L’agenda retrobada - M

M

Miquel Munill, l’apunt diu que esta al carrer de Balmes, no tinc cap record de qui és aquest home.

Ramón Malagrida, un dels millors amics íntims de la meva vida, ens vam conèixer al Club Natació Barcelona i desprès de moltes hores de converses sota el sol o dins l’aigua gelada de la piscina, es convertí amb una persona intima meva, dels meus pares i dels meus amics, per causes que no explicaré es va vincular molt a casa nostra i va ser de gran ajuda moral en determinats tristos moments que vam passar. Malauradament no va viure tot el que es suposa que una persona ha de viure ja que un càncer se’l va emportar massa aviat i fins l’últim moment vam estar molt units. És la persona que he conegut on la paraula ‘demòcrata’ te més sentit.

Enriqueta Marimón, Hita de naixement, cosina germana mes gran de la família, es va casar amb en Pepito Marimón amb un fabricant de Terrassa i sempre ha portat una vida on el quedar bé ha estat per sobre de la cultura. Va estar molt vinculada amb nosaltres quan encara jo no era nat, fins que no vaig tenir 20 anys li deia de vostè i tieta en lloc de cosina. Em deuria fer respecte aquella dona guarnida amb pells i diamants.

Alfonso Martínez, conegut en l’etapa de Lluis Martínez, es va enganxar a nosaltres amb l’única intenció de aconseguir que en Lluis amb els seus diners li compres objectes artístics a la seva botiga Crisce del carrer Muntaner. Persona que s’avergonyia del seu passat de classe mitja per poder passar per un dels de la classe alta de Barcelona. De parlar pausat i afectat la seva persona em causa l’efecte d’una hemorroide virulenta. Va aconseguir també que en Lluis en el hospital abans de morir canvies el testament amb personal sanitari de testimonis i li deixes l’herència en lloc dels seus germans o nebots com estava originàriament.

Lluis Martinez, parella sentimental meva per 4 anys, un dels moments més convulsos i creatius que he tingut, potser per el moment històric que vam viure en el traspàs democràtic  dels anys 70 als 80 i per no haver sortit el sida com terrible fre a tota vida lliure i despreocupada. Era del mateix signe i ascendent que jo per lo qual coincidíem en moltes coses quan no hi havia tramuntana emocional. Era dur i fort fins el punt d’ofegar-me. Van ser uns molt bons anys. Vam acabar malament i en mans d’advocats. Al cap de 5 anys vam arreglar les coses, gracies a un consell d’en Francesc acabat d’arribar a la meva vida i bastant més tard un dia prenent cafè al bar La Piragua del carrer Guillermo Tell vaig llegir a la Vanguardia que s’havia mort en plena joventut.

Josep i Laura Marti, Laura la meva segona neboda pel fet d’estar casada amb en Josep, per estar més propera a la meva edat i per la seva manera de ser cultíssima, esbojarrada i irònica o sarcàstica amb la vida, ha estat la neboda més propera a mi des de sempre. Pou de ciència i de divertiment cosa difícil de conjugar i amb la memòria més prodigiosa que conec. (Els altres de memòria fora de normes són en Fede i el meu germà)

Jose Maria Miro Mestre, cosí germà del meu cosí Jordi de Girona, si he de dir la veritat crec que nomes el vaig veure un parell de vegades, estava emparentat amb la família Escardibul que eren els millor en fer billars i futbolins. D'aquest home nomes recordo dues coses, que vaig anar hi un dia a dinar a la casa que tenien al carrer Mallorca prop de la diagonal i en la sala d’estar tenien a un reco un moble bar amb un parell de tamborets com els que sortien a pel·lícules americanes i l’altre cosa que recordo es que tenia una dona de les que m’agradaven a mi, rossa, ben formada, amb molt perfum, a casa deien que l’havia trobat en un cabaret i que tenia el nom artístic de Maica Sister. Jo en aquell moment era pre adolescent.

