Vintage quality

Els anys cinquanta del darrer segle van ser indudablement els anys de gloria de Marlon Brando, Marilyn Monroe i James Dean, gloria i reconeixement que està vigent encara avui, seixanta anys desprès, la seva estètica es pot considerar com eterna, ara bé també aquells anys cinquanta tenien aquests aspectes físics que es mostren aquí amb tota la seva ingènua sinceritat.

Judy Cassab

Judy Cassab was born Judit Kaszab in Vienna, Austria in 1920 to Hungarian parents. Her husband was put in a forced labour camp by the Nazis in World War II, and returned to Hungary in 1944.
She moved to Australia in 1950 and settled in Sydney.
She is the only woman to have won the Archibald Prize twice:
1960 for Stan Rapotec
1967 for Margo Lewers.
She has held more than fifty solo exhibitions in Australia, as well as others in Paris and London.

Bill Cable 'Stoner' 1946-1998

Petit tribut a una de les presencies que més han influït en la meva percepció de la bellesa i l’estètica.

Barnussos d’ermini, barnussos de visó

Avui dia fred encara que ja es primavera, dia perfecte per anar al jacuzzi i des de la tèbia escalfor de l’aigua veure com la gent neda a la piscina exterior climatitzada sota el gris plom del cel.

Gracies a les immenses vidrieres es domina completament el tràfic humà que va i ve de les piscines exteriors i avui, oh deus de la Barceloneta! He tingut la sort de veure tot l’equip de waterpolo quan anava i venia d’entrenar. Aquests xicots que cada any guanyen un munt de copes i trofeus perquè és el millor equip que te Espanya com ho demostra les lligues que ha vençut en els últims deu anys i com a conseqüència lògica quan es passegen, ells no caminen, fan passarel·la, desfilen com herois sense a penes tocar el terra.

Com estrelles que son porten tots ells un equip de colors llampants i gens discrets, la marca de la casa, un minúscul banyador que tan sols recull el més essencial de la part mitja de l’home i per anar i venir del seu vestuari privat, secret temple on tan sols hi poden anar els deus de l’aigua a les zones mes comunes com són les piscines porten de les maneres més dislocades uns enormes i fastuosos barnussos amb caputxa i màniga raglan.

Amb els meus ulls cansats de veure tantes coses i nostàlgic de veure’n unes altres, quan veig aquells passejadors de bellesa mediterrània tan forts i tan joves embolicats amb els barnussos de fantasia. Vull veure uns trets que feia molts anys que no veia i és el com es portaven els grans abrics de pells a l’època que un abric de pell era el gran el símbol de gent rica i amb estil no com avui que les actrius de cinematogràfiques no porten pells d’animals assassinats perquè es políticament incorrecte i les úniques pells que es veuen són les dels vells abrics de fa trenta anys que les nits d’hivern les ‘vielles dames’ es posen per anar al Liceu i quan surten i pugen les Rambles les deixen ben escombrades per l’endemà. Els llargs visons no s’escurcen mai però les propietàries sí.

Tornant als meus xicots nedadors vull agrair-los aquests moments tan excitants de veure en ells tan rotundament mascles unes guspires del Hollywood més daurat com són les perfectes maneres de portar els visons i els erminis com ho feien les grans Joan Crawford, Bette Davis i Rita Hayworth per citar unes poques. El secret de portar un barnús de senzill cotó com si fos la pell de l’animal més apreciat i envejat.

Tres Amors Jueus

Tinc tres grans amors tots ells són jueus, per aquest ordre d’aparició a la meva vida els seus noms són Leonard, Jerry i Stephen.

Foren amors que venen de molt lluny ells eren joves jo era un nen. Què tenien les seves músiques que m’encadenessin a les seves obres per tota les vides, les seves i la meva? Sí ho se, qualitat, tendresa, inspiració i aquest setè sentit que tenen molts artistes gais per contactar espiritualment amb els seus germans. Perquè els meus grans amors són també gais.

El Leonard em va entrar per primera vegada al cor quan un amor real no quimèric em posava ‘Maria’ al telèfon quan estava el exili per alguns mesos a Sant Sebastià del Nord. Desprès de festejar al telèfon em posava la ‘Maria’ de WSS, tot just estrenada a Broadway i molt lluny llavors de ser pel·lícula. Quan vaig tornar a Barcelona em va regalar el disc sencer i la Maria va passar a segon terme ja que moltes altres peces d’aquest gloriós musical m’agradaren més. A partir d’aquí vaig endintrar-me en totes les seves altres produccions, pretèrites i posteriors.
Era el més simpàtic de tots ells. Un adorable carallot. Es va casar i tot amb una dona.

