Casa Leopoldo i els Julián

Aquests dies se’n parla molt de Casa Leopoldo, establiment de restauració que en les dècades dels 50 i dels 60 passava per ser un dels millors de Barcelona tant per la qualitat del menjar com per la seva exorbitant quantitat.

Se’n parla perquè fa pocs mesos va tancar les portes per problemes econòmics i també perquè un restaurador molt conegut a la ciutat se’l queda, conservant el nom i el ambient de tipisme històric de la seva decoració així com intentar fer una carta molt similar a la que l’havia fet famós internacionalment. 

La meva família, de la branca Julián,  te lligams molt íntims amb aquest restaurant per connexió familiar ja que el meu pare era cosí germà de la seva propietària l’Elvira Sancho Julián dona de Leopoldo Gil. 

Tant l’Elvira com el seu home eren de l’Aragó d’uns pobles veïns de Terol, ella de Mosqueruela, lloc penjat a les muntanyes del Maestrat, d’on també ho era el meu avi, fugint de la la gana i de la misèria com tanta gent en aquells foscos anys.

El matrimoni Leopoldo & Elvira van posar una senzilla casa de menjars al barri xino, carrer Sant Rafael, ella a la cuina i ell servint taules i també portant la barra del bar, cosa que no va deixar de fer fins l’últim dia de la seva vida. 

El matrimoni van tenir dos fills en Germán i l’Alicia que també, en créixer, treballaren al restaurant, ell en el servei de taules  i ella en cuina i taules, en la postguerra dels anys 40, en German ja era un xicot que tenia la afició per la tauromàquia com a  professional, ja que volia ser torero, cosa que el meu pare va influir molt directament perquè deixes aquells somnis de joventut i obrint-li els ulls de que el seu futur estava en portar el restaurant ajudant als seus pares.

Quan en German pren la gran decisió de la seva vida i deixà els toros, com a torero, clar, ja que l’afició la va portar dins la sang tota la seva vida, comença a donar un aire nou al negoci familiar i amb bons contactes al mercat de la Boqueria porta a casa el millor menjar i augmenta la mida de les racions pels clients.

Moments de estraperlo, corrupció y gana enrederida fan que Casa Leopoldo es faci famós, mica en mica i la gent de la part alta de Barcelona així com també baixaven al Liceu no es hi feia basarda el baixar igualment a menjar a un molt bon restaurant encara que estigues el ple barri xino.

El German es casà am una veïna la Rosa, una dona dolça i carinyosa que també va anar a parar a la cuina ajudant a l’Elvira i altres cuiners que van tenir que anar agafant.

L’altra filla l’Alicia ja era una noia per merèixer, la il·lusió més gran de l’Elvira la seva mare fou que la noia es podes casar amb el meu germà Ricardo, ja que per edat li anava molt bé i a més a més era molt guapo i educat, però en Ricardo ja s’havia fixat intensament en la Roser i no hi va haver res a fer. Anys més tard, potser 25 o així, quan anàvem a fer un apat al restaurant, l’Alicia ja vídua sempre preguntava pel meu germà Ricardo i quan li donava explicacions sobre la demanda feta, se l’il·luminava la cara sense dissimular. No va tenir fills en el seu matrimoni.

El matrimoni gran Leopoldo i Elvira, van quedar sempre en el restaurant com figures simbòliques encara que la feina grossa ja no la feien ells, també es van annexionar els dos locals adjacents de cada cantó del primitiu restaurant per engrandir el negoci, la decoració més o menys sempre fou la mateixa, toreros, bodegons marines i paisatges, mai va ser un lloc elegant però sí que es podia considerar un lloc típic com ho eren altres noms coneguts de l’època, Los caracoles, Can Costa a la Barceloneta o Les set portes, nomes per dir-ne uns quants. 

No cal dir que entre la clientela del restaurant sempre hi van ser en lloc destacat els toreros que havien vingut a fer la seva feina a La Monumental.

En German i la Rosa van tenir una única filla la Rosita, que també amb la seva fal·lera de casoris l’Elvira li hagués agradat que jo em cases amb la neta i única hereva, un bon partit,  però els meus gustos ja definits van fer impossible aquell encontre.

A casa celebràvem quasi sempre, totes les anades a restaurant a casa del parents, que sense deixar de pagar la factura ens feien uns tractes preferencials e la reducció del preu i altres detalls, aquesta família, tota ella, sempre han tingut present el que va representar els seus començaments a la ciutat ajudats pel meu avi Mateo que ja estava aposentat a la ciutat amb un treball digne a l’Ajuntament i la meva avia Ursula que és qui va ensenyar a cuinar  a la noi vinguda de pagès, perquè es podes guanyar la vida a la gran ciutat.

A partir dels anys 70 hi ha un gran canvi en l’historia del restaurant i es que un molt reconegut escriptor Vazquez Montalban fa que el personatge principal de les seves novel·les, en Pepe Carvalho anés a fer els menjars a Casa Leoplodo i com les novel·les foren d’un èxit fulminant fins i tot amb versions cinematogràfiques el restaurant agafa un altra mena de públic, el intel·lectual.

Rosa la neta, en veure això va potenciar molt aquesta nova fornada de clients, i va recolzar el ambient literari per fer-los, a escriptors i editors, clients habituals de la casa. Era freqüent veure a les taules premis Nobel de literatura així com altres noms importants de les lletres a nivell mundial.

Rosa, que també es va casar amb un torero de Portugal i al cap de poc temps i embarassada d’una filla, va quedar vídua ja que el toro el va agafar a la plaça de toros Monumental, un cop dur que va tenir un gran impacte tant a la família com als diaris del moment, mai es va tornar a casar.

Els temps passen, totes les persones aquí mencionades van morir i la Rosa es va quedar sola per portar el pes enorme d’un negoci com aquest i desprès de 50 anys de lluitar com una fera per mantenir el establiment i el mític nom, va decidir tancar i vendre. Va dir prou.

L’ultima gran celebració que vam fer a Casa Leoplodo va ser per celebrar els 90 anys de la mare, la Rosita ens va col·locar en una sala privada en el altell que hi ha a sobre de la cuina i que és la mateixa que la seva avia Elvira ens posava quan jo de petit anava allí per fer el cap d’any, ja que les altres festes sonades sempre les fèiem a casa ja que el meu pare era molt seu en aquestes coses i la tradició é la tradició.