Una vida és anar acaparant andròmines, les lleixes de tots els mobles estan atiborrades d’objectes de procedència incerta, es queden paralitzats en el temps cridant la pols que entra per la finestra i ens preguntem, perquè n’hi a tant de tot? Uns es queden perquè ens recorden moments de jove inspiració quan amb algú que ja no hi és ens feia companyia, altres perquè desafortunadament es van costar uns diners que potser aleshores no ens sobraven, uns quants es queden en un recó amb la seva modèstia i poden passar anys sense que te n’adonis que estan allí i que volen els hi prestis atenció. Tot això, penses, és carn de contenidor, quan per coses de la vida me’n hagi d’anar a una lletra ciutat o a un altre galàxia, que tardi molt en arribar aquest últim viatge, tot això no ho voldrà ningú que jo conec, ni família ni parents ni amics ni coneguts. En els pisets de disseny simple, polit i sintètic que jo veig en aquests temps de pocs recursos, és impensable incrustar tota aquesta ferralla de pomposa artesania en les limitades possibilitats dels actuals espais. Ni els brocanters de davant la catedral voldrien aquesta carrega amuntegada de matèries invendibles. Destinació única d’objectes de drapaire, falsos ídols de temps preterits que mai han de tornar, enfileu el camí del vostre únic destí, reserveu la plaça a tan trist paratge, sí, tot al contenidor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada