Ahir migdia vam acomiadar per sempre més a l’Antoni
Chic, amic meu i de casa des de el llunyà 1961, home culte, amable i generós
que tantes coses bones em va deixar com empremta al esperit i a l’anima, sens
dubte el jo meu i més íntim, no foren el mateix sense la presencia de l’Antoni
a la meva vida.
La cerimònia d’acomiadament va ser al tanatori d’Hospitalet,
just davant de l’Hospital de Bellvitge, llocs tant el del tanatori com el del
hospital de tristíssim record. Una por latent per tot el cap de setmana, és la
que vaig tenir referent a enfrontar-me a una celebració per l’Antoni, la última
i comprovar que degut a moltes i variades raons, la assistència de persones fos
molt minsa, quasi inexistent.
Els deu últims anys de l’Antoni van ser molt durs,
degut a les malalties que arrossegava i mica en mica el contacte amb els
elements de la professió van anar minvant. El fet de passar els últims anys en
una residencia geriàtrica i estar ell amb, algunes a principi i moltes a la fi,
de les facultats disminuïdes, el van recloure en una mena de aïllament molt difícil
de desbaratar.
Els meus temors foren infundats, afortunadament per l’historia
i la memòria col·lectiva, ja que el
tanatori, sala 1, estava ple a vessar i tota el gran vestíbul davant la sala ple
de persones com en una platea de teatre en dia d’estrena.
Dotzenes de noms propis de primera magnitud o de
segona o de tercera, allí hi eren, actrius, actors de teatre, cinema i
televisió, directors de teatre i de televisió, companys de feina darrera les càmeres,
amics de tota la vida, ex amants, veïns i acompanyats.
La cerimònia va ser laica, la capella plena, musica de
Bach, recitats de Shakespeare en angles i poemes en català, la cerimònia va ser
bilingüe com és veu.
El seu nebot Antonio Luis va fer una glosa extraordinàriament
emotiva recordant al seu oncle Antoni i entrecreuant-lo amb les seves cosines
Pilar i Marisa, persones imprescindibles en la vida de l’Antoni a tots nivells.
A la fi de la emocionant cerimònia se li va rendir un
fort i llarg aplaudiment, el darrer de la seva carrera plena de èxits portats
això sí, amb una extremada discreció.
2 comentaris:
laura julian
Moltes gràcies per les teves paraules. Quan penso en l'Antoni, sempre em ve al cap el nadal de l'any 1968, quan l'Anna i jo ens vàrem preparar una actuació especial (amb una coreografia que ens mostrava com les germanes franceses de moda d'aquell moment, la Catherine Deneuve i la Françoise Dorleac) amb els nostres vestits elegants de nenes burgeses barcelonines que just estrenaven aquell dia... I el veig a ell assegut al sofà somrient-nos amb entusiasme i aplaudint a cor que vols la nostra "petita proesa" perquè l'Anna, vergonyosa, no volia sortir a ballar de cap de les maneres i va ser l'Antoni qui li va dir que no podria marxar sense veure'ns actuar...
La seva veu, un dels seus atractius, encara la puc sentir. Nenes!! Sou magnifiques!! Heu estat estupendes!!
I jo vaig notar als meus 12 anys com era d'afalagador que un home digués això de tu. Un home que no era de la família, o això és el que em pensava llavors. No trigaria a fer-me gran i a entendre que en el món hi havia moltes maneres d'estimar
Una abraçada molt gran
Ricardo Julian
Sentim profundament el seu viatge a la galaxia dels elegits, que han sigut entre nosaltres
persones d'admirar i estimar. Educat, inteligent , sensible , nosaltres, ja saps, pregarem per ell
i per tu, doncs sabem que l'estimaves.
un petó fort Roser i Ricard.
Les teves paraules conmouen , i sempre tindrem el record de l ' Antoni. :La seva veu , les seves abraçades I els seus comentaris sempre positius i. Jo el recordo com la meva parella de ball , sempre va transmetre la màgia del teatre . I els darrers anys que encara passejava ens trobavem al meu barri , i xerravem una mica . Un amic teu ha marxat però sempre el tindràs amb tu . Era un plaer veure com us Estimàveu i això no s ' esborra . Un petó molt gran
Publica un comentari a l'entrada