Pere i Meri Mallo, no recordo les persones però pel nom i per on vivien , a Navas de Tolosa, penso que devien ser veïns i amics de la Eulalia Jane, no puc dir res mes.

Juan Medina Barrientos, el tenia a la agenda perquè era l’únic 'Vista de Aduanas' gai fora del armari que tractava amb nosaltres agents de duanes,   i que treballava tant a la duana de Barcelona com la del aeroport de Barcelona en aquells anys que hi havia duanes i que un inspector era una cosa molt seria. Mai vam tenir res mes que converses tant a la feina com si ens trobàvem a un lloc d’ambient gai.

L’agenda retrobada - L

L

Armand Lluent amic íntim de Chelo Naranjo, encara que ell li deia sempre Consol, ens veiem molt al Sant Lluc, quan anàvem a pintar o a xerrar amb la Chelo en el meu cas, disciplinat i optimista, vivia a Sant Cugat amb el seu amic al carrer Alfons Sala i a Barcelona carrer Tarragona que era casa del seu germà. El vaig posar en contacte amb l’Antoni Chic i li va encomanar els dibuixos per els títols de crèdit de la sèrie ‘El Idiota’ de  Dostoievski  per la TVE

Germán Leon un xicot que vivia en parella en un àtic al Paral·lel prop del port i encara que mai em van invitar a pujar al pis, per la situació en que està imagino que ha de tenir una de les vistes més boniques de la ciutat, l’he trobat per Facebook i te la mateixa cara i expressió però amb 35 anys més a l’esquena.

L’agenda retrobada - K

K

Adlan Khashoggi, anotació del tot insòlita, l’apunt diu el següent: Finca ‘La Baraka’ Marbella, Costa del Sol, Màlaga. El perquè aquest milionari esta al l’agenda restarà com un misteri indesxifrable. Potser tenia intencions de oferir-me par anar a formar part del seu harem masculí?

L’agenda retrobada - J

J

Ricard Julián, el meu germà i casat des de 1953 amb Roser, cinc fills, 8 nets, 1 besnéta, és el regal més gran que ens han pogut fer. 14 animes boniques, demanar més seria egoisme impertinent.

Jose Maria Janer, la baronessa, va fer la comunió amb mi a la Salle de Josepets i per quasi 20 anys vam tenir una continuada relació tant a Sitges com a Barcelona, persona retorçada i molt variable però divertida perquè es creia les seves pròpies mentides, molt comunicatiu i generós amb segons qui. Ara bé, i s’ha de reconèixer, és una de les persones més refinades i amb més intuïció pel que fa a la manifestació artística fos del ram que fos. Va ser cap d’en Francesc i l’hi va ensenyar molt l’ofici i també el va putejar tant com va poder.

Eulalia Jane, intima amiga de Lluis Martínez, sense saber mai el perquè. Persona correcte i molt educada, d’aquelles que parlen molt lentament i que pronuncien la paraula ‘aquests’ remarcant la s, la t, i la s finals. En aquell moment estava mig enganxada amb l’erudit escriptor Pelai Pagès, però ella a qui idolatrava fins al fons del anima era al crític d’art Francesc Miralles, amb qui treballava molt sovint. Vaig saber que havia aconseguit un lloc estable al departament de cultura de la Generalitat i fa 30 anys que no sé res de ella. Ara fa uns pocs anys vaig escoltar una xerrada al Romea per en Pelai Pagès sobre Andreu Nin, ens vam parlar i el que es mes bo és que ens vam reconèixer, ell ara esta casat amb un altre dona i es pare de família.

Josep i Carme Julián, fill de Pep, germà gran del meu pare, una vegada morts els grans de la família, el contacte entre cosins es nul. Per deu anys els vam tenir treballant en un local just davant de casa i la meva mare amb lo comunicativa que era cada vegada que veia la porta mig oberta deia bon dia al seu nebot, des de el carrer. Mai li van dir que passes per parlar amb ella una estona, no fos cas que els hi demanes de tornar als diners que va deixar el meu pare per pagar les maquines del negoci familiar. Quan la meva mare no va poder sortir més al carrer els seus últims dos anys de vida, aquests cosins mai van creuar el carrer per saber com estava o simplement per saludar-la, conseqüentment aquesta part de la família està ben morta i enterrada.

