dimecres, 2 de novembre de 2011

Aquesta fascinant imatge




Si en aquest moment algú em preguntés quina era la cara mes bonica per a mi, amb la possibilitat de triar de totes les èpoques, escoles i estils, tan se val que fos oli, dibuix o escultura, màniga ample total per triar i remenar. Ho tindria decidit en un instant, ja que des de fa quasi un mes hi ha un rostre pintat al oli que em te vampiritzat. Al conèixer aquesta pintura vaig tenir l’idea peregrina, mai millor dit, de posar-la com a fons d’escriptori al ordinador, el que vol dir que quasi tot el dia estic mirant aquesta fascinant imatge.



Vaig tenir coneixement d’aquest preciós retrat gracies a un contacte que tinc al Facebook i al Flickr, contacte valuós, persona culta, refinada i amb edat i gustos parells, es tracta de l’escriptor i crític d’art Renaud Camus, un exquisit molt a la francesa, jo ja m’entenc. Bé en un dels seus posts va penjar un detall d’un quadre que hi ha al Musée de Beaux-Arts de Lyon, en aquell moment nomes vaig descarregar la imatge i no vaig ni tan sols mirar el nom del autor, d’entrada creia que era un retrat de sant Francesc, i ja de primer cop d’ull el vaig catalogar com un quadre estil ‘pompier’ del segle dinou.



Al cap de uns pocs dies vaig tornar a la fotografia que havia guardat i vaig quedar encisat per no dir enamorat d’aquella perfecció en el rostre del xicot retratat amb gran amor i no se si afegir fidelitat, això ja mai més ho podrem saber.



Un dies desprès de que la imatge del santet estès omnipresent al front del meu ordinador nit i dia, vaig voler saber més del quadre i del artista, vaig tenir que tornar a la web del literat Renaud Camus i tractar de recordar on estava aquesta fotografia ubicada, en Camus te mes de deu mil fotografies penjades al seu lloc, totes d’art i d’una insuperable bellesa, jo nomes en puc veure unes 30 o 40 al dia sinó acabo amb un empatx de tanta exquisidesa, moltes vegades per compensar em poso algun mp3 de copla tipus Juanita Reina per compensar i tocar de peus a terra.



Una vegada localitzada de nou la fracció del retrat del sant Francesc , vaig veure la seva descripció i sorprenentment el noiet tan guapo no es sant, es un frare de poca graduació, el títol del quadre es el següent: ‘Pelerine Défaillante Soutenue par un Capucin’ i esta datat al 1837 i el pintor s’anomena Claude Bonnefond, aquí podeu veure més informació: http://fr.wikipedia.org/wiki/Claude_Bonnefond



El quadre sencer no m’interessa gens ni mica, el trobo fluix per no dir tou, ni per colors ni per composició li dono més d’un 5/10, ara bé... si retallo la cara i em concentro en el seu perfil , estudio tots els elements seleccionats i m’endinso en el que el caputxí esta pensant i sentint en aquell moment, res a veure, clar, amb la pelegrina que te al costat, em trasbalsa fins sentir un mareig y una angunia perillosos. Potser això és el que anomenen el síndrome d’Stendhal, o potser és que estic sonat.

2 comentaris:

Leopold ha dit...

Molt fascinant imatge ¡¡¡¡

David H. Prades ha dit...

Bona nit, acave de descobrir el teu blog i t´he de dir que m´agrada el que he vist. Per aixo i perque estic d´acord amb tu en esta reflexio,et done les gracies i tractare de seguirte a partir d´ara. Un abraç.