|
Compositor de
èxit, novaiorquès i jueu. No mes un dels seus musicals te temàtica original,
la resta son adaptacions. Jo no connecto gaire amb la seva musica,
curiosament un dels seus èxits ("Pippin", estrenat oficialment en
1972) el va composar i estrenar quan era a la Universitat i es deia
"Pippin, Pippin". A l'ombra de "Hair" (1967) i
especialment de "Jesus Christ Superstar" (1970) -que va inaugurar
el concepte de mega-òpera, musical sense diàleg i veus no impostades en forma
lírica si no "pop", fen us del "rock" en la majoria dels
temes- va crear "Godspell" (1971) i va està en cartell durant 2124
representacions, amb una partitura que va connectar amb la generació
"hippie" i s'ha reposat mes de 15 vegades i potada al cinema en
1973. "Wicked" es va estrenar en 2003 i segueix en cartell i jo
encara em pregunto per què, pot esser que vist sigui atractiu, però escoltat
es insuportable i no soc l'únic que ho diu, però com en el cas de "Godspell"
ha connectar amb la joventut actual, es innegable. Tinc les gravacions de
totes les seves obres registrades, encara que no gaudeixo amb elles. En cine
va escriure cançons maques per a diversos musicals de dibuixos, uns quants de
la factoria Disney. Habitualment es lletrista de les seves cançons.
The magic show-
1974- musical (un èxit, amb 1920 representacions; en 2001 es va posar en
circulació un DVD amb una versió TV de 1980 que no tinc)
ANDREW
LLOYD-WEBBER (1948- encara viu i actiu)
Compositor anglès
nascut a Kensington (Londres) considerat el mes reeixit de la historia. Es
autor del segon mes gran èxit de tots els temps en la escena teatral musical
(de moment darrera de "Les Miserables") i es "Phantom of the
Opera" (1986), sumant totes les representacions fetes al West End, a
Broadway i a tot el mon. En Estats Units es el segon musical en permanència
en cartell, després de "The fantasticks", encara que es te que
tenir en conte que aquest va esser estrenat en un teatre molt petit off-Broadway
i en molts poc llocs mes i el film no va assolir cap renom. Els seus musicals
son pràcticament tots èxits totals, amb excepcions. La seva primera
composició musical pensant en el teatre (abans hi havia composat peces de
tipus clàssic, des-de els 9 anys...) la va escriure als 15 anys i es deia
"Old Possum's Book of Practical Cats", basant-se en poemes de
Thomas Steams Eliot, i seria l'embrió de un grandíssim èxit posterior: el
musical super popular "Cats" (1981); actualment està pendent
d'estrena una versió fílmica per el 30 de desembre de 2019 (serà la segona,
la primera ho va esser per a la TV en 1998). No mes un musical del seu
increïble "out put" te argument original, la resta prové de
variades fons. Els detractors li tiren en cara que acostuma a
"robar" temes d'altres compositors i ha tingut litigis de plagi. No
mes citaré un que els detractors no citen. Es tracte de la cançó conceptual
"The heart is slow to learn" que va estrenar la enyorada soprano de
Nova Zelanda Kiri Te Kanawa i va esser difosa per ella mateixa per a la TV,
es va titular de nou "Our kind of love" per al notable musical
"The beautiful game" (2000) i posteriorment "Love never
dies" per al musical de mateix títol, estrenat el 2010 amb poc èxit,
malgrat esser mes emocionant que "Phantom of the Opera" car es la
seva segona part d'aquesta meravella musical. Aquest preciós tema citat te
"robat" tot el començament de música que Charles Williams va
composar per el film "The romantic Age" (1949), va incloure en la
excel.lent pel.licula espanyola "¿Crimen imposible?" (1954) -quan
residia a Barcelona- i finalment es el tema "The jealous lover" de
"The apartment", el famós film de Billy Wilder. El seu primer títol
estrenat va esser "The like of us" (1965) amb un estil molt
Broadway i una partitura agradable. Vagi per endavant que tinc totes les
seves gravacions i versions per al cine i TV publicades, sigui en LP, Cd o