El Jerry fou un regal físic i consistent com ho és un long play de l’època daurada d’aquestes joies, era una coberta groc intens i un dibuix sofisticat d’una lady desbocada, de títol ‘Mame’, un altre regal d’un altre amor real que em va emplenar la vida de musiques.
El que Jerry em va donar amb aquell disc, em cada una de les catorze pistes, escoltades cents de vegades no te preu. Encara avui desprès de tants anys escoltar-ho és la millor teràpia per posar-me de bon caire quan les coses no rutllen com haurien d’anar. El Jerry es llum i vida, amb ell sempre es Nadal i revetlla de Sant Joan.

L’últim en arribar va ser el tímid i silenciós Stephen, home de poques paraules i grans fets, quan vaig escoltar ‘now, later, soon’ i el vals de ‘A little night music’ em va guanyar per tota la vida i això que encara no havia arribat a els ‘clowns’.
La seva inspiració tantes vegades malaltissa com un vers de Byron o Shelley em porta a les tenebres infinites d’un orgasme etern.
Avui es l’amor que tinc més proper perquè la comunicació en parla més sovint que dels altres dos.
L’Stephen em fa trobar la part més fosca de mi mateix , hi ha cançons que quan les escolto sembla que estic emmanillat als peus del seu llit.

El Leonard va morir ja fa molts anys, el Jerry esta molt malaltet i em fa patir i l’Stephen el proper dilluns farà 80 anys i està tan guapo com sempre.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Leonard_Bernstein

http://en.wikipedia.org/wiki/Jerry_Herman

http://ca.wikipedia.org/wiki/Stephen_Sondheim

Carta oberta a Sir Andrew Lloyd Webber

Estimat Senyor, Eminència o Altesa no se quin tractament he de posar doncs mai li he escrit una carta a un Sir espero em disculparà si el contingut d’aquestes lletres no li agraden però és que acabo d’escoltar els dos llargs CD’s de la seva ultima producció ‘Love Never Dies’ continuació absurda del seu èxit més clamorós, que no artístic, ‘Phantom of the Opera’

No se qui l’entabana’t per fer la continuació d’aquesta historia 25 anys desprès de l’altre, no feia falta, ni per la part econòmica ja que vostè es un dels artistes més rics del planeta i tampoc per la part artística ja que a l’historia de la musica vostè tindrà un lloc d’honor amb lletres d’or ja que te dotzenes de magnifiques cançons que han omplert de goig a les persones de mig món.

Sento dir-li Sir Andrew que he trobat la part musical escoltada d’una banalitat malaltissa, repetint-se en les formules emprades fins l’exasperació. Tots els valsets que sonen tenen un regust de cosa vella i ja escoltada i en quant a les veus no podien ser de pitjor registre ja que la nova Christine te la veu més desagradablement aguda escoltada últimament i els homes de veu cada vegada més fosques i avorrides.

Per acabar i no allargar-me li dic que vostè ha volgut fer una opera i li ha sortit un bunyol, aquest duets inacabables de 9 i 14 minuts, tan vuits d’inspiració i estètica carrinclona com deu ser la vostra persona a l’actualitat. Un consell reposi els seus èxits del passat i no embruti el seu nom amb coses com aquesta.
Ah!, i si amb aquesta obra guanya diners com amb la precedent tornaré a creure amb deu.

Sondheim, 80 anys

Ahir es va celebrar el primer concert d’homenatge al compositor Stephen Sondheim amb motiu dels seus 80 anys de gloria, art i amor al gènere tan menyspreat avui dia com és el musical, sense ell Broadway no hagués estat el mateix i es un regal que encara estigui entre nosaltres, aquí la llista de tots els artistes que hi van participar:

David Hyde Pierce, Laura Benanti, Matt Cavenaugh, Michael Cerveris, Victoria Clark, Jenn Colella, Jason Danieley, Joanna Gleason, Nathan Gunn, George Hearn, Patti LuPone, Marin Mazzie, Audra McDonald, John McMartin, Donna Murphy, Gillian Murphy, Laura Osnes, Mandy Patinkin, Bernadette Peters, Bobby Steggert, Ethan Stiefel, Elaine Stritch, Jim Walton, Chip Zien, Paul Gemignani, Josh Rhodes, Lonny Price

Recull fotogràfic d’aquesta primícia anticipada, ja que Mr. Sondheim és àries i farà els anys el proper dia 22 de març

Alexander McQueen : Insubstituïble talent.

