virtut, l’art d’esser insolent) em trobo també amb la sorpresa que Enric Julià pertany a l’estranya raça dels artistes secrets, la qual definició inclouria fàcilment la dels artistes que treuen plaer del seu mitjà d’expressió. Abans, naturalment, que això es converteixi en mitja de producció per imperatius del nostre enrenou social. El parany no existia quan aquesta obra secreta s’anava forjant, i, així, ella s’autodefineix com un llarg procés d’esbargiment privat i, ensems, bo i resseguint els seus vessants masturbatoris, com una confessió.

Confessa, diguem-ho d’una vegada, l’enyor d’un univers mig mític, mig ficció, formes precises d’una felicitat de somni eròtic no contaminat, entorns d’una poesia tendra i tumultuosa alhora, orgasmes d’una cultura del somni i de les seves influències. En ultima instancia, un univers ideal i idealitzat, en el qual totes formes se’ns transmeten “regalades” (i és evident que existeix una estètica del regal, com demostren, sense anar més lluny, els Prerafaelites). En resum. Una obra de relacions entre les cossos i la llum que els somia , entre les flors i llur propi miratge, entre les violacions de l’espai (un cos esquemàtic el talla i el crea) i una melangia secreta per tot d’Arcàdies perdudes.

Enric Julià que sempre ha tingut l’aspecte d’un mabre antic passat pels antulls de les deformacions barcelonines (i les del segle àdhuc fora de Barcelona) transmet aquesta melangia amb la sorpresa de l’autorevelació. L’honestedat d’aquesta expressió seva (i això que es ben cara, la honestedat!) és tan evident, roman tan rotunda, que fa que l’Enric no amagui un heretatge d’influències plàstiques que constituiran, per els erudits, un garbuix de ca l’ample. Peró les influencies d’una cultura assimilada a través dels mass-media i de la irregularitat amb què la nostra generació hem anat arribant a la cultura amb majúscula, fa que ens siguin immediats, entranyables, nostres totes les mitologies que l’Enric Julià ens proposa. Les quals mitologies tenen un to inconfusiblement

Mediterrani

Panteista

Apol·lini

Floral

I això no obstant, em sembla urgent aclarir que, en l’expressió d’Enric Julià, el Mediterrani encara no ha entrat a la O.T.A.N., ens reclama una llepada de les ones en la sorra tíbia de Delos; el panteisme és una molt plausible excusa contracultural, un rebuig molt afortunat de l’atrotinada moral judeocristiana, perquè cossos amb voluntat de ser perfectes gosen de dir, finalment, el nom de llur mena d’amor; i Apol·lo hi representa la culminació de l’exacte equilibri entre la perfecció del cos i la perfecta llibertat que fa que els cossos siguin gaudits (ni que sigui pel sol); i, finalment, la vesant floral és la deformació última de la llum mediterrània, violentada amb els excessos del Modernisme català.

Somnis perduts i el poder de la masturbació, que ens els restitueix. Somnis que es desenvolupen sobre una pantalla Miracle Mirror, però que tot seguit s’anaren a ennoblir sota els focus d’un bell melodrama de Verdi, que reconeixeren llur dret d’existir tot seguit d’una lectura de Cocteau (conciliador) o de Genet (incitador de revoltes) . Entre tot plegat, un mon pansit de fades barcelonines, cariàtides de tantes façanes d’Eixampla, motllures a tants bufets i menjadors ombrívols (mentre, a la radiogramola, se sentia l’anunci de la Sopa Prisa), són substituïts per un exercit de joves estilitzats, en cerca de móns més clars, per platges increades en les quals hom juga desprès de fer l’amor. I no pas l’amor que resultaria d’una sexualitat neuròtica, és a dir moderna, és a dir cristiana.)

I tot i que no volia explicar (però els comentaristes, de vegades, resultem més insolents que el propi artista) jo acabaria dient que una de les possibles lectures de l’expressió de l’Enric Julià és que vol preservar un mon de somnis impossibles, conscient que, així, es preserva el mateix. S’esdevé, doncs, un orgasme del Temps, botxí de tots nosaltres.