DVD/BLU RAY. El primer gran triomf de Lloyd-Webber va esser "Jesus
Christ Superstar" (1970 la versió conceptual en disc i 1971 la estrena
en teatre), èxit que va arribar al cine (1973) i als nostres dies car no es
deixa de representar mai des-de l'estrena. Aquest títol es reconegut com la
primera òpera-rock teatral, sense diàlegs, encara que te precedents en el
oblidat musical conceptual de la banda "The pretty things"
"S.F. Sorrow"(1968) que va sortir editat en disc i mai representat,
com tampoc ho va esser "Tommy" (1969) dels "The Who"
(però sí filmat en 1975) quan la òpera-rock estava ja consolidada, degut al
èxit assolit per "Jesus Christ Superstar".El musical/òpera-rock va
rematar el musical nascut a USA el segle XIX i ja res va ésser igual. Tornant
a la producció de Lloyd-Webber hem de recordar el gran èxit de "Joseph
and the Amazing Technicolor Dreamcoat" (1972) amb nombrosos "revivals"
i que s'ha convertit en espectacle obligat per Nadal a Gran Bretanya, com la
encisadora òpera "Amahl and the Night Visitors" (1951) de Gian
Carlo Menotti ho es en EEUU o "Die Fledermaus"/"Die lustige
Witwe" en Austria/Alemania. No oblidem el gran èxit de la preciosa
"Evita" (1978), del citat i enginyós musical "Cats"
(1981), del sorprenent i atabalador "Starlight Express" (1984), del
meravellós "Phantom of the Opera" (probablement la seva obra
mestre, encara que jo prefereixo "Sunset Boulevard" -1992- on la
immensa Betty Buckley va arribar a fer-me plorar). "Aspects of
love" (1989) no es un títol que estimi massa per culpa del sofisticat
argument i la exagerada amplificació encara que la partitura es força bona,
com ho es la de "Whistle down the wind" (1996), malgrat el seu
impossible argument, o la de "The beautiful game" (2000), "The
woman in white" (2004), les cançons afegides a "The wizard of
Oz" (2011) o la seva última òpera-rock "School of rock"
estrenada el 20015 a Broadway i el 2016 al West End de Londres (encara en
cartell). Al detallar els títols de Lloyd-Webber he passat per alt dos, per
diverses raons. En primer lloc l'encantador i divertit "By Jeeves"
(originalment "Jeeves" -1975) que va esser "remodelat" i
estrenat de nou en 1996 com "By Jeeves). Per últim vull citar
"Stephen Ward" (2013) que tracte del escàndol polític mes gran que
ha patit el regnat de Elizabeth II (la mort/assassinat de Lady Di ho
considero un escàndol familiar que ha afectat profundament la corona
britànica, però, en principi, no si ha demostrat que tingui arrels de
política internacional com el cas Profumo.). Lloyd-Webber amb aquest musical
basat en el film "Scandal" (1989) i en els esdeveniments originals,
amb una música no gaire melòdica però si molt punyent, amb unes lletres de
les cançons molt pujades de to, aconsegueix explicar-ho tot molt clarament,
sense mossegar-se la llengua i no oblidant el paper fonamental de la gran
actriu irlandesa Valerie Hobson que va recolzar al seu marit (John Profumo)
en tot moment fins a la mort, cosa que la sèrie "Crown" passa de
puntetes, ni tan sols citant a la gran actriu que, amb les 926 funcions que
va fer al Drury Lane de "The king and I" des-de el 8 de octubre
de1953, va deixar la seva carrera per a dedicar-se al seu marit i al seus
fills (dos del primer marit, del que va quedar vídua i David Profumo nascut
en 1955). Malgrat l'empeny de Lloyd-Webber amb la seva interesant partitura i
les escandaloses lletres de Don Black i Christopher Hampton, "Stephen
Ward" no mes va esser representat des-de el 3.12.2013 fins al 29.3.2014,
data en que també tancava el musical "From here to eternity",
fracàs sonat del seu amic i col.laborador Tim Rice. Lloyd-Webber ha produït
espectacles d'altres autors, ha col.laborat amb la TV i ha preparat i presentat
les commemoracions dels seus musicals mes emblemàtics i es posseïdor de tos
els premis que es concedeixen als espectacles musicals i el seu "Phantom
of the Ooera" segueix en cartell...
