Mobile World Congress 2013

Avui era al metro per anar al club a fer una mica de exercici i he vist una gent molt diferent a les dels altres dies. La gent del congres dels mòbils.

De sobte he tingut el rampell de no aixecar-me a l’estació que em tocava per anar al meu club i he decidit ficar-me entre ells i seguir on ells anessin.

Al baixar a l’estació de Espanya amb tot el gruix d’homes, ja hi havia dotzenes de voluntaris que amb uns rètols t’indicaven quines passes havies de fer per anar al tren que et porta a la Fira.

Jo com un d’ells fent pinya. El tren de la fira anava ple com una llauna d’anxoves, sort que no eren més de tres estacions.

I a la fi la llum, per primera vegada veia la plaça Europa, freda i desangelada, trepitjant-la, ja que nomes de lluny l’havia divisat.

El lloc de la fira del mòbils es molt lleig i sense cap gracia, però segur que les autoritats la veuen molt paca i confortable.

La policia estava aguantant com podien una manifestació dels treballadors de la Movistar, sí la del Rato i el gendre, per uns companys injustament acomiadats.

M’estrena’t en la plaça Europa, la Fira i voltants en el congres més important que es fa a España, no podia ser d’un altra opció, facis el que facis fes-ho per la porta gran. I també he fet una mica d’exercici de puja i baixa.

Roger Coma 1997, i 20 anys

Vaig descobrir a aquest bonic noi en la pel·lícula ‘Carícies’ de Ventura Pons, potser la millor obra d’aquest director tan irregular.

En aquella filmació la historia on sortia en Roger era una de les més contundents i de contingut arriscat per la censura de segon quins països.

En veure aquella eròtica i quasi pornogràfica escena vaig pensar que el escollir aquell jove actor, fou només per les seves precioses atribucions físiques i que probablement faria poca cosa més en el món de l’interpretació ja que com acostuma a passar molt sovint, quan un actor o actriu són d’una bellesa fora de la mitjana comuna, els espectadors no sabem veure més enllà de magnificència física.

Aquest era el cas de Roger Coma, potser la criatura catalana més bonica de tota l’historia del cinema o teatre català, no tan sols per la seva corporietat escultòrica sinó també per la radiant llum que desprèn la seva pell.

El seu rostre és d’un cànon que faria felices als defensors de la puresa estètica de la raça ària i nòrdica tan infreqüent en el paratges de la riba mediterrània.

El temps m’ha desmentit i desautoritzat tots els meus pensaments de 1997 sortosament per l’actor, el bon actor que és a la actualitat Roger Coma.

Han passat quinze anys d’aquella afortunada experiència cinematogràfica i en Roger ha interpretat una quantitat enorme de diferents papers tant en el teatre, el cinema y sobre tot en series televisives, que tant ajuden a la economia dels actors i a les distraccions dels pensionistes.

Tot plegat un record per un noi intel·ligent que fent cas omís a la seva bellesa ha utilitzat el magí per fer un camí en el lloc que ell ha triat com a destí.

Ben be hagués pogut acabar com un sinistre Toni Cantó qualsevol. 

 

Montserrat 2013

Dissabte d’hivern, pluja al carrer, però la decisió d’anar a Montserrat no es trenca. Un cop a dalt del cremallera el sol empeny per sortir. A la basílica la Moreneta tota sola i  per nosaltres, l’església buida, que maca es veu. El camí de la cova que mai he fet, es fa i es desfà. Quan la gent comença a omplir-ho tot, fem un pensament. Tornem a la plana. A la tornada la Mare de Deu ens fa un regal, un petit miracle de vint-i-sis Nadals.

Fanny i Peter Todd Mitchell

Fanny i Peter una parella peculiar per extravagant i insòlita per fidelitat. Mare i fill de nacionalitat nord americana, eren d’una manera de ser que només la gent d’aquell país poden ser d’aquell tarannà. Fanny la mare es va casar amb un terratinent del sud, plantadors de cotó els Todd Mitchell, l’home es va polir la plantació amb joc i begudes, Fanny la mare va agafar el nen Peter petit de pocs anys i se’n van anar a Nova York, allí es va a casar amb un productor de Broadway i com la noia era llesta va aprendre el ofici de fer els llibrets de les obres de teatre en aquest cas, http://www.playbillvault.com/Person/Detail/25514/Fanny-Todd-Mitchell, de teatre musical, la obra mes famosa per ella escrita fou Boom Boom estrenada per Jeanette McDonald i Cary Grant quan encara no havia fet cinema, el nen Peter es va fent un homenet al costat de tan brillant mare i ja se li veu que te unes grans aptituds pel dibuix i la pintura cosa que la Fanny farà tot el possible per potenciar-ho. Les obres per Broadway van ser quatre, en entrar la nova dècada la dels anys 30 la cosa es va torçar i va deixar aquell món i va anar a Europa, sempre amb el nen Peter ara ja adolescent. La Fanny es va casar varies vegades més, amb un home egipci molt guapo es va casar fins hi tot dues vegades. A la segona part de la seva vida es va fer periodista de la famosa revista Gourmet,  http://www.gourmet.com/ , era la enviada a Europa per explicar la bona vida i els bons menjars d’aquell continent.