L’agenda retrobada - H - I

H – I

Carlos Izoard, del carrer Còrsega, company de feina i de vida lúdica. No se qui li va posar el sobrenom de Carlota de Sade. Persona tan divertida com verinosa. Les hores de espera a la duana parlant amb en Carlos són dels moment més divertits que he passat a la meva vida, era parent dels del Zurich de la plaça Catalunya i sempre va viure una vida semi regalada de fer poca feina i viure be, la seva germana Marta també molt divertida i summament intel·ligent con ho era el senyor Izoard que quan em veia entrar per casa seva li preguntava al seu fill, que noi aquest és un altre dels teus amiguets? Amb tot el sarcasme i intenció possible. Al canviar de feina l’amistat amb en Carlos es va refredar fins morir

Salvador Huguet, és l’únic apunt de l’agenda en que no hi ha res mes que el nom. Ni numero de telèfon ni tampoc l’adreça. Tot una premonició del que esdevindria aquest nom en el futur.

Integral, revista amb seu al passeig Maragall, en l’època de Lluis Martínez, aquesta publicació era com una espècie de bíblia salvadora de cossos i d’esperits, en acabar la relació es va acabar el comprar la revista cada mes però sempre més m’ha quedat un regust al interior de menjar sà y portat una vida sana.

Ramón Hita y Emilia. Emilia germana gran de la meva mare, l’autentica Bette Davis que totes les famílies tenen, nosaltres vam tenir molta sort perquè l’imitació era quasi perfecte, tant de posats com de continguts. En Ramon, home callat i amb llums limitades, autentica víctima d’una mantis religiosa, tan vital com destructiva.

Ludwig P. Heilmann un alemany de Mannheim que no se que hi fa a l’agenda, també hi veig que tota la anotació estava taxada per una ratlla en les dues línees de l’anotació així com la següent

Hans Karlheinz , un altre alemany aquest de Köln. Un altre desconegut per no poder recordar el què.

Carmina Hernando, directora de la Escuela profesional de maniquies a la Diagonal prop del passeig de Gracia. Adreça i telèfons  que no se perquè estan aquí. Una vegada hi vaig ser a veure a la filla gran den Josep Bofill, l’Anna que hi va fer una desfilada de fi de estudis.

Concha Ibañez, una pintora de la colla den Carlos Buro. Una dona amable i senzilla. Un periodista amic del grup d’artistes deia de ella: Todo el mundo estamos locos... menos Concha Ibañez. Tenia el estudi i llar a la Gran Via prop de les Glories. Sempre feia camps de Castella o Andalusia com a temàtica dels seus quadres.

L’agenda retrobada - G

G

Joan Gaudi, que segons l’agenda vivia al carrer Loreto i que tenia una empresa anomenada Norma al carrer Juan de Alós, doncs bé no tinc ni idea de qui és aquest senyor

Galeria de Vilanova, Felip el seu amo y anima, una persona excel·lent com amic, i com a galerista, potser el millor que mai he conegut, vam tenir molt bones trobades tant a les diverses places de la seva ciutat, Vilanova, com a casa del seu amic Carlos Buró, gracies a ell vaig tenir les exposicions més boniques de la meva vida d’artista plàstic.

A la lletra G trobem moltes galeries d’art, era el moment més creatiu i de treball constant de la meva vida creativa, aquí hi ha la llista que per una causa o per un altra hi vaig tenir contacte:

Galeria Sant Lluc d’Olot

Galeria Lleonart

Galeria Eude

Galeria La Pedrera

Galeria Rene Metras

Galeria Ciento

Galeria Joan Prats

Galeria Trece

Galeria Dau al Set

Sala Gaspart

Galeria Joan de Serrallonga

Daniel Garcia Carbonell, el vaig conèixer en els primers anys de la meva vida laboral amb 17 o 18 anys, treballava a la companya holandesa KLM i com coneixia a un company Pablo, de feina com a gai ens vam destapar de primer moment, en Dani em va presentar a L’Antoni Chic a una nit de teatre (El gran Galeoto, al teatre Talia). Total la vida li he seguit les passes per ser molt amic de la colla de Sitges, va tenir un càrrec important al comitè olímpic per la preparació dels jocs, vivia en un pis magnífic al cap d’amunt de la Avinguda del Tibidabo. Sempre amable amb mi mai vam ser amics veritables per causes diverses.

Miquel Garcia Casaponsa, marit de la meva primera neboda Anna Julián. Curiosament en aquesta agenda i amb un prou curt espai de temps el matrimoni figura amb tres adreces diverses, carrer Rosselló de Barcelona, Rambla de la Pau de Vilanova y carrer Vilamarí de Barcelona. Ara no tenim cap mena de contacte i te el càrrec de director general d’escoles concertades a la generalitat de Convergència.

Merceditas Garcia Bou,  del carrer Loreto, germana de dos amics íntims del meu germà, venia a casa perquè deia que jo li feia gracia tan petit i negrito però en realitat venia per veure si el meu germà es fixava en ella, missió impossible perquè el meu germà Ricardo nomes tenia per una xicota del barri anomenada Roser, amb qui porta 62 anys de casat. La Merceditas es va casar amb un senyor gran, que crec era el seu ‘jefe’, va tenir una vida còmoda i no va tenir fills, ell crec que sí que ja en tenia.  

Antonio Garcia, casat amb la meva cosina Maria Teresa Hita, parella patètica la miri per on la miri, si hi ha una persona incapaç de ser feliç i de fer feliços als altres es la meva cosina problemàtica Maria Teresa, va tenir una infància molt difícil par causes externes a ella mateixa i de la qual sense ser culpable i per tenir un caràcter inestable la van portar a portar una vida ni desitjada ni envejable. El seu home per a mi ha estat sempre un cero a l’esquerra.

Enric Garcés casat amb Montserrat Daniel, tercera anotació en aquesta pagina d’un apunt que viu al carrer Loreto. Què deuria tenir el carrer Loreto d’aquells moments? Tot un misteri. L’Enric el germà petit de la Roser, dona del meu germà. Parella que en ocasions puntuals ens hem anat trobant  i les relacions sempre han estat exquisides, sense passar els límits que marquen les normes de la avorrida alta burgesia catalana.

Jesús González (Chuso), parella estable per uns quants anys de J.M. Janer, la baronessa, no recordo si era de la Mancha o de Burgos, sempre parlava d’uns amics rics del poble, los Lopez-Bachiller i aquest imponent cognom em va quedar con a símbol de les classes dirigents postfranquistes castellanes.  

Enric Garí, casat amb Anna Maria Garcés, parella generosa i càlida en tots els moments que van tenir contacte amb mi ,amb els meus pares o amb en Francesc. La veu dolça i musical de l’Enric encara la tinc enganxada a l’orella.

German Gil, fill gran de Leopoldo i Elvira, cosina germana del meu pare, en German i la seva germana Alicia van portar al famós restaurant Casa Leopoldo a les cotes més altes. German el 'exquisito', sempre hi va haver un punt de contacte amb ell que sense necessitat de parlar-nos ens dèiem moltes coses del mon subterrani dels homes. La seva dona Rosa, la dolçor en persona com també la seva filla Rosita. Una família 10

Francesc Guitart, un tipus simpàtic i cordial, amic de la Chelo Naranjo i company del cercle artístic Sant Lluc. Artista molt personal. Ara no tinc cap mena de relació.

L’agenda retrobada - F

F

Luis Fenton, company sentimental d’Antoni Chic, molts anys junts, va agafar la millor època creativa del director amb tot el que això comporta , vivia al carrer Madrazo i el telèfon que figura a la agenda retrobada, crec que mai el vaig utilitzar, ens vam guardar les distancies tot aquell temps però mai vam ser amics degut a diferencies de caràcter insalvables.

Fundació Joan Miró, en un moment molt especial de la meva vida la Fundació Joan Miró va ser molt viscut pels matins amb en Ramón Malagrida i pe la tarda o nit amb la Chelo (Consol artísticament) Naranjo.

Pascual Fort, un dels millors tallers d’estampació de gravats del país, a l’agenda figura com Mayor de Gracia , 7 ara Gran de Gràcia, eren uns baixos que les finestres donaven a la riera de sant Miquel, ells van fer tots els tiratges dels meus gravats en aquells moments de creació artística.

Rafael Ferrer, del carrer Cadena, 22, carrer engolit pel que és ara la Rambla del Raval, el senyor Ferrer era un professional de marcs per olis i dibuixos per exposicions, a molt bon preu, una exposició complerta de molts quadres va quedar enllestida en aquell negoci del ‘barrio chino’ avui tant canviat.

Baldomero Falgà i Victoria, el meu oncle i padrí, usurer i cara girat, es casar amb una verinosa feristela que va portar la infelicitat allà on va trepitjar, ell fou el mateix de negatiu. Vaig ser l’únic de la família que li faig dir a la cara tot el que pensava d’ell i de ella per mal que havien fet al bona fe del meu pare. La resta de la família callaven perquè el cabró era molt ric i no tenia descendència, no fos cas que deixessin de percebre la part de l’herència que els hi pertocava. Jo amb la meva baralla verbal, ja vaig renunciar de facto en aquell moment però... a la fi tots els diners d’aquell tros de carn amb potes se’n van anar a Logroño la terra de la muller i els meus parents es van quedar amb un pam de nas i jo content.

Pablo Fiedler parella sentimental d’un conegut del CNB i del Liceu, gran col·leccionista de figuretes de Lladró i d’olis de Carlos Buró, molt aficionat a l’opera de Wagner i en especial a la tetralogia de la qual en veia unes quantes cada any, fos al país que fos, jo al Liceu el veia sempre mig endormiscat o dormit del tot quan sonava la llarga musica dels Nibelungs.

Eduard Folch i Requesens parella sentimental del Dr. Tito Nubiola, gran amic de Ramon Malagrida i de la seva muller, l’Eduard era sempre una persona de suma correcció i polida educació, tenien una casa molt bonica al passeig de Salou davant del mar i recordo uns vespres molt entranyables tant a casa del Tito com la d’en Ramón a Premià.

L’agenda retrobada - E

E

Ramón Estevez Meis, un nom que no em diu res i en canvi tinc la seva adreça sencera de Pontevedra i també el telèfon. Aquest si que l’he trobat al Facebook i es ben ell perquè encara viu a Pontevedra però aquell senyor madur que surt a la fotografia no em dona cap llum a la persona. Le he posat unes notes al Facebook a veure si el meu nom relacionat amb Sitges o Barcelona li diu quelcom.

Montserrat Ester, una molt coneguda figura de la gauche divine que ara fa poc va morir, tinc la seva adreça del carrer Madrazo i el seu numero de telèfon que no vaig marcar mai, son aquelles amistats d’estiu i vacances en que intercanvien dades però quan s’arriba ala vida normal una mandra immensa fa que mai més contactes a aquella persona. Al la Montse Ester vam compartir una setmana de estiu boig a Marrakech al famós per les seves coses, hotel Galia, únic hotel de Marrakech que podien compartir estada i instal·lacions els natius amb els estrangers, això ja ho diu tot. La Montse estava amb un guapo senyor de la cuitat i també amb Ventura Pons molt amic i veí de la Ester. En Ventura es va trobar allí amb un amic que li arribava des Estats Units i feien vida a la plaça per la nit així com nosaltres (Lluis Martínez i jo) en canvi mai vaig veure sortir a la Montse Ester d’aquell pati típic marroquí, sota es voltes prenent la fresca de la nit. La botiga que tenia a Barcelona, Saltar i Parar, venia coses ètniques que comprava a la medina en les seves sortides diürnes.

Ramón Espinosa de los Monteros que vivia a la avinguda José Antonio ara Gran Via de les Corts C. Si mal no m’enganya la memòria era un xicot petit i primet que el vam conèixer en grup en circumstancies que no recordo i que en una excursió que vam fer tota la colla a Zaragoza l’any 87 per una exposició de Josep Bofill al palau de l’Alfajeria, aquest xicot se’ns hi va afegir. No el vam veure mai més.

L’agenda retrobada - D

D

Monchis Donatelli, el món es molt petit, ens va presentar la Monchis en Josep Maria Janer, la baronessa, perquè era amic de les filles de la Monchis, desprès va resultar que de jove la Monchis havia sortit amb en Ramon Malagrida i un temps mes tard va resultar ser la sòcia de l’Enric Velez parella del Ventura Contreras. Monchis una dona vital, gran cuinera,  de maneres exquisides i que feia servir la seva classe per tenir un lloc en aquest món de vanitats extremes, com és la classe alta de la Barcelona sense diners, vivia a Balmes prop de La Rotonda i també va ser directora de galeria d’art que gracies al Google he trobat el catàleg de la inauguració de la galeria a la qual jo hi vaig ser-hi.

Dr. Salvator Dan de Sandre, una adreça i un telèfon de Munich del qual no tinc cap record, he demanat a la meva amiga Brigitte de Munic que investigui sobre aquest doctor bavar i res de res.

Paquita Dalmau, un altre cúmul de coincidències, la Paqui va néixer a Port Bou com el meu germà  i al mateix any, el meu pare era molt amic del Sr. Dalmau també de la duana, a qui tenia molta estima. La Paqui es va casar amb un noi Casadevall que era submarinista del CRISS i que va morir molt jove per no tenir la càmera de descompressió al abast. La Paqui va quedar vídua amb fills molt petits. Paral·lelament la Paqui que era veïna meva ja que la seva casa tanca el meu carrer quan mor a la plaça Lesseps, era molt amiga de la Pilar Periz cosina de l’Antoni Chic i anys mes tard el fill de la Paqui en acabar la carrera d’arquitecte li fa construir una casa moderna a l?Antoni, en un paller antic al poble de Saus a l’Empordà, poble el de Saus que encara hi viu la Montserrat Carulla. Tot ben lligat.

L’agenda retrobada - C

C

Luis Cohen, pintor, era el ex de Lluis Martínez quan el vaig conèixer un pintor i dibuixant excel·lent, moles vivències comunes, vivia en un àtic del carrer Ausiàs Marc en el que havia estat la casa dels porters, una meravella, estava amb un xicot de Galicia, Juan? I van acabar sent els pares adoptius de la meva gosseta Cat. Fa temps va deixar la seva vida fins a les hores i es va casar amb una dona i continua pintant a Portugal però res a veure amb el que feia aquí, ara fa un art del tot prescindible.

Pere Cuso un dels amics més originals i surrealistes que he tingut mai, una amistat molt profunda a nivell íntim (fins un cert punt) i també familiar, morí a una edat que no li tocava amb nomes 77 anys i ple de vida. Parlar més seria malbaratar la seva estimada memòria de milers d’hores compartides.

Vicens Caraltó, un prototip de societat de ‘quiero y no puedo’ bon dibuixant i gravador , com amic mai podies confiar del tot amb ell al quedar per alguna cosa perquè si li sortia alguna cosa mes engrescadora o amb gent més important, et trucava en el últim moment i et deia: ...ho sento però no puc venir perquè m’han vingut uns galeristes i els tinc que atendre... i sempre igual però de molt bones maneres, per suposat que vivia a Sarrià al carrer de Santa Amelia.

Ventura Contreras, quan el vaig conèixer vivia prop de casa al carrer Topazi i tenia una botiga de pintures i articles de neteja a Cornella, sempre ha estat una persona amable generosa i educada, continua vivent a prop de casa però ara a Sant Gervasi en una casa unifamiliar de 4 plantes premi anual d’arquitectura, ja no ens fem i ja no el puc considerar com amic per l’abisme que s’ha creat entre els dos. Abisme de tot nivell i colors de la paleta.

Finques Coll, les finques que van fer la compravenda de la casa del carrer Sant Bartomeu de Sitges, operació infructuosa del tot. Desprès amb el temps van comprar el pis que tinc a sobre del meu de Sitges i sempre hi ha hagut petits problemes amb aquesta empresa. La empleada que tenien la Esther molt simpàtica i eficient.

Antoni Chic, la meva segona parella sentimental, dos anys a Barcelona dos anys a Madrid, la separació ho va refredar tot. Amb alts i baixos sempre em estat en contacte, persona brillant i que es sap fer estimar però cap d’artista bohemi amb tot lo bo i dolent que això comporta. En aquest moment no se si està al hospital de Bellvitge o a la residencia geriàtrica on estava des de fa uns mesos.

Ferran Carreras, un cas de tsunami sexual dins la empresa familiar on jo treballava, nomes va durar un any en actiu en el seu lloc de ajudant de contable. Uns atributs fora de normes, que sabia jugar molt be tant amb caps de servei com subordinats. Vivia al carrer Rocafort amb un xicot que treballava a Jorba-Preciados.

Joan Casas, parella de Carlos Buró de tota la vida, la persona més abnegada dins el caire matrimonial que jo conec. La bondat personificada, un àngel baixat a la terra i un professional en el emmmarcatge de quadres de gran categoria i eficàcia. Cada una de les habitacions de casa meva estan plenes de feina feta per l’amic Joan Casas. Encara ara de quant en quant m’envia algunes coses divertides per el correu.

Frauke Pahl G. de Cossio, una noia d’Hamburg que va venir als anys 60 a treballar com a becaria, encara que llavors aquesta paraula no es coneixia, a la agencia de duanes on jo treballava, s’hi va estar uns pocs anys i vam fer bona amistat. Es va enamorar de Catalunya per sempre més. Va anar desprès a Mèxic i allí es va casar amb un metge de molt prestigi, encara hi viu allí, però aquesta primavera per Juny va tornar a Barcelona i Sitges desprès de tantíssim temps. La retrobada va ser molt bonica i emotiva. Encara parla algunes coses en català.

Montserrat Carulla, per ser tan amiga de l’Antoni Chic amb la Carulla i el seu segon marit i he tingut algun contacte a Llança, a Madrid quan hi feia teatre allí i també a Sitges a casa meva.

Sergio Cucalón un contacte breu que es va convertir en un amic, en aquells moments, sé que treballava en el teatre de titelles de la Herta Frankel i sempre anava de tourne per tota España, fa molt temps que no en se res d’ell.

Antonio i Gloria Curbera, matrimoni amics, ella era companya de l’empresa on treballava. Era una bellesa inimaginable com una mena de Ivonne de Carlo a la catalana, un cos molt sensual i molt simpàtica, llògicament l’amo de la companyia li va posar l’ull a sobre, i com ella li va dir que res de res, al cap de poc temps ja estava al carrer. Va posar desprès una llibreria crec que a hospitalet i ara esta en una bonica boutique del Bulevard Rosa

Toni Cantín, així és com el varem conèixer, encara que el seu cercle d’amics li diuen Tato. Va entrar a les nostres vides com amant de l’innombrable, però en Pere sempre li fa ver bon paper i li va demostrar una gran estima fins l’últim moment de la seva vida, sempre deia que en Toni era l’optimisme fet persona. L’etern Peter Pan.