Vaig conèixer l’existència d’aquest creador ara fa uns quinze anys quan la portentosa firma Guivenchy el va fitxar per dirigir els seus destins, em va sorprendre l’elecció perquè era un noiet tímid, grassonet i poruc el que es va encarar a la premsa en aquella presentació llunyana, el fet es que el seu nom em va quedar a la memòria i mica en mica li vaig anar seguit les seves passes.

Avui he llegit la noticia del seu suïcidi, segons els diaris anglesos, penjat, què trist i sinistre. Fa deu dies va morir la seva mare i sembla que no ho va poder superar, esperit fràgil i depressió incontrolada. Antonio fill de Lola Flores va estar en les mateixes circumstancies. Morts inútils d’artistes encara joves.

L’Alexander fou un artista de la moda de proporcions immenses, les seves formes eren escultures de una bellesa agosarada i eterna, el 'vox populi' burgès sempre li va criticar que els seus treballs no es podien portar, i a mi què!

El que volia d’ell era que en cada col·lecció em sorprengués, em deixes bocabadat i també que em fes somriure, com sempre ho va fer.

Adéu Alexander, una pena per tots plegats, quina llàstima que el teu marit Geroge de tants pocs anys no t’hagi pogut consolar de la pèrdua de la teva estimada mare.

Reynaldo Hahn

Aquest music molt famós en el seu temps tan per la seva vàlua com a compositor de cançons i intèrpret de piano com per el seu encant personal. Va fascinar la societat artística de Paris i com no també a l’alta societat. El seu físic, tan seductor aleshores, li obrí les portes de grans cases, mansions i palaus, va coquetejar amb les dones però es fica al llit dels homes.

Si aquí el menciono és perquè va ser el gran amor de Marcel Proust que en moltes cartes escrivia que desprès de sa mare la persona que més estimava i admirava fou en Reynaldo Hahn, de ben jovenet i fins a la mort va tenir aquest sentiment encara que la relació sexual no va tenir gaire durada precisament per comportament de papallona d’en Proust tan impossibilitat de ser fidel a una persona.

Frantisek Kupka

Estimat Gabriel,

Ja ho t'he dit moltes vegades, trobo que aquest artista te el nom mes sonor i lluminós dels pintors diguem-ne contemporanis, però el que vull dir aquí no es parlar precisament del seu nom sinó de la seva fantasia volcànica que es pot veure en quasi totes les seves obres.

No soc gaire amant per no dir gens de la pintura abstracta però hi ha casos extraordinaris que lluny de tan sols acceptar-la em fa embogir per l’impacte que les seves vibracions em produeixen, aquest és el cas del pintor Kupka

Veure en directe una exposició tan complerta com la que presenta la Fundació Joan Miró es un plaer inoblidable, un goig impagable per el que escoltes quan veus la seva obra. Sense ell saber-ho va explicar amb colors les musiques més contundents i exaltades, hi podeu veure Xostakòvitx, Ravel, Scott Joplin i tants d’altres.

Un regal per viure a la metròpoli, compensació que mereixem per tantes altres penalitats infligides

Mercè 08/01/10

Estimat Gabriel,

Als peus de l’església de Sitges hi un sot d’aigües bellugadisses que ahir ballaven entremaliades per rebre l’últim sospir de la meva millor amiga que amant de la mar tan nostra va demanar dormir per sempre dins el seu majestuós paratge. Revoltades i fredes estaven aquelles aigües però a la Mercè poc l’importà ja que ella era moltes vegades tan freda i revoltada com la mar que l’acollí amb l’etern somriure.

en nom de l'amor

L’infant adormit que
Jugant amb estels
Va perdre la lluna distret
Per una cançó del vent.

Buscava entre somnis
Una paraula màgica i
La nit la dibuixava als vidres
Amb diamants de neu.

I així algun poeta
Mancat d’inspiració,
Trobaria la paraula:
‘Estima...,’
(en nom de l’amor).

Hèctor Vila 87