Tell me on
Sunday- 1979- musical (en 1982 es va reconvertir en "Song and
dance", incorporant un ballet en la segona part amb unes
"Variacions" sobre el "Caprice nº 24 en La Menor" de
Niccolò Pagani composades per Julian Lloyd-Webber, famós
violoncel.lista i compositor, germà menor de Andrew Lloyd-Webber;
curiós musical en el que una noia que s'ha independitzat de la seva família i
ha anat a viure a Nova York escriu cartes a sa mare sobre els homes que
coneix i la van defraudant).
APENDIX
|
Quan es fa una
sintetització de un tema tan ampli com es el "musical",
entenent-ho como el gènere típicament nord-americà de Broadway (Nova York)
i el seu derivat del West End de Londres, es molt fàcil que de una forma
molt subjectiva es deixin de banda autors que per alguns siguin
significatius i per a uns altres no. Es el cas, per exemple de Frederick
Norton (britànic-1869-1946) autor de un dels mes grans èxits de la comèdia
musical anglesa amb "CHU-CHIN-CHOW" (estrenat en 1916 i estant en
cartell mes de sis anys i amb dos versions fílmiques) o del nord-americà
Sammy Fain (1902-1989) amb èxits com la "revue"
"HELLZAPOPPIN!" (1938), amb mes de tres anys en cartell i portada
al cinema, essent autor de unes partitures tan interessants com
"FLAHOOLEY!" (1951), debut a Broadway de Yma Sumac com a primera
estrella i Barbara Cook com a segona, i la preciosa "CHRISTINE"
(1960), debut en el teatre musical de la soprano i estrella del cinema
Maureen O'Hara. Però jo he cregut que devia destacar els compositors mes
rellevants que per a mi s'acaben amb Andrew LLoyd-Webber, líder del nou
musical: el britànic, amb lla "mega òpera", derivada de la
òpera-rock, quedant el musical americà en segon pla, ja que ara
pràcticament s'alimenta del britànic, dels seus "revivals"
clàssics i de les adaptacions al teatre dels èxits cinematogràfiques,
inclosos els provinents de la factoria DISNEY.
Malgrat tot el
que hi he esmentat mes amunt hi han uns compositors que no puc per menys de
recordar per esser creadors de títols molt importants i els citaré com hi
fet en totes les entrades per ordre de naixement i tenint en conte les
obres de argument original, deixant de banda les "revues" ja que
no mes conten amb cançons que s'alternen en esquetxos, i son:
HARRY TIERNEY
(1890-1965)
Compositor
nord-americà nascut a Perth Amboy (New Jersey) i autor en 1919 del
primer gran èxit del musical nord-americà: la deliciosa comèdia musical
"IRENE" (amb la cançó mes famosa de totes les escrites per ell,
la encisadora "Alice blue gown") que va esser portada dos cops al
cinema.
Keep smiling-
1913- musical (poc èxit)
The Broadway
whirl- 1921- musical (poc èxit)
Up she goes-
1922- musical (poc èxit)
Glory- 1922-
musical (poc èxit)
Kid Boots -
1923- musical (èxit personal de Eddie Cantor que va esser portat al cine
mut en 1926 i del que es recorda la cançó interpolada "Dinah" no
composada per Tierney)
Rio Rita- 1927-
musical (l'últim gran èxit de Tierney, portat al cinema dos cops i amb una
partitura fabulosa, destacant la cançó que dona títol al musical i
considerat l'últim del tipus lleuger que "Show Boat" arraconaria)
Cross my heart-
1928- musical (poc èxit, antiquat e ignorat per al públic)
RAY HENDERSON
(1896-1970)
Compositor
nascut a Buffalo (Nova York), va formar un equip amb Lew Brown i Buddy De
Sylva que va esser reflectit en la pel.licula "The best things in life
are free" (1956), encara que també va unir-se amb altres
col.laboradors de 1930 cap endavant. En la seva primera etapa va contribuir
amb cançons per a "revues" de Ziegfeld i en musicals d'altres
compositors com Gershwin i Romberg. De la seva inspiració melòdica varen
sortir títols que encara canten les grans veus del moment, com son
"The birth of the blues", "Bye bye blackbird" i
"The best things in life are free".