Del temps, no narrat, al qual e devia referir el Diví Leopardi quan deia:

Era quel dolce

E irrevocabil tempo, allor che s’apre

Al guardo giovanil questa infelice

Scena del mondo

Terenci MoixJuliol 75

PS

La fotografia que encapçala aquest escrit de Terenci Moix es d’un grup d’amics a la platja del Prat feta els anys 60 per Pere Cusó, en Terenci (encara Ramon en aquells moments) Enrique Ortenbac, Joaquim Bas i jo mateix, aquesta fotografia en Terenci mai la va veure en el seu moment i en trobar-la trenta anys mes tard la va signar amb el nom de “Terenciet”

Adéu Arenas

Estimat Gabriel,
Aquest estiu vaig voler dedicar el meu temps a dues entitats ben diverses que han desaparegut de la nostra vida cívica la Plaza de Toros Las Arenas i el cine Arenas (aquest cinema encara funciona però te els dies contats : demolició immediata per fer la continuació del carrer Diputació)
De les dues esmentades tinc alguns records llunyans i volia fer quelcom que m'ho recordes per sempre
La veritat es que a mi la cursa de braus m'interessa molt poc però recordo que quan era molt petit els meus pares em van portar a la revetlla de sant Joan a Las Arenas a veure una "Charlotada" amb "novillos" pallassos i la Banda del Empastre, jo deuria tenir uns cinc anys i com era un dels primers espectacles que veia el vaig gaudir extraordinariament i va quedar gravat a la memòria per sempre mes. No hi vaig tornar fins que tenia 18 anys a la plaça de braus i va ser per veure amb unes condicions bastant dolentes a la gran Margot Fontein i en Rudolf Nureyev, del programa tan sols recordo un gran ballet blanc, podria ser Giselle o el Llac ballat per la Fontain i El Corsari, magníficament interpretat per el Nureyev en el seu millor moment (Covent Garden). Mai mes hi vaig tornar
Del cinema Arenas tinc un record també magnific ja que una de les meves primeres pel.licules la vaig veure allí, una tarda amb la mare, la iaia i el pa amb xocolata, em van du a veure la Maria Antonieta de la Norma Shearer i el Tyrone Power, aquí potser era encara mes petit, quatre anys, recordo els plors que van durar fins que vam arribar a casa, vivíem molt a prop al Poble Sec i moltes nits de la meva infància vaig encara recordar la part final de la pel.licula, presó, dolor i guillotina, en aquella època em feia pena que tallessin el cap als reis i les reines, com canviem amb els anys...
Penso que ja no vaig tornar mes a aquell cinema a veure cine, però no ho podria assegurar, ara fa uns dotze anys hi vaig tornar amb una colla d'amics un diumenge a la tarda, el cinema ja era un cinema anomenat gay i amb totes les connotacions que això comporta, però aquella tarda no hi feien cinema sinó un homenatge al Antonio Amaya i a la Carmen De Lirio, van cantar els cuplets que pertocaven i el numerós public incondicional d'aquests artistes tan lligats a la memòria del Paral·lel de Barcelona va fer d'aquella funció un gran èxit, recordo un fet entranyable d'aquella tarda i es que tenia asseguda just darrera meu a la insubstituible i inimitable vedet de El Molino Mari Mistral, un altra pagina d'or de l'historia de la meva joventut, li varem donar petons i parlar tota l'estona de la seva qualitat sobre l'escenari i les nits de joia que ens havia donat, poc temps desprès la estimada Mari Mistral moria molt mes jove del que jo soc ara
Les acuarel.les i els olis mencionats al començar aquest escrit els he fet barrejant en una sola dimensió les activitats característiques dels toreros de la "plaza de toros" y dels nois que habitualment freqüenten el cinema, adéu Arenas