Bobinant enrere en Peter ja era un jovenet de 18 anys i estava estudiant a Nova York a l’escola de belles arts i com la mare tenia diners el va enviar a Paris per millorar les seves capacitats, com no hauria d’anar a principis dels anys 50’s a Paris? no hi havia un altre lloc més escaient. En Peter era el típic noi maco i d’aspecte saludable prototip dels guapos del seu país, en arribar a la França just sortida de la barbàrie germana els desnodrits francesos se’l van menjar viu, dos de les persones importants a la seva vida en aquell primer viatge van ser Jean Cocteau i el seu nuvi nou Jean Marais, en Peter va aprendre molt de dibuix ràpid i espontani gracies a les coneixences d’aquell viatge iniciàtic. Per una raó no sabuda mai Peter va tenir contacte amb el món de Garcia Lorca i la seva imaginaria, va fer un viatge a Andalusia i moltes obres noves van sortir d’aquell contacte, a partir d’aquí i amb un primer viatge a Marroc queda el noi fascinat per l’art islàmic i el seu profund misteri. Mai mes es mourà d’aquesta dèria de pintor orientalista.

Decideix viure a Espanya per proximitat al Islam, per el menjar, per el clima i per els homes, ja mai mes podrà retratar un home ros amb ulls glaucs, es seu destí està decidit. Andalusia li queda curta de mires, pensem que el franquisme més fastigós esta allí a la Costa del Sol, fent el seus bruts negocis dins la moral hipòcrita i cínica. Per Tennessee Williams coneix l’existència de Barcelona com a capital més oberta a Europa, uns amics el porten a Sitges i en veure aquell preciós poble mariner, tan proper a Barcelona i al aeroport i amb una vida gai constant no dubtà ni un segon de aquell seria el seu refugi i la seva llar per sempre. Allí va pintar molt i es va enamorar molt i va veure milers de litres de vodka o gin.

Fanny la mare el venia a veure cada estiu i s’estava, sola o amb amigues dos o tres mesos al hotel prop del seu fill però no amb ell, això es molt americà, el no imposar una presencia encara que en Peter idolatrava a la seva mare.

La mare també bevia lo seu i tots els capvespres d’estiu a la terrasseta del estudi de Peter hi havia cocktail party, era una institució a Sitges que vaig gaudir per més de vint anys. Un estiu la mare va agafar una malaltia rapida i va morir a Sitges, el fill va quedar sense protecció i va beure encara més i no cuidar-se gens de la seva persona, deu anys més tard moria Peter de la sida al mateix hospital on havia mort la Fanny. Estan junts al cementiri vell de sitges vora el mar com sempre.

Anna Lizaran

Les tres actrius més emblemàtiques de Catalunya són les que protagonitzen la pel·lícula ‘Actrius’ són les actrius que porten el ‘La’ abans del cognom, la Espert, la Sardà i la Lizaran. Aquesta última la més jove de les tres, és la que ens ha deixat,  no fa ni una setmana, amb consternació generalitzada i del tot justificada.

La Lizaran no era tan sofisticada ni diva com la Espert, ni tenia la faceta còmica quasi de pallassa de la Sarda però era la més complerta de les tres pels registres interpretatius que ens oferia als seus incondicionals del teatre,  per quatre dècades.

El tenir el teatre Lliure tan proper a casa meva fou una sort inimaginable perquè em va afavorir el veure quasi tots els seus muntatges sense cap mena de molèstia per la mandra de desplaçar-me com em passa amb el TNC i altres encara més llunyans.

La reina del Lliure sempre va estar la gran Anna, aquella proximitat de fila u, que es la que jo sempre trio, va fer que em extasies amb les seves mirades, els seus silencis i per que no dir-ho els seus brams quan s’emprenyava.

Avui vespre torno al Lliure, a veure l’ultima direcció den Pascual, serà molt trist pensar que mai més podré escoltar aquella veu potent i dominant que tinc gravada a l’anima.

A aquesta dama del teatre li dec moments irrepetibles i se amb tota seguretat que el seu forat no el pot omplir cap altre dona de les que tenim en el calaix del teatre català, malauradament.

No era el teu moment Anna, tenies encara dotzenes de papers que haguessis brodat amb el teu savi saber fer.

Gemma 50

La catalunya i les espanyes del meu pare

Àlbum d'art nu

El meu primer viatge sol al estranger el vaig fer quan tenia 20 anys, fou un viatge a Itàlia, nord i centre. En aquest viatge iniciàtic en el que seria la meva passió pel món del art fins avui vaig descobrir la bellesa del cos masculí plasmat en pintura i escultura del renaixement.

Le nuesa d’aquells herois mitològics o bíblics a un pam dels meus ulls em va commocionar tant que vaig patir un Síndrome de Stendhal a Florència, que em va costar fer llit dos dies de viatge, en la soledat de la cambra d’aquell senzill hotel per turistes.

A cada museu que anava comprava postals dels quadres o escultures que mes m’havien agradat i així al tornar a Barcelona vaig decidir fer un àlbum amb totes elles. Una anys més tard vaig anar a la Itàlia del sud i la meva tasca de fer-m’ho amb noves postals de cossos despullats va seguir per molt temps.

Es fa formar un àlbum de proporcions gegantines que guaitava molt sovint per ludisme i plaer instintiu. Aquell àlbum era just el que jo voldria trobar en un llibre d’art comprat a la Llibreria Francesa de les Rambles al costat del Liceu, que en aquella anys era la meva llibreria de referència i la que em portava d’estranquis llibres prohibits pel podrit d’en Franco.

Ara feia molt de temps que no el tornava a mirar i aprofitant les vacances de Nadal l’he posat en solfa i penjat a la xarxa, així des de el meu mòbil el podré mirar sempre que vulgui recordant vells temps en que jo era un passerell que en lloc de Kubala el meu ídol es deia Michelangelo Buonarroti