Good news -
1927- musical (el seu èxit mes reconegut, amb una partitura magnífica amb 16
cançons molt alegres e inspirades -entre elles "Good news",
"Lucky in love", "The varsity drag" i "The best
things in life are free"-, va esser portada al cinema per dos cops i
va esser reposada oficialment en 1974, essent molt escollida per a funcions
amateurs i universitàries, tinc diverses gravacions i la segona versió
cinematogràfica amb June Allyson).
Manhattan Mary.
1928- musical (èxit moderat)
Hold
everything!- 1928- musical (èxit notable amb els llegendaris còmics Bert
Lahr i Victor Moore i el gran "hit" "You´re the cream on my
coffee", va esser portada al cinema en colors en 1930).
Three cheers-
1928- musical (poc èxit i partitura poc convincent, va participar-hi com a
protagonista el gran Will Rogers amb els seus famosos "llaços de
cowboy").
Follow thru-
1929- musical (èxit destacat amb el "hit" "Buttom up your
overcoat" i primer gran èxit de Eleanor Powell).
Flying high-
1930- musical (èxit moderat amb Bert Lahr i Kate Smith, va esser l'última
col-laboració amb De Sylva i Brown).
Hot-Cha!- 1932-
musical (luxós espectacle però poc reeixit, malgrat contar amb Bert Lahr,
Lupe Vélez, Eleanor Powell, Gypsy Rose Lee i la parella de ball Vélez i
Yolanda).
Say When- 1934-
musical (fracàs total, malgrat contar amb Bob Hope)
DAVID HENECKER
(1906-2001)
Compositor
britànic nascut a Southsea (Anglaterra) que va fer primer carrera militar,
seguint les passes del seu pare, per esdevenir compositor de cançons
influenciat per la partitura de "Bittersweet" de Noël Coward que
el va colpir profundament . La seva primera cançó publicada la va cantar la
actriu Merle Oberon (hindú, filla de una asiàtica de 12 anys i de un
ingenier britànic) en el film "The broken melody" (1934). Va
començar la carrera teatral molt tard (als 52 anys) amb "Expresso
Bongo" (1958), amb la col-laboració de Monty Norman amb qui va formar
un equip que va donar peu a tres musicals. El seu mes gran èxit va esser
"Charlie Girl" (1965) que va arribar a prop dels sis anys en
cartell i junt a "Chu-Chin-Chow" (Frederick Norton-1916),
"Me and my girl" (Noel Gay-1937 i molts "revivals", el
mes important el de 1984) i "Salad days" (Julian Slade- 1954) es
un dels títols mes reeixits del West End abans de la arribada de
Lloyd-Webber i Schönberg amb les seves mega-óperes. Tinc que afegir el
gloriós títol de "Half a Sixpence" (1963), basat en
"Kips" de Charles Dickens, per la seva meravellosa partitura i el
posterior magnífic film, ambdós amb el fabulós Tommy Steele, peró no va
arribar a assolir l'èxit de públic que es mereixia i no mes va arribar a
les 677 funcions, encara que contava amb Marti Webb en el seu primer rol
estel.lar en un musical. Altre gran èxit va esser "The biograph
girl" (1980, amb la col.laboració de John Taylor), sobre el cine mut i
les seves gran estrelles.
Expresso Bongo-
1958- musical (amb la col.laboració de Monty Norman que van produir una
magnífica partitura amb un gran èxit de crítica però no de públic, malgrat
contar amb Paul Scofield, la gran Millicent Martin i la recordada Hy
Hazell, però va esser portada al cinema el 1959 amb Cliff Richard i
Laurence Harvey, dura crítica de la industria de la música i les
gravacions; tinc el CD original i el film).