Onegin's face

Estimat Gabriel,
He volgut viure el darrer diumenge d’aquest estiu amb el meu estimat Eugene Onegin, que com saps es l’opera russa que mes m’agrada i del ranking de totes les operes aquesta seria ben segur ‘one of my ten’ n'he vist i visionat molts d'Onegins a la meva vida ja que deixant a part la preciositat de la musica, m’agrada molt el tema de l’obra, es una obra molt russa i en canvi no surten ni popes ni monarques polsosos que ja es ben estrany, dons be per acabar es una opera que m’arriba com a concepte de teatre total (tan de bo facin al TNC la obra de Pushkin per veure com sona sense musica), tots hem estat Onegin o Tatiana alguna vegada a la nostra vida i jo moltes vegadesEl cas es que amb aquesta opera tenia un problema i es que quan pensava en el Eugene mai l’hi podia posar cara perquè no havia trobat mai cap protagonista amb el carisma suficient per ser icona d’aquest personatge, tots els cantants que he escoltat tot i fent-ho molt be com cantants no tenien la qualitat especial física que cal per aquest dificilíssim paper, dons be avui ja no tinc aquest problema perquè el Sr. Dmitri Hvorostovsky te assegurat un nínxol al meu altar particular i per fi ja te cara i també cos, pectorals, abdominals oblics, si, tot això es el que m’ha mostrat avui aquest cantant extraordinari que per desgracia mai he pogut veure en directe en una opera
El visionat de aquesta opera del Metropolitan 2007 es una joia, un repartiment que no crec cap altra teatre pugui igualar: Gergiev, Carsen, Hvorostovsky, Fleming, Vargas, Zaremba, las tonteries que sempre hi son amb ell muntatges no figuratius però aqui queden pal·liades per la profunda bellesa que moltíssim moments te aquesta producció, però no t’ho puc negar molts moments m’he fet un tip de riure amb les bajanades que fica Mr. Carsen perquè l’hi passa pels collonsAmb la Fleming em passa una cosa estranya i es que quan la vaig veure aquest Juliol al Liceu em va deixar mes aviat fred i en canvi aquest estiu l'he visionat en dues produccions quasi seguides, el Capriccio de Paris i avui el Onegin del Metropolitan i en les dues m’ha commogut, extraordinàriament, l’he trobada bona actriu, guapa, sensible, elegant, i com cantant quasi perfecte, a les hores potser es que nomes m’agradarà aquesta dona en un mitja cinematogràfic?però no em preocupa gens ni mica, el principal es que rebi emocions, moltes i fortes, el lloc de on vinguin no es important

Ojos Verdes, Miguel de Molina in Memoriam

Querido Gabriel,
Antes de recomendarte fervientemente este espectáculo déjame que apostille que es un trabajo hecho con todo el corazón y con talento aunque modesto de ejecución y montaje, pero no importa nada ya que retrata y evoca un mundo que no tenia ni lujo ni esplendor externo, el de los cafetines, barracas de feria y cafés concierto, un mundo y un ambiente que todo el arte lo tenias que descubrir a través de la mirada, el gesto y el desplante del ejecutante y bien…
Marc Vilavella es un joven de 27 años, según reza el programa salido del Institut del Teatre de Barcelona y el solito ha confeccionado una hora cuarenta y cinco minutos de gloria para evocar este mundo desaparecido que mencionaba más arriba y yo me pregunto como un muchacho tan joven puede haber obtenido información sobre la gestualidad, modales y maneras de la España del primer tercio del siglo XX ? Marc Vilavella incide en contarnos la vida a pinceladas de Miguel de Molina desde su nacimiento hasta la medallita que le otorgo el rey Juan Carlos antes de morir, además de haber escrito la pieza, la dirige e interpreta el papel estelar en muchos momentos de una manera magistral, yo no creo que esta pasión desenfrenada que muestra el autor-director-actor lo enseñen en el Institut del Teatre, he visto demasiados ‘bledos’ salidos de este centro, esto lo lleva él en la medula y en la sangre pero atención al resto del reparto que acompaña a Miguel de Molina en su conflictivo camino hacia el destierro, una gozada, talento a kilos, son buenísimas en el habla, el cante y el mirar, en fin yo no se ayer si estaba en el Espai Brossa o en la Bodega del Apolo, El Molino o en las variedades del cine Selecto de mi barrio
No te lo pierdas, desde los maravillosos espectáculos del Artenbrut que también trataban el tema no había visto nada con tanto genio y figura
De la información política que envuelve al personaje no te digo nada porque ya lo sabes todo tanto de él como de la usurpadora de la Piquer

Martin Liebscher , oda inflamada a Narcis

Estimat Gabriel,

Ja saps que no m’agrada massa la fotografia dons sempre penso que amb una mica de bon gust, un bon aparell fotogràfic i una mica de sort et pot sortir una foto immillorable, però avui he conegut l’excepció gracies a un reportatge de la cadena Arte sobre un fotògraf alemany anomenat Martin Liebscher http://www.m-liebscher.de/start.htm el miracle d’aquest artista es que fa quelcom quasi impossible ja que les seves fotografies son immenses com de 10 x 3 metres nomes per institucions publiques òbviament i sempre son multitudinàries, ell les anomena “retrats de família” i el que es mes al·lucinant de tot es que el model de cada un dels personatges de les fotografies es ell mateix, l’he vist com treballa, primer una institució l’hi deixa el espai per la nit o festius, com pot ser la borsa de Frankfurt o la seu de la Filharmònica de Berlín aleshores ell am una càmara i un trípode col·loca el punt de visió i es va col·locant com a model a cada un dels llocs que pertoca a la fotografia fa pocs canvis de vestuari com pots veure i adopta el gest que li escau a cada personatge es una feina de mesos primer treure les mils de fotografies per cada obra i desprès a casa amb una tècnica meravellosa a base de ‘copiar i enganxar’ va fent la composició fins al resultat final que pots veure mes amunt, ah i no treballa amb aparells fotogràfics digitals, fa servir la pel·lícula que tots fèiem servir abans. Recorda aquest nom, en sentiràs a parlar es molt jove per el talent que te.

'Evening' o el sopor americano envuelto en celofán

Querido Gabriel,
Que decepción tan grande he tenido con este film ya que si repasas el reparto que puedes ver en el póster podrás apreciar que están tres de los pesos pesados de la vieja guardia, Vanessa, Meryl, Glenn, esto era demasiado para mis expectativas y si le añadimos a las más jóvenes Collette, Danes, Richardson, Gummer además de los mozos de buen ver Wilson y Dancy, como reparto era casi insuperable, el guión lo firma Cunningham, premio Pulitzer por “Las Horas” y que también escribió el guión para la película con lo cual debería haber carne suficiente para hincar el diente de tanta actriz con recursos como las que he mencionadoPues bien al cabo de diez minutos ya empieza el sopor y el aburrimiento y ya ves que por aquí no vamos bien Sr. Director (que no se quien es ni tampoco vale la pena que me aprenda el nombre) son personajes de goma que alargan innecesariamente las escenas y las situaciones haciendo que el motivo principal de la película o sea el recuerdo de un amor misterioso de hace cincuenta años sea una burda patraña y del todo inverosímil, termino, un fiasco y además hay algo que no puedo perdonar, la escena casi final, la que te ha de hacer llorar, esta copiada íntegramente, pero mal, de “Les parapluies de Cherbourg” (Deneuve, Castelnuovo divinamente dirigidos por Jacques Demy), una vergüenza!

Les Témoins - Los Testigos

Estimat Gabriel,

El cine francès te un no se que de sofisticat i a la vegada de molt espontani que m’atrau de sempre, moltes de les actrius son pretensioses en la seva interpretació i manipulació del personatge, com es el cas de la Beart d’aquesta pel·lícula que et recomano encara que ella es fa insuportable a vegades, uns llavis siliconats que no es poden resistir i una carència de humor en el seu personatge, aquí i a totes les seves pel·lícules, pobra noia mai riu, prou pena te, la Depardieu, que no surt al pare, tampoc te la pots prendre massa seriosament, ara be tots els personatges masculins amb la trista excepció del que surt els sis minuts darrers estan molt aconseguits, no cal que els mencioni, ja ho veus al programa de maEl Sr. Téchiné es un autor de segon pla, mai li he vist una pel·lícula rodona i perfecte però ai, te uns moments en tots els seus treballs que toquen el cel per la seva fantasia, elegància i qualitat fílmica i es per això que s’han de veure per gaudir de aquest petits moments de gran, gran cinemaAvui desprès de tants treballs que li he vist puc dir-te que es el paradigma del autor bisexual per definició, com ell cap més.
PS
Per dues vegades es pot veure a la pel·lícula un parc públic de Paris que en principi no pots identificar però tot de sobte es veu a traves dels arbres part de la torre Eiffel molt propera aleshores vaig saber immediatament que aquell parc de cruising era el parc del Trocadero que uns amics meus francesos m’hi van portar mes o menys els mateixos anys que la pel·lícula fa referència, a la cinta del Sr. Téchiné ni hi ha cap mena de exageració, era t’ho puc dir exacte a com es veu a la pel·lícula, ple d’acció i amb cases de veïns molt properes a tot el merder, tot inesperadament hi va haver un ensurt i vaig corre saltant per sobre de les plantes, quan vaig arribar al Sena em vaig donar compte que un encenedor que m’havia regalat un amic s’havia perdut, vaig tornar enrere per veure si el trobava i recordant on havia fet el salt de llebre pel mig dels arbres vaig anar directament al lloc i allí estava el meu preciós encenedor. Mai mes vaig tornar als jardins del Trocadero

Ferran Carvajal

Estimat Gabriel,

Avui he vist a Ferran Carvajal, al principi no estava gens segur de que fos ell ja que com saps no tinc gaire afinat el sentit visual per identificar persones i sobre tot si van vestit amb roba de gimnàs, però desprès d’una estona de mirar-me’l, n’he estat segur del tot i el meu cap ha començat a rebobinar tots els records que tinc de les seves interpretacions que li he vist. La meva primera trobada amb ell clar està va ser a la TV ja que uns amics em van recomanar que veies el ‘Cor de la Ciutat’, sobre tot per un personatge que es deia Narcís a la sèrie, el vaig veure uns quants dies i tot i reconeixent de que composava el seu paper perfectament no suportava la bestiesa d’argument de totes les histories i els diàlegs tous i ensucrats de tots els personatges, no ho vaig veure mai més, d’això ja fa molts anys.El meu primer contacte seriós amb en Ferran Carvajal va ser al estimat i mai prou enyorat Lluire de Gracia amb una peça esplèndida ‘Unes polaroids explícites’ allí vaig veure que aquest nou actor (per a mi) tenia gran fusta per el drama i una sensibilitat molt especial i bastant nova per la escena catalana, una mirada inquietant i un caràcter misteriós que fa que el espectador estigui intrigat tota l’estona, una troballa i jo content. El segon espectacle també al Lliure va ser el millor Shakespeare que potser hagi vist mai, el ‘Juli Cèsar’, la mítica direcció del Àlex Rigola, sens dubte la millor obra d'aquella temporada i potser em quedo curt, aquí en Ferran lluïa perfectament les seves forces histriòniques i amb el descobriment de que movia el personatge amb un gest quasi coreogràfic i una gran elegància en trepitjar el escenari cosa bastant infreqüent a casa nostra, el seu ‘Juli Cèsar’ ha quedat per sempre mes a l’historia del teatre català. La darrera vegada que l’he vist mostrar el seu esperit escènic va ser fa dues temporades al Romea amb ‘El beso de la mujer araña’ amb la gran sorpresa de que tothom pensava que en Ferran interpretaria el paper de Molina, que es el personatge mes dèbil i sensible i en canvi ens va sorprendre amb un Valentin extraordinari, per la força, l’intenció ideològica i dura presencia escènicaL’any 2006 no el vaig veure en cap repartiment, una pena! espero que en les programacions del Lliure i Nacional d’aquest any hi hagi un bon paper per un actor tan diferent del que estem acostumats com es en Ferran Carvajal i que no es quedi tan sols amb les engrunes artístiques que donen els serials de TV3

Ramon Casas 'L'encís de la dona'

Estimat Gabriel,

Em sento culpable de extrema crueltat en jutjar els pintors del passat i no voldria ser així però no puc canviar el poc sentit comú que em queda i te de confessar que l’exposició de Ramon Casas ‘L’encís de la dona’ al Liceu em va semblar com un pastis de merenga farcit amb melmelada de préssec, o sigui totalment indigesta.La part dreta del meu cervell, la conformista, em diu que es un bon pintor, que no gran, que te una llum tantes vegades màgica, un domini del pinzell extraordinari i una base de dibuix d’una solidesa inqüestionable, però... la part esquerra del meu cervell, la boja, veu que es un pintor que quan surt del dibuix, o retrats sobre paper, on si es un mestre indiscutible, es torna tou i llefiscós, que volen dir els seus quadres? Un conjunt de 'pepes' molt ben guarnides amb cara de bledes, no ho se, penso que si la societat del seu moment era la que retrata, era una societat que no valia gairebé res, freda i sense anima, quan penso que en aquells mateixos moments a Paris, Toulouse Lautrec estava creant una obra extraordinària tant en el terreny pictòric com a la del cartell i el dibuix, obra copiada per tots, però mai amb resultats que em facin feliç. El pintor Casas mai podrà ser comprès fora de casa nostra, perquè el seu es un mon petit, burges, dolç, còmode i sense cap compromís, mes o menys com pot ser la firma Lladró avui dia, clar que aquesta te un bon merchandising al estranger, cosa que tampoc ho puc entendre.

Maxi Angel, juguete roto

Querido Gabriel,

Este ha sido el primer verano desde que hemos entrado en el XXI que hemos estado huérfanos de Maxi Ángel, como debería llamarse en realidad? no lo sabremos nunca, desde que aterrizo en Sitges con menos de 20 años cumplidos y con aquel cuerpo andrógino, bello y esbelto, procedía de Polonia nos dijeron. La vimos debutar en una noche muy especial, noches locas de Sitges, nos causo una gran impresión por lo bella que era, su gracia fría del norte, su pelo natural rubio eslavo, y lo poco que parecía implicarse con el caliente rugido del verano, la vimos infinidad de veces y cada vez nos parecía un milagro que un chico pudiese tener una piel tan sedosa e inmaculada como la que lucia bajo los focos y que fuese tan, tan mujer, también la veíamos por la calle y nos maravillábamos de la perfecta feminidad sin amaneramientos ni exageraciones que mostraba, era más mujer que cualquier otra, pero sabíamos que no era cierto porque al actuar veíamos que su pecho era de niño y el sexo también.Con los años le fuimos conociendo amantes mayores, amantes jóvenes, su madre que venia del extranjero frecuentemente, pero también vimos que la perfecta imagen de la inocencia que mostró en su primer verano se fue desvaneciendo paulatinamanete, empezaron las operaciones para afianzar su transexualidad, cada vez más silicona, cada vez más alcohol y empezaron las drogas y con ellas la cuesta abajo, la ultima vez que la vimos era a primera hora de la mañana de un domingo, íbamos a la playa? No me acuerdo, pero lo que si tengo grabado en mi memoria era su aspecto, su decadencia, no nos reconoció de pasada de drogas que iba, después de este día la siguiente noticia fue por carnavales y nos enteramos que se había suicidado, tenia solo 27 años, pienso muchas veces en ella y tengo una pena inmensa por lo malogrado de una vida que no llegó nunca a realizarse tal como ella había soñado.

El Llibertí o Moral: anar a Etica

Estimat Gabriel,

Quan escoltem les paraules d’aquesta estupenda comèdia no podem treure’ns del cap la novel·la epistolar de Laclos ‘Les liasons dangereuses’ que encara no llegida la coneixem perfectament per les pel·lícules de Vadim, Frears i Forman, l’esperit i el perfum del rococó francès esta present durant tota l’obra però aquí el autor Eric-Emmanuel Schmitt ens fa un divertiment intel·ligentíssim durant una hora quaranta minuts sobre la filosofia enciclopèdica de Diderot i sobre tot sobre el concepte enciclopèdic: MoralNo em vull recordar de la pel·lícula ‘Le libertin’ de Gabriel Aghion amb Vincent Perez i Fanny Ardant i amb guió del mateix Schmitt que empastifant el tema amb dotzenes de inútils protagonistes feien perdre tot el sentit de l’obra que avui comento.La funció del Poliorama es una pura delícia de lleugeresa i profunditat a la vegada, d’una crueltat cruenta sobre les relacions heterosexuals que fan riure per no plorar, amb tècniques de fusteria teatral tan velles com les del vodevil francès del dinou el director Bozzo ens delecta sense deixar d’irritar-nos perquè mirant cap enrere entre corsets i mirinyacs trobem tots els problemes d’avui mateix a flor de pell.La companya perfecte però no puc deixar de mencionar Madaula i Conejero esplèndids minut a minut, ja veus quelcom que no et pots perdre, un deu. Llarga vida a la cartellera.