Make me an
offer- 1959- musical (amb la col-laboració de Monty Norman, va esser
gravada i tinc el CD, èxit moderat)
The art of
living- 1960- musical (amb la col.laboració de Monty Norman, no va
tenir cap èxit i no es va registrar)
Charlie Girl-
1965- musical (amb la col.laboració de John Taylor que varen escriure
una partitura gloriosa i va esser protagonitzada per la fabulosa Anna Neagle,
la gran Hy Hazell i el rocker Joe Brown, una autèntica delícia musical que
va tenir un "revival" gloriós en 1986 amb la immensa Cyd Charisse
-que es va atrevir a "cantar" una cançó i ballar la resta-, la
inoblidable gran estrella còmica Dora Bryan i el extraordinari rocker Paul
Nicholas, tinc les dues gravacions).
Popkiss- 1972-
musical (sense transcendència)
ROBERT WRIGHT
(1914-2005)/GEORGE FORREST (1915-1999)
|
Compositors
nord-americans, el primer nascut a Daytona Beach (Florida) i el segon a
Brooklyn (Nova York), es varen conèixer a la Miami High School quan tots
dos tenien 17 anys i es van unir per a composar la música per un musical
titulat "Hail to Miami High!", amb lletres seves i ja mai mes
es varen separar ni professional ni sentimentalment. Son autors de lletra
i música de 16 produccions musicals teatrals, de 18 "revues",
de 58 films y nombrosos "shows" de cabaret. En 1994 encara
preparaven material per a tres nous espectacles. Però la seva fama i èxit
li varen proporcionar les adaptacions de compositors clàssics per a
musicals, començant per "Song of Norway" (1944-sobre temes de
Grieg) que va esser un gran èxit, "Gypsy Lady"/"Romany
love" (1947-amb temes de Victor Herbert), "Magdalena"
(1948-sobre música De Victor Villa-Lobos que inclús va col.laborar amb
ells en l'adaptació), "The Great Waltz" (1949-adaptant música
de Johann Strauss), la meravella de "Kismet" (1953-amb música
de Alexander Borodin i tres cançons seves: "Rhymes have I",
"Rahadlakum", la millor de la obra, i "Bored" que va
esser utilitzada per a la versió cinematogràfica i una part de
"Strangers in Paradise" i el començament de "And this is
my beloved", tenint el precedent que son autors de la música i
lletra de la cançó que canta Marlene Dietrich en el "Kismet" fílmic
de 1944 i de la banda sonora). "Kismet" va rebre 6 Tonys i el
de la música el varen compartir amb Allexander Borodin, 66 anys després
de la seva mort...També varen adaptar música de Rahmaninoff per el
deliciós musical "Anya" ("Anastasia") de 1965 que va
esser un fracàs però es va gravar. "Kismet" va esser adaptat
posteriorment en 1978 per el musical "Timbuctu!" (amb Eartha
Kitt de Lalume), afeixin tres temes sobre música de Borodin, anònims
africans i música seva.
Però tambè
son autors de musicals propis: "The love doctor" (1959), el
esplèndid "Kean" (1961), comptant amb el protagonista de
"Kismet", el gran Alfred Drake i el meravellós "Grand
Hotel" (1989), amb vuit números afegits de Maury Weston als 20 composats
per Wright i Forrest, procedents de un musical de 1958 que es deia
"At the Grand" i que no va esser èxit.
Encara que
sempre manifestaven que lletra i música la feien sempre tots dos autors
al 50% , el cas es que George Wright es dedicava mes a les lletres i
George Forrest mes a les músiques, però sempre col.laborant. En 1994 es
varen traslladar de on vivien a Miami a Londres car la BBC-Radio 2 va
programar una versió en concert de "Kismet" en homenatge a tos
dos que el varen crear 42 anys abans. Tinc gravacions de set dels seus musicals
, varies versions de tots ells i totes les existents de
"Kismet", incloses versions fílmicas i TV..
Hail to Miami
High!- 1932 (?)- musical (sense referencies)
The love
doctor- 1959- musical (estrenat al West End, sense referencies del seu
eventual èxit).
BJORN ULVAEUS
(1945-viu i en actiu)/BENNY ANDERSON (1946-viu i en actiu)
Compositors
suecs amics des de
ben joves quan varen coincidir en 1966 en una gira per el sud de Suècia
dels Hootenanny Singers (Ulvaeus) i els Hep Stars (Anderson). Varen
explorar junts un nou tipus de música popular i varen composar
"Isn't it easy to say" per esser cantada per el grup de
Ulvaeus,. En 1968 composaren varies cançons per els dos grups i varen
aconseguir el seu primer "hit" amb la cançó "Ljuva
Sextiotal" que varen proposar per a Eurovision però va esser
refusada. Un nou èxit va esser en 1969 "Speeleman" que varen
enregistrar els Hep Stars. En 1972 varen crear el grup ABBA, amb les
seves mullers de llavors Agnetha Fättskog (de Ulvaeus) i
Anni-Frid Lyngstad (de Anderson), assolint la fama que tots coneixem.
Trencat el grup en 1982, després dels respectius divorcis, varen
decidir-se a provar en el mon del musical, començant per un espectacle
de temàtica infantil basat en contes famosos ("Abracadabra"-
1983) que es va estrenar a la TV francesa i posteriorment va esser
escenificada al West End i passada de nou per a diverses
televisions: anglesa, alemanya, portuguesa..., assolint un bon èxit.
Animats per aquesta acollida varen composar el meravellós musical
"Chess", amb lletres seves, rectificades per Tim Rice que les
considerava "massa bones". El record que tinc d'aquest
espectacle es inesborrable. La partitura es extraordinària i la
escenografia era un somni fet realitat. Malgrat això no va tenir bones
crítiques i es va retirar del West End on es va estrenar en 1986,
després de tres any, encara que el "concept-album" va sortir
a la venda en 1984. Està considerat per a molts com el musical nª 7, en
el "ranking" dels millors musicals de tots els temps, jo el
situo entre els millors 12. La versió americana, estrenada en 1986, va
adulterar l'argument, canviar les orquestracions i no va esser èxit;
malgrat la prestigiosa partitura, la impressionant escenografia i la
gran Judy Kuhn, va esser retirada de escena després de 68 funcions i 17
"previews". S'ha reposat moltes vegades i s'ha convertit en
un títol de culte.
Desprès en
1995 varen estrenar "Kristina fran Duvemala" a Malmö amb molt
èxit, extensiu a altres ciutats sueques, noruegues, finlandeses i
americanes (en versió de concert). Però el seu gran èxit va venir amb
"Mamma mia!" (1999), musical que mes aviat detesto donat que
només m'agraden les cançons i els 15 minuts finals de l'espectacle. El
seu argument es un robatori dels films "Buona sera, Mrs.
Campbell" (1968´-Gina Lollobrigida) i "Cinco almohadas para
una noche" (1974-Sara Montiel). Es molt millor la pel.licula que
el musical teatral, però el públic la ha convertit en un èxit mundial i
ja l'han vitsa mes de 60 milions de persones. A Londres ha arribat al
lloc novè dels musicals de mes permanència en cartell i a Broadway al
setè (després de 14 anys). A Londres encara està programada. Va esser
portada al cinema el 2008. Desprès d'aquest èxit i de la segona part
estrenada l'any passat, sembla esser que ja no tenen gaires ganes de
exposar-se amb un altre empeny i van composant cançons, però no hi ha
cap interès, de moment, de tornar al teatre amb un nou espectacle.
Tinc varies
gravacions en CD dels seus títols emblemàtics, les dues pel-licules de
"Mamma mia!" i el DVD de la versió americana de
"Chess".
Chess-
1984- musical (una de les joies mes grans del musical, una partitura
bellíssima i una posta en escena inoblidable, amb un
interessantíssim argument situat a la època de la Guerra Freda entre
els EEUU i la URSS, quedant un pel malparat el jugador de escats
americà en la versió anglesa i el rus en la versió americana).
|